7

La propietat del senyor Bennet consistia, gairebé únicament, en una finca de dues mil lliures, que, per dissort de les seves filles, havia d’anar a parar, a manca d’hereus, a mans d’un parent llunyà; i la fortuna de la senyora Bennet, a qui el seu pare, advocat a Meryton, havia deixat quatre mil lliures, malgrat que era suficient per al seu rang, podia compensar molt poc la insuficiència de la del seu marit.

Ella tenia una germana casada amb un tal Philips, que havia estat un passant del seu pare i que el va succeir al capdavant del despatx, i un germà establert a Londres en un respectable sector del comerç.

El poble de Longbourn era només a una milla de Meryton; una distància molt convenient per a les noies, les quals sentien la temptació d’anar-hi molt sovint, tres o quatre vegades la setmana, per tal de complir el deure de visitar la seva tia i una botiga de capells que els venia de passada. Les dues noies més joves de la família, Catherine i Lydia, complien amb una assiduïtat particular aquestes atencions; tenien el cap més buit que no pas les seves germanes i, quan no hi havia res millor a fer, una passejada fins a Meryton era necessària per a passar les hores del matí i proporcionar tema de conversa per a la tarda. Per mancat de notícies que el camp, en general, estigués, elles sempre se les enginyaven perquè la seva tia els expliqués alguna novetat. En aquell moment, no hi havia dubte, estaven ben proveïdes de notícies i de felicitat amb motiu d’un regiment de la Milícia tot just acabat d’arribar. Tenia el quarter general a Meryton i allí havia de passar tot l’hivern.

Les seves visites a la senyora Philips ara eren fèrtils en notícies interessantíssimes. Cada dia aprenien quelcom de nou sobre el nom dels oficials i de llurs famílies. Llurs allotjaments ja no els eren un secret, i amb el temps van anar coneixent els oficials personalment. El senyor Philips els visitava tots, i aquesta relació fou per a les seves nebodes una font de felicitat desconeguda fins aleshores. No sabien parlar de res més que d’oficials; la gran fortuna del senyor Bingley, que, només de ser mencionada, tenia la virtut d’animar la senyora Bennet, no tenia cap valor a llurs ulls comparada amb els regiments d’una bandera.

Un matí, després d’escoltar una bona estona l’efusió amb què parlaven d’aquest tema, el senyor Bennet va observar fredament:

—Pel que puc inferir de la vostra manera de parlar, deveu ser dues de les noies més beneites del país. Feia temps que ho sospitava, però ara n’estic completament convençut.

Catherine es va desconcertar i no va dir res, però Lydia, amb absoluta indiferència, va continuar expressant l’admiració que sentia pel capità Carter i el seu desig de veure’l aquell mateix dia, perquè l’endemà al matí se n’anava a Londres.

—Estimat —va dir la senyora Bennet—, em sorprèn que puguis pensar tan fàcilment que les teves pròpies filles són unes beneites. Si jo volgués menystenir els fills d’algú, no serien pas els meus.

—Si els meus fills són uns beneits, espero ser-ne sempre conscient.

—Sí…, però, en aquest cas, totes són molt eixerides.

—Vet aquí l’únic punt, i això m’afalaga, en què no estem d’acord. Esperava que els nostres sentiments coincidissin en tot; tanmateix, em veig obligat a discrepar de tu fins al punt de pensar que les nostres filles petites són d’una beneiteria fora del comú.

—Estimat senyor Bennet, no pots esperar que aquestes noietes siguin tan entenimentades com ho són els seus pares. Quan tindran la nostra edat, gosaria dir que no pensaran en els oficials més del que ho fem ara nosaltres. Recordo molt bé els temps eh què, a mi mateixa, em plaïa un uniforme vermell, i, naturalment, en el fons del meu cor, encara em plau ara, i si un coronel jove i elegant, amb cinc o sis mil lliures l’any, volgués una de les meves filles, no li diria pas que no. L’altra nit, a casa de Sir William, vaig pensar que el coronel Forster feia molt goig amb l’uniforme del seu regiment.

