10
Elizabeth va tenir la satisfacció de rebre la resposta a la seva carta tan aviat com això era possible. Així que la va tenir a les mans, va córrer cap al jardí boscà on tenia poques possibilitats de ser interrompuda i asseient-se en un dels bancs, es va preparar a veure complerts els seus desigs car per l’extensió de la carta es va convèncer que no contenia pas una negativa.
Gracechurch-Street, 6 de setembre
Estimada neboda:
Acabo de rebre la teva carta i penso dedicar tot el matí a contestar-la, ja que preveig que una missiva curta seria insuficient per contar-te tot el que t’haig de contar. Cal que confessi que el teu interès m’ha sorprès molt; no l’esperava de part teva. Però no creguis que estic enutjada; si dic això és perquè vull que sàpigues que no imaginava que, precisament tu, tinguessis necessitat d’obtenir els aclariments que demanes. Si no em vols entendre, perdona la meva impertinència. El teu oncle està tan sorprès com jo mateixa…, i res, llevat de la creença que tu eres una part interessada, no l’hauria decidit a actuar com ho ha fet. Ara bé, si tu ets realment innocent i ho ignores tot, em cal ser més explícita. El mateix dia que, tornant de Longbourn, vaig arribar a casa, el teu oncle va rebre una visita del tot inesperada. Va venir el senyor Darcy i va estar tancat amb ell al despatx unes hores. Abans d’arribar jo, ell ja se n’havia anat; per tant, el fet no em va turmentar amb la mateixa terrible curiositat que sembla que t’ha turmentat a tu. Va venir per dir al senyor Gardiner que havia descobert on eren la teva germana i el senyor Wickham i que els havia vistos i hi havia parlat; amb Wickham diverses vegades, amb Lydia només una. Em sembla recordar que el senyor Darcy se’n va anar del Derbyshire tot just un dia després de fer-ho nosaltres i va venir a la ciutat decidit a trobar-los. El motiu que va donar-ne era el seu convenciment que ell tenia la culpa de tot per no haver divulgat la manca de mèrits de Wickham, cosa que hauria evitat que cap noia amb una mica de seny pogués estimar-lo o confiar-hi. El senyor Darcy acusava sense pal·liatius el seu propi orgull de tot l’afer i va confessar que fins aleshores havia pensat que era indigne d’ell exposar davant el món les seves accions privades; el seu caràcter parlava per si sol. Va dir que ara, per tant, creia el seu deure intervenir, intentant de posar remei a un mal del qual ell era culpable. Si tenia un altre motiu, estic certa que no era pas poc honorable. Feia alguns dies que era a la ciutat abans no va poder descobrir-los, però és que ell va poder fer-ho perquè posseïa quelcom per orientar les seves investigacions que no posseíem nosaltres; la consciència que era així va ser un motiu més per decidir-lo a seguir-los. Hi ha, segons sembla, una dama, una tal senyora Younge, que en altres temps va ser institutriu de la senyoreta Darcy i que fou privada del seu càrrec perquè va merèixer de ser censurada; ell no va dir-ne la raó. Aleshores, ella va llogar una casa gran a Edward-Street i d’ençà de llavors s’ha mantingut llogant habitacions. El senyor Darcy sabia que la senyora Younge era una coneguda íntima de Wickham i així que va arribar a la ciutat va anar a trobar-la perquè li donés noves d’ell. Fins al cap de dos o tres dies no li va poder treure la informació que desitjava. Suposo que ella només es va decidir a trair Wickham perquè es va deixar corrompre per diners, ja que ella sabia bé on podien trobar el seu amic. Quan la parella va arribar a Londres l’havien anat a trobar, naturalment, i, si ella els hagués poguts tenir a casa seva, s’hi haurien instal·lat. Finalment, però, la seva amiga va donar amablement al senyor Darcy la tan desitjada adreça. Vivien al carrer… Ell va anar a veure Wickham i va insistir a veure Lydia. Volia obtenir el consentiment d’ella, va dir, que sortís de la deshonrosa situació en què es trobava i tornés amb els seus amics així que aquests acceptessin de rebre-la; ell va oferir el seu ajut fins allí on calgués. Però es va trobar que Lydia estava absolutament resolta a quedar-se on era. Els amics no la preocupaven gens ni mica, no volia que ell l’ajudés i no volia ni sentir parlar de deixar Wickham. Estava certa que un dia o altre s’hi casaria i no tenia gaire importància el temps que això podia trigar a succeir. Ja que aquests eren els seus sentiments, el senyor Darcy va creure que només li restava assegurar-se que es casarien i apressar el casament, perquè ell sabia del cert, d’ençà de la primera vegada que havia parlat amb Wickham, que aquest no tenia cap intenció de casar-se. Wickham li va confessar que es veia forçat a deixar el regiment a causa d’uns deutes d’honor molt urgents i no va