15

Dissabte al matí, Elizabeth i el senyor Collins es van trobar per esmorzar uns minuts abans que els altres es presentessin, i ell va aprofitar l’avinentesa de fer els compliments habituals en un comiat que ell considera­va necessaris i indispensables.

—No sé, senyoreta Elizabeth —va dir—, si la senyora Collins ja us ha expressat els seus sentiments per la vostra amabilitat a venir a veure’ns, però estic completament segur que no deixareu la casa sense que se us regraciï per això. El favor de la vostra companyia ha estat molt apreciat, us ho asseguro. Vós sabeu les poques coses que hi ha en el nostre humil habitatge que puguin ser atractives. La senzillesa de la nostra vida, les cambres petites, l’escassetat de servents i les poques coses que veiem del món deuen haver fet de Hunsford un indret extremament avorrit per a una noia jove com vós; però espero que voldreu creure en el nostre agraïment per la vostra condescendència i que hem fet tot el que estava a les nostres mans per tal d’evitar que passéssiu el temps d’una manera poc agradosa.

Elizabeth li va donar les més expressives gràcies i la seguretat d’haver-ho passat meravellosament bé. Durant les sis setmanes que havia estat allí havia fruït molt, i el plaer d’estar amb Charlotte i les amables atencions que havia rebut d’ells feien que fos ella la qui estava agraïda. El senyor Collins es va sentir complagut, i encara amb més solemnitat va dir somrient:

—Em proporciona el més gran plaer sentir-vos dir que no heu passat el temps d’una manera desagradable. Hem fet, certament, tot allò que hem pogut, i, com que hem tingut la gran sort de poder-vos presentar a una societat d’un rang superior per la nostra relació amb Rosings, en tenir els mitjans de variar sovint l’humil escenari de la nostra llar, crec que podem vanagloriar-nos que la vostra visita a Hunsford no hagi estat del tot avorrida. La nostra posició en relació amb la família de Lady Catherine és, naturalment, una prerrogativa i una benedicció de la qual poca gent pot presumir. Ja veieu quin és el tracte que se’ns dóna. Ja veieu que contínuament se’ns invita a anar-hi. He de confessar que, tot i els desavantatges d’aquesta humil parròquia, no crec que cap dels qui hi viuen puguin ser objecte de compassió mentre participin de la nostra intimitat amb Rosings. —Els mots eren insuficients per a expressar uns sentiments tan elevats, i el senyor Collins es veié obligat a passejar per la cambra mentre Elizabeth intentava unir correcció i sinceritat en unes frases breus—. Sens dubte, estimada cosina, podreu fer sobre nosaltres un report favorable al Hertfordshire; almenys em faig la il·lusió que podreu fer-lo. Vós heu estat testimoni, dia a dia, de les moltes atencions que té Lady Catherine per Charlotte; altrament, confio que no us semblarà que la vostra amiga ha tingut mala sort en…; però sobre aquest punt valdrà més guardar silenci. Només deixeu que us asseguri, estimada senyoreta Elizabeth, que des del fons del meu cor, ben cordialment, us desitjo a vós la mateixa felicitat en el matrimoni. La meva estimada Charlotte i jo tenim un sol esperit i una sola manera de pensar. Tenim, en tot, una notable semblança de caràcter i d’idees. Semblem haver estat destinats l’un a l’altre.

Elizabeth va poder respondre sense riure que, això, quan es donava, era una sort immensa, i amb la mateixa sinceritat va poder afegir que creia fermament en el seu benestar domèstic i que se n’alegrava. No li va doldre, això no obstant, que l’entrada de la dama origen de tanta felicitat interrompés el recital de lloances. Pobra Charlotte! Era trist haver-la de deixar en companyia d’aquell home! Si bé ella, quan ho havia escollit, ja el coneixia, i malgrat que, evidentment, li sabia greu que els visitants se n’anessin, no semblava pas demanar que la compadissin. La seva llar i les feines de la casa, la seva parròquia, les seves gallines i les preocupacions que tot això li donava encara no havien perdut llur encant.

Per fi, va arribar al cotxe de posta; van carregar els baguls al sostre, van ficar-hi els paquets a dintre i els van dir que tot ja estava a punt. Després d’acomiadar-se afectuosament de llurs amics, el senyor Collins va acompanyar Elizabeth fins al carruatge i mentre baixaven pel jardí li va encarregar unes respectuoses salutacions per a la seva família, sense oblidar de donar les gràcies per les atencions que havia rebut durant la seva estada a Longbourn l’hivern passat i de presentar els seus respectes al senyor i a la senyora Gardiner, tot i que no els coneixia. Després la va ajudar a pujar al cotxe; darrera d’ella va pujar Maria, i ja anaven a tancar la porteta quan, de sobte, Collins els va fer memòria amb una certa consternació que s’havien oblidat de deixar un missatge per a les dames de Rosings.

—Però, naturalment —va afegir—, vosaltres desitgeu que els oferim els vostres respectes i que alhora els expressem el vostre agraïment i els donem les gràcies per llurs amabilitats mentre heu estat aquí.

Elizabeth no s’hi va oposar; aleshores van poder tancar la porta i el carruatge es va posar en marxa.

—Déu del cel! —va exclamar Maria al cap d’uns minuts de silenci—. Sembla que només hagin passat dos o tres dies des que vam arribar, i tanmateix, quantes coses han passat!

—Moltes, certament! —va dir la seva companya sospirant.

—Hem dinat nou vegades a Rosings, a més de prendre-hi el te dues vegades. Quantes coses tindré per contar!

Elizabeth es va dir a si mateixa: «I quantes coses hauré d’amagar!».

Durant el viatge no van parlar gaire i no van tenir cap sobresalt, i al cap de quatre hores de sortir de Hunsford van arribar a casa del senyor Gardiner, on havien de restar uns quants dies.

Jane tenia un bon aspecte, i Elizabeth va tenir poc temps per estudiar el seu estat d’ànim enmig dels compromisos de tota mena que la seva tia havia pres tan amablement per elles, però Jane havia de tornar a Longbourn amb ella, i allí tindria prou lleure per poder-la observar.

Mentrestant, fins i tot li va costar un esforç esperar de ser a Longbourn per parlar a la seva germana de la proposta del senyor Darcy. Saber que estava a les seves mans revelar quelcom que sorprendria tantíssim Jane i que alhora afalagava tant un aspecte de la seva pròpia vanitat que la raó encara no havia aconseguit de foragitar era una temptació tan gran per a les confidències, que res no l’hauria poguda dominar; llevat de la indecisió que encara tenia pel fet de saber fins on havia d’arribar en les seves explicacions. El que temia, si de cas un dia es decidia a tocar el tema, era veure’s emportada a repetir quelcom del que li havien dit de Bingley, cosa que només serviria per entristir més la seva germana.