11

El senyor Wickham va quedar tan satisfet amb aquesta conversa que mai més no es va preocupar ni va fer enfadar la seva estimada germana Elizabeth tornant-li a parlar d’aquell assumpte, i ella va restar complaguda d’haver-li dit just el que calia per mantenir-lo a ratlla.

Aviat va arribar el dia de la partença de Wickham i Lydia, i la senyora Bennet va haver d’acceptar la separació, que era de preveure que fóra almenys de dotze mesos, ja que el seu marit de cap manera no acceptava el projecte d’anar tota la família a Newcastle.

—Oh, estimada Lydia —deia cridant—, quan ens tornarem a veure?

—Oh, Déu! No ho sé. Potser no ens veurem en dos o tres anys.

—Escriu-me sovint, estimada.

—Tan sovint com podré. Però ja sap que les dones casades mai no tenen gaire temps per escriure. Que m’escriguin les meves germanes; elles no tindran res més a fer.

El comiat del senyor Wickham va ser molt més afectuós que el de la seva muller. Somreia ple d’atractiu i va dir coses molt gentils.

—Mai no l’havia vist comportar-se amb tanta finesa com avui —va dir la senyora Bennet així que se n’hagueren anat—. Somriu, diu uns quants mots agradables i tots en resten enamorats. Estic extraordinàriament orgullosa d’ell. Desafio el mateix Sir Lucas a presentar un gendre que valgui més que aquest.

La pèrdua de la seva filla va deixar la senyora Bennet uns quants dies molt apagada.

—Sovint penso —deia— que no hi ha res pitjor que separar-se dels amics. Un se sent perdut, sense ells.

—Ja veu, aquesta és la conseqüència, madame, de casar una filla —va dir Elizabeth—. Això l’ha de consolar que les altres quatre siguin solteres.

—Aquest no és el cas. Lydia no em deixa perquè sigui casada, sinó perquè el regiment del seu marit és tan lluny. Si hagués estat més a prop, ella no se n’hauria anat tan aviat.

Però aviat unes noves que van començar a circular van fer-li superar el desànim que li havia produït aquest esdeveniment i li van provocar una nova excitació. La majordoma de Netherfield havia rebut ordres de preparar-ho tot per a l’arribada del seu amo, que seria al cap de dos o tres dies, per passar unes quantes setmanes dedicat a la caça. Això va trasbalsar la senyora Bennet. Mirava Jane i somreia tot movent el cap.

—Bé, bé, així, doncs, el senyor Bingley torna —va dir a la seva germana, que fou la primera a portar-li la notícia—. Bé, millor. No és que m’importi, naturalment. No té res a veure amb nosaltres, tu ja ho saps, i estic ben certa de no desitjar tornar-lo a veure. Això no obstant, si a ell li agrada, la seva tornada a Netherfield és benvinguda. I qui sap què pot passar. Però amb nosaltres no hi té res a veure. Tu ja saps, germana meva, que, fa molt de temps, vam acordar de no dir ni un mot mai més sobre aquell afer. I així és que ve?

—Pots confiar-hi —va replicar l’altra—, perquè la senyora Nicholls era a Meryton ahir; la vaig veure passar i vaig sortir expressament per tal de saber què hi havia de cert en el que deien, i ella em va dir que era veritablement cert. A tot estirar, arribarà dijous o potser arribarà dimecres. Ella em va dir que aleshores venia d’encarregar a la carnisseria una mica de carn per a dimecres i hi havia trobat tres parells d’ànecs, al punt per poder-los matar.

La senyoreta Bennet no havia pogut sentir parlar de l’arribada de Bingley sense mudar de color. Havien passat molts mesos d’ençà de l’última vegada que havia mencionat el seu nom a Elizabeth; però ara, tan bon punt van estar soles, li va dir:

—He vist que avui, Lizzy, quan la meva tia ens ha portat la notícia, m’has mirat i sé que jo semblava afectada. Però no creguis que era degut a cap idea poc sensata. Només m’he atabalat un moment, perquè sabia que tothom em mirava. T’asseguro que la nova no m’afecta; ni em plau ni em desplau. Del que estic contenta és que vingui tot sol, perquè així el veurem ben poc. No és que jo tingui por de mi mateixa, però temo el comentaris dels altres.

Elizabeth no sabia què pensar de tot plegat. Si no hagués vist Bingley al Derbyshire, hauria pogut suposar que només venia pel motiu que la gent deia, però ella encara creia que sentia quelcom per Jane i dubtava entre la possibilitat —més probable— que Bingley vingués amb permís del seu amic o que fos prou atrevit per venir prescindint-ne.

