2

Elizabeth havia decidit que el senyor Darcy portaria la seva germana a visitar-la l’endemà mateix de la seva arribada a Pemberley i, en conseqüència, va decidir de no perdre de vista la posada en tot aquell matí. Però es va equivocar, perquè els visitants es van presentar el mateix matí de llur pròpia arribada a Lambton. Havien passejat pels voltants amb alguns dels seus nous amics i acabaven d’arribar a la posada per vestir-se per dinar amb la mateixa família, quan el soroll d’un cotxe els va atreure a la finestra i van veure un cavaller i una dama en un curricle que pujava pel carrer. Elizabeth va reconèixer de seguida la lliurea i ja es va imaginar què significava; no pas poca sorpresa va despertar entre les seves amistats quan els va explicar l’honor que esperava. El seu oncle i la seva tia no podien estar més sorpresos i l’agitació de llur neboda, la present circumstància i les moltes altres del dia anterior els van obrir els ulls sobre l’afer. Res no els ho havia fet sospitar abans, però ara veien que una deferència com aquella només podia explicar-se suposant per part del senyor Darcy una inclinació per la seva neboda. Mentre els seus oncles pensaven tot això, la confusió dels sentiments d’Elizabeth era més gran cada vegada. Ella mateixa s’ad­mirava d’estar tan agitada, i és que temia que la parcialitat del germà no l’hagués portat a exagerar en parlar d’ella a Georgiana; i sospitava que quan més desitjosa estava de plaure, totes les facultats de plaure, naturalment, li fallarien.

Es va retirar de la finestra tement que no poguessin veure-la i mentre es passejava amunt i avall de la cambra intentant asserenar-se es va adonar de les mirades de sorpresa del seu oncle i de la seva tia, i això va empitjorar encara les coses.

El senyor Darcy i la seva germana van entrar a la cambra, i la temible presentació va tenir lloc. Amb sorpresa, Elizabeth va veure que la seva nova coneixença estava, almenys, tan torbada com ella mateixa. D’ençà que havia arribat a Lambton, Elizabeth havia sentit a dir que la senyoreta Darcy era molt orgullosa, però poc temps li calgué per convèncer-se que només era molt tímida. Fins i tot li fou difícil d’aconseguir que li digués més enllà d’un monosíl·lab.

La senyoreta Darcy era alta i més forta que Elizabeth i, malgrat que tenia poc més de setze anys, ja tenia el cos format i un aire femení i graciós. Era menys bonica que el seu germà, però l’expressió del seu rostre era intel·ligent i viva i les seves maneres eren senzilles i gentils. Elizabeth, que esperava trobar una observadora crítica i freda com en altres temps el senyor Darcy havia estat, va sentir-se molt alleujada quan va veure que el seu comportament era tan diferent.

No feia gaire estona que estaven plegats quan Darcy va comunicar-li que Bingley també vindria a saludar-la; i encara ella no havia tingut ni temps d’expressar la seva satisfacció i de preparar-se per a una visita tan important, que ja a l’escala se sentia el seu caminar lleuger i al cap d’un moment Bingley entrava a la sala. Ja feia temps que l’enuig d’Elizabeth contra ell havia desaparegut; però, si encara n’haguessin quedat restes, difícilment hauria pogut mantenir-lo enfront de l’espontània cordialitat amb què ell se li va adreçar en tornar-la a veure. En un to amistós va preguntar, si bé en termes generals, per la seva família, i parlava amb la mateixa naturalitat i animació de sempre.

Pel seu oncle i la seva tia Bingley tenia gairebé el mateix interès que per ella. Feia molt de temps que desitjaven conèixer-lo. Totes les persones que tenien al davant despertaven, naturalment, en ells la més viva curiositat. Les recents sospites sobre el senyor Darcy i la seva neboda els feien observar atentament però amb discreció. I aviat aquesta observació els va convèncer que, almenys un d’ells, sabia què era estimar. Restava un petit dubte pel que feia als sentiments de la dama, però que el ca­valler vessava d’admiració era del tot evident.

Per la seva banda Elizabeth tenia moltes coses a fer. Volia estar segura dels sentiments de cadascun dels visitants, volia posar ordre en els seus i volia complaure tothom. I en la consecució d’aquest darrer desig, en allò que més temia fallar, podia estar segura de l’èxit, perquè aquells que ella volia complaure estaven predisposats a favor seu. Bingley estava disposat a quedar complagut, Georgiana ho anhelava i Darcy hi estava determinat.

