2

Una setmana va passar entre protestes d’amor i escenes de felicitat, fins que el dissabte va allunyar el senyor Collins del costat de la seva gentil Charlotte. El dolor de la separació, això no obstant, trobava per part d’ell un alleujament amb els preparatius per rebre la núvia, perquè tenia motius per esperar que, aviat, després del seu proper retorn al Hertfordshire, fixarien la data en què l’havia de fer el més feliç dels homes. Amb la mateixa solemnitat de sempre, es va acomiadar dels seus parents de Longbourn, va desitjar novament salut i felicitat a les seves cosines i va prometre a llur pare una altra carta de regraciament.

El dilluns següent, la senyora Bennet va tenir el plaer de rebre el seu germà i la seva muller, els quals, com solien fer-ho, venien per passar el Nadal a Longbourn. El senyor Gardiner era un home cultivat i tot un cavaller i molt superior a la seva germana, tant per naturalesa com per educació. A les dames de Netherfield, els hauria costat de creure que un home que vivia del comerç i que atenia personalment els seus magatzems pogués ser tan educat i tan agradable. La senyora Gardiner, uns quants anys més jove que la senyora Bennet i la senyora Philips, era una dona amable, intel·ligent i elegant i la preferida de totes les seves nebodes de Longbourn, si bé mantenia una relació especial amb les dues més grans, les quals havien fet alguna estada a la seva casa de la ciutat.

El primer que va fer la senyora Gardiner després de la seva arribada fou distribuir els presents i fer-los una descripció de la moda més recent. Un cop això enllestit, el seu paper va perdre importància i li va tocar el torn d’escoltar. La senyora Bennet tenia molts greuges per contar i moltes coses de què queixar-se. Des de l’última vegada que havia vist la seva germana, tots havien estat tractats amb molt poca consideració. Dues de les noies havien estat a punt de casar-se i, al final, tot havia acabat en no res.

—No censuro Jane —va continuar dient—, perquè ella, si hagués pogut, s’hauria casat amb el senyor Bingley. Però, Lizzy! Oh, germana meva, és molt dur de pensar que a hores d’ara ja hauria pogut ser la muller del senyor Collins, si no fos per la seva dolenteria. Ell li va fer una proposta de matrimoni en aquesta mateixa cambra i ella el va rebutjar. I, així, Lady Lucas tindrà una filla casada abans que jo i damunt de la propietat de Longbourn continua pesant el mateix llegat de sempre. Els Lucas són una gent molt astuta, naturalment; tots estan amatents a veure què poden arreplegar. Em sap greu de dir-ho d’ells, però això és la veritat. Em neguiteja, em fa sentir desgraciada que la meva pròpia família em faci la contra i tenir uns veïns que pensen en ells abans de pensar en els altres. La teva vinguda, justament ara, és el consol més gran per a mi i estic molt contenta de sentir el que dius, que es porten les mànigues amples.

La senyora Gardiner, que per mitjà de la correspondència que mantenia amb Jane i Elizabeth ja estava al corrent d’aquelles novetats, quasi no va respondre a la seva germana i per protegir les seves nebodes va desviar la conversa.

Més tard, en trobar-se en privat amb Elizabeth, va reprendre el tema:

—Probablement, aquest casament era desitjable per a Jane —va comentar— i sento que s’hagi desfet. Però això passa tan sovint! Un home jove, tal com descriviu el senyor Bingley, s’enamora fàcilment d’una noia bonica durant unes setmanes i quan un atzar els separa l’oblida amb la mateixa facilitat; aquesta mena d’inconstància és molt freqüent.

—Un consol excel·lent dintre un cert estil —va dir Elizabeth—, però que no fa per nosaltres. No passa sovint que la influència d’uns amics arribi a convèncer un home jove, amb fortuna pròpia, que no pensi més en una noia de qui pocs dies abans estava follament enamorat.

—L’expressió «follament enamorat» està tan gastada, és tan equívoca, tan indefinida, que no me’n faig ben bé el càrrec. S’aplica tan sovint a sentiments nascuts d’un tracte de mitja hora com si es tractés d’afectes reals, sòlids! Si et plau, com era de foll l’amor del senyor Bingley?

—Jo mai no havia vist una inclinació més prometedora. Cada cop es fixava menys en l’altra gent i més exclusivament en ella. A cada trobada era més indubtable, més evident. Al ball que va donar, va ofendre dues o tres dames, perquè no les va treure a ballar, i jo mateixa li vaig adreçar la paraula dues vegades i no em va respondre. Podia haver-hi uns signes millors? L’essència de l’amor, no és la manca de correcció general?