tenir cap escrúpol a carregar totes les conseqüències desagradables del rapte de Lydia a la pròpia insensatesa de la noia. Tenia la intenció de renunciar immediatament a la designació del seu càrrec; quant a la seva futura situació, no en tenia una idea gaire clara. Aniria a un lloc o altre, però no sabia on; el que sabia del cert és que no tenia diners per poder viure. El senyor Darcy li va preguntar per què no s’havia casat amb la teva germana de seguida, perquè malgrat que el senyor Bennet no era considerat un home gaire ric, hauria pogut fer quelcom per ell i la seva situació hauria pogut beneficiar-se amb el casament. Però en resposta a aquesta pregunta va trobar que Wickham encara conservava l’esperança de millorar d’una manera més efectiva la seva fortuna casant-se fora del país. En aquestes circumstàncies, però, no era probable que Wickham es resistís a la temptació de trobar una solució immediata als seus problemes. Es van veure diverses vegades, ja que s’havien de discutir moltes coses, i Wickham, naturalment, volia aconseguir més del que li oferien; al final, però, el van forçar a ser raonable. Un cop tot va estar arranjat entre ells, calia que el senyor Darcy fes saber al teu oncle els acords presos, i amb aquest propòsit va anar a Gracechurch-Sreet la tarda abans de la meva arribada. Però el senyor Gardiner no estava visible i el senyor Darcy es va assabentar, insistint una mica, que el teu pare encara era amb ell, però que se n’aniria l’endemà al matí. Jutjant que el teu pare no era una persona tan adient com el teu oncle per donar la seva opinió, va decidir ràpidament de retardar la seva consulta fins que el primer se n’hagués anat. No va deixar el seu nom, i fins l’endemà no es va saber que un cavaller havia preguntat pel senyor Gardiner per qüestions de negocis. Dissabte va tornar. El teu pare ja se n’havia anat, el teu oncle era a casa, i, com t’he dit abans, van mantenir una conversa molt llarga. Novament es van trobar diumenge, i aleshores també jo el vaig veure. Fins dilluns no va estar tot endegat; així que ho va estar, vam enviar un propi a Longbourn. Però el nostre visitant és un home molt obstinat. M’imagino, Lizzy, que, al capdavall, l’autèntic defecte del seu caràcter és l’obstinació. Diverses vegades l’han acusat de molts defectes, però aquest és l’únic vertader. Res no s’havia de fer que no ho fes ell personalment, malgrat que estic certa —i no ho dic pas perquè se’ns doni les gràcies, per tant no en diguis res a ningú— que el teu oncle ho hauria endegat tot més ràpidament. Van discutir una llarga estona —més del que cap dels dos, cavaller o dama, es mereixien— i, finalment, el teu oncle va haver de cedir i en lloc de poder ser útil realment a la seva neboda es va haver de resignar a tenir un crèdit no merescut, cosa que va acceptar amb dificultat i a contracor. Crec de debò que la teva carta li ha donat aquest matí una gran alegria, perquè feia necessària una explicació que li prendria les plomes manllevades i dirigiria els elogis allí on era de llei. Però, Lizzy, això no pot saber-ho ningú més que tu o, a tot estirar, Jane. Saps molt bé, suposo, què s’ha fet per la parella: s’han de pagar els deutes de Wickham, que pugen molt més de mil lliures, se n’han de pagar mil més, a més de les que s’han posat a nom de Lydia i s’ha hagut de comprar el càrrec per a ell. La raó que hagués de fer tot això el senyor Darcy era la que ja t’he dit abans: ell era el culpable, pel seu caràcter reservat i la seva manca de previsió, que la manera de ser de Wickham no hagués estat coneguda com calia i, en conseqüència, que hom no l’hagués rebut i considerat com el que en realitat era. Potser en això hi ha quelcom de cert, tot i que dubto que el caràcter reservat del senyor Darcy o el de qualsevol altre fos responsable del que havia passat. A despit, però, de tots aquests arguments tan delicats, estimada Lizzy, pots estar ben certa que el teu oncle mai no hauria cedit, si no haguéssim pensat que, en realitat, un altre interès era el que el movia en aquest afer. Quan això va estar decidit, el senyor Darcy va reunir-se novament amb els seus amics, que encara eren a Pemberley, però vam acordar que tornaria una vegada més a Londres el dia del casament, perquè aleshores calia ultimar tot allò que es referia als diners. Crec que ara ja t’ho he contat tot. Tu em dius que el relat d’aquests fets et sorprendrà moltíssim; jo espero que, almenys, no et seran desplaents. Lydia va venir a viure amb nosaltres i Wickham va ser admès sempre que volia a casa nostra. Era exactament el mateix que vaig conèixer al Hertfordshire. La conducta de Lydia mentre va viure amb nosaltres va ser molt poc satisfactòria però no t’ho hauria dit si no hagués vist, per la carta de Jane de divendres, que el seu comportament quan va venir a casa vostra va ser el mateix i, per tant, que el que jo puc dir-te no et pot sorprendre penosament. En un to molt seriós, vaig parlar repetides vegades amb ella, fent-li veure tota la iniquitat del que havia fet i el disgust que havia donat a tota la seva família. Si va sentir el que li deia, cal atribuir-ho a la sort, perquè estic certa que no m’escoltava. De vegades jo estava ben irritada, però aleshores em recordava de les meves estimades Elizabeth i Jane i per elles tenia paciència amb Lydia. El senyor Darcy va tornar puntualment el dia convingut i, com Lydia ja us ha contat, va assistir a la cerimònia. L’endemà va dinar amb nosaltres i dimecres o dijous se n’havia de tornar. T’enutjaràs amb mi, Lizzy, si aprofito l’ocasió per dir-te —cosa que mai no em vaig atrevir a fer abans— que Darcy m’agrada molt? Amb nosaltres s’ha comportat, en tots els aspectes, tan agradablement com quan érem al Derbyshire. Els seus coneixements, les seves opinions, tot m’agrada; només li manca estar un xic més animat, i això, si fa un casament assenyat, pot ensenyar-li-ho la seva muller. Vaig trobar que era un murri: gairebé mai no va mencionar el teu nom. Però sembla que la murrieria està de moda. Et prego que em perdonis, si és que he estat massa atrevida o, almenys, que no em castiguis fins al punt d’excloure’m de Pemberley. No podré ser feliç fins que hauré donat la volta completa al parc. Un faetó no gaire alt, tirat per un parell de bonics ponis, farien el fet. Però no puc escriure més. Els nens ja fa mitja hora que em criden.
Sincerament teva,
M. Gardiner
El contingut d’aquesta carta va sumir Elizabeth en una gran confusió en la qual era difícil determinar què predominava més, si el plaer o l’enuig.
Les sospites, vagues i imprecises, que la incertesa havia fet néixer sobre la part que el senyor Darcy havia tingut en el casament de la seva germana s’havia demostrat que eren certes i que la intervenció de Darcy encara havia estat més important que ella no creia.
Ella, que havia temut encoratjar les seves sospites, perquè li atribuïen una bondat massa gran per ser possible i que implicava per part d’ella un ensuperbiment molt dolorós d’acceptar!
Ell els havia seguits a la ciutat amb un propòsit concret i havia carregat damunt seu tot el trasbals i totes les molèsties que comporten una recerca d’aquest caire; i, per portar-ho a terme, li havia calgut suplicar una dona que ell segurament detestava i menyspreava i veure-la i tornar-la a veure, més d’una vegada, discutir, convèncer i finalment subornar l’home que ell tenia més interès a evitar, i del qual fins i tot li era un càstig pronunciar el nom. I ell havia fet tot això per una noia per la qual no podia tenir ni estima ni consideració. El cor va dir a Elizabeth en un murmuri que ell ho havia fet per ella. Però aviat altres reflexions van posar fre a aquestes il·lusions; fins i tot la seva pròpia vanitat era insuficient per explicar que ell pogués sobreposar-se a un sentiment d’avorriment, tan natural, per Wickham, només per amor a ella, a una dona que l’havia refusat. Cunyat de Wickham, quin orgull, això! No es revoltaria contra un parentiu semblant! Com hauria hagut de dominar-se! L’avergonyia pensar en l’esforç que li devia haver costat. Però ell havia donat una raó de la seva interferència, i no calia esforçar-se gaire per poder-la creure. Era raonable que ell sentís que s’havia equivocat; era un home generós i posseïa els mitjans que li permetien de ser-ho, i, tot i que ella no volia pensar que el principal mòbil de l’actuació de Darcy fos ella, podia tanmateix creure que una resta de parcialitat el podia haver ajudat en els seus intents a favor d’una causa en la qual estava involucrada la seva pau interior. Era penós, molt penós, saber que estaven en deute amb una persona que mai no podria ser recompensada. La rehabilitació de Lydia, la seva reputació, tot ho devien a ell. Oh, com li dolia haver encoratjat contra ell uns sentiments tan ofensius, com li dolien tots els mots insolents que li havia dit! El seu propi comportament li produïa una profunda humiliació; però se sentia orgullosa d’ell. Orgullosa que, en una causa on estava implicada la compassió i l’honor, hagués estat capaç de donar el millor d’ell mateix. Una vegada i una altra tornava a llegir les lloances que la seva tia en feia. Era molt dur, però li plaïa de fer-ho. Com també li produïa un plaer barrejat amb recança descobrir que el seu oncle i la seva tia sempre havien estat fermament convençuts que l’amor i la confiança entre el senyor Darcy i llur neboda persistia encara.
Algú que s’apropava la va fer aixecar del seu seient i abandonar les seves reflexions; però, abans que es pogués ficar precipitadament per un altre caminoi, Wickham la va sorprendre.
—Temo que interrompo el teu solitari passeig, estimada germana —va dir ell tot anant a trobar-la.
—Certament —va respondre ella somrient—, però això no vol pas dir que la interrupció no sigui benvinguda.
—Em sabria molt de greu, naturalment, si ho fos. Sempre hem estat bons amics i ara encara és millor.
—Es cert. També vénen, els altres?
—No ho sé. La senyora Bennet i Lydia se’n van a Meryton amb el carruatge. O sigui, estimada germana —va dir a continuació—, que, segons em diuen el teu oncle i la teva tia, has vist personalment Pemberley. —Ella va respondre afirmativament—. Gairebé t’envejo el plaer i, tanmateix, crec que seria massa per mi, perquè, si no, m’hi arribaria ara que aniré camí de Newcastle. Suposo que vau veure la vella majordoma. Pobra Reynolds, m’estimava molt. Però, és clar, no et va mencionar el meu nom.
—Sí, ho va fer.
—I què va dir?
—Que havies entrat a l’exèrcit i que temia que…, no havia anat bé. En un indret allunyat com Pemberley, les noves, saps?, hi arriben deformades.
—Certament —va replicar ell mossegant-se els llavis.
Elizabeth esperava haver-lo reduït al silenci, però ben aviat ell va dir:
—Em va sorprendre de veure Darcy a la ciutat, el mes passat. Ens vam veure diverses vegades. Em pregunto què hi feia, a Londres.
—Potser feia els preparatius per al seu casament amb la senyoreta De Bourgh —va dir Elizabeth—. Havia de ser quelcom excepcional per fer-l’hi anar en aquesta època de l’any.
—Sens dubte. El vas veure mentre eres a Lambton? Crec haver sentit a dir als Gardiner que l’havies vist.
—Sí; ens va presentar la seva germana.
—I et va agradar?
—Molt.
—He sentit a dir, naturalment, que ha millorat increïblement en dos o tres anys. La darrera vegada que la vaig veure no prometia gaire. Estic content que t’agradés. Espero que continuï millorant.
—Goso dir que ho farà; ja ha passat l’edat més dolenta.
—Vas passar pel poblet de Kympton?
—No recordo que hi passéssim.
—T’ho pregunto perquè és el benefici que jo hauria hagut de tenir. Un indret deliciós! Una casa parroquial! M’hauria convingut en tots els aspectes.
—T’hauria agradat, fer sermons?
—Moltíssim. Ho hauria considerat com una part dels meus deures i aviat no m’hauria costat gens de fer-los. No em voldria queixar…, però, sens dubte, hauria estat una cosa molt bona per a mi! Una vida tranquil·la, retirada, és el que jo entenc per felicitat. Però no havia de ser. Vas sentir que Darcy al·ludís alguna vegada a aquest fet, quan vas ser al Kent?
—Vaig sentir a dir a una persona que a mi em mereix la mateixa confiança que el benefici només se’t va deixar condicionalment i que depenia de la voluntat del present patró.
—De debò? Sí, hi havia quelcom d’això; ja t’ho vaig dir de bon començament, no te’n recordes?
—També vaig sentir a dir que hi va haver una època en què fer sermons no et semblava una cosa tan saborosa com sembla que ho és ara; que, de fet, vas declarar que estaves resolt a no prendre mai ordes i que, d’acord amb aquesta resolució, es va arranjar l’afer.
—De debò ho vas sentir a dir! I no pas sense un punt de raó. Deus recordar que ja t’ho vaig dir la primera vegada que en vam parlar.
Ja gairebé arribaven a la porta de la casa, perquè Elizabeth havia caminat de pressa per tal de deslliurar-se de Wickham, i com que, per la seva germana, no volia irritar-lo, somrient amb bon humor només li va replicar:
—Vinga, senyor Wickham, som germà i germana, saps? No ens barallem pel passat. Espero que sempre estarem d’acord.
Elizabeth li va allargar la mà i ell la hi va besar amb una galanteria plena d’afecte, malgrat que no sabia quin posat fer; i van entrar a la casa.