—Mamà —va exclamar Lydia—, la meva tia diu que el coronel Forster i el capità Carter no van tan sovint a casa de la senyoreta Watson com solien fer-ho la primera vegada que van ser aquí; ara els veu molt sovint esperant-se davant de la llibreria Clark.

La senyora Bennet anava a respondre, però li ho va impedir l’entrada d’un criat portador d’una breu missiva per a la senyoreta Bennet. Venia de Netherfield i esperava resposta. Els ulls de la senyora Bennet van espurnejar d’alegria i mentre la seva filla llegia el missatge la interrompia cridant amb impaciència:

—Bé, Jane, de qui és? De què es tracta? Què diu? Jane, de pressa, digues; de pressa, amor meu.

—És de la senyoreta Bingley —va dir Jane, i en veu alta va llegir:

—Amb els oficials! —va exclamar Lydia—. M’estranya que la meva tia no ens ho hagi dit.

—Sopar a fora! —va exclamar la senyora Bennet—. Això sí que és mala sort.

—Puc usar el carruatge? —va preguntar Jane.

—No, estimada, valdrà més que hi vagis a cavall; és probable que plogui, i aleshores t’hauràs de quedar a Netherfield tota la nit.

—Això seria un bon pla —va dir Elizabeth—, si vostè pogués estar certa que no li oferiran de portar-la a casa.

—Ah, però és que els cavallers agafaran la calessa del senyor Bingley per anar a Meryton, i els Hurst no tenen cavalls per a les seves calesses.

—Valdrà més que hi vagi amb cotxe —va insistir Jane.

—Però, estimada, estic certa que el teu pare no pot prescindir dels cavalls, es necessiten a la granja, oi, senyor Bennet?

—Els necessiten a la granja molt més sovint del que puc aconseguir-los.

—Però, si avui els has poguts aconseguir —va dir amb ironia Elizabeth—, això convindria perfectament al projecte de la meva mare.

Finalment, Elizabeth va forçar el seu pare a confirmar que els cavalls estaven ocupats. Per tant, Jane es veié obligada a anar-hi muntant a cavall i la seva mare la va acompanyar fins a la porta, pronosticant-li de molt bon humor que faria mal temps. Les esperances de la senyora Bennet es van veure confirmades, perquè no feia gaire estona que Jane se n’havia anat, quan va començar a caure una pluja molt forta. Les seves germanes passaven ànsia per ella, però la seva mare estava encantada. La pluja va caure sense parar tota la tarda. Era ben segur que Jane no podia tornar a casa.

—He tingut una idea afortunada, realment! —va dir la senyora Bennet més d’una vegada, com si el fet que plogués fos només mèrit d’ella.

Fins l’endemà al matí, però, no va tenir coneixement de l’èxit de la seva estratègia. Estaven acabant d’esmorzar, quan un criat de Netherfield va portar la següent missiva per a Elizabeth:

—Bé, estimada —va dir el senyor Bennet quan Elizabeth va acabar de llegir la carta en veu alta—, si la teva filla emmalaltís de gravetat, si es morís, sempre seria un consol de pensar que tot plegat havia estat per tal de perseguir el senyor Bingley i portat a terme sota les teves ordres.

—Oh!, no tinc pas cap por que es mori. La gent no sol morir-se per un refredat de no res. Estarà ben assistida. Mentre sigui allà, tot va bé. L’aniré a veure, si és que puc fer servir el carruatge.

Elizabeth, que passava realment ànsia, estava decidida a anar-hi encara que no pogués fer-ho amb cotxe, i, com que no muntava a cavall, la seva única alternativa era anar-hi a peu. Així, doncs, va fer saber la seva decisió.

—Com pots ser tan beneita de pensar una cosa així —va dir cridant la seva mare—, amb tot aquest fangueig que hi ha! Quan arribaràs a la casa no estaràs presentable.

—Estaré presentable per veure Jane, que és tot el que vull.

—És una indirecta, Lizzy —va observar el seu pare— perquè enviï a cercar els cavalls?

—De cap manera. No desitjo pas estalviar-me la passejada. La distància no compta quan hi ha un motiu; són només tres milles. A l’hora de sopar ja seré de tornada.

