17

Elizabeth no es podia aguantar més temps la impaciència per fer saber a Jane el que havia passat, i a la fi es va decidir a suprimir aquells episodis en els quals la seva germana estava implicada; preparant-la per a la sorpresa, l’endemà al matí li va contar els fets més importants de l’escena entre el senyor Darcy i ella.

La sorpresa de la senyoreta Bennet va minvar, però, aviat, perquè l’afecte que sentia per la seva germana feia que trobés molt natural que algú admirés Elizabeth; i també la sorpresa va cedir davant altres sentiments. Li dolia que el senyor Darcy hagués confessat els seus sentiments d’una manera tan poc adient per fer-los acceptables, però li dolia més encara el sofriment que el refús d’ella li havia segurament causat.

—La seva seguretat en l’èxit —va dir— no estava bé, i és cert que no hauria hagut de mostrar-se tan segur, però tingues en compte que ara aquest sentiment deu augmentar el seu desencant.

—Naturalment —va replicar Elizabeth—, ho sento de tot cor per ell, però probablement altres sentiments li faran oblidar el seu interès per mi. No m’ho retreus, oi, que l’hagi refusat?

—Retreure-t’ho! Oh, no!

—Però em retreus que defensés amb tanta vehemència Wickham.

—No; desconec en què et vas equivocar dient-li el que li vas dir.

—Doncs ho sabràs quan t’hauré contat el que va passar l’endemà.

I aleshores li va parlar de la carta i li’n va explicar el contingut en tot allò que es referia a George Wickham. Pobra Jane, quin cop va ser per a ella aquesta revelació! Qui podia anar pel món tranquil·lament sabent que existia tanta maldat en els éssers humans i que en aquest cas s’aplegava en un sol individu? Ni la reivindicació del senyor Darcy, tot i que era grat als seus sentiments, no podia consolar-la d’aquest descobriment. S’esforçava a demostrar la probabilitat d’un error i mirava de justificar un d’ells sense per això inculpar l’altre.

—No ho aconseguiràs —va dir Elizabeth—. Mai no podràs aconseguir que tots dos tinguin raó en tot. Has d’escollir; però tu no estàs satisfeta amb un dels dos. Entre tots dos posseeixen tantes qualitats! Just les que calen perquè un home sigui una bona persona. I últimament tot ha donat massa tombs. Per part meva, m’inclino a creure tot allò que diu el senyor Darcy, però tu fes el que vulguis.

Va haver de passar, això no obstant, una bona estona abans que Elizabeth pogués fer somriure Jane.

—No sé què m’ha impressionat més —va dir aquesta—. Es gairebé increïble que Wickham sigui tan dolent! I el pobre senyor Darcy! Estimada Lizzy, pensa només en el que deu haver sofert. Una decepció tan gran! I, a més, sabent la mala opinió que tu tenies d’ell i veient-se forçat a contar aquell afer de la seva germana! Realment, és massa trist. Estic certa que tu penses el mateix.

—Oh, no! Tots els meus remordiments i tota la meva compassió s’han esvaït completament en veure’t a tu tan plena de remordiments i de compassió. Sé que tu li faràs justícia tan generosament, que cada vegada sento més que tot em preocupa menys i que sóc més imparcial. Tu ets tan pròdiga, que jo em torno estalviadora; i, si continues lamentant-te per ell gaire estona més, el meu cor serà més lleuger que una ploma.

—Pobre Wickham! Té un aire de bondat en tota la seva persona! Unes maneres tan franques i gentils.

—Certament, en l’educació d’aquests dos joves alguna cosa hi ha hagut que els ha fallat. Un s’ha quedat amb tota la bondat, i l’altre només amb l’aparença.

—Mai no vaig trobar que el senyor Darcy tingués l’aparença de ser tan dolent com vosaltres solíeu dir.

—I, tanmateix, jo em trobava més llesta que ningú agafant-li aquella aversió tan absoluta. Una aversió com la que jo sentia esperona tant l’enginy i és un camp tan propici a l’agudesa! Podem estar insultant contínuament algú sense dir res que sigui just; però no podem riure’ns constantment d’un home sense ensopegar de tant en tant amb alguna agudesa.

—Lizzy, estic certa que quan vas llegir la carta per primera vegada no et vas poder prendre l’afer com ho fas ara.

—És clar que no vaig poder. Em sentia incòmoda, molt incòmoda, fins i tot puc dir que desgraciada. I sense haver-hi ningú amb qui poder parlar del que sentia, sense Jane al meu costat per consolar-me i dir-me que no havia estat tan beneita i vana i absurda com jo sabia que havia estat. Oh, com desitjava tenir-te al meu costat!

—És llàstima que defensessis Wickham davant el senyor Darcy amb tant convenciment, perquè ara veiem que no s’ho mereixia gens.

—És cert; però, si vaig parlar amb rancúnia, això era conseqüència dels prejudicis que jo havia estat encoratjant. Hi ha un punt sobre el qual desitjo el teu consell. Vull saber si he o no he de fer conèixer als nostres coneguts en general com és Wickham en realitat.

