1

Mentre el cotxe es dirigia cap allí, Elizabeth espera­va amb una certa emoció el moment que apareixeria Pemberley Woods, i, quan a l’últim el cotxe va girar davant el pavelló del porter, els seus sentiments eren molt confusos.

El parc era molt gran i contenia terres molt diverses. Ells hi van entrar pel cantó baix i durant una estona van travessar un bosc molt bonic d’una gran extensió.

Elizabeth pensava en massa coses per poder parlar, però mirava i admirava tots els indrets més notables des d’on es veia una vista més bonica. Gradualment, durant mitja milla, van anar pujant fins que es van trobar al cim d’un turó molt alt; allí el bosc s’acabava i a l’acte atreia la mirada Pemberley House, situada al cantó oposat d’una vall per on el camí, en pendent perillós, s’enfonsava.

Era un edifici gran, bell, de pedra, sàviament construït en un terreny elevat i que destacava sobre el fons d’una cadena d’altes muntanyes cobertes de boscos. Al davant hi corria un rierol d’una certa importància, el qual, però, per un artifici que passava desapercebut, portava més aigua de la que naturalment tenia. Les vores del riu tenien el punt just de naturalitat. Elizabeth estava encantada. Mai no havia vist un indret més afavorit per la Naturalesa o la bellesa natural del qual hagués estat menys maltractada pel mal gust. Tots expressaven amb entusiasme llur admiració, i en aquell moment Elizabeth va sentir que ser la mestressa de Pemberley significava quelcom!

Van baixar del turó, van creuar el riu, i el cotxe es va dirigir cap a l’entrada; mentre Elizabeth examinava de més a prop l’aspecte de la casa, tots els temors de trobar el seu propietari van assaltar-la novament. Temia que la cambrera no estigués ben informada. Van demanar per visitar l’indret, i els van fer entrar al vestíbul, on, tot esperant la majordoma, Elizabeth va tenir lleure per admirar-se de ser on era.

Va venir la majordoma, una dona gran d’aire respectable i molt menys elegant i més educada que Elizabeth no pensava, i la van seguir al menjador. Era una cambra gran, ben proporcionada i bellament moblada. Elizabeth, després de donar-hi una ullada, es va dirigir cap a una de les finestres per gaudir de la vista. La distància feia semblar més abrupte el turó coronat de bosc des d’on havien emprès la davallada, i li atorgava una gran bellesa. El terreny estava ben distribuït, i Elizabeth sentia un gran plaer contemplant el paisatge: el riu, els arbres escampats a les seves vores i el serpenteig de la vall fins on la mirada arribava. En canviar de cambra, els objectes del paisatge es veien des de noves perspectives, però tot el que podia veure’s des de cada finestra era bell. Les cambres eren altes de sostre i molt boniques i el mobiliari corresponia a la fortuna del seu propietari; però el que més admirava Elizabeth era el bon gust de Darcy, ja que els mobles no eren ni cridaners ni excessivament luxosos. Eren menys ostentosos que els de Rosings, però d’una elegància més refinada.

«I jo hauria pogut ser la mestressa d’aquest indret!», va pensar Elizabeth. «Ara, aquestes cambres ja em serien familiars. En lloc de mirar-me-les com una forastera, podia haver-les gaudides com a propietària i donar la benvinguda al meu oncle i a la meva tia, que serien els meus invitats. Però no», va dir-se, «això no hauria pogut succeir mai, perquè hauria perdut el meu oncle i la meva tia. Mai no m’hauria estat permès d’invitar-los».

Aquesta reflexió va arribar a temps de salvar-la de quelcom semblant a la recança.

Es delia per preguntar a la majordoma si el seu amo estava realment absent, però no trobava el coratge de fer-ho. Finalment, però, va ser el seu oncle qui va formular la pregunta, i amb gran alarma per part d’ella va sentir que la senyora Reynolds responia que sí, que estava absent, i que tot seguidament afegia:

—Però l’esperem demà, amb una colla nombrosa d’amics.

Com es va alegrar Elizabeth que el viatge, per alguna circumstància inesperada, no s’hagués retardat un dia!