—Admiro l’activitat de Sa Benevolència —va dir intervenint-hi Mary— però els impulsos del sentiment haurien de ser sempre dirigits per la raó i, segons la meva opinió, l’esforç ha de ser proporcionat a la necessitat.

—T’acompanyarem fins a Meryton —van dir Catherine i Lydia.

Elizabeth va acceptar la seva companyia i les tres noies es van posar en camí.

—Si anem de pressa —va dir Lydia mentre camina­ven—, potser podrem veure un bocí del capità Carter abans que se’n vagi.

A Meryton, es varen separar; les dues noies més joves es van dirigir a l’allotjament de la dona d’un dels oficials i Elizabeth va continuar caminant sola, travessant camp rere camp amb pas lleuger, saltant pel damunt de les tanques i dels tolls d’aigua amb impacient activitat, fins que, finalment, es va trobar davant de la casa amb els turmells cansats, les mitges brutes i la cara encesa per la calor de l’exercici.

Fou introduïda a la saleta on tots, llevat de Jane, estaven reunits per esmorzar i on la seva aparició va produir una gran sorpresa. Que Elizabeth hagués fet tres milles a peu, tan d’hora, amb un temps tan dolent i sola, era una feta gairebé increïble per a la senyora Hurst i la senyoreta Bingley, i Elizabeth estava convençuda que la menyspreaven perquè ho havia fet. Tanmateix, la van rebre amb tota cortesia, i en les maneres del germà hi havia quelcom més que cortesia; hi havia alegria i afabilitat. El senyor Darcy va dir poques paraules i el senyor Hurst no va dir res. El primer estava dividit entre l’admiració que li produïa l’aspecte radiant de la cara d’Elizabeth després de tant d’exercici i el dubte de si el motiu justificava que hagués vingut tota sola. El segon només pensava en el seu esmorzar.

Les seves preguntes sobre l’estat de la seva germana no van tenir una resposta favorable. La senyoreta Bennet havia dormit malament i, malgrat que estava llevada, tenia molta febre i no estava en condicions de deixar la seva cambra. Elizabeth es va alegrar que de seguida la portessin a veure-la, i Jane, que en la nota que havia enviat s’havia aguantat per no expressar fins a quin punt desitjava la seva visita per por d’alarmar o de molestar, quan la va veure entrar va estar molt contenta. Tanmateix, no tenia forces per a una conversa gaire llarga i quan la senyoreta Bingley les va deixar soles no va poder parlar gaire, tret per expressar la seva gratitud per l’extraordinària amabilitat amb què la tractaven. Elizabeth l’escoltava en silenci.

Després d’haver esmorzat, la senyora Hurst i la senyoreta Bingley es van reunir amb les dues germanes, i a Elizabeth van començar a plaure-li en veure la sol·licitud i l’afecte que mostraven per Jane. Va venir l’apotecari, el qual, després d’examinar la pacient, va dir, com ja es podia suposar, que havia agafat un refredat fortíssim i que havien d’intentar de treure’n el millor profit possible. Li va aconsellar que se’n tornés al llit i li va receptar alguns remeis. Van seguir el consell amb promptitud, perquè els símptomes de febre augmentaven i el cap li feia un mal terrible. Elizabeth no va sortir ni un moment de la cambra i les altres senyores no van estar-ne absents gaire estona; els senyors havien sortit, ja que, de fet, no tenien res a fer enlloc.

Quan el rellotge va tocar les dues, Elizabeth va creure que li calia anar-se’n i, a contracor, així ho va dir. La senyoreta Bingley li va oferir el carruatge i Elizabeth només desitjava que insistís una mica més per acceptar-ho, quan Jane va mostrar un tal interès per anar-se’n amb ella que la senyoreta Bingley no va tenir més remei que canviar l’oferiment del carruatge per una invitació a quedar-se, de moment, a Netherfield. Elizabeth, molt agraïda, va acceptar i un criat fou enviat a Longbourn per tal d’assabentar la família que es quedava a Netherfield i perquè, de tornada, li portés roba per canviar-se.