En veure Bingley, els pensaments d’Elizabeth, és clar, van volar cap a la seva germana; com es delia per saber si ell també pensava en Jane! A vegades es feia la il·lusió que Bingley parlava menys que en altres ocasions, i una o dues vegades que ell la va mirar volia creure que ho feia buscant en el seu rostre una semblança. Però, si bé tot això podien ser imaginacions seves, no podia enganyar-se quant al seu comportament amb la senyoreta Darcy, la qual havien presentat com una rival de Jane. Res en ells no traïa un interès especial de l’un per l’altre. Res no hi havia en la seva manera de tractar-se que pogués justificar les esperances de la senyoreta Bingley. En aquest aspecte, aviat va estar ben tranquil·la. I, abans que se n’anessin, dos o tres petits detalls, que el seu desig va voler interpretar favorablement, van demostrar que Bingley es recordava encara de la seva germana amb un punt de tendresa i que desitjava dir més coses que potser l’haurien portat a parlar d’ella, si hagués gosat. Un moment que els altres parlaven entre ells, Bingley li va dir, en un to que traïa un sentiment autèntic, que feia molt de temps que no tenia el plaer de veure-la, i abans que ella pogués respondre va afegir:

—Fa més de vuit mesos. No ens hem vist d’ençà del vint-i-sis de novembre, quan tots plegats ballàvem a Netherfield.

A Elizabeth, li va plaure l’exactitud amb què ho recordava; i més tard, un moment que ella no parlava amb ningú, Bingley va aprofitar l’ocasió per preguntar-li si totes les seves germanes eren a Longbourn. La pregunta i l’observació d’abans no tenien en si cap importància, però adquirien significat per la manera de ser fetes i l’expressió de la seva mirada.

Poques vegades Elizabeth tenia l’oportunitat de girar els ulls cap al senyor Darcy, però sempre que ho feia veia que ell tenia una expressió de total complaença i, en tot el que ell deia, Elizabeth hi notava un accent tan allunyat de l’altivesa i del menyspreu pels seus companys, que es va convèncer que el millorament de les seves maneres, que el dia abans ja havia notat, per molt passatger que fos, havia durat almenys un dia. Quan va veure l’interès amb què mirava de conèixer la gent, esforçant-se a aconseguir l’aprovació d’unes persones el tracte amb les quals no feia gaires mesos que hauria considerat com una deshonra, quan va veure que es comportava tan correctament no sols amb ella, sinó també amb aquells mateixos que tan obertament havia menyspreat, i va recordar amb tot detall les escenes que havien tingut lloc a la Parròquia de Hunsford, la diferència, el canvi, eren tan notables, i la van impressionar tant, que gairebé no podia amagar la seva estranyesa. Mai, ni en companyia dels seus estimats amics a Netherfield ni dels seus nobles parents a Rosings, Elizabeth no l’havia vist tan desitjós de plaure, tan oblidat de la seva pròpia importància, tan alliberat del seu invencible retraïment com ara, quan de res no podia servir-li aconseguir l’èxit en els seus esforços per fer-se agradable i quan fins i tot l’amistat de les persones a qui adreçava les seves atencions podia atreure-li el ridícul i les censures de les dames de Netherfield i de Rosings.

Les visites es van quedar una mitja hora, i quan es van aixecar per anar-se’n el senyor Darcy va demanar a la seva germana que s’unís al seu desig de tenir el senyor i la senyora Gardiner i la senyoreta Elizabeth a dinar a Pemberley, abans que deixessin el país. Tímidament —cosa que demostrava que no estava feta a invitar la gent—, Georgiana va obeir tot seguit. La senyora Gardiner va consultar amb la mirada la seva neboda, per saber si ella, la més interessada en la invitació, se sentia disposada a acceptar-la, però Elizabeth va girar els ulls cap a un altre cantó. Suposant, però, que la seva pretesa inhibició traïa una confusió momentània més que no pas desplaença per la proposta, i veient que el seu marit, a qui plaïa molt el tracte social, estava perfectament disposat a acceptar-la, es va atrevir a prometre llur assistència i van quedar d’acord per anar-hi l’endemà passat.

Bingley va expressar el gran plaer que li produïa la certesa de tornar a veure Elizabeth, perquè encara li havia de contar moltes coses i fer-li moltes preguntes sobre tots els seus amics del Hertfordshire. Elizabeth va interpretar els seus mots com un desig de sentir-la parlar de la seva germana i va restar complaguda. Quan la gent se’n va anar, va creure que, pel que feia a aquest assumpte, com també pel que feia a d’altres, podia considerar l’última mitja hora satisfactòria, malgrat que a mesura que el temps passava sentia que no n’estava del tot contenta. Desitjant estar sola i tement les indagacions o les insinuacions dels seus oncles, només va restar amb ells el temps just d’escoltar la bona impressió que els havia fet Bingley; després va anar-se’n corrents a vestir-se.

