9

Elizabeth va passar la major part de la nit a la cambra de Jane i al matí va tenir l’alegria de poder donar una resposta bastant favorable a la cambrera que, a primera hora, va enviar el senyor Bingley interessant-se per la malalta i una mica més tard a les dues elegants senyores que servien les seves germanes. Tanmateix, a despit d’aquesta millora, va pregar que enviessin una nota a Longbourn expressant el desig que la seva mare visités Jane i formés el seu propi judici sobre el seu estat. La missiva fou enviada immediatament i el seu contingut acceptat amb la mateixa rapidesa. La senyora Bennet, acompanyada de les seves dues filles petites, va arribar a Netherfield just després que la família havia acabat d’esmorzar.

Si hagués trobat Jane en perill manifest, la senyora Bennet hauria estat molt desgraciada; però veient que la seva malaltia no era per alarmar-se, es va tranquil·litzar i no desitjava pas que es refés de seguida, car la recuperació de la salut l’allunyaria probablement de Netherfield. Així, doncs, no va voler escoltar la proposta de la seva filla que la portessin a casa ni tampoc ho va voler escoltar l’apotecari —que va arribar en aquell mateix moment—, el qual va creure que de cap manera no era aconsellable. Després de seure un moment amb Jane, i presentar-se la senyoreta Bingley per invitar-les, la mare i les tres filles es van dirigir a la saleta dels esmorzars, on Bingley les va saludar expressant el desig que la senyora Bennet no hagués trobat la seva filla pitjor que no esperava.

—Sí, la hi he trobada, Sir —fou la seva resposta—. Està massa malalta per poder-se moure. El senyor Jones diu que no hem pas de pensar que es traslladi. Haurem d’abusar una mica més de la vostra amabilitat.

—Traslladar-se! —va exclamar Bingley—. Ni pensar-ho. Estic cert que la meva germana no voldrà ni sentir a parlar que se’n vagi.

—Pot confiar —va dir la senyoreta Bingley amb freda cortesia— que la senyoreta Bennet rebrà totes les atencions possibles mentre estigui amb nosaltres.

La senyora Bennet es va desfer en regraciaments i després va afegir:

—Si no fos per uns amics tan bons, no sé pas què seria d’ella, perquè està molt malalta i sofreix molt; però, això sí, amb la paciència més gran del món. Aquesta és la seva manera de comportar-se, perquè té, sense cap excepció, el caràcter més dolç que jo mai hagi conegut. Sovint dic a les meves altres filles que, al costat d’ella, no són res. És molt agradable aquesta cambra, senyor Bingley, i la vista sobre aquell passeig de grava és encantadora. No conec cap indret del país que es pugui comparar amb Netherfield. No deveu pas pensar anar-vos-en tot seguit, espero, malgrat que heu llogat la casa per poc temps…

—Tot el que faig, ho faig de pressa —va replicar ell— i, per tant, si decidís deixar Netherfield, probablement al cap de cinc minuts ja me n’hauria anat. De moment, però, em considero instal·lat del tot, aquí.

—Això és, exactament, el que hauria pensat de vós —va dir Elizabeth.

—Comenceu a entendre’m, oi? —va cridar Bingley girant-se vers ella.

—Oh, sí! Us entenc perfectament.

—Tant de bo pogués prendre-m’ho com un compliment; però ser comprès tan fàcilment em temo que més aviat és llastimós.

—Vet aquí la idea que la gent sol tenir; però, d’això, no en podem deduir necessàriament que un caràcter difícil sigui més o menys apreciable que un caràcter com el vostre.

—Lizzy —la va renyar la seva mare—, recorda on ets i no et deixis portar per la teva espontaneïtat habitual, malgrat que a casa se’t consent.

—No sabia —va continuar dient Bingley així que la senyora Bennet va callar— que fóssiu una entesa en caràcters. Deu ser un estudi molt divertit.

—Sí, i els més divertits són els caràcters complicats. Almenys tenen aquest avantatge.

—El camp —va comentar Darcy— deu fornir poques persones per a aquest estudi. En un veïnatge rural, la gent es mou en una societat molt tancada i poc variada.

—Però la mateixa persona canvia tant, que contínuament hi ha quelcom nou per ser observat.

—Naturalment que sí —va intervenir-hi, cridant, la senyora Bennet, ofesa per la manera com ell s’havia referit al veïnatge rural—. Us asseguro que, això, tant al camp com a la ciutat, abunda qui-sap-lo.

Tothom va quedar sorprès i Darcy se la va mirar un moment; després es va apartar i ja no va dir res més. La senyora Bennet, que s’imaginava que havia obtingut una victòria completa, va prosseguir en to de triomf:

—Per la meva part, no puc veure que Londres tingui cap gran avantatge sobre el camp, llevat de les botigues i els llocs públics. El camp és molt més agradable, no és cert, senyor Bingley?

—Quan sóc al camp —va contestar ell—, mai no desitjo anar-me’n i quan sóc a la ciutat em passa gairebé el mateix. Cada indret té els seus avantatges i en tots dos puc ser igualment feliç.

—Ai, això és perquè teniu bon caràcter. Però aquell senyor —va dir mirant Darcy— semblava pensar que el camp no val res.

—La mamà està equivocada, naturalment —va dir Elizabeth enrojolant-se per la seva mare—. Ha interpretat del tot malament el senyor Darcy. Ell només volia dir que, al camp, no pot haver-hi tanta varietat de gent com a la ciutat i això ha de reconèixer que és cert.