«També és trist», de vegades pensava, «que aquest pobre home no pugui venir a una casa que té llogada amb totes les de la llei, sense aixecar totes aquestes especulacions! Jo no m’hi vull ficar».

A despit del que havia afirmat la seva germana, i que ella creia que era realment el que sentia, Elizabeth es podia adonar fàcilment que l’expectació produïda per l’arribada de Bingley havia afectat l’estat d’ànim de Jane. Estava més intranquil·la i el seu humor era més variable que no solia.

El tema que feia dos mesos tan sovint havia estat motiu de discussions acalorades entre llurs pares ara tornava a sortir a les converses.

—Així que el senyor Bingley arribarà, estimat —va dir la senyora Bennet—, li aniràs a fer una visita, és clar.

—No, no. L’any passat ja em vas obligar a visitar-lo i tu em vas prometre que, si ho feia, ell es casaria amb una de les meves filles. I no va pas passar res; per tant, no permetré que m’hi tornis a enviar com si fos un missatger beneit.

La seva muller li va explicar que una atenció com aquesta, quan ell tornava a Netherfield, era absolutament necessària per part de tots els cavallers del veïnat.

—És una formalitat que menyspreo. Si desitja la nostra companyia, que ell mateix la cerqui. Ja sap on vivim. No malgastaré el temps corrent al darrera dels meus veïns cada vegada que se’n vagin i tornin a venir.

—Bé, jo tot el que sé és que serà de molt mala educació que no li facis una visita. Però això no impedirà que jo el convidi a dinar; estic decidida a fer-ho. Un dia d’aquests, vindran a dinar la senyora Long i els Gouldings; amb nosaltres, serem tretze; per tant, hi haurà just un lloc per a ell a taula.

Aquesta decisió la va consolar prou per poder suportar la manca de correcció del seu marit, si bé era humiliant de saber que els seus veïns, per la seva tossuderia, veurien el senyor Bingley abans que ells. Com que el dia de l’arribada de Bingley s’apropava, Jane va dir a la seva germana:

—Comença a saber-me greu, fins i tot, que vingui. No és per res; sóc capaç de veure’l amb una perfecta indiferència, però se’m fa gairebé impossible suportar de sentir-ne parlar constantment. La meva mare ho fa amb bona intenció, però ella no sap, ningú no pot saber, com em fa patir tot el que diu. Que feliç que seré quan la seva estada a Netherfield s’haurà acabat!

—Voldria ser capaç de dir quelcom per animar-te —va replicar Elizabeth—, però no està en absolut a les meves mans. Tu ja ho saps; i la satisfacció que dóna aconsellar paciència als qui sofreixen, a mi se’m nega, perquè tu ja ets sempre tan pacient!

Va arribar el senyor Bingley. La senyora Bennet, amb l’ajut dels servents, se les va apanyar per ser de les primeres a saber-ho, i així va aconseguir que la seva impaciència i el seu mal humor li duressin més temps. Comptava els dies que havien de passar abans de poder-li enviar la seva invitació, perquè no pensava pas veure’l abans. Però un matí, el tercer dia de l’arribada d’ell al Hertfordshire, va veure des de la finestra del seu vestidor que Bingley entrava a la devesa muntat a cavall i que es dirigia a la casa.

Molt excitada, va cridar les seves filles perquè compartissin la seva alegria; Jane estava decidida a restar asseguda al seu lloc, a taula, però Elizabeth, per tal de complaure la seva mare, va anar a la finestra…, va mirar fora…, va veure el senyor Darcy, que l’acompanyava, i va seure novament al costat de la seva germana.

—Hi ha un altre cavaller amb ell, mamà —va dir Kitty—; qui pot ser?

—Qualsevol amic d’ell, estimada, suposo; estic certa que no el conec.

—Miri —va replicar Kitty—, sembla talment aquell cavaller que solia anar amb el senyor Bingley abans. El senyor…, com es deia? Aquell home alt, tan orgullós.

—Déu meu! El senyor Darcy! Juraria que és ell. Bé, un amic del senyor Bingley sempre serà benvingut a casa nostra, sens dubte; però també he de dir que fins i tot veure’l m’és odiós.