La senyoreta Bennet s’ho va pensar un moment, i després va replicar:

—Sens dubte no hi ha motius per posar-lo en evidència d’una manera tan terrible. Què en penses, tu?

—Que no hauríem de fer-ho. El senyor Darcy no m’ha autoritzat a fer públic el que em va contar. Al contrari, va quedar ben clar que, tot l’afer referent a la seva germana, només jo podia saber-lo. I si ara em dedico a reivindicar la seva conducta pel que fa a la resta, qui em creurà? El prejudici de la gent contra el senyor Darcy és tan fort, que voler ara posar-lo en bon lloc significaria la mort per a la meitat de la gent de bona fe de Meryton. Jo no m’hi veig amb cor. Wickham aviat se n’anirà i, per tant, ningú no podrà saber com és realment. Potser més tard tot es descobrirà i aleshores ens podrem riure de l’estupidesa de la gent per no haver-ho sabut abans. En aquest moment, jo no en diré res a ningú.

—Tens tota la raó. Fer conèixer a tothom els seus errors podria destruir-lo per sempre. Potser ara li sap greu el que ha fet i desitja rehabilitar-se. No l’hem de portar a la desesperació.

Aquesta conversa va mitigar l’agitació d’Elizabeth. S’havia alliberat de dos secrets que feia quinze dies que l’oprimien, i estava certa de trobar en Jane una persona disposada a escoltar-la sempre que desitgés parlar novament dels dos personatges. Però darrera havia quedat encara quelcom que volia treure el cap i que la prudència no permetia que sortís a la llum. No s’atrevia a contar a Jane l’altra meitat de la carta del senyor Darcy ni a fer-li saber la sincera estima que li professava el seu amic. Aquest era un secret que ningú no podia compartir amb ella; i s’adonava que només una perfecta entesa entre les dues parts implicades podia justificar que ella prescindís de l’última excusa que tenia per mantenir el misteri. «I ales­hores», es va dir, «si mai es donava, cosa improbable, aquesta situació, jo merament hauria de contar allò que el mateix Bingley podria dir d’una manera molt més agradable. O sigui que no puc ser lliure per comunicar-ho fins que el meu silenci ja no tindrà cap sentit!».

Ara que ja era a casa, Elizabeth tenia lleure per observar l’estat d’ànim de la seva germana. Jane no era feliç; conservava encara una gran tendresa per Bingley. No sabent, abans de conèixer-lo, què volia dir estar enamorada, havia posat en el seu interès per Bingley tot l’entusiasme del primer amor i per la seva edat i pel seu temperament guardava una fidelitat de la qual els primers amors no poden sovint gloriar-se. I donava tant de valor al record d’ell i tant el preferia a qualsevol altre home, que li calia tot el seu seny i absorbir-se en la preocupació pels sentiments dels seus amics per no deixar-se endur per la pena; esforç que sens dubte havia de perjudicar la seva salut i la seva tranquil·litat.

—Bé, Lizzy —va dir un dia la senyora Bennet—, quina és ara la teva opinió sobre aquest trist afer de Jane? Per part meva estic decidida a no tornar-ne a parlar mai més amb ningú. Així ho vaig dir l’altre dia a la meva germana Philips. Però no he pogut arribar a esbrinar si Jane va veure Bingley alguna vegada a Londres. Bé, és un jove que no es mereix res i suposo que ara no hi ha ni la més mínima probabilitat que ella pugui casar-s’hi. Ningú no diu que torni a Netherfield a l’estiu, i això que ho he preguntat a totes les persones que podrien estar-ne assabentades.

—A Netherfield, no crec que hi torni mai més.

—Està bé, que faci el que vulgui. Ningú no desitja que vingui. Malgrat que jo sempre dic que es va portar molt malament amb la meva filla; i, jo, d’ella, no ho hauria deixat així. Bé, em consola pensar que Jane, n’estic certa, morirà de pena, i aleshores ell tindrà remordiments pel que ha fet. —Com que, a ella, aquesta perspectiva no podia consolaria, Elizabeth no li va respondre—. Bé, Lizzy —va continuar dient la seva mare poc després—, així, doncs, els Collins estan ben instal·lats, oi? Bé, bé, jo només espero que duri. I quina mena de menjar fan? Goso dir que Charlotte és una administradora excel·lent. Només que tingui la meitat de traça de la seva mare, farà estalvis. No malgasta pas, en les despeses de la casa?

—No, gens ni mica.

—Deu administrar molt bé, estigues-ne certa. Sí, sí. Procuraran no gastar més del que guanyen; mai no tindran preocupacions de diners. Bé, bon profit els faci! I, natural­ment, suposo que molt sovint diuen que, a la mort del teu pare, Longbourn serà d’ells. M’imagino que, sempre que això succeeix, ja es miren la propietat com si fos seva.

—Aquest era un tema que no podien esmentar davant meu.

—No. Hauria estat molt estrany, si ho haguessin fet. Però no tinc el més petit dubte que sovint en parlen, quan estan sols. Bé, si poden viure tranquils amb la possessió d’una propietat que no és legalment seva, millor per a ells. A mi em faria vergonya d’heretar unes terres per manca de successió masculina.