—Es clar, estimada, ningú no ha dit que no ho fos; però pel que fa a l’afirmació que en aquest veïnat no hi ha gaire gent, crec que n’hi ha pocs de més grans. Sé que invitem vint-i-quatre famílies.

Només l’interès que tenia per Elizabeth pogué fer que Bingley s’aguantés el riure. La seva germana va ser més poc delicada i va mirar el senyor Darcy amb un somriure molt expressiu. Elizabeth, per tal de dir quelcom que desviés els pensaments de la seva mare, va preguntar ara si Charlotte Lucas havia estat a Longbourn després que ella se n’havia anat.

—Sí, va venir ahir amb el seu pare. Quin home més agradable és Sir William no és cert, senyor Bingley? Un home tan al dia, tan gentil i tan senzill! Sempre té un mot per dir a tothom. Aquesta és la meva idea d’una bona educació, i les persones que s’imaginen que són molt importants i mai no baden la boca estan completament equivocades.

—Va dinar amb vostès Charlotte?

—No, se n’havia de tornar a casa. M’imagino que l’esperaven per fer el pastís de fruites. Per part meva, senyor Bingley, sempre tinc criats que saben fer la feina; les meves filles han estat educades d’una manera molt diferent. Però cadascú ha de ser jutjat per si mateix, i les Lucas us asseguro que són molt bones noies. Llàstima que no siguin boniques. No és que jo cregui que Charlotte és molt poc atractiva…, però és que ella és especialment amiga nostra.

—Sembla una jove molt agradable —va dir Bingley.

—Oh, sí, estimat! Però heu de reconèixer que és molt poc atractiva. La mateixa Lady Lucas ho ha dit molt sovint i m’ha envejat la bellesa de Jane. No m’agrada vanagloriar-me dels meus propis fills, però, sens dubte, Jane…; no es veu gaire sovint una noia tan bonica com ella. Quan només tenia quinze anys, hi havia un senyor a la casa del meu germà Gardiner, a la ciutat, que n’estava tan enamorat, que la meva cunyada estava segura que li faria un oferiment abans que nosaltres vinguéssim aquí. Tanmateix, no ho va fer. Potser va pensar que era massa jove. Però va escriure uns versos parlant d’ella, i ben bonics que eren.

—I així va posar fi al seu enamorament —va dir Elizabeth amb impaciència—. M’imagino que més d’un enamorament ha estat superat amb el mateix procediment. Em pregunto qui devia ser el primer que va descobrir l’eficàcia de la poesia per fer fugir l’amor.

—A mi sempre m’han ensenyat a considerar la poesia com un aliment de l’amor —va observar Darcy.

—D’un amor autèntic, sòlid, saludable, potser sí. Tot és capaç d’alimentar allò que ja és fort. Però si només es tracta d’una inclinació minsa, lleugera, estic convençuda que un bon sonet la farà morir completament de fam.

Darcy es va limitar a somriure i el silenci general que es va produir va fer tremolar Elizabeth per por que la seva mare no fes una altra exhibició. Es moria de ganes de parlar, però no se li acudia res per dir, i, després d’una curta pausa, la senyora Bennet va començar a repetir novament el seu agraïment al senyor Bingley per les seves atencions amb Jane, excusant-se per les molèsties que li donava també Lizzy. El senyor Bingley va respondre amb una cortesia plena de senzillesa i va forçar la seva germana a ser també ella cortesa i a dir allò que l’ocasió demanava. La senyoreta Bingley va fer el seu paper amb poca gràcia, però la senyora Bennet va quedar satisfeta i poc després va demanar el carruatge. Aquest fou el senyal perquè la més petita de les seves filles intentés destacar. Les dues noietes havien estat parlant entre elles en veu baixa durant tota la visita, i el resultat de la conversa fou que la més jove va acusar el senyor Bingley d’haver promès, al principi de la seva estada a la regió, que donaria un ball a Netherfield.

Lydia era una noia de quinze anys, forta, desenrotllada, amb una pell bonica i un caràcter alegre; era la preferida de la seva mare, la qual, portada pel seu afecte, l’havia presentada en societat des de molt joveneta. Tenia una vitalitat excessiva i es donava uns aires d’importància que les atencions dels oficials —afavorides pels bons dinars a casa del seu oncle, un home de maneres planeres— havien convertit en seguretat en ella mateixa. Així, doncs, es va atrevir a dirigir-se al senyor Bingley per parlar-li del ball i recordar-li sense miraments la seva prometença i va afegir-hi que fóra la cosa més vergonyosa del món que no la mantingués. La resposta d’ell a aquest atac inesperat va sonar deliciosament a l’oïda de la seva mare.

—Estic completament disposat, us ho asseguro, a mantenir el meu compromís i, quan la vostra germana s’haurà refet podreu, si voleu, assenyalar el dia del ball. Però no voldríeu pas estar ballant mentre ella està malalta, oi?

Lydia es va declarar satisfeta:

—Oh, sí! Valdria molt més que Jane estigués bona, i així, aleshores, és molt probable que el capità Carter ja sigui a Meryton altra vegada. Quan haureu donat el vostre ball —va afegir—, insistiré perquè ells en donin un també. Diré al coronel Forster que serà una autèntica vergonya, si no ho fa.

Després d’això, la senyora Bennet i les seves filles se’n van anar i Elizabeth va tornar de seguida al costat de Jane deixant que el seu propi comportament i el dels seus parents fos objecte dels comentaris de les dues senyores i del senyor Darcy. Això no obstant, malgrat les agudes indirectes de la senyoreta Bingley sobre ulls bonics, aquesta no va poder aconseguir que ell s’unís a les seves censures contra Elizabeth.