Jane va mirar Elizabeth, sorpresa i preocupada. Sabia poques coses de llur trobada al Derbyshire i, això no obstant, li dolia la delicada situació en què es trobaria Elizabeth en veure’l per primera vegada, després de llegir la carta aclaridora dels fets. Les dues germanes se sentien força incòmodes. Cada una es preocupava per l’altra i, és clar, per si mateixes; i la seva mare continuava parlant de l’antipatia que sentia pel senyor Darcy i deia que estava resolta a ser correcta amb ell només perquè era amic del senyor Bingley, sense que cap de les dues, però, sentís res del que deia. Però Elizabeth tenia altres motius per estar intranquil·la que Jane no podia ni sospitar; ja que encara no havia trobat mai el coratge de mostrar-li la carta de la senyora Gardiner o d’explicar-li el canvi que havien sofert els seus propis sentiments. Per Jane, ell només podia ser l’home del qual la seva germana havia refusat la proposta de casament i no n’havia sabut apreciar els mèrits; però per ella, que estava més ben informada, ell era la persona amb la qual tota la família estava en deute pel més gran dels beneficis i per la qual ella sentia un interès almenys tan just i raonable com ho era la tendresa que Jane sentia per Bingley. La seva vinguda…, la seva vinguda a Netherfield, a Longbourn, procurant veure-la novament per la seva pròpia voluntat, l’havia sorprès gairebé tant com ho havia fet al Derbyshire, quan per primera vegada va ser testimoni del canvi que havia sofert la seva manera de comportar-se.

Un rubor intens li va cobrir el rostre, que abans havia empal·lidit, i un somriure de felicitat va il·luminar-li els ulls, quan per un breu instant va creure possible que l’amor de Darcy i els seus desigs no haguessin sofert cap canvi. Però no en tenia la certesa.

«De primer, vejam com es comporta», es va dir a si mateixa; «ja hi haurà temps després per a l’esperança».

Posava tota l’atenció en la labor que tenia entre mans, esforçant-se per comportar-se amb naturalitat i no gosant aixecar els ulls, fins que la inquietud i la curiositat van dur-la a mirar la seva germana, en sentir que el criat s’apropava a la porta. Jane estava més pàl·lida que no solia però més tranquil·la que Elizabeth no havia esperat. En comparèixer els dos cavallers, va enrojolar-se una mica; això no obstant, els va rebre amb força naturalitat i amb un capteniment molt apropiat, tan lluny de qualsevol mostra de ressentiment com d’una complaença exagerada.

Elizabeth va dir a l’un i a l’altre els mots justos que la correcció exigia i altre cop va seure per continuar la seva labor, amb un interès com poques vegades aconseguia de posar-hi. Només s’havia aventurat a donar un cop d’ull a Darcy. Ell tenia l’aire seriós de sempre; com sempre solia tenir-lo a Hertfordshire, va pensar Elizabeth, però no pas com el tenia a Pemberley. Però potser, en presència de la seva mare, no podia mostrar-se com ho havia fet davant el seu oncle i la seva tia. Li dolia haver-ho de pensar, però era possible que fos així.

També havia mirat un moment Bingley i en aquest curt espai de temps li havia semblat veure’l complagut i alhora torbat. La senyora Bennet el va rebre amb una gentilesa tan exagerada, que va fer avergonyir les seves dues filles; sobretot si es comparava amb la freda i cerimoniosa cortesia dels mots amb què va saludar el seu amic.

Elizabeth, que sabia que la seva mare devia a Darcy que la seva filla preferida s’hagués salvat d’una infàmia irreparable, se sentia ferida i desgraciada fins a un punt intolerable, davant una preferència tan mal orientada.

Darcy, després de preguntar-li pel senyor i la senyora Gardiner —pregunta a la qual amb prou feines si va poder respondre—, quasi no va dir ni un mot més. Darcy no seia al costat d’ella i potser per això callava, però no havia estat pas així al Derbyshire. Allí parlava amb els amics d’ella quan no podia parlar amb ella mateixa, però ara van passar uns minuts sense que se sentís el so de la seva veu, i quan, de tant en tant, Elizabeth, no podent resistir més la temptació, aixecava els ulls al rostre d’ell, tan aviat el veia mirant Jane com amb els ulls clavats al rostre d’ella. No podia mostrar més clarament la seva manca d’interès i que s’esforçava ben poc a plaure. Elizabeth estava decebuda i alhora enutjada amb ella mateixa pel fet d’estar-ho.

«Com podia esperar que fos altrament!», es deia. «Però per què ha vingut?». No estava d’humor per conversar amb ningú si no era amb ell, i amb prou feines si tenia el coratge de parlar-li. Li va preguntar per la seva germana, però no va poder dir res més.

—Ha passat molt de temps, senyor Bingley, d’ençà que us en vau anar —va dir la senyora Bennet.

Ell va dir que sí.

