6
Tothom esperava carta del senyor Bennet l’endemà al matí, però el correu no va portar ni una sola línia. La seva família sabia que en circumstàncies normals era un corresponsal molt poc actiu, però en uns moments com aquells esperaven que faria un esforç. Es van veure obligats, doncs, a pensar que no podia donar bones notícies, malgrat que, a ells, fins i tot això els hauria plagut de saber amb certesa. El senyor Gardiner s’havia esperat només per llegir la carta abans d’anar-se’n.
Quan ell va ser fora, almenys podien estar certs de ser informats constantment de com anaven les coses. A més, llur oncle els va prometre en el moment de partir que miraria de convèncer el senyor Bennet perquè tornés a Longbourn com més aviat millor, per a tranquil·litat de la seva germana; ella creia que només allí el seu marit estaria segur de no ser mort en un duel.
La senyora Gardiner i els nens es van quedar uns quants dies més, perquè ella creia que podia ser útil a les seves nebodes. Compartia amb elles la cura de la senyora Bennet i quan tenien lleure la seva presència els era un gran consol. L’altra tia també les visitava sovint i sempre, com deia ella, amb el propòsit d’animar-les i de donar-los coratge; però, com que mai no venia sense portar la notícia d’una nova mostra de les extravagàncies de Wickham i dels seus desordres, gairebé sempre les deixava més desanimades que no les havia trobades.
Tot Meryton semblava competir a desacreditar l’home que només feia tres mesos havia estat gairebé un àngel de bondat. Devia diners a tots els comerciants de la ciutat, i les seves intrigues, enaltides amb el nom de seducció, havien arribat a totes llurs famílies. Tothom afirmava que era l’home més vil del món i també tothom va començar a descobrir que ells ja s’havien malfiat sempre del seu aire de bona persona. Elizabeth, tot i que no donava crèdit a la meitat del que es deia, en creia una part suficient per refermar-la en la certesa de la ruïna de la seva germana. Fins i tot Jane, que encara creia menys coses que Elizabeth, va perdre quasi totes les esperances; sobretot perquè ara, si haguessin anat a Escòcia, cosa de la qual abans mai no havia desesperat del tot, probablement a hores d’ara ja haurien tingut notícies d’ells.
El senyor Gardiner se’n va anar de Longbourn dissabte, i dimarts la seva muller va rebre una carta d’ell en què deia que, en arribar, havia anat a trobar de seguida el seu germà i l’havia convençut d’instal·lar-se a Gracechurch Street. Que el senyor Bennet havia estat a Epsom i a Clapham abans d’arribar ell, però que no havia pogut obtenir cap informació satisfactòria i que ara estava decidit a dirigir les investigacions als principals hotels de la ciutat, ja que el senyor Bennet creia possible que a la primeria d’arribar a Londres haguessin anat a un hotel abans d’agafar un altre allotjament.
El mateix senyor Gardiner no esperava que aquesta mesura tingués cap èxit; però, com que el seu germà hi estava entossudit, ell l’ajudaria a portar-ho a terme. Afegia que, de moment, el senyor Bennet no semblava estar disposat a deixar Londres; prometia escriure novament molt aviat. Hi havia una postdata sobre això darrer:
He escrit al coronel Forster per demanar-li que, si li és possible, investigui, per mitjà dels amics més íntims de Wickham al regiment, si aquest té amistats o parents que puguin saber la part de la ciutat on ara s’amaga. Si n’hi hagués algun que poguessin recordar amb una certa probabilitat d’obtenir una pista, seria essencial per a nosaltres. Actualment, no tenim res que ens orienti. El coronel Forster goso dir que farà tot el que estigui en el seu poder per ajudar-nos en aquesta situació. Però, pensant-ho bé, potser Lizzy millor que ningú podria dir-nos amb quins parents pot haver anat a viure.
Elizabeth coneixia l’origen d’aquesta deferència a la seva autoritat, però no podia donar una informació tan valuosa com el compliment mereixia.
Wickham mai no li havia dit que tingués cap parent, tret del seu pare i de la seva mare, i tots dos feia molts anys que eren morts. Era, malgrat tot, possible que algun dels seus companys del regiment pogués donar més informació, i, tot i que no hi confiava gaire, era un camí que calia intentar.
Ara, l’hora del correu era el moment més angoixós del dia. El gran objectiu de cada matí era l’arribada del carter, que era esperat amb una gran impaciència, car la carta seria portadora de tot allò, bo o dolent, que volien saber i dia rere dia esperaven que aquell seria el que els duria una notícia important.