En aquell moment, la seva tia la va cridar per mostrar-li una pintura. Ella s’hi va apropar i va veure sobre el relleix de la llar de foc, entre altres miniatures, un retrat que recordava el senyor Wickham. La seva tia li va preguntar somrient si li agradava. La majordoma es va acostar per informar-les que era el retrat d’un jove, fill de l’administrador del seu darrer amo, que havia estat educat a expenses seves.

—Ara és a l’exèrcit —va afegir—, però em temo que no hagi agafat el mal camí.

La senyora Gardiner va mirar Elizabeth somrient, però ella no fou capaç de tornar-li el somriure.

—I aquest —va dir la senyora Reynolds assenyalant una altra miniatura— és el meu amo. Hi té una gran retirada. La van pintar al mateix temps que l’altra, fa uns vuit anys.

—He sentit a parlar molt de la bona presència del vostre amo —va dir la senyora Gardiner mirant el retrat—. Té unes belles faccions. Però, Lizzy, tu pots dir-nos si s’hi assembla o no.

El respecte de la senyora Reynolds per Elizabeth va semblar que augmentava en sentir a dir que coneixia el seu amo.

—Coneix el meu amo, aquesta senyoreta?

Elizabeth es va enrojolar i va dir:

—Una mica.

—I no creieu que és un cavaller molt distingit?

—Sí, molt distingit.

—Estic certa que no en coneixeu cap de tan distingit com ell; però a la galeria de dalt veureu un retrat més bonic i més gran que aquest. Aquesta cambra era la preferida del meu darrer amo, i aquestes miniatures són aquí tal com hi eren aleshores. Se les estimava molt, ell.

Això explicava per què la del senyor Wickham es trobava entre elles.

Després, la senyora Reynolds va cridar l’atenció dels visitants vers un retrat de la senyoreta Darcy, pintat quan ella només tenia vuit anys.

—La senyoreta Darcy, és tan bella com la seva mare? —va preguntar el senyor Gardiner.

—Oh, sí, és la senyoreta més bonica que mai s’hagi vist; i tan instruïda! Tot el dia toca el piano i canta. A la cambra del costat hi ha un instrument que li acaben de portar; és un present del seu germà. Ella vindrà amb ell demà.

El senyor Gardiner, amb les seves maneres planeres i agradables, encoratjava la bona disposició de la senyora Reynolds a informar-los de tot i contínuament feia preguntes i observacions sobre el que ella deia. La senyora Reynolds, per orgull o per afecte a la família, era evident que trobava un gran plaer a parlar del seu amo i de la seva germana.

—Passa gaire temps a Pemberley, durant l’any, el vostre amo?

—No tant com jo desitjaria, Sir; però jo diria que hi passa la meitat del temps de què disposa, i la senyoreta Darcy sempre hi passa els mesos d’estiu.

«Llevat de quan va a Ramsgate», va pensar Elizabeth.

—Si el vostre amo es casava, el veuríeu més per aquí.

—Sí, Sir, però no sé quan succeirà, això. No conec cap noia que sigui prou bona per a ell.

El senyor i la senyora Gardiner van somriure i Elizabeth no es va poder estar d’observar:

—Estic certa que diu molt a favor d’ell que vós penseu així.

—No dic més que la veritat i el que dirà qualsevol persona que el conegui —va replicar la senyora Reynolds.

Elizabeth va creure que anaven massa lluny i amb creixent sorpresa va sentir com la majordoma afegia:

—Mai no m’ha dit una mala paraula, en tota la meva vida, i això que el conec d’ençà que ell tenia quatre anys.

Aquest elogi, entre altres elogis extraordinaris, era el que més poc s’adeia amb el que ella pensava del senyor Darcy. Sempre havia cregut fermament que era un home de mal caràcter. Això va despertar en ella una viva curiositat; es delia per sentir-li contar més coses; per això va agrair al seu oncle que digués:

—Hi ha poca gent de qui es pugui dir una cosa així. Teniu sort de tenir un amo com aquest.

—Sí, Sir, en tinc. Ni que cerqués per tot el món no en trobaria un altre de millor. Però sempre he observat que les persones que de petites tenen un bon caràcter també el tenen de grans, i ell era el noi de caràcter més dolç i de cor més generós de tot el món.

Elizabeth gairebé no li treia els ulls de la cara. «Com pot ser aquest el senyor Darcy?», pensava.

—El seu pare era un home excel·lent —va comentar la senyora Gardiner.

—Sí, madame, sens dubte ho era, i el seu fill serà com ell, i tan bo com ell amb els pobres.

Elizabeth escoltava, dubtava, es meravellava i es desficiava per saber més coses. Del que deia la senyora Reynolds només aquest tema la interessava; en va aquesta descrivia els quadres o donava les dimensions de les cambres i el preu del mobiliari. El senyor Gardiner, molt divertit amb la parcialitat de la senyora Reynolds pel seu amo, a la qual ell atribuïa l’excés de lloances que en feia, va insistir novament en el tema i, mentre pujaven plegats al pis de dalt per la gran escalinata, la majordoma va continuar parlant amb entusiasme de les moltes qualitats del senyor Darcy.

—No hi ha hagut mai un hisendat i un amo millors —va dir—. No com els joves esbojarrats d’avui dia, que només pensen en ells mateixos. No hi ha ni un arrendatari ni un criat que no en parli bé. Hi ha persones que diuen que és orgullós, però jo estic certa de no haver trobat mai en ell ni mica d’orgull. Em penso que ho diuen només perquè ell no se’n va per aquests mons de Déu fent ximpleries com els altres nois joves.

«En quin bonic lloc el deixa!», va pensar Elizabeth.

—Tot això que conta d’ell —va dir-li en veu baixa la seva tia mentre pujaven l’escala— no encaixa gaire amb el comportament que va tenir amb el nostre pobre amic.

—Potser ens han enganyat.

—No és probable; ho sabem de massa bona font.

En arribar al vestíbul del pis de dalt, la senyora Reynolds els va fer entrar en una saleta d’estar molt bonica que havien arreglat recentment d’una manera més informal i més alegre que les sales de baix, i els va informar que tot just l’havien acabada per donar una sorpresa a la senyoreta Darcy, la qual, l’última vegada que havia estat a Pemberley, s’hi havia trobat molt bé.

—És un bon germà, no hi ha dubte —va dir Elizabeth bo i anant-se’n cap a una de les finestres.

La senyora Reynolds ja s’imaginava a l’avançada l’alegria de la senyoreta Darcy quan entraria a la cambra.

—I aquesta és la seva manera habitual de comportar-se —va afegir—. Tot allò que pot plaure a la seva germana és ben segur que al cap de poc ja ho té. No hi ha res que ell no faci per ella.

Només mancaven per visitar la galeria de retrats i dos o tres dels dormitoris principals. A la primera, hi havia pintures molt bones, però Elizabeth no hi entenia gens, en pintura, i, per tot el que ja havien vist a la planta baixa, ella preferia mirar alguns dibuixos al llapis fets per la senyoreta Darcy sobre temes generalment més interessants i també més intel·ligibles.

A la galeria hi havia molts retrats de família que no podien interessar gaire una persona estranya i Elizabeth cercava l’únic rostre del qual pogués reconèixer les faccions. Finalment, el va trobar i la va sorprendre l’extraordinària semblança amb el senyor Darcy: somreia amb el mateix somriure que ella recordava haver vist algunes vegades en el rostre d’ell quan la mirava. Va restar alguns minuts davant el quadre mirant-lo intensament, i abans d’abandonar la galeria va tornar altre cop a mirar-se’l. La senyora Reynolds els va informar que l’havien pintat en vida del seu pare.

Elizabeth va sentir en aquell moment per l’original del retrat un sentiment d’atracció més fort que mai no hagués sentit abans ni en els millors temps de llur coneixença. Els elogis que la senyora Reynolds havia fet d’ell no eren uns elogis gens vulgars. I quin elogi podia ser més valuós que el d’un criat intel·ligent? Com a germà, com a hisendat, com a amo, quanta gent, pensava Elizabeth, tenia la seva felicitat a les mans d’ell! Quanta alegria o quanta aflicció estava en el seu poder proporcionar! Quant bé o quant mal podia fer! Tot el que havia contat la majordoma parlava a favor del seu caràcter i mentre estava davant la tela en la qual Darcy estava representat i ell la mirava fixament, va experimentar per la seva mirada un sentiment de gratitud molt més intens que mai els seus ulls haguessin aconseguit de fer-li sentir.

Un cop van haver vist tota la part de la casa oberta als visitants, van tornar a baixar l’escala i es van acomiadar de la majordoma, la qual els va deixar a la cura del jardiner que els havia anat a trobar a la porta d’entrada.

Quan travessaven el prat camí del riu, Elizabeth es va girar per mirar la casa una altra vegada; el seu oncle i la seva tia també es van deturar i, mentre ell feia conjectures sobre la data de l’edifici, el seu propietari va aparèixer de sobte, venint del camí que per darrera de la casa portava als estables.

Només vint iardes els separaven i va aparèixer d’una manera tan sobtada, que era impossible no veure’l. Els ulls d’Elizabeth i de Darcy es van trobar i un intens rubor va cobrir el rostre d’ell i d’ella. Darcy es va sobresaltar i per un instant la sorpresa el va deixar immòbil, però aviat es va sobreposar i va avançar cap al grup per saludar Elizabeth; si bé no amb perfecta calma, almenys va fer-ho amb una perfecta correcció.

Instintivament, ella va fer un gest com si anés a fugir, però quan ell es va apropar va restar quieta al seu lloc i va rebre les seves salutacions amb una torbació impossible de dominar. Si la seva aparició o la seva semblança amb el retrat que acabaven de contemplar no hagués estat prou perquè els Gardiner estiguessin certs que ara tenien al davant el senyor Darcy, la cara de sorpresa del jardiner quan va veure el seu amo els ho hauria confirmat. Ells es van mantenir una mica apartats mentre Darcy parlava amb la seva neboda, la qual, sorpresa i confosa, gairebé no gosava aixecar els ulls per mirar-lo i no sabia com respondre a les preguntes que ell li feia interessant-se gentilment per la seva família. Estranyada del canvi que les maneres d’ell havien sofert d’ençà de l’última vegada que s’havien vist, cada mot que ell deia augmentava la seva confusió i la idea que ell podia pensar que era poc adient de trobar-la allí va convertir els escassos minuts que van estar plegats en els més incòmodes de la seva vida. Tampoc ell no semblava sentir-se gaire còmode i, quan parlava, la seva veu no tenia el mateix to de sempre i repetia tantes vegades les seves preguntes sobre quan ella havia deixat Longbourn i sobre la seva estada al Derbyshire, i amb una tal rapidesa, que clarament demostrava que pensava en altres coses.

Finalment, no se li va acudir de dir res més, i, després de restar uns minuts callat, de sobte es va sobreposar i es va acomiadar.

Aleshores, els altres es van reunir amb ella i van expressar la seva admiració per la bona presència d’ell; però Elizabeth no sentia ni un mot del que li deien, i capficada en els seus propis pensaments els seguia en silenci. La vergonya i la humiliació l’aclaparaven. La seva anada a Pemberley era la cosa més dissortada del món i que més malament podia ser interpretada! Que estrany li devia haver semblat trobar-la allí! Quin efecte devia haver fet en un home tan vanitós! Podia haver semblat que ella, sabent-ho, havia mirat de trobar-lo una altra vegada! Oh, per què havia vingut? Per què ell havia arribat així, un dia abans del que l’esperaven? Només que ells se n’haguessin anat cinc minuts abans, ja haurien evitat les seves sospites; perquè era evident que ell acabava d’arribar, que en aquell mateix moment acabava de desmuntar o de baixar del seu carruatge. Quan pensava en aquella trobada perversa, els colors li pujaven a la cara. I què significava el comportament d’ell, tan evidentment canviat? Ja era estrany que encara li dirigís la paraula, però parlar-li amb aquella correcció, interessar-se per la seva família! Mai en sa vida no l’havia vist comportar-se d’una manera tan senzilla, mai ell no li havia parlat amb tanta gentilesa com avui, en aquesta inesperada trobada. Quin contrast amb el seu comportament a Rosings Park, quan li havia lliurat la seva carta! No sabia què pensar-ne ni quina explicació donar-hi.

Havien arribat en un passeig molt bonic a la vora de l’aigua i a cada pas el terreny els portava cap a llocs més bonics o els apropava als boscos, però va passar un cert temps abans que Elizabeth fos capaç d’adonar-se’n i mal­grat que mecànicament contestava a les crides repetides de la seva tia i del seu oncle, i semblava que mirava les coses que li assenyalaven, no veia en absolut res del paisatge. Els seus pensaments eren a l’únic indret de Pemberley House, fos quin fos, on el senyor Darcy es trobava. Desitjava vehementment de saber què pensava ell en aquells moments, de quina manera pensava en ella i si, malgrat tot, ell encara l’estimava. Potser només s’havia comportat correctament perquè estava tranquil; en el to de la seva veu, però, hi havia quelcom que no denotava tranquil·litat. No podia dir si el fet de veure-la li havia produït dolor o alegria, però el cert era que no l’havia deixat indiferent.

Al final, això no obstant, els comentaris dels seus companys, que trobaven que estava distreta, la van fer reaccionar i va sentir la necessitat de mostrar-se més tal com ella era.

Es van endinsar al bosc i, dient adéu per un estona al riu, van ascendir cap a terres més altes; des d’allí, a través de les clarianes, podien estendre la mirada i veure la vall, les muntanyes de l’altra banda —la majoria cobertes d’extensos boscos—, i de tant en tant, un tram del riu. La senyora Gardiner va manifestar el seu desig de fer la volta completa al parc, però temia que no fos una passejada massa llarga. Amb un somriure de triomf els van informar que el circuit del parc era de deu milles. La informació va decidir l’afer, van acabar fent la volta habitual; al cap d’una estona un camí costerut pel mig del bosc els va portar novament a la vora de l’aigua, a la part més estreta del corrent, i el van creuar per un pont rústec que s’adeia amb l’aspecte general del paratge. L’indret era el més natural dels que havien vist; la vall, que s’estrenyia fins a formar un congost, deixava l’espai just per al riu i per a un caminoi del sotabosc que el vorejava. Elizabeth es delia per explorar els revolts del riu; però, després de creuar el pont i veure la distància a què es trobaven de la casa, la senyora Gardiner, que no era una gran caminadora, no es va veure amb cor de continuar i només pensava a tornar al carruatge com més aviat millor. La seva neboda, per tant, va haver de sotmetre’s i van emprendre el retorn cap a la casa, a la banda oposada del riu, pel camí més curt. Però anaven a poc a poc, car al senyor Gardiner, malgrat que rarament s’ho podia permetre, li agradava pescar i estava tan enfeinat vigilant la possible aparició d’una truita a l’aigua i parlant-ne amb el jardiner, que avançava molt poc. Mentre anaven vagarejant així, lentament, altre cop els va sorprendre —i l’astorament d’Elizabeth fou el mateix de l’altra vegada— la presència bastant pròxima del senyor Darcy, el qual anava a trobar-los. Com que el camí d’aquest costat era menys ombrejat que l’altre, això els va permetre de veure’l abans que es trobessin. Elizabeth, tot i el seu astorament, ara estava almenys més preparada que abans per a una entrevista i va resoldre de mostrar-se serena i de parlar amb tranquil·litat, en cas que la intenció del senyor Darcy fos de reunir-se amb ells. Per un moment va creure, és clar, que ell giraria per un altre camí, i la suposició va durar mentre un revolt del camí el va amagar a llur vista; passat el revolt, immediatament se’l van trobar al davant. Elizabeth en va tenir prou amb un cop d’ull per veure que no havia perdut, en absolut, la correcció recent de les seves maneres, i per tal d’imitar la seva gentilesa, així que es van trobar va començar a expressar la seva admiració per les belleses del paisatge. Però no va dir gran cosa més, perquè, després dels mots «deliciós» i «encantador», un record inoportú va interposar-se i, imaginant que les lloances de Pemberley per part d’ella podien ser mal interpretades, va mudar el color de la cara i no va dir ni un mot més.

La senyora Gardiner s’esperava una mica més enrere, i, quan Elizabeth va callar, Darcy li va preguntar si li faria l’honor de presentar-lo als seus amics. Ella no estava gens preparada per a aquesta atenció i gairebé no va poder dissimular un somriure en veure que ell cercava ara de conèixer aquelles mateixes persones entre les quals s’havia revoltat el seu orgull quan li va declarar el seu amor. «Quina sorpresa tindrà», va pensar Elizabeth, «quan sabrà qui són! Ara es pensa que són gent de món».

No obstant això, de seguida els va presentar, i, quan ella va esmentar el parentiu que els unia, va mirar-lo dissimuladament per saber com ho suportava, esperant veure’l fugir com més de pressa millor d’uns companys tan poc honorables. Era evident que el parentiu el va sorprendre, però que, tanmateix, ho suportava amb enteresa, i, en lloc d’anar-se’n, va retrocedir per tal d’acompanyar-los, iniciant una conversa amb el senyor Gardiner. Això, evidentment, havia de complaure Elizabeth i li havia de donar una sensació de triomf. Era consolador que ell veiés que tenia alguns parents dels quals no li calia avergonyir-se. Escoltava amb atenció tot el que passava entre els dos cavallers i cada expressió, cada frase del seu oncle que posava de relleu la seva intel·ligència, el seu bon gust o les seves bones maneres la portava a la glòria.

La conversa aviat va recaure sobre la pesca i Elizabeth va sentir que el senyor Darcy invitava el seu oncle, amb la més gran correcció, a pescar allí tan sovint com li plagués durant la seva estada a la regió, i s’oferia també a proporcionar-li els estris de pescar i assenyalar-li aquelles parts del riu on generalment la pesca era més abundosa. La senyora Gardiner, que feia bracet amb Elizabeth, li va donar una expressiva mirada per fer-li saber la seva estranyesa. Elizabeth no va dir res, però estava molt satisfeta. El seu astorament, això no obstant, era gran i continuava preguntant-se: «Per què està tan canviat? D’on pot venir aquest canvi? Jo no en puc pas ser la causa; no pot ser per mi que les seves maneres s’hagin suavitzat tant. Els meus retrets, a Hunsford, no poden haver operat un canvi com aquest. És impossible que encara m’estimi».

Després de passejar així una bona estona, les dues dames al davant i els dos cavallers al darrera, en baixar a la vora del riu per tal d’observar de més de prop una planta aquàtica curiosa i tornar a refer-se el grup, s’esdevingué una petita alteració. La culpa va ser de la senyora Gardiner, la qual, fatigada per l’exercici del matí, va trobar que el suport del braç d’Elizabeth no li bastava i va preferir el del seu marit. El senyor Darcy va ocupar el lloc d’ella al costat de la seva neboda, i van continuar plegats la passejada. Després d’un curt silenci, Elizabeth fou la primera a parlar. Desitjava fer-li saber que abans d’anar a Pemberley s’havia assegurat de la seva absència; per això va començar observant que l’arribada d’ell havia estat molt inesperada.

—I és que la vostra majordoma —va afegir— ens ha informat que segurament vós no seríeu aquí fins demà; i, naturalment, abans de sortir de Bakewell, teníem entès que no se us esperava immediatament.

Ell va confirmar la veritat d’aquestes informacions i va aclarir que un afer amb el seu administrador l’havia fet avançar unes hores a la resta d’amics amb els quals viatjava.

—Es reuniran amb mi demà, a primera hora del matí —va continuar dient—; entre ells hi ha algú que reivindicarà la vostra coneixença: el senyor Bingley i les seves germanes.

Elizabeth va assentir-hi amb una lleugera inclinació de cap. A l’instant es va recordar de l’última vegada que el nom del senyor Bingley havia estat pronunciat entre ells, i, si podia jutjar pel posat de Darcy, també ell pensava en el mateix.

—Hi ha també una altra persona del grup —va continuar dient Darcy després d’una pausa— que té grans desigs de ser-vos presentada. Em permeteu, o és demanar massa, que us presenti la meva germana durant els dies que sereu a Lambton?

La sorpresa davant aquesta súplica va ser gran, naturalment, i demanar a Elizabeth que més tard recordés com hi havia accedit era exigir-li massa. De seguida es va adonar que, fos quin fos el desig de la senyoreta Darcy de ser-li presentada, era el seu germà qui ho desitjava i, sense voler aprofundir més, això era satisfactori. La complaïa veure que, malgrat el seu ressentiment, ell no tenia un mal concepte d’ella.

Van continuar caminant en silenci, tots dos absorts en els propis pensaments. Elizabeth no se sentia còmoda, era impossible sentir-s’hi, però sí que estava afalagada i complaguda, ja que el fet de presentar-li la seva germana era una mostra de distinció que li feia. Aviat van avançar l’altra parella i, en arribar al carruatge, el senyor i la senyora Gardiner encara eren lluny.

Darcy, aleshores, li va demanar que entrés a la casa, però Elizabeth li va assegurar que no estava cansada, i van restar tots dos al prat. Mentre s’esperaven s’haurien pogut dir moltes coses, i el silenci era, a més, insuportable. Elizabeth desitjava parlar, però tots els temes que se li acudien li semblaven poc adients, fins que se li va ocórrer que podia parlar del seu viatge i amb un gran perseverança es van posar a parlar de Matlock i Dove Dale. El temps i la seva tia, però, avançaven lentament i la paciència d’Elizabeth i les seves idees es van gairebé exhaurir abans que el tête-à-tête s’acabés. En arribar els senyors Gardiner, Darcy va insistir molt perquè tots entressin a la casa a prendre un refresc, però ells van declinar l’oferta i es van separar amb la més exquisida urbanitat. El senyor Darcy va ajudar les dames a pujar al carruatge i, quan aquest va arrencar, Elizabeth el va veure que tornava lentament cap a la casa.

El seu oncle i la seva tia van començar de seguida a comentar els fets, i tots dos van decidir que el senyor Darcy era infinitament superior a allò que havien esperat.

—El seu comportament és perfecte, és un home educat i senzill —va dir el seu oncle.

—Sens dubte —va replicar la seva tia— imposa una mica, però és degut al seu aire, i cal dir que li escau. Ara puc dir, com la majordoma, que, malgrat que algú pugui pensar que és un orgullós, jo no l’hi he trobat gens.

—Allò que més m’ha estranyat és la manera com s’ha portat amb nosaltres. Ha estat més que correcte; ha estat realment atent i no hi havia motiu per a tantes atencions; al capdavall, tampoc no coneixia tant Elizabeth.

—Es indubtable que no és tan bell com Wickham, Lizzy —va dir la seva tia—, o, més ben dit, no té la presència de Wickham, que té unes faccions molt correctes. Com ens vas poder dir que era tan desagradable?

Elizabeth se’n va sortir com va poder i va dir que li havia agradat més quan va veure’l al Kent que no pas abans, i que mai no l’havia vist comportar-se d’una manera tan agradable com aquell dia.

—Potser és una mica capriciós, quant a la seva amabilitat —va replicar el seu oncle—; la gent important sovint ho són i, per tant, no el prendré pas pel mot en això de pescar, perquè podria ser que canviés d’idea i em fes fora de la seva propietat.

Elizabeth s’adonava que havien interpretat del tot malament el seu caràcter, però no va dir res.

—Pel que ara he vist —va continuar dient la senyora Gardiner—, m’és difícil de creure, realment, que mai s’hagi comportat amb ningú tan cruelment com ho ha fet amb el pobre Wickham; no sembla dolent. Al contrari, quan parla, la seva boca té un no sé què, que és molt agradable i el seu posat és tan digne que més aviat dóna una idea favorable del que deu ser el seu cor. Però la bona senyora que ens ha ensenyat la casa l’ha dotat amb un caràcter tan interessant! A vegades no em podia aguantar el riure. Però suposo que és un amo generós, i això, als ulls d’un criat, inclou totes les virtuts.

En sentir això, Elizabeth es va creure obligada a intervenir-hi reivindicant el comportament de Darcy en­vers Wickham; així, doncs, els va donar a entendre de la manera més discreta que va poder que, pel que havia sentit a dir al Kent a les persones que el coneixien, els seus actes podien explicar-se d’una manera molt diferent i que el caràcter de Darcy no era, en absolut, tan desagradable ni el de Wickham tan agradable com la gent del Hertfordshire els havia trobats. Per demostrar-ho, va relatar amb tots els detalls les transaccions pecuniàries que hi havia hagut entre ells, sense dir qui li ho havia dit, però assegurant que era una persona en la qual es podia confiar.

Això va sorprendre la senyora Gardiner, i va quedar preocupada; però, com que s’apropaven als indrets on anys enrere s’havia divertit tant, va oblidar aquell afer i es va abandonar al plaer de recordar. Estava massa enfeinada assenyalant al seu marit els indrets més interessants de la rodalia per pensar en res més. I, tot i que s’havia fatigat molt amb la passejada del matí, així que van haver dinat va sortir a la recerca dels seus antics coneguts i la tarda va passar amb la satisfacció d’unes relacions renovades després de molts anys de no haver-se vist.