14

Els dos cavallers van deixar Rosings l’endemà al matí i el senyor Collins, que s’havia esperat al costat dels pavellons per tal de fer-los l’última reverència de comiat, va poder portar a la casa l’agradable notícia que llur aspecte era bastant saludable i llur estat d’ànim el que calia esperar després de la malenconiosa escena que havia tingut lloc a Rosings. I a Rosings es va dirigir després per consolar Lady Catherine i la seva filla, d’on va tornar satisfet amb un missatge de Sa Senyoria que els feia saber que estava tan deprimida, que sentia el desig de tenir-los tots a dinar amb ella.

Elizabeth no podia veure Lady Catherine sense recordar que, si ella ho hagués volgut, ara ja hauria estat presentada a la dama com a futura neboda seva. Tampoc no podia pensar sense somriure en la indignació que el fet hauria provocat a Sa Senyoria. Què hauria dit? Com hauria reaccionat? Aquestes eren unes preguntes que la divertien.

El primer tema de la conversa fou la disminució del grup de Rosings.

—Us asseguro que ho he sentit moltíssim —va dir Lady Catherine—; crec que ningú no sent la pèrdua dels amics tant com la sento jo. Però és que tinc un afecte especial per aquests dos joves, i sé que ells m’estimen tant! A ells també els sabia molt greu d’anar-se’n, però això els passa sempre. L’estimat coronel va estar bastant animat fins a l’últim moment, però Darcy semblava sentir-ho molt més; més, em penso, que l’any passat. Cada vegada se sent més lligat a Rosings.

L’ocasió era propícia perquè el senyor Collins pogués ficar-hi una al·lusió i una galanteria que mare i filla van agrair amb un somriure.

Havent dinat, Lady Catherine va observar que Elizabeth semblava poc animada i, cercant ella mateixa l’explicació al seu desànim en el fet que a Elizabeth no li agradava haver-se’n de tornar tan aviat a casa seva, va afegir:

—Però, si aquest és el motiu, escriviu a la vostra mare per demanar-li que us deixi quedar una mica més. Estic certa que la senyora Collins estarà molt contenta amb la vostra companyia.

—Agraeixo molt a Sa Senyoria aquesta amable invitació —va replicar Elizabeth—, però no està en el meu poder d’acceptar-la. Em cal ser a la ciutat dissabte.

—Aleshores, si és així, només hauríeu restat aquí sis setmanes. Jo esperava que us quedéssiu dos mesos. Abans de venir vosaltres ja ho vaig dir a la senyora Collins. No hi pot haver cap motiu perquè us n’aneu tan aviat. La senyora Bennet de segur que pot prescindir de vós quinze dies més.

—Però el meu pare no. Em va escriure la setmana passada per apressar el meu retorn.

—Oh! El vostre pare, si pot fer-ho la vostra mare, també pot prescindir de vós. Les filles no són mai tan importants per a un pare, i, si voleu quedar-vos un altre mes sencer, puc portar una de vosaltres fins a Londres, perquè me n’hi vaig a la primeria d’abril per passar-hi una setmana. I, com que Dawson no té inconvenient que li ocupin el pescant del Barouche, hi haurà espai suficient per a una de vosaltres; naturalment, si fes fred, no em faria res que vinguéssiu totes dues, perquè cap de les dues no està gaire grassa.

—Sou molt amable, madame; però em penso que ens cal fer el que teníem pensat.

Lady Catherine va semblar que s’hi resignava.

—Senyor Collins, les heu de fer acompanyar per un criat. Ja sabeu que jo sempre dic el que penso i no puc suportar la idea que dues noies joves viatgin amb un cotxe de posta totes soles. Em desagrada com no us ho podeu pas imaginar. Les dones joves sempre haurien de ser vigilades adientment i ateses d’acord amb llur categoria social. Quan la meva neboda Georgiana va anar a Ramsgate l’estiu passat, vaig tenir com a principi que dos criats l’acompanyessin. La senyoreta Darcy, la germana del senyor Darcy, de Pemberley, i Lady Anne no haurien pogut presentar-se amb propietat d’altra manera. Em fixo moltíssim en aquestes coses. Heu d’enviar John amb les senyoretes, senyora Collins; estic contenta que se m’hagi acudit de dir-ho, perquè seria realment un descrèdit per a vós que les deixéssiu anar soles.

