7

Sir William només va restar una setmana a Hunsford, però la seva estada hi fou prou llarga per quedar convençut que la seva filla estava molt ben situada i que tenia un marit i uns veïns que no es trobaven sovint. Durant els dies que Sir William va estar amb ells, el senyor Collins dedicava els matins a passejar-lo amb el seu calessell i mostrar-li el país, però, quan se’n va anar, la família va tornar a les seves ocupacions habituals. Elizabeth es va sentir alleujada en veure que, passat el trasbals, amb prou feines si veien el seu cosí, ja que la major part del temps entre l’esmorzar i el dinar el passava treballant al jardí o llegint i escrivint, o mirant per la finestra de la seva biblioteca particular, que donava al camí. La cambra on passaven el dia les dames era a la part del darrera de la casa. De primer, Elizabeth més aviat es va estranyar que Charlotte no preferís el menjador, que era una cambra més gran i tenia un aspecte més agradable, però aviat es va adonar que Charlotte tenia una raó excel·lent per fer el que feia: si elles s’haguessin reunit en una cambra tan alegre com la d’ell, el senyor Collins s’hauria quedat molt menys al seu despatx. Així, doncs, va aprovar la distribució que havia fet Charlotte.

Des de la sala no veien res del que passava a fora, i havien de dependre del senyor Collins per saber quins carruatges transitaven i, especialment, quantes vegades els carruatges transitaven i, especialment, quantes vegades la senyoreta De Bourgh passava pel davant de la casa amb el seu faetó. D’aquest esdeveniment, no deixava mai de venir a informar-les-en, tot i que tenia lloc gairebé cada dia. Molt sovint, la senyoreta De Bourgh s’aturava a la Parròquia i parlava un moment amb Charlotte, però aquesta gairebé mai no aconseguia que es quedés.

Rar era el dia que el senyor Collins no anava a Rosings, i la mateixa Charlotte no en deixava passar gaires sense decidir, igualment, que calia anar-hi. Fins que no se li va ocórrer que, allí, podia haver-hi altres mitjans de guanyar-se la vida, Elizabeth no va poder comprendre el sacrifici de tantes hores perdudes. De tant en tant, Sa Senyoria els honorava amb una visita i, aleshores, mentre era a la casa, res del que hi havia a la cambra no escapava del seu escrutini. Preguntava en què treballaven, examinava la feina i els aconsellava de fer-la d’una manera diferent, no trobava bé la distribució dels mobles o descobria que la dona de fer feines era una deixada i, si acceptava algun refresc, semblava que només ho fes per descobrir que el tall de carn rostida de la senyora Collins era massa gran per a ells dos.

Elizabeth aviat es va adonar que, tot i que aquesta dama no formava part del Comitè per la Pau del comtat, era, tanmateix, un magistrat molt actiu de la seva pròpia parròquia, i que el senyor Collins la informava de tots els problemes que hi havia per petits que fossin. Sempre que algun habitant de les casetes del poble estava disposat a barallar-se, perquè era massa pobre, ella es llançava cap al poble plena de coratge per tal d’arreglar llurs diferències, fer callar les seves queixes i renyar-lo fins a aconseguir l’harmonia i la seva tranquil·litat econòmica.

La distracció dels dinars a Rosings es repetia unes dues vegades la setmana, i per l’absència del senyor William, que només permetia de formar una taula de joc a la tarda, aquesta diversió contrarestava la primera.

A més d’aquests compromisos, en tenien pocs, ja que el nivell de vida del veïnat, en general, estava fora de l’abast dels Collins. Això, però, no era pas un mal per a Elizabeth i, en conjunt, passava el temps d’una manera bastant agradable. Hi havia les estones de conversa tranquil·la amb Charlotte, i el temps era tan bo per a l’època de l’any, que sovint s’ho passava molt bé a l’aire lliure. El seu lloc preferit per a passejar, i on anava moltes vegades quan els altres eren de visita a casa de Lady Catherine, era una arbreda, que limitava per un costat amb el Parc, i on hi havia un caminoi cobert que ningú, llevat d’ella, no apreciava i on se sentia a recer de la curiositat de Lady Catherine.