No li calia, però, témer la curiositat del senyor i de la senyora Gardiner; no volien pas forçar les seves confidències. Era evident que coneixia molt més bé el senyor Darcy del que ells havien cregut abans i era evident també que, dels dos, era ell qui més enamorat estava. Llur interès era gran, però res no hauria justificat les seves preguntes.

Tenir una bona opinió del senyor Darcy és el que ara desitjaven vivament, i, si bé feia poc que el coneixien, no podien trobar-li cap defecte. No podien restar indiferents davant les seves atencions, i si haguessin hagut de dir com era el seu caràcter per llurs propis sentiments i els informes de la serventa de Pemberley sense tenir en compte l’opinió de ningú més, el cercle de coneixences del Hertfordshire no hauria reconegut el senyor Darcy. Ara estaven interessats a creure la senyora Reynolds, i aviat van admetre que l’autoritat d’una serventa que l’havia conegut d’ençà que ell tenia quatre anys i que semblava una persona respectable no podia rebutjar-se a la lleugera. Tampoc llurs amics de Lambton no sabien res d’ell que pogués disminuir els seus mèrits. Només podien acusar-lo d’orgull; orgull que possiblement posseïa o que els habitants d’un petit poblet que la família no freqüentava li atribuïen. Se sabia, això no obstant, que era un home generós i que feia molt de bé als pobres.

Quant a Wickham, els viatgers van descobrir aviat que allí no el tenien en gaire estima; car, malgrat que desconeixien els motius més importants de les seves diferències amb el fill de llur patró, era un fet conegut que en anar-se’n del Derbyshire havia deixat molts deutes darrera d’ell que després el senyor Darcy va pagar.

Pel que feia a Elizabeth, els seus pensaments eren a Pemberley més que no pas el dia abans, i, tot i que la tarda se li feia llarga, no ho era encara prou perquè arribes a estar segura dels seus sentiments per una persona de la casa. I a la nit va passar-se les hores desperta intentant de veure-hi clar. Certament, no l’odiava; no, feia temps que l’odi s’havia esvaït i feia gairebé el mateix temps que estava avergonyida d’haver experimentat mai per ell un sentiment d’aversió que de debò mereixés aquest nom. El respecte que havia despertat en ella la convicció de les seves valuoses qualitats, malgrat que de primer no les havia reconegudes de bon grat, feia temps que havia deixat de repugnar als seus sentiments. Ara, el respecte que havia sentit davant el testimoni d’una conducta que tant parlava a favor d’ell i que descobria un aspecte del seu caràcter que tant l’afavoria, s’havia convertit en quelcom més important, semblant a l’amistat. Però, per damunt de tot, per damunt del respecte i de la consideració, sentia en ella quelcom que la impulsava cap a ell i que no podia passar-li per alt; un sentiment de gratitud, no sols perquè en altre temps l’havia estimada, sinó també perquè encara l’estima­va prou per perdonar-li tota la petulància i la rudesa amb què l’havia rebutjat i totes les injustes acusacions amb què havia acompanyat el seu refús. Ell, que —segons ella havia cregut— segurament evitaria la seva presència considerant-la com una enemiga, en aquella trobada casual havia semblat desitjar vivament de conservar la seva amistat i, sense fer ostentació del seu interès ni comportar-se d’una manera especial, sol·licitava l’aprovació dels seus amics i decidia presentar-la a la seva germana, tot i que l’afer interessava només a ells dos. Un canvi tan gran en un home tan orgullós no sols era sorprenent, sinó que també desvetllava el seu agraïment, ja que calia atribuir-lo a l’amor, a un amor apassionat. Sentiment que produïa en ella una impressió que era incapaç de definir, però que, no essent-li desagradable, desitjava encoratjar. Sentia per ell respecte, estima i agraïment i sentia també un autèntic interès per la seva felicitat. Només volia assegurar-se del seu propi desig que la felicitat d’ell depengués d’ella i de si li calia, per a la felicitat de tots dos, exercir el poder, que la seva intuïció li deia que encara posseïa, de fer-li renovar el seu oferiment.

A la tarda, tia i neboda van decidir que una mostra de cortesia com la que havia donat la senyoreta Darcy anant-los a veure el mateix dia de la seva arribada a Pemberley —on havia arribat just per esmorzar una mica tard—, si bé no podia igualar-se, havia de ser corresposta per part d’elles amb algun acte de cortesia i, per tant, que fóra molt adient de fer-li una visita a Pemberley l’endemà al matí. Així, doncs, hi van anar. Elizabeth estava molt complaguda, si bé quan es va demanar a si mateixa la raó de la seva complaença va poder-ne donar molt pocs motius.

Després d’esmorzar, el senyor Gardiner les va deixar de seguida. El dia abans s’havia parlat novament del projecte d’anar a pescar i havien quedat de trobar-se alguns cavallers a Pemberley, a migdia.