Però abans de saber res del senyor Gardiner va arribar una carta per a llur pare —si bé d’una altra comarca—, del senyor Collins. Jane, que tenia ordres d’obrir totes les cartes que arribessin per a ell durant la seva absència, la va llegir, i Elizabeth, que sabia que les cartes del senyor Collins sempre eren una curiositat, va llegir-la també pel damunt de la seva espatlla. Deia així:
Estimat Sir,
Sento que el nostre parentiu i la meva situació a la vida m’exigeixi d’unir-me al vostre condol per la dolorosa aflicció que us aclapara i de la qual ahir fórem informats per una carta del Hertfordshire. Estigueu ben segur, estimat Sir, que la senyora Collins i jo simpatitzem amb vós i amb tota la vostra respectable família per aquesta desgràcia que us afligeix i que és de la mena més amarga, ja que té l’origen en una causa que el pas del temps no pot esborrar. No us han de faltar, per part meva, raons que puguin alleujar una desgràcia tan gran o que puguin consolar-vos en una circumstància que per a un pare ha de ser tan angoixosa. La mort de la vostra filla, en comparació amb això, hauria estat una benedicció. I encara és més de doldre perquè, segons m’informa la meva estimada Charlotte, hi ha motius per suposar que el comportament llicenciós de la vostra filla és el resultat d’una indulgència altament irresponsable; malgrat que alhora, per a consol vostre i de la senyora Bennet, m’inclino a pensar que el seu temperament deu ser dolent per naturalesa, o tan joveneta no s’hauria fet culpable d’una enormitat semblant. Sigui com sigui, se us ha de compadir per la vostra desgràcia, opinió que no sols comparteix la senyora Collins, sinó també Lady Catherine i la seva filla, a les quals he contat l’afer. Estan d’acord amb mi a considerar que aquest pas en fals d’una filla serà perjudicial per a la sort de les altres, ja que, com es digna a opinar Lady Catherine, qui voldrà ara emparentar amb una família així? Aquest parer de Sa Senyoria em porta a reflexionar sobre un cert esdeveniment del mes de novembre; ja que, si les coses haguessin anat d’una altra manera, jo també m’hauria vist involucrat en la vostra aflicció i en el vostre deshonor. Us aconsello, estimat Sir, que us consoleu com més millor, que retireu per sempre més el vostre afecte a la vostra menyspreable filla i deixeu que ella reculli els fruits de l’ofensa monstruosa que s’ha infligit a ella mateixa.
Resto, Sir, etc., etc.
El senyor Gardiner no va tornar a escriure fins després d’haver rebut la resposta del coronel Forster, i aleshores no va tenir res a dir que fos agradable. No se sabia que Wickham tingués cap parent amb el qual mantingués alguna relació i era cert que no en tenia cap de molt pròxim que encara fos viu. En altres temps havia tingut molts coneguts; però, d’ençà que era a la milícia, no semblava estar en termes d’una amistat particular amb cap d’ells. No podien, per tant, donar el nom de ningú que fos capaç de donar-los noves d’ell. El desastrós estat de les finances de Wickham també era un motiu molt poderós per guardar el secret, a més de la por que Wickham tenia que els parents de Lydia no ho descobrissin, ja que tot just s’acabava de saber que havia deixat deutes de joc per valor d’una suma molt considerable. El coronel Forster creia que serien necessàries més de mil lliures per liquidar les despeses que havia fet a Brighton. A la ciutat ja devia molts diners, però els seus deutes d’honor eren encara més elevats. El senyor Gardiner no intentava pas amagar aquests detalls a la família de Longbourn; Jane els va escoltar horroritzada.
—Un jugador! —va exclamar—. Això és completament inesperat. No en tenia ni idea.
El senyor Gardiner deia també a la seva carta que segurament llur pare arribaria a casa l’endemà, que era dissabte. Desanimat pel poc èxit obtingut en tot allò que havia emprès, havia accedit a les súpliques del seu cunyat perquè tornés a casa amb la seva família i el deixés fer a ell en cas que es presentés una ocasió que aconsellés de continuar les investigacions. Quan la senyora Bennet fou informada d’aquesta decisió, no va mostrar-se tan satisfeta com les seves filles esperaven, tenint en compte l’ànsia que abans havia passat per la vida del seu marit.