Amb aquesta vida tan assossegada, la primera quinzena de la seva estada a Hunsford va passar ràpidament. S’apropava la Pasqua, i una setmana abans havien d’arribar nous estadants a Rosings, fet que, en un cercle tan petit, era important. Tot just acabada d’arribar, Elizabeth ja havia sentit a dir que esperaven el senyor Darcy al cap de poques setmanes i, malgrat que eren poques les persones de la seva coneixença que no hagués preferit de veure, la seva vinguda introduiria una certa varietat a les reunions de Rosings. A més, ella podria divertir-se deduint, per la manera com el senyor Darcy tractés la seva cosina, a la qual, evidentment, el destinava Lady Catherine, les poques esperances d’èxit que podien tenir els plans de la senyoreta Bingley. Lady Catherine parlava molt satisfeta de la vinguda del seu nebot, i en termes de la més gran admiració envers la seva persona. Fins i tot semblava molestar-la que Elizabeth i la senyoreta Lucas l’haguessin ja tractat amb una certa freqüència.

L’arribada de Darcy fou coneguda molt aviat a la Parròquia, perquè el senyor Collins va passar-se tot el matí passejant per indrets des d’on pogués veure els pavellons dels guardes que donaven a Hunsford Lane, per tal d’assabentar-se’n a l’instant. Després de fer una reverència en el moment que el carruatge entrava al parc, va córrer cap a casa seva portant la gran notícia. L’endemà al matí, va afanyar-se cap a Rosings per oferir els seus respectes al nebot de Lady Catherine, però va trobar que els nebots eren dos. El senyor Darcy havia portat amb ell un tal coronel Fitzwilliam, el fill petit del seu oncle, Lord; amb gran sorpresa per part de tothom, el senyor Collins va tornar acompanyat dels dos cavallers. Charlotte els va veure arribar des de la cambra del seu marit, quan creuaven el camí, i tot seguit va córrer cap a la cambra on hi havia les noies per anunciar-los l’honor que els feien. I va afegir:

—T’haig de donar les gràcies, Elizabeth, per aquest gest de cortesia. El senyor Darcy mai no hauria vingut tan aviat a presentar-me els seus respectes.

Elizabeth va tenir el temps just de refusar qualsevol dret al seu agraïment abans que la campaneta de l’entrada anunciés llur visita; poc després, els tres cavallers entraven a la cambra. El coronel Fitzwilliam, que anava al davant, era un home d’uns trenta anys; no era bell de faccions, però com a persona i pel seu aire era tot un cavaller. El senyor Darcy es va comportar com solia fer-ho al Hertfordshire, va saludar amb la seva habitual reserva el senyor Collins i, fossin quins fossin els seus sentiments per la seva amiga, la va saludar sense immutar-se. Elizabeth es va limitar a fer una lleu genuflexió sense dir ni un mot.

El coronel Fitzwilliam va iniciar la conversa tot seguit amb la facilitat i el deseiximent propis d’un home ben educat, i s’expressava molt bé. Però el seu cosí, després de fer un petit comentari a la senyora Collins sobre la casa i el jardí, va seure una bona estona sense dirigir la paraula a ningú. Per fi, tanmateix, la seva correcció va arribar fins a preguntar a Elizabeth per la salut de la seva família. Ella li va respondre com solia fer-ho i, després d’una petita pausa, va afegir:

—La meva germana gran ha estat tres mesos a la ciutat. No us heu trobat mai?

Ella sabia molt bé que no, però volia veure si ell es trairia i donaria mostres d’estar assabentat del que havia passat entre Bingley i Jane. Li va semblar que ell estava un xic confós en respondre-li que mai no havia estat tan afortunat de trobar la senyoreta Bennet. Ja no es va parlar més d’aquest tema, i poc després els cavallers se’n van anar.