10

Més d’una vegada, mentre vagarejava pel Parc, Elizabeth havia trobat el senyor Darcy, i maleïa la seva mala sort, que feia que ell passegés per un lloc on no anava ningú més. Per tal de prevenir que això tornés a passar, de primer va tenir cura de fer-li saber que aquell indret era el que ella preferia per a la seva passejada habitual. Per tant, era molt estrany que això succeís una segona vegada i fins i tot una tercera! Segurament es devia a la tossuderia d’ell o a alguna penitència que s’imposava, perquè, en aquestes ocasions, Darcy no es limitava a fer-li algunes preguntes formals, per pura cortesia i després d’una pausa anguniosa a anar-se’n, sinó que ara creia el seu deure retrocedir i passejar amb ella. Mai no parlava gaire, ni ella es prenia la molèstia de parlar o d’escoltar gaire, però la tercera vegada que es van trobar va sorprendre Elizabeth que ell li fes peguntes inconnexes: si li agradava de ser a Hunsford, quin gust trobava en les passejades solitàries i què opinava de la felicitat del senyor i la senyora Collins. Quan van parlar de Rosings i ella li va dir que no entenia gaire la vida que s’hi portava, li va semblar que ell esperava que cada vegada que ella vingués al Kent també ella s’instal·laria a Rosings. En els seus mots hi havia implícita aquesta idea. Pensava, potser, en el coronel Fitzwilliam? Elizabeth va suposar que, si ell parlava intencionadament, feia al·lusió, sens dubte, al que pogués passar en aquest aspecte. Això la va anguniejar una mica, i va estar molt contenta de veure que ja arribaven al portell de la tanca, davant de la Parròquia.

Un dia, tot passejant, rellegia una carta de Jane i repassava alguns passatges reveladors que Jane, en escriure, no estava gaire animada, quan, en lloc del senyor Darcy va veure que era el coronel Fitzwilliam qui venia a trobar-la. Plegant immediatament la carta i amb un somriure forçat va dir:

—No sabia que passegéssiu per aquí.

—He donat la volta al parc —va replicar ell—, tal com faig cada any, i tenia la intenció d’acabar la passejada amb una visita a la Parròquia. Aneu més lluny, vós?

—No, ara mateix hauria retrocedit.

I, d’acord amb el que deia, va donar la volta i caminant plegats van dirigir-se a la Parròquia.

—Ja és segur, que deixeu el Kent dissabte? —va preguntar ella.

—Sí…, si Darcy no ho ajorna novament. Jo estic a la seva disposició, ell ho decideix segons li plau.

—I, si la decisió que pren no li plau —féu ella—, almenys té el gran plaer d’haver pogut escollir. No conec ningú que sembli fruir tant de la llibertat de fer allò que més li plagui com el senyor Darcy.

—Sí, li agrada molt anar a la seva —va replicar el coronel Fitzwilliam—. Però això ens agrada a tots. Només que ell té més mitjans per fer-ho que molts d’altres, perquè és ric i molts d’altres són pobres. Parlo per experiència. El fill petit d’una casa, sabeu?, ha d’estar fet a la renúncia i a la dependència.

—Jo opino que el fill petit d’un comte no pot saber gaire què vol dir cap de les dues coses. I ara seriosament: què sabeu vós de renúncies i de dependències? Quan heu deixat de fer allò que volíeu o de tenir quelcom que desitjàveu per manca de diners?

—Això són problemes domèstics…, i potser jo no puc dir que hagi sofert gaires privacions d’aquesta mena. Però, en afers de més pes, és possible que sofreixi per manca de diners. Els fills petits no es poden casar amb qui volen.

—A menys que els agradi una dona rica, cosa que em penso que els passa sovint.

—Tenim l’hàbit de gastar, i això ens fa dependents; hi ha molt pocs homes de la meva condició social que puguin permetre’s de casar-se sense tenir en compte els diners.