—El meu oncle enviarà un criat a cercar-nos.

—Oh! El vostre oncle! Té un criat, dieu? Estic molt contenta que tingueu algú que pensi en aquestes coses. On canviareu els cavalls? Oh! A Bromley, naturalment. Si mencioneu el meu nom al Bell, us atendran molt bé.

Lady Catherine tenia moltes més preguntes a fer sobre el viatge, i, com que no se les responia totes ella mateixa, calia prestar atenció, cosa que Elizabeth considerava una sort, perquè amb els pensaments que li bullien pel cap podria ben succeir que s’oblidés d’on era. Més valia que reservés les reflexions per a les hores de solitud. Sempre que estava sola els donava curs lliure i això li proporciona­va un gran consol i no passava ni un dia sense fer una passejada solitària que li permetia d’abandonar-se a les delícies dels records poc agradosos.

La carta del senyor Darcy, anava en camí de saber-se-la aviat de memòria. N’estudiava cada frase, i els sentiments que experimentava envers aquell que l’havia escrita eren molt diferents unes vegades de les altres. Quan recordava el to en què li havia adreçat la paraula, encara sentia una gran indignació; però, quan considerava la manera injusta com ella l’havia condemnat i vituperat, el seu enuig es girava contra ella mateixa i el desengany que havien sofert els sentiments d’ell esdevenia objecte de compassió. El seu afecte despertava gratitud, el seu caràcter respecte, però no podia aprovar el seu comportament ni per un moment podia penedir-se d’haver-lo refusat o sentir la més lleugera inclinació a veure’l novament, mai més. El seu propi comportament en el passat era una deu constant d’humiliació i remordiment i els malaurats defectes de la seva família un tema d’aflicció encara més gran. No tenien remei. El seu pare s’acontentava rient-se’n i mai no es molestava a frenar el salvatge esbojarrament de les seves germanes petites, i la seva mare, que posseïa unes maneres tan allunyades de la correcció, era del tot insensible al mal que causaven. Elizabeth i Jane havien intentat plegades de reprimir l’atordiment de Catherine i Lydia; però, si la seva mare els donava suport, quina possibilitat existia de millorament? Catherine, una noia de caràcter feble, irritable i absolutament dominada per Lydia, sempre es prenia els consells de les seves germanes com un greuge, i Lydia, egoista i indolent, gairebé ni els escoltava. Eren ignorants, mandres i buides. Mentre hi hagués un oficial a Meryton hi flirtejarien i mentre Longbourn i Meryton estiguessin a la distància d’una passejada continuarien anant-hi.

Una altra preocupació important era la seva ansietat per Jane, perquè les explicacions del senyor Darcy, que van retornar-li l’estima per Bingley, augmentaven el valor d’allò que Jane havia perdut. Havia quedat demostrat que el seu afecte era sincer i la seva conducta neta de tota culpa, a menys de considerar com una culpa la confiança cega que tenia en el seu amic. Que dolorós era, doncs, de pensar que Jane s’havia vist privada d’una situació tan desitjable en tots els aspectes, tan plena d’avantatges, tan prometedora de felicitat, per la insensatesa i la manca de correcció de la seva pròpia família!

Si afegia a aquests records el canvi sofert pel caràcter de Wickham, no és difícil de creure que el seu estat d’ànim, que abans rarament es deprimia, estigués ara tan afectat que li fos gairebé impossible de mostrar-se passablement animada.

L’última setmana de la seva estada allí els compromisos per anar a Rosings foren tan freqüents com ho havien estat a la primeria. La darrera tarda, també la van passar a Rosings, i Sa Senyoria novament va voler assabentar-se minuciosament de tots els detalls de llur viatge; els va donar consells sobre la millor manera d’empaquetar les coses i va insistir tant en la necessitat de posar els vestits d’una manera determinada —que era l’única bona—, que Maria, en tornar a casa, va desfer tota la feina feta al matí i va arreglar el seu bagul altra vegada des del principi.

Quan se’n van anar, Lady Catherine, amb una gran condescendència, els va desitjar un bon viatge i les va invitar a tornar novament a Hunsford l’any vinent, i la senyoreta De Bourgh va portar el seu esforç fins a fer una genuflexió i donar-los la mà.