13

—Suposo estimada —va dir l’endemà el senyor Bennet a la seva muller mentre eren a taula esmorzant—, que has fet preparar un bon sopar, perquè tinc les meves raons per esperar que algú s’afegeixi al grup de la nostra família.

—Què vols dir, estimat meu? No sé que ningú hagi de venir, n’estic certa, fora que no s’escaigui que Charlotte Lucas ens vingui a veure; en aquest cas, espero que els meus sopars siguin prou bons per a ella. No crec que a casa seva mengi tan bé com aquí.

—La persona de qui parlo és un cavaller i és foraster.

Els ulls de la senyora Bennet van espurnejar d’alegria.

—Un cavaller i foraster! Es el senyor Bingley, n’estic certa. Vaja no n’has deixat escapar ni un mot, Jane; ets una múrria. Bé, estic molt, molt contenta de veure el senyor Bingley. Però, Déu meu, quina mala sort! Avui no es pot aconseguir ni una mica de peix! Lydia, amor meu, toca la campana, he de parlar amb Hill ara mateix.

—No és el senyor Bingley —va dir el seu marit—; és una persona que no he vist en tota la meva vida.

Això va produir una sorpresa general i el senyor Bennet va tenir la satisfacció de veure’s assetjat per la seva muller i les seves cinc filles alhora, perquè els donés informació.

Després de divertir-se una mica amb la seva curiositat, es va explicar:

—Fa un mes, si fa no fa, que vaig rebre aquesta carta i fa amb prou feines una setmana que li vaig donar resposta, perquè vaig creure que es tractava d’un cas una mica delicat que requeria una ràpida atenció. És del meu cosí, el senyor Collins, el qual, quan jo em moriré, pot foragitar-vos d’aquesta casa així que li plagui.

—Oh, estimat! —va exclamar la seva muller—, no suporto sentir parlar d’aquest fet. T’ho prego, no parlis més d’aquest home odiós. Crec que és la cosa més injusta del món que una propietat teva pugui ser arrabassada als teus propis fills; estic certa que, si jo hagués estat al teu lloc, ja fa temps que hauria intentat de fer quelcom en relació amb aquest assumpte.

Jane i Elizabeth van procurar explicar-li què era un heretatge; ja ho havien intentat en altres ocasions, però era un tema que estava fora de l’abast del raonament de la senyora Bennet, que continuava queixant-se amargament de la crueltat que suposava privar una família de cinc noies de la seva propietat, per lliurar-la a un home que no importava gens ni mica a ningú.

—Certament, és una cosa molt injusta —va dir el senyor Bennet—, i res no pot absoldre el senyor Collins del pecat d’heretar Longbourn. Però, si voleu escoltar la seva carta, potser la seva manera d’expressar-se us podrà ablanir una mica.

—No, estic certa que no m’ablaniré; crec que ha estat un acte d’hipocresia i una impertinència per part seva escriure’t ni que siguin dues ratlles. Odio aquesta mena d’amics, tan falsos. Per què no podia continuar barallant-se amb tu com ho va fer el seu pare abans?

—Perquè, és clar, sembla que ha tingut alguns escrú­pols filials sobre aquest assumpte, com tu mateixa, si m’escoltes, podràs veure.

»I ara ve el que et deia, senyora Bennet.

—A les quatre, doncs, potser vindrà aquest cavaller de la pau —va dir el senyor Bennet mentre plegava la carta—. Paraula, que sembla un home molt educat i molt correcte; no dubto que resultarà una coneixença valuosa, sobretot si Lady Catherine mostra la seva indulgència permetent-li de venir una altra vegada.

—De tota manera, té un cert sentit el que diu sobre les noies; si està disposat a donar-los alguna reparació, no serà pas jo qui el descoratgi.

—Malgrat que és difícil d’endevinar —va dir Jane— de quina manera té la intenció de donar-nos aquesta reparació que ell diu que ens deu, el seu desig de fer-ho ja parla a favor d’ell.

Allò que més impressionava Elizabeth era l’extraordinària deferència que mostrava per Lady Catherine i la seva bondadosa intenció de batejar, casar i enterrar els feligresos de la seva parròquia sempre que calgués.

