3

Això no obstant, ni tot el que la senyora Bennet, amb l’ajut de les seves cinc filles, va poder preguntar sobre l’assumpte no fou prou per arrencar al seu marit cap descripció satisfactòria del senyor Bingley. El van atacar de diverses maneres: amb preguntes encobertes, suposicions enginyoses i hipòtesis sense fonament, però ell va escapolir-se de l’habilitat de totes elles; finalment, es veieren forçades a acceptar una informació de segona mà a través de llur veïna, la senyora Lucas. Les seves referències foren altament favorables; Sir William havia quedat encantat. El senyor Bingley era molt jove, meravellosament bell, extremament agradable i, per coronar el conjunt, tenia la intenció d’assistir al proper ball amb un grup nombrós de gent. Res no podia ser més agradable! Que l’engresqués la dansa era un pas segur cap a l’enamorament, i els desigs del cor de la senyora Bennet trobaven, així, acolliment.

—Només que pugui veure una de les meves filles feliçment instal·lada a Netherfield —va comentar la senyora Bennet al seu marit— i totes les altres igualment ben casades, ja no podré desitjar res més.

Al cap de pocs dies, el senyor Bingley va tornar la visita al senyor Bennet i va seure amb ell, deu minuts, al seu despatx. Havia concebut l’esperança de ser admès a donar una ullada a les senyores de la casa, de la bellesa de les quals havia sentit molt a parlar, però només va veure el pare. Les senyores foren més afortunades, perquè, des d’una finestra del primer pis, van poder veure que el senyor Bingley portava una jaqueta de color blau i muntava un cavall negre.

Poc després, fou enviada a Netherfield una invitació per a un dinar; i ja la senyora Bennet havia disposat els preparatius que havien d’acreditar-la com a mestressa de casa, quan va arribar la resposta del senyor Bingley que ajornava tots els plans. El senyor Bingley es veia obligat a ser a la ciutat l’endemà i, per tant, no li era possible d’acceptar l’honor de llur invitació, etc., etc. La senyora Bennet va quedar desconcertada. No podia imaginar quin assumpte podia tenir que el reclamés a la ciutat tot just arribat a Netherfield i va començar a témer que el senyor Bingley bé podria estar volant sempre d’un indret a l’altre i no instal·lar-se mai a Netherfield, tal com calia que fos. Lady Lucas va apaivagar una mica els seus temors apuntant la idea que només havia anat a Londres per tal de reunir un grup nombrós per al ball. Aviat va córrer la veu que el senyor Bingley portaria amb ell, a la festa, onze dames i set cavallers. La notícia d’un grup de dames tan nombrós va afligir les noies, però el dia abans del ball es van animar en saber que, en lloc d’onze, només eren sis les que havia portat amb ell, de Londres: les seves cinc germanes i un cosí. Quan el grup va fer la seva entrada a la sala de ball, el total era, només, de cinc persones: el senyor Bingley, dues germanes seves, el marit de la més gran i un altre home jove.

El senyor Bingley era un home de bella aparença i aire distingit i tenia una expressió agradable i unes maneres senzilles i naturals; les seves germanes eren dues dones elegants i d’aire segur i el seu cunyat, el senyor Hurst, es veia que era merament un cavaller. Però el seu amic, el senyor Darcy, un home alt i elegant, de belles faccions i posat noble, aviat va atreure les mirades de tots els assistents; al cap de cinc minuts de la seva entrada, ja havia corregut la veu i era del domini públic que posseïa una renda de deu mil lliures l’any. Els cavallers van opinar que era un home elegant, les dames van declarar que era molt més bell que el senyor Bingley i gairebé fins a mitja tarda tothom el va fer objecte de la seva admiració. Però aviat les seves maneres van provocar una aversió que va fer girar la marea de la seva popularitat, ja que van descobrir que era un individu orgullós que es creia superior a la gent que el voltava i al sentiment d’admiració que desvetllava, i aleshores ni tot el seu gran estat al Derbyshire no va poder salvar-lo de tenir una expressió altiva i molt desagradable i de no ser mereixedor que el comparessin amb el senyor Bingley.

Aquest aviat féu coneixença amb la gent més important de la reunió, ja que era un home alegre i obert; va ballar tots els balls, va trobar que la festa s’acabava massa d’hora i va parlar de donar-ne una, ell, a Netherfield. Quin contrast amb el seu amic! El senyor Darcy va ballar una sola vegada amb la senyora Hurst i una amb la senyoreta Bingley, va declinar de ser presentat a cap altra dama i va passar la resta de la tarda passejant per la sala i parlant, de tant en tant, amb alguna persona del seu grup. L’opinió sobre el seu caràcter estava fixada per sempre: era l’home més orgullós i més desagradable del món i tothom espera­va que no tornaria mai més per allí. La senyora Bennet era de les que més violentament estava en contra d’ell, perquè, a l’aversió que li produïa el seu comportament en general, s’hi afegia un ressentiment particular, pel fet d’haver menyspreat una de les seves filles.

Elizabeth Bennet s’havia vist obligada, per l’escassetat de balladors, a quedar-se asseguda dos balls seguits. Durant una part d’aquest temps, el senyor Darcy havia estat prou a prop d’ella perquè Elizabeth pogués sentir, casual­ment, una conversa entre ell i el senyor Bingley. Aquest va deixar de ballar uns moments per pressionar el seu amic perquè s’unís a la dansa.