Elizabeth va pensar que potser això ho deia per ella, i només de pensar-ho es va tornar vermella. Refent-se, però, de seguida, va preguntar en un to deseixit:

—I digueu-me, us ho prego, quin és el preu corrent pel fill petit d’un comte? Suposo que, a menys que el germà gran estigui molt malalt, no demanaríeu més de cinquanta mil lliures.

Ell li va respondre en el mateix to, i ja no van parlar més del tema. Per tal de tallar un silenci que hauria pogut fer creure al coronel Fitzwilliam que el que havien dit l’havia afectada, Elizabeth va comentar poc després:

—M’imagino que el vostre cosí us ha portat aquí sobretot per tenir algú a la seva disposició. M’estranya que no es casi, així s’asseguraria una llarga conveniència d’aquesta mena. Però potser, per ara, la seva germana li serveix igualment, i, estant com ella està sota la seva única vigilància, el senyor Darcy pot fer amb ella el que li plagui.

—No —va dir el coronel Fitzwilliam—, aquesta és una prerrogativa que ha de compartir amb mi. Tots dos estem encarregats de la vigilància de la senyoreta Darcy.

—De debò, no m’enganyeu? I, si us plau, digueu-me, quina mena de guardià sou? Us dóna gaires preocupacions el vostre càrrec? Les joves de la seva edat sovint són difícils de manejar, i, si el seu caràcter és el d’una autèntica Darcy, també li deu agradar d’anar per les seves.

Mentre parlava, Elizabeth l’observava, i no li treia els ulls de sobre i, per la manera com de seguida li va preguntar per què creia que probablement la senyoreta Darcy els donava alguns maldecaps, va quedar convençuda que, fos com fos, s’havia apropat a la veritat. Sense pensar-s’hi, va contestar:

—No cal que us esvereu, mai no he sentit a dir res dolent d’ella i goso dir que és una de les criatures més fàcils de tractar del món. Algunes dames de la meva coneixença, la senyora Hurst i la senyoreta Bingley, senten una gran predilecció per ella. Crec haver-vos sentit a dir que les coneixíeu.

—Les conec poc. Llur germà és un cavaller molt agradable i molt amic de Darcy.

—Oh, sí —va dir Elizabeth secament—. El senyor Darcy és d’una amabilitat fora del comú amb el senyor Bingley, i es preocupa per ell d’una manera prodigiosa.

—Es preocupa per ell! Sí, crec que Darcy es preocupa per ell en tot allò que Bingley més ho necessita. Per alguna cosa que em va dir mentre viatjàvem cap aquí, tinc les meves raons per pensar que Bingley està en deute amb ell. Però Darcy m’haurà de perdonar, perquè no tinc cap dret a suposar que la persona a qui es referia fos Bingley. Tot són conjectures, només.

—A què us referíeu?

—A una circumstància que Darcy, naturalment, no voldria que s’escampés, perquè, si arribava a orelles de la família de la jove, podria esdevenir un afer desagradable.

—Podeu confiar que jo no en diré ni un mot a ningú.

—Recordeu, però, que no tinc cap prova per suposar que es tractava de Bingley. El que Darcy va dir-me fou únicament això: que es felicitava d’haver salvat últimament un amic de contreure imprudentment un casament poc aconsellable; però no va mencionar noms ni va donar més detalls. Jo només vaig sospitar que es tractava de Bingley, perquè crec que és un home capaç de ficar-se en un embolic d’aquesta mena i perquè sabia que havien estat plegats tot l’estiu.

—Us va dir el senyor Darcy els motius que havia tingut per intervenir en l’afer?

—Vaig entendre que existien fortes objeccions contra la dama.

—I de quines arts es va valer per separar-los?

—Ell no em va parlar de les seves arts —va dir Fitzwilliam somrient—. Només va dir-me això que jo ara us he dit a vós.

Elizabeth no va respondre i va continuar caminant amb el cor que li esclatava d’indignació. Fitzwilliam, després d’observar-la una estona, li va preguntar per què estava tan capficada.