—Em penso que deu ser una raresa —va dir—. No aconsegueixo d’imaginar-me’l. Hi ha quelcom de massa pompós en l’estil de la seva carta. I què pot voler dir amb això de demanar excuses pel fet de ser el proper hereu? No podem pas suposar que, si pogués, hi renunciaria. Pot ser un home de sensibilitat, senyor?

—No, estimada, em temo que no. Tinc grans esperances de trobar-lo totalment al revés d’això. Hi ha en la seva carta una barreja de servilisme i d’autocomplaença que promet molt. Estic impacient per veure’l.

—Pel que fa a la composició —va sentenciar Mary—, la seva carta no sembla tenir cap defecte. La imatge de la branca d’olivera no és del tot nova, però crec que està ben expressada.

Quant a Lydia i a Catherine, ni la carta ni aquell que l’escrivia no els interessaven gens. Era gairebé impossible que el seu cosí es presentés vestint una casaca vermella, i feia ja algunes setmanes que la felicitat només els venia de la part dels homes que portaven aquest color. Pel que fa a la mare, la carta del senyor Collins havia fet desaparèixer gran part de la seva rancúnia i es preparava a rebre’l amb una serenitat que sorprenia el seu marit i les seves filles.

El senyor Collins va ser puntual a l’hora anunciada i fou rebut per tota la família amb una gran cortesia. El senyor Bennet, naturalment, va parlar poc, però les senyores estaven prou disposades a conversar i el senyor Collins no semblava pas necessitar que l’encoratgessin ni estar inclinat a guardar silenci ell mateix. Era un home de vint-i-cinc anys, alt, fort i de bon veure. Tenia un aire seriós i transcendental i unes maneres molt solemnes. No feia gaire estona que seia quan ja complimentava la senyora Bennet pel fet de tenir una família de noies tan encantadora. Va dir que havia sentit a parlar molt de llur bellesa i que, en aquest cas, la fama havia quedat lluny de la veritat, i va afegir que no dubtava que, quan arribaria el moment escaient, les veuria totes ben casades. Aquesta galanteria no fou gaire del gust d’alguna de les seves oients, però la senyora Bennet, que no gastava compliments, va respondre amb prestesa:

—Sens dubte, sou molt amable, senyor, i desitjo amb tot el meu cor que així sigui, perquè d’altra banda, ja les hauran desposseïdes prou. Les coses estan disposades d’una manera tan estranya!

—Al·ludiu, potser, a la successió d’aquesta propietat?

—Ah, senyor, sí. He de confessar-vos que és un afer molt penós per a les meves filles. No vull dir, amb això, que vós en tingueu la culpa, perquè sé que, en aquest món, aquestes coses són degudes totalment a l’atzar. Ningú no sap com aniran les propietats amb aquesta mena d’herència.

—Sóc molt conscient, senyora, de la injustícia que es comet contra les meves boniques cosines…; sobre aquest assumpte podria dir més coses, si no hagués de mostrar-me caut per no semblar atrevit i precipitat. Puc assegurar a les senyoretes, però, que vinc disposat a admirar-les. Ara no diré res més, però potser quan ens coneixerem millor…

L’avís per anar a taula el va interrompre; les noies van intercanviar un somriure. L’objecte de l’admiració del senyor Collins, però, no era únicament elles; també el vestíbul, el menjador i el mobiliari foren examinats i lloats com calia. Si no hagués estat per la sospita mortificadora que el senyor Collins s’ho mirava tot com a futur propietari, les seves lloances haurien arribat al cor de la senyora Bennet. També al sopar li va arribar el torn de ser altament admirat, i el senyor Collins va suplicar que li fessin saber a quina de les seves cosines es devia aquell menjar tan excel·lentment cuinat. Però, sobre aquest punt, la senyora Bennet va corregir de seguida el seu error assegurant-li, en un to un xic aspre, que la família podia molt bé mantenir un bon cuiner i que les seves filles, a la cuina, no hi tenien res a fer. Ell li va demanar perdó d’haver-la ofesa, i ella, en un to més suau, va declarar que no estava gens ofesa; però el senyor Collins va continuar excusant-se durant gairebé un quart.