—Com! Torna a casa sense la pobra Lydia! —va dir cridant—. De segur que no se n’anirà de Londres sense haver-los trobats. Qui es batrà amb Wickham i el farà casar amb Lydia, si ell se’n va?
Com que la senyora Gardiner ja desitjava ser a casa seva, van decidir que ella i els nens se n’anirien a Londres el mateix dia que el senyor Bennet en vindria. Així, doncs, el cotxe els va portar la primera part del viatge, i va tornar portant el seu amo a Longbourn.
La senyora Gardiner se’n va anar amb els mateixos dubtes sobre Elizabeth i el seu amic del Derbyshire, que no la deixaven d’ençà que havia estat en aquella part del món. La seva neboda mai no havia esmentat voluntàriament davant d’ells el nom de Darcy i la petita esperança que la senyora Gardiner tenia de rebre una carta d’ell després de llur partença havia quedat defraudada. Elizabeth no havia rebut cap carta d’ençà del seu retorn a Longbourn que pogués venir de Pemberley.
El dissortat estat de la família en aquells moments feia innecessari cercar excuses per la manca d’animació d’Elizabeth. Per tant, res no podia deduir-se d’aquest fet, tot i que ella, que aleshores veia força clar en els seus propis sentiments, s’adonava perfectament que, si no hagués conegut Darcy, hauria suportat una mica millor els temors per la infàmia de Lydia. Això li hauria estalviat, pensava, de dormir una nit sí, una nit no.
Quan el senyor Bennet va arribar, va seguir amb el mateix capteniment filosòfic que li era habitual. Va parlar tan poc com solia fer, no va ni esmentar l’afer que l’havia fet anar a Londres i va passar una bona estona abans que les seves filles tinguessin el coratge de parlar-ne.
No fou fins a la tarda, quan es van reunir per prendre el te, que Elizabeth es va atrevir a encetar el tema. Aleshores, en expressar-li ella el greu que li sabien tots els inconvenients que havia hagut de suportar, ell va replicar:
—No ho diguis, això. Qui, si no jo, els ha de suportar?, digues! Tota la culpa només ha estat meva; jo n’havia, doncs, de patir les conseqüències.
—No ha de ser massa sever amb vostè mateix, pare —va replicar Elizabeth.
—Tu pots prevenir-me contra aquest mal, Lizzy, però la naturalesa humana està tan abocada a caure-hi! No, filla meva, deixa que per una vegada en ma vida tingui consciència que mereixo de ser censurat. No temo que el disgust m’aclapari; prou aviat que passarà.
—Suposa que són a Londres?
—Sí. On, si no, poden estar més ben amagats?
—I Lydia solia dir que volia anar a Londres —va afegir Kitty.
—Doncs ja deu ser feliç —va replicar secament el seu pare—. I la seva estada allí serà, segurament, bastant llarga. —Després d’una petita pausa va afegir—: No sento cap malvolença contra tu, Lizzy, pel fet que els esdeveniments hagin justificat el consell que em vas donar el mes de maig i que demostra per part teva una visió molt ampla de les coses.
La senyoreta Bennet els va interrompre perquè venia a cercar el te per a la seva mare.
—Això és, realment, un espectacle que reconforta —va exclamar el senyor Bennet—; dóna un aire tan elegant a l’infortuni! Un dia jo faré el mateix; m’asseuré al meu despatx amb l’estrenyecaps i el pentinador i donaré tota la feina que pugui o, potser puc esperar-me a fer-ho fins que Kitty s’escapi de casa.
—No, papà, jo no m’escaparé —va dir Kitty, malhumorada—. Si mai vaig a Brighton, em portaré millor que Lydia.
—Anar tu a Brighton! Ni per cinquanta lliures no confiaria que t’apropessis més enllà d’Eastbourne! No, Kitty, a l’últim he après a ser prudent, i tu en rebràs les conseqüències. Cap oficial no entrarà mai més a casa meva, ni que estigui de pas pel poble. Els balls estaran absolutament prohibits, fora que hi vagis amb una de les teves germanes. I no et permetré que surtis a esbargir-te fora de casa fins que hauràs demostrat que cada dia passes, almenys, deu minuts d’una manera raonable. —Kitty, que es va prendre seriosament aquestes amenaces, es va posar a plorar—. Està bé, està bé —li va dir el seu pare—, no et desesperis. Si durant els deu anys vinents ets una bona minyona, aleshores et portaré a veure una desfilada de soldats.