—Pensava en això que acabeu de dir-me —va respondre Elizabeth—. La conducta del vostre cosí no encaixa amb els meus sentiments. Per què s’havia d’erigir en jutge?

—Us sentiu més aviat inclinada a titllar la seva interferència de xafarderia?

—No veig quin dret tenia el senyor Darcy a opinar sobre la conveniència de la inclinació del senyor Bingley o per què, basant-se únicament en el seu judici, havia de decidir i d’orientar la manera en què el seu amic havia de ser feliç. —Sobreposant-se, però, va continuar dient—: Com que no coneixem els detalls de l’assumpte, no està bé que el condemnem. No és de suposar que l’amor, en aquest cas, fos gaire intens.

—No és una mala suposició —va dir Fitzwilliam—; però, si és així, el mèrit del triomf del meu cosí queda minvat d’una manera molt trista.

Això fou dit en to de broma, però a ella li va semblar un retrat tan exacte del senyor Darcy que per por de trair-se no va respondre res. Canviant de sobte la conversa, va parlar de diversos temes, fins que van arribar a la Parròquia. Allí, tan bon punt el visitant se’n va anar, es va tancar a la seva cambra per poder pensar en tot el que li havia dit el coronel Fitzwilliam sense que l’interrompessin. Era impossible d’imaginar que no parlés de les persones que ella coneixia. No podien existir al món dos homes sobre els quals el senyor Darcy tingués una influència tan il·limitada. Ella no havia dubtat mai que Darcy estava implicat en les mesures preses per separar Bingley de Jane, però sempre havia cregut que era la senyoreta Bingley la qui ho havia ideat i dirigit tot. Si la vanitat no enganyava el senyor Darcy fent-li creure que la seva influència havia estat decisiva, ell era la causa de tot, el seu orgull i el seu caprici eren la causa de tot el que Jane havia sofert i sofria encara. Havia destruït per sempre totes les esperances de felicitat del cor més amorós i més generós del món, i ningú no podia predir quant de temps duraria el mal que havia infligit.

«Hi havia fortes objeccions contra la dama». Aquests eren els mots del coronel Fitzwilliam i, probablement, aquestes fortes objeccions eren que Jane tenia un oncle passant d’advocat en un poble i un altre que es dedicava als negocis a Londres.

—Contra Jane —va exclamar Elizabeth— no és possible que puguin objectar res. Ella, que és tot amor i bondat! Intel·ligent, instruïda i amb un temperament que captiva tothom. Tampoc no poden retreure res al meu pare, que, si bé té algunes rareses, posseeix unes aptituds intel·lectuals que ni el mateix senyor Darcy no pot menystenir, i un grau de respectabilitat que probablement ell mai no aconseguirà.

Quan va pensar en la seva mare, això no obstant, la seva confiança va minvar, si bé no volia admetre que les objeccions que pogués haver-hi per aquella banda tinguessin cap valor als ulls del senyor Darcy; el seu orgull, n’estava convençuda, se sentiria més profundament ferit per la manca d’importància dels parents del seu amic que no pas per llur manca de seny. Finalment, va arribar a un convenciment inalterable: Darcy s’havia deixat emportar, en part, per la pitjor mena d’orgull i en part pel desig de retenir el senyor Bingley per a la seva pròpia germana.

L’agitació que el coneixement dels fets va produir-li, i les llàgrimes, li van provocar un mal de cap terrible, que, juntament amb les poques ganes que tenia de veure el senyor Darcy, va fer que a la tarda no acompanyés els seus cosins a Rosings, on estaven compromesos a anar a prendre el te. La senyora Collins, veient que realment Elizabeth no es trobava bé, no la va pressionar gens perquè hi anés, i va fer tots els possibles perquè el seu marit tampoc no insistís; però el senyor Collins no va poder dissimular el seu temor que Lady Catherine no es molestés perquè Elizabeth s’havia quedat a casa.