—Vinga, Darcy —li va dir—, t’haig de fer ballar! Odio de veure’t aquí a peu dret, tòt sol, d’aquesta manera tan estúpida. Valdria més que ballessis.

—No ho faré pas. Tu saps com detesto ballar, fora que conegui molt bé la meva parella. En una reunió com aquesta, seria insuportable. Les teves germanes ja estan compromeses i no hi ha cap dona en aquesta sala que no fos un càstig per a mi haver d’aguantar.

—Ni per tot un regne no voldria pas ser tan melindrós com tu —va exclamar Bingley—. Paraula que mai no he tro­bat, enlloc, tantes noies agradables com trobo aquí aquesta tarda. I n’hi ha algunes, com pots veure, que són excepcionalment boniques.

—Tu balles amb l’única noia bella de la sala —va dir el senyor Darcy mirant la més gran de les germanes Bennet.

—Oh! , és la criatura més bella que mai hagi contemplat! Però hi ha una de les seves germanes, asseguda just darrera teu, que és molt bonica i, goso dir, molt agradable. Deixa’m demanar a la meva parella que et presenti.

—Quina vols dir? —I girant-se en rodó va mirar un instant Elizabeth fins que, trobant la seva mirada, va apartar els ulls i va observar fredament—: És passable, però no prou bella per temptar-me, i en aquest moment no estic d’humor per dedicar-me a senyoretes que els altres homes menystenen. Valdria més que tornessis al costat de la teva parella i et delectessis amb els seus somriures, perquè, amb mi, perds el temps.

El senyor Bingley va seguir el seu consell, el senyor Darcy es va allunyar i Elizabeth va restar asseguda experimentant envers ell uns sentiments no gaire cordials. Això no obstant, va contar el fet, molt divertida, als seus amics, perquè era de natural viu i alegre i es complaïa en tot allò que era ridícul.

Altrament, la tarda fou molt agradable per a tota la família. La senyora Bennet va poder veure la gran admiració que la seva filla gran havia despertat entre els invitats de Netherfield. El senyor Bingley havia ballat dues vegades amb ella i les seves germanes l’havien distingida particularment. Jane estava tan complaguda com la seva mare pel mateix motiu, si bé d’una manera més tranquil·la. Elizabeth s’adonava del plaer de Jane. Mary havia estat presentada a la senyoreta Bingley com la noia més instruïda del veïnat; i Catherine i Lydia havien estat tan afortunades que no s’havien quedat mai sense parella, i això, segons que els havien ensenyat, era l’única cosa que en un ball les havia de preocupar. Així, doncs, van tornar molt animades a Longbourn, el poble on vivien i del qual eren els habitants més importants. Encara van trobar el senyor Bennet llevat. Amb un llibre, el temps no comptava per a ell i, en aquesta ocasió, sentia una gran curiositat per l’esdeveniment d’aquella tarda, que tan bones esperances havia despertat. Gairebé havia arribat a desitjar que totes les expectatives de la seva muller sobre el foraster fossin un fracàs, però aviat es va adonar que el relat que escoltaria era ben diferent.

—Oh!, estimat senyor Bennet —va dir la seva muller així que va entrar a la cambra—, hem passat una tarda meravellosa i el ball ha estat magnífic. Tant de bo haguessis vingut. Jane ha estat tan admirada! Això ha estat el millor de tot. Tothom deia que feia molt goig i el senyor Bingley l’ha trobada molt bonica i hi ha ballat dues vegades. Pensa en això, estimat, hi ha ballat dues vegades; ha estat l’única noia de la sala a qui ha demanat per ballar una segona vegada. De primer ho ha demanat a la senyoreta Lucas. Jo estava ben irritada de veure’ls plegats; però així i tot, ell no l’admirava gens; és clar, ningú no la pot admirar, ja ho saps tu, i ell semblava molt impressionat per Jane mentre ella ballava. O sigui que s’ha informat de qui era i s’ha fet presentar i li ha compromès els dos balls següents. Després ha ballat el tercer two amb la senyoreta King, i el quart two amb Maria Lucas, i el cinquè two novament amb Jane, i el sisè two amb Lizzy, i el Boulanger…

—Si s’hagués compadit una mica de mi —va bramular el seu marit perdent la paciència—, no hauria ballat ni la meitat! Per l’amor de Déu, no parlis de les seves parelles. Tant de bo s’hagués torçat el turmell al primer ball!

—Oh, estimat! —va continuar dient la senyora Ben­net—, estic completament encantada amb el senyor Bingley. És tan extremament bell! I les seves germanes són unes dones delicioses. En ma vida no he vist res de més elegant que els seus vestits. Jo diria que les puntes que cobrien el vestit de la senyora Hurst…

En aquest punt, fou novament interrompuda. El senyor Bennet va protestar contra qualsevol descripció de vestits. Per tant, la senyora Bennet es va veure obligada a cercar un altre aspecte del mateix tema i va contar amb l’ànim ple d’amarguesa i una certa exageració la vergonyosa grolleria del senyor Darcy.

—Però et puc assegurar —va afegir— que Lizzy no hi perd res no essent del gust de la seva fantasia, perquè és un home horrible i molt desagradable a qui no val la pena d’agradar. Tan altiu i tan envanit que era insuportable! Es passejava d’ací d’allà imaginant-se que era un home important. Que Lizzy no era prou bella per poder-hi ballar! M’hauria agradat que hi fossis, estimat, perquè li donessis una de les teves reprimendes. El detesto.