—Començava a témer que no tornaríeu mai més. La gent deia que teníeu el propòsit de deixar Netherfield del tot per les festes de Sant Miquel. Però jo espero que no sigui cert. D’ençà que us en vau anar, hi ha hagut molts canvis al veïnat. La senyoreta Lucas s’ha casat i està ben situada; i també s’ha casat una de les meves filles. Suposo que n’heu sentit a parlar; naturalment, ho deveu haver llegit als diaris. Sé que va sortir al Times i al Courier; si bé no ho van posar com calia. Només posava: «Últimament, el senyor George Wickham amb la senyoreta Lydia Bennet», sense dir ni un mot del seu pare o del lloc de residència o de qualsevol altra cosa. Em penso que se’n va encarregar el meu germà Gardiner, i em pregunto com ho va poder fer tan malament. Ho vau veure, vós, al diari?

Bingley va replicar que sí, que ho havia vist, i va felicitar-la. Elizabeth no gosava aixecar els ulls; per tant, no podia dir quin posat feia el senyor Darcy.

—Es una cosa deliciosa, sens dubte, tenir una filla ben casada —va continuar dient la seva mare—, però alhora, senyor Bingley, és molt dur que se te l’emportin tan lluny. Han anat molt lluny, segons sembla, a Newcastle, una ciutat del nord, i allí han de romandre no sé quant temps. El regiment d’ell és allà; us suposo assabentat que Wickham ha deixat el comtat de…, i s’ha passat als regulars. Gràcies a Déu, té molts amics, malgrat que potser no tants com se’n mereix.

Elizabeth, que veia que tot això anava dirigit al senyor Darcy, estava tan avergonyida i se sentia tan desgraciada que amb prou feines si podia restar asseguda. L’excitació, però, li va donar forces per parlar, cosa que no havia aconseguit fer abans, i va preguntar a Bingley si pensava quedar-se aleshores al camp.

—Unes quantes setmanes —va dir ell.

—Quan haureu matat tots els vostres ocells, senyor Bingley —va dir la seva mare—, us prego que vingueu aquí i en mateu tants com vulgueu a la hisenda del senyor Bennet. Estic certa que serà immensament feliç de fer-vos aquest favor i que us deixarà les millors niades.

Davant una sol·licitud i unes atencions tan innecessàries, Elizabeth estava cada vegada més afligida. La seva mare tenia per al present les mateixes esperances que un any abans havien fet néixer tantes il·lusions; i tot, n’estava certa, tindria la mateixa fi humiliant. En aquell moment va sentir que anys sencers de felicitat no serien prou per compensar Jane i a ella mateixa d’aquells moments de dolor i de vergonya.

«Per damunt de tot», es va dir a ella mateixa, «desitjo no estar mai més en la companyia de cap d’ells dos. El seu tracte no em pot portar cap plaer que pugui compensar per una infelicitat com aquesta! No vull veure mai més ni l’un ni l’altre».

Això no obstant, el dolor i la vergonya, que ni anys sencers de felicitat no podien compensar, aviat fou alleujat observant que la bellesa de la seva germana feia reviure l’admiració del seu antic enamorat. Tot just hagué entrat, Bingley parlà poc amb ella, però cada vegada més sembla­va que Jane acaparava l’atenció de Bingley. Ell la trobava tan bonica com l’any anterior, tan alegre i tan natural com abans, però menys parladora. Jane s’esforçava perquè no es notés en ella cap canvi i creia de debò que parlava tant com sempre, però estava tan capficada en els seus pensaments, que no sempre s’adonava que estava callada.

Quan els cavallers es van aixecar per marxar, la senyora Bennet es va recordar de l’atenció que els tenia preparada, i els va invitar a dinar a Longbourn al cap de pocs dies.

—Em deveu una visita, senyor Bingley —va afegir—, perquè l’hivern passat, quan us en vau anar a la ciutat, havíeu promès que vindríeu a dinar en família, així que tornaríeu. Jo no ho he oblidat, ja ho veieu; i us puc assegurar que vaig tenir una gran decepció quan no vau tornar i no vau mantenir el vostre compromís.

Davant aquesta observació, Bingley va fer un cert paper de beneit i va venir a dir que li sabia molt de greu i que els negocis li havien impedit de tornar. Després d’això, se’n van anar.

La senyora Bennet havia estat temptada de demanar-los que restessin a dinar amb ells aquell mateix dia; però, malgrat que a casa seva sempre hi havia una bona taula, ella creia que un home per al qual tenia uns plans tan inquietants es mereixia, almenys, dos entrants i que l’apetit i l’orgull de l’altre tampoc no podien satisfer-se amb menys.