—Oh, sí!, de la mena d’amor que suposo que ell ha sentit. Pobra Jane! Ho sento per ella, perquè, amb el seu caràcter, pot trigar a superar-ho. Hauria valgut més que et succeís a tu, Lizzy; tu aviat te n’hauries rigut. Creus que la podrem convèncer que se’n vingui amb nosaltres? Un canvi d’escena li podria anar bé; descansar de la família potser li convindria més que res.

Aquesta proposta va plaure moltíssim a Elizabeth; estava convençuda que la seva germana l’acceptaria de seguida.

—Espero —va afegir la senyora Gardiner— que la seva decisió no sigui influïda per cap consideració referent a aquest jove. Vivim en una part de la ciutat tan diferent, totes les nostres relacions són, també, tan diferents i, com tu saps, sortim tan poc, que no és gaire probable que es trobin; a menys que ell vingués expressament a veure-la.

—I això és completament impossible; perquè ara està sota la custòdia del seu amic, i el senyor Darcy no permetria que anés a visitar Jane en un barri de Londres com aquest! Estimada tia, com li ha pogut passar pel cap? El senyor Darcy potser ha sentit a parlar d’un lloc anomenat Gracechurch Street; però, si mai decidia anar-hi, segurament creuria que un mes seguit de banyar-se no seria suficient per purificar-lo de les seves impureses i, estigueu-ne certa, el senyor Bingley no fa ni un pas sense ell.

—Millor. Espero que no es trobin mai. Però Jane, no manté correspondència amb la seva germana? Li ho haurà de dir.

—Renunciarà del tot a la seva amistat.

A despit, però, de la certesa que Elizabeth simulava tenir sobre aquest punt, així com sobre el fet, més interessant, que forçava en Bingley que no veiés la seva germana, el seu interès pel tema era tan gran que es va convèncer que, ben mirat, no tot estava completament perdut. Era possible —i de vegades pensava que fóra una bona cosa— que l’afecte d’ell revisqués i que la influència dels seus amics fos combatuda victoriosament per la influència més natural dels atractius de Jane.

La senyoreta Bennet va acceptar molt complaguda la invitació de la seva tia; altrament, en aquell moment no pensava en els Bingley, llevat que esperava, perquè Caroline no vivia a la mateixa casa que el seu germà, de poder passar, de tant en tant, un matí amb ella sense perill de veure’l.

Els Gardiner es van quedar una setmana a Longbourn i, amb els Philips, els Lucas i els oficials, no hi havia dia que no tinguessin un compromís o altre. La senyora Bennet s’havia preocupat tant de preparar tota mena de distraccions per al seu germà i la seva germana, que ni una sola vegada no varen seure a taula per a un dinar en família. Quan el compromís era a casa seva, alguns oficials hi prenien part i el senyor Wickham estava segur de ser un d’ells. En aquestes ocasions, la senyora Gardiner, maliciant, per les fogoses alabances d’Elizabeth, que passava quelcom entre ells dos, els vigilava estretament. Sense creure, pel que veia, que estaven seriosament enamorats, la seva mútua preferència era prou evident per inquietar-la una mica. Va resoldre, doncs, de parlar-ne a Elizabeth abans de deixar el Hertfordshire i de fer-li veure la imprudència d’encoratjar aquell afecte.

Wickham posseïa un mitjà de fer-se agradable a la senyora Gardiner que no tenia res a veure amb el seu encant personal. Feia uns deu o dotze anys, abans de casar-se, ella havia passat molt de temps en aquella mateixa part del Derbyshire a què ell pertanyia. Tenien, per tant, moltes coneixences comunes i, si bé Wickham hi havia estat molt poc després de la mort del pare del senyor Darcy, cinc anys abans, encara podia donar-li dels seus antics amics notícies més recents de les que ella havia pogut obtenir.

La senyora Gardiner havia vist Pemberley i conegut el darrer senyor Darcy molt bé, per la seva bona reputació. En això, doncs, tenien un tema de conversa inexhaurible. Comparant els records que ella tenia de Pemberley amb la descripció detallada que Wickham podia fer-ne i atorgant al caràcter del seu darrer propietari el tribut d’alabança que es mereixia, alhora es complaïa a si mateixa i Wickham. En ser informada del tracte que aquest havia rebut del present senyor Darcy, va intentar recordar quelcom del que deien del seu temperament quan aquest era encara un noiet, per veure si estava d’acord amb aquest comportament d’ara; per fi va recordar, n’estava ben certa, que es parlava del senyor Fitzwilliam Darcy en qüestió com d’un noi molt orgullós i poc sociable.