14

Un matí, gairebé una setmana després que el compromís de Bingley i Jane s’hagués formalitzat, mentre ell i les dones de la família seien plegats al menjador, de sobte, el soroll d’un carruatge va atreure llur atenció cap a la finestra i van veure un calessell que pujava pel prat. Era massa d’hora perquè fossin visites i, altrament, l’equipatge no era el de cap dels veïns. Els cavalls eren de posta i ni el carruatge ni la lliurea del criat que anava al davant no els eren familiars. El que era cert, però, és que venia algú. A l’instant, Bingley va convèncer la senyoreta Bennet d’evitar la reclusió que significava la vinguda d’un intrús i d’anar-se’n amb ell al jardí boscà. Ells dos se’n van anar i els tres que van romandre van continuar fent conjectures molt poc satisfets, fins que es va obrir la porta de bat a bat i va entrar la visita. Era Lady Catherine De Bourgh.

Tots, naturalment, van intentar mostrar-se sorpresos, però en realitat l’astorament ultrapassava llur expectació, si bé per part de la senyora Bennet i de Kitty, per a les quals aquella dama era una perfecta desconeguda, l’expectació no era tan gran.

Sa Senyoria va entrar a la cambra amb un aire més ofensiu encara del que solia tenir; només va tornar la salutació d’Elizabeth amb una lleugera inclinació de cap i es va asseure sense dir ni un mot. Elizabeth havia mencionat el nom de la dama a la seva mare quan Sa Senyoria va entrar a la cambra, malgrat que aquesta no havia demanat de ser presentada.

La senyora Bennet, completament sorpresa, tot i que l’afalagava tenir un hoste tan important, la va rebre amb la més exquisida cortesia. Després de seure un moment en silenci, Lady Catherine va dir a Elizabeth, molt tibada:

—Espero que estigueu bé, senyoreta Bennet. Suposo que aquella dama és la vostra mare.

Elizabeth va respondre breument que sí, que l’era.

—I aquella suposo que és una de les vostres germanes.

—Sí, madame —va dir la senyora Bennet, encantada de parlar a Lady Catherine—. Es la meva filla petita, fora d’una altra. La més petita de totes fa poc que s’ha casat i la més gran és a fora passejant per algun indret amb un jove que crec que aviat formarà part de la família.

—Teniu un parc molt petit —va dir Lady Catherine com a resposta després d’un breu silenci.

—En comparació amb el de Rosings goso dir que no és res, però us asseguro que és més gran que el de Sir William Lucas.

—Aquesta deu ser una cambra d’estar molt poc adient per a les tardes d’estiu; les finestres estan completament orientades a l’oest.

La senyora Bennet li va assegurar que havent dinat mai no seien allí i va afegir:

—Em puc prendre la llibertat de preguntar a Sa Senyoria si heu deixat el senyor i la senyora Collins amb bona salut?

—Sí, estan molt bé. Els vaig veure abans-d’ahir a la nit.

Elizabeth esperava que ara trauria una carta de Charlotte per a ella, car aquest semblava que podia ser l’únic motiu de la seva visita; però la carta no apareixia i ella estava completament desorientada.

La senyora Bennet, amb gran amabilitat, va suplicar a Sa Senyoria que prengués un refresc, però Lady Catherine, molt enèrgicament i amb molt poca educació, va refusar de menjar i de beure res. A continuació, aixecant-se, va dir a Elizabeