19

L’endemà, hi hagué canvi d’escenari a Longbourn: el senyor Collins va fer la seva declaració formal. Havent decidit fer-la sense més dilacions —ja que el seu permís d’absència durava només fins al dissabte següent— i no tenint fins aquell moment cap motiu de desconfiança que pogués anguniejar-lo, s’hi va posar sense precipitar-se, guardant totes les formes que suposava que formaven part de l’afer. Trobant plegades la senyora Bennet, Elizabeth i una de les noies petites tot just després de l’esmorzar, es va dirigir a la mare amb aquests mots:

—Puc esperar, madame, que prengueu partit per mi en relació amb la vostra bella filla Elizabeth, quan sol·liciti l’honor de tenir una audiència privada amb ella en el curs d’aquest matí?

Elizabeth va tenir just el temps d’enrojolar-se per la sorpresa, que ja la senyora Bennet s’apressava a contestar:

—Oh, estimat!… Sí…, sens dubte. Estic segura que Lizzy serà molt feliç…, i estic certa que no tindrà cap objecció a fer-hi… Vine, Kitty, et necessito a dalt. —I recollint la labor estava ja a punt d’anar-se’n, quan Elizabeth la va cridar.

—Estimada madame, no se’n vagi; li prego que no se’n vagi. El senyor Collins m’ha d’excusar, no pot tenir res a dir-me que vostè no pugui sentir. Jo també me’n vaig.

—No, no; això són ximpleries, Lizzy. Desitjo que et quedis aquí on ets. —I, com que Elizabeth feia cara d’estar contrariada i tota torbada, i semblava decidida a escapar-se, va afegir—: Lizzy, insisteixo, queda’t i escolta el senyor Collins.

Elizabeth no es va atrevir a contradir aquesta ordre i, com que un moment de reflexió li va fer veure que l’actitud més assenyada era passar com més aviat millor aquell tràngol, amb el mínim d’enrenou, es va tornar a asseure intentant d’amagar amb una activitat constant els seus sentiments; gairebé no sabia si estava afligida o divertida. La senyora Bennet i Kitty van sortir de la cambra i tot seguit el senyor Collins va començar a parlar:

—Creieu-me, senyoreta Elizabeth, la vostra modèstia, lluny de fer-vos un mal servei, més aviat és una gràcia de més que cal afegir a les vostres altres perfeccions. Hauríeu estat menys agradable als meus ulls, si no hi hagués hagut aquest petit recel; però permeteu que us asseguri que tinc permís de la vostra respectada mare per dirigir-me a vós. Difícilment podeu dubtar de la intenció dels meus mots, bé que la vostra natural delicadesa us faci dissimular; les meves atencions han estat massa evidents perquè us pugueu equivocar. Gairebé des de l’instant en què vaig entrar en aquesta casa, us vaig escollir com a companya de la meva vida futura. Abans, però, no em deixi arravatar pels meus sentiments en aquest assumpte, potser seria aconsellable que exposés les raons que tinc per casar-me…, i, també, per haver vingut al Hertfordshire amb la intenció d’escollir una esposa, cosa que ja he fet.

La idea que el senyor Collins, amb tota la seva solemnitat, tingués por d’ésser arravatat pels seus sentiments va estar a punt de fer esclatar en rialles Elizabeth i li va impedir d’aprofitar la petita pausa que ell li concedia per intentar deturar-lo i fer que no anés més lluny. Així, doncs, ell va continuar:

—Les meves raons per casar-me són: de primer, que penso que és una bona cosa per a un clergue de posició folgada, com és ara la meva, de ser l’exemple del matrimoni a la seva parròquia; segonament, que estic convençut que augmentarà, de bon tros, la meva felicitat; i en tercer lloc (potser hauria hagut de parlar-ne abans), que aquest és un consell i una recomanació particular de la molt noble senyora que tinc l’honor d’anomenar protectora. Dues vegades ha condescendit a donar-me el seu parer (sense que jo l’hi demanés) sobre aquest assumpte. Encara la mateixa nit del dissabte, abans que jo me n’anés de Hunsford, mentre fèiem les nostres combinacions a la quadrille i la senyora Jenkinson arreglava l’escambell per a la senyoreta De Bourgh, em va dir: «Senyor Collins, cal que us caseu. Un clergue com vós cal que es casi. Feu una bona elecció; per atenció a mi elegiu una dama i pel vostre propi interès que sigui una persona activa, útil, que no hagi rebut una educació massa elevada i que sàpiga administrar bé una renda petita. Vet aquí el meu consell. Trobeu una dona així com més aviat millor, porteu-la a Hunsford i jo l’aniré a visitar». A propòsit, permeteu-me aclarir-vos que, per a mi, la consideració i l’amabilitat de Lady Catherine de Bourgh compten com un dels avantatges, no pas petits, que està a la meva mà d’oferir. Trobareu les seves maneres molt pel damunt de tot allò que jo us en pugui dir i crec que el vostre enginy i la vostra vivacitat li poden ser acceptables, sobretot si se suavitzen amb el silenci i el respecte que el rang d’aquesta dama inevitablement provo­ca. Això, pel que fa a la meva idea a favor del matrimoni en general; em resta explicar per què les meves expectatives es van dirigir a Longbourn en lloc de fer-ho vers el meu propi veïnat, on, us ho asseguro, hi ha noies joves molt agradables. El fet és, però, que, havent d’heretar jo, com és el cas, aquesta propietat, després de la mort del vostre honorat pare (el qual, però, Déu faci que visqui molts anys), no podia restar tranquil, si no em decidia a escollir muller entre les seves filles; que la pèrdua dels seus béns, quan el trist esdeveniment arribi, fos com més petita millor; esdeveniment que, com ja he dit, pot no produir-se fins d’aquí a alguns anys. Aquest ha estat, bonica cosina, el motiu que m’ha mogut a adreçar-me a vós, i m’afalaga pensar que no em rebaixarà en la vostra estima. I ara sí que no em resta res a dir, tret d’assegurar-vos, amb els mots més expressius, la violència del meu afecte. Quant a la vostra fortuna, m’és completament indiferent i no presentaré en aquest sentit cap petició al vostre pare, perquè estic ben assabentat que tampoc no podria ser satisfeta i que un centenar de lliures al quatre per cent (que no seran vostres fins després de la mort de la vostra mare) és tot allò a què teniu dret. També sobre aquests diners guardaré silenci, tanmateix, i podeu estar ben certa que cap retret poc generós no sortirà mai dels meus llavis un cop ens haurem casat.

Ara sí que era absolutament necessari interrompre’l.

—Aneu massa de pressa, Sir —va exclamar Elizabeth—. Oblideu que no us he donat cap resposta; deixeu que ho faci sense perdre més temps. Accepteu el meu agraïment per l’honor que em feu; estic convençuda de l’honor que em feu amb la vostra proposta, però m’és impossible de fer altrament i he de rebutjar-la.

—No em ve pas de nou —va replicar el senyor Collins amb un moviment solemne de la mà— que les senyoretes, com és habitual, rebutgin les propostes de l’home que, en secret, desitgen acceptar, quan per primera vegada aquest suplica els seus favors i el qual refusen, sovint, per segona i per tercera vegada. De cap manera, però, no em descoratjo pel que acabeu de dir i espero de conduir-vos a l’altar ben aviat.

—Paraula, Sir —va dir cridant Elizabeth—, que les vostres esperances són més aviat extraordinàries després del que acabo de declarar. Us asseguro que no sóc una d’aquestes senyoretes (si és que existeixen unes senyoretes com les que vós dieu) que s’atreveixen a arriscar la seva felicitat comptant amb la sort de ser sol·licitades per segona vegada. Quan us refuso, ho faig ben seriosament. Vós no em podeu fer feliç i estic certa que jo sóc l’última dona al món que us en pugui fer a vós. No, si la vostra amiga, Lady Catherine, em conegués, estic certa que em trobaria, en tots els aspectes, molt poc qualificada per a aquesta situació.

—Si fos cert que Lady Catherine pensés així —va replicar el senyor Collins amb absoluta gravetat—, però no puc ni imaginar que la senyora no hi donés la seva aprovació, en absolut. I podeu estar certa que, quan tindré l’honor de veure-la novament, li parlaré en els millors termes de la vostra modèstia, del vostre sentit de l’economia i d’altres agradables qualificacions.

—Els vostres elogis, senyor Collins, no seran, natural­ment, necessaris. M’heu de concedir llicència per jutjar per mi mateixa i feu-me la gentilesa de creure el que us dic. Desitjo que sigueu molt feliç i molt ric, i refusant-vos la meva mà faig tot allò que està en el meu poder de fer per tal d’evitar que no sigui així. Amb el vostre oferiment heu satisfet la delicadesa dels vostres sentiments envers la meva família; per tant, sigui quan sigui que us correspongui aquesta propietat de Longbourn, podeu prendre’n possessió sense cap remordiment per part vostra. Per aquesta raó, heu de considerar completament resolt aquest assumpte.

I mentre deia això hauria ja sortit de la cambra, si el senyor Collins no se li hagués adreçat novament:

—Quan, la propera vegada, em faré a mi mateix l’honor de parlar-vos d’aquest afer, espero rebre una resposta més favorable que la que ara em doneu; si bé, en la present ocasió, estic lluny d’acusar-vos de crueltat, perquè sé que és un costum establert pel vostre sexe de rebutjar un home la primera vegada que fa la seva sol·licitud. I fins i tot crec que potser ara heu dit tot això per encoratjar-me a fer-vos la cort; cosa que estaria en consonància amb l’autèntica delicadesa del caràcter femení.

—De debò, senyor Collins —va exclamar Elizabeth amb un cert acalorament—, em confoneu en excés. Si el que acabo de dir-vos us pot semblar una forma d’encoratjament, no sé en quins termes puc expressar el meu refús perquè us convenceu que, realment, és un refús.

—M’heu de donar llicència de fer-me la il·lusió, estimada cosina, que el vostre refús a la meva petició no són més que mots, naturalment. Les meves raons per creure que és així són, en resum, aquestes: no em sembla que la meva mà sigui indigna del vostre consentiment o que la situació que puc oferir-vos no sigui altament desitjable. El meu rang social, la meva relació amb la família De Bourgh i el meu parentiu amb la vostra són circumstàncies que parlen a favor meu. Hauríeu de prendre en consideració que, a despit dels vostres múltiples atractius, no és segur, ni de bon tros, que algú us faci mai mes una altra oferta de matrimoni. El vostre dot és, malauradament, tan petit, que probablement disminuirà els efectes de les vostres adorables qualitats, per molt agradables que siguin. Per tot això, he de concloure que no heu parlat seriosament quan m’heu rebutjat. Prefereixo atribuir-ho al vostre desig d’incrementar el meu amor, amb el dubte, d’acord amb el costum habitual entre les dames de la gran societat.

—Us asseguro, Sir, que no pretenc posseir aquesta mena de costum que consisteix a turmentar un home respectable. Més aviat voldria que tinguéssiu la gentilesa de creure’m. Us regracio una altra vegada per l’honor que m’heu fet amb la vostra proposta, però m’és absolutament impossible d’acceptar-la. Els meus sentiments, en tots els aspectes, no m’ho permeten. Puc parlar-vos amb més claredat? No em considero ara com una dona de la gran societat que vol turmentar-vos, sinó com una criatura racional que us parla sincerament des del fons del seu cor.

—Sempre sou encantadora! —va exclamar ell galantment, amb aire solemne—, i estic convençut que, quan rebran la sanció de l’autoritat expressa dels vostres pares, les meves proposicions no deixaran de ser acceptables.

Davant d’una tal perseverança i tossuderia a no admetre el seu fracàs, Elizabeth va optar per callar i, sense dir ni un mot més, es va retirar. Estava decidida, si ell persistia a considerar el seu repetit refús com un encoratjament dissimulat, a recórrer al seu pare. Ell sabria formular la seva negativa d’una manera que resultés decisiva. L’actitud paterna no es podria confondre amb l’afectació i la coqueteria d’una dona de la gran societat.