2

El senyor Bennet comptava entre els primers que esperaven visitar el senyor Bingley. Sempre havia tingut la intenció de fer-ho, malgrat que fins a l’últim moment assegurava a la seva dona que no hi aniria, i fins a la tarda després de la seva visita ella no en va saber res. Aleshores ho va notificar així: observant que la seva filla segona estava ocupada adornant-se un capell, de sobte, se li adreçà dient-li:

—Espero que al senyor Bingley li agradarà Lizzy.

—No anem pas en camí de saber què agrada al senyor Bingley —digué la seva mare, plena de ressentiment—, perquè no li farem cap visita.

—Oblida, mamà —va dir Elizabeth—, que el trobarem a les reunions i que la senyora Long ha promès de presentar-lo.

—No crec que la senyora Long ho faci. Té dues nebodes, ella. És una dona egoista i hipòcrita i no em mereix cap bona opinió.

—Tampoc no me la mereix a mi —va dir el senyor Bennet—, i estic content de veure que no comptes amb ella perquè et sigui útil.

La senyora Bennet no es va dignar a respondre; però, incapaç d’aguantar-se, va posar-se a renyar una de les seves filles.

—No continuïs tossint així, Kitty, per l’amor de Déu. Tingues una mica de compassió dels meus nervis. Me’ls destrosses.

—Kitty és poc discreta amb la seva tos —va dir el seu pare—, en porta malament el ritme.

—No tusso pas per divertir-me —va replicar Kitty malhumorada—. Quan és el teu proper ball, Lizzy?

—De demà en quinze.

—Ai, així és —va dir cridant la seva mare—, i la senyora Long no torna fins el dia abans. O sigui que li serà impossible de presentar-lo, perquè ni ella mateixa no el coneixerà.

—Aleshores, estimada, has d’aprofitar l’avantatge que tens sobre la teva amiga i ser tu qui li presenti el senyor Bingley.

—Impossible, senyor Bennet, impossible, quan ni jo mateixa no el conec personalment. Com pots ser tan burleta?

—La teva prudència t’honora. Quinze dies són pocs, realment, per conèixer una persona. Només amb quinze dies no es pot saber com és un home; però, si nosaltres no ens aventurem a presentar-lo, algú altre ho farà i al capdavall la senyora Long i les seves nebodes han d’esperar la seva oportunitat; per tant, com que ella s’ho prendrà com un acte d’amabilitat, si tu no vols assumir de fer-ho, ho faré jo.

Les noies es van mirar llur pare. La senyora Bennet només va dir:

—Beneiteries, beneiteries.

—Què vols dir amb aquest mot tan categòric? —va exclamar ell—. Consideres que les formes d’una presentació i la tensió que comporten són unes beneiteries? En això, no puc estar completament d’acord amb tu. Què hi dius tu, Mary? Ja sé que ets una senyoreta que medita bé allò que diu, llegeix llibres importants i en fa resums.

Mary desitjava dir quelcom molt sensat, però no sabia com fer-ho.

—Mentre Mary posa ordre a les seves idees —va continuar dient el senyor Bennet—, tornem al senyor Bingley.

—N’estic tipa, del senyor Bingley! —li va contestar cridant la seva muller.

—Em sap molt de greu sentir-te a dir això; però, per què no m’ho deies abans? Si ho hagués sabut, certament, aquest matí, no hauria pas anat a fer-li una visita. Mala sort; però, com que ja l’he feta, ara no podrem eludir el seu tracte.

La sorpresa de les senyores fou just la que ell desitjava i la de la senyora Bennet ultrapassava, potser, la de les altres. Això no obstant, quan la primera explosió de joia va haver passat, ella va començar a dir que això era el que sempre havia esperat.

—Que bé que ha estat per part teva, estimat senyor Bennet! Però jo sabia que, finalment, et convenceria. Estava certa que estimaves massa les teves filles per desatendre una coneixença tan important. Bé, que contenta que estic! I quina broma més bona haver anat aquest matí a veure’l i no dir-ne ni una paraula fins ara!

—Kitty, ara ja pots tossir tant com vulguis —va dir el senyor Bennet, i tot dient això va sortir de la cambra cansat dels transports d’alegria de la seva muller.

—Quin pare més excel·lent que teniu, noies! —va exclamar així que el seu marit va haver tancat la porta—. No sé pas com podreu mai recompensar-li la seva gentilesa, ni a mi tampoc, en aquest assumpte. A l’època que vivim, puc ben dir-vos que no és gaire agradable d’anar fent noves coneixences cada dia, però per vosaltres faria qualsevol cosa. Lydia, amor meu, malgrat que tu ets la més jove, m’atreveixo a dir que el senyor Bingley, al proper ball, ballarà amb tu.

—Oh! —va dir Lydia amb una gran seguretat—, no tinc pas por que no ho faci, perquè malgrat que sóc la més jove, sóc la més alta.

La resta de la tarda, la van passar fent conjectures sobre quant de temps trigaria el senyor Bingley a tornar la visita al senyor Bennet i decidint quan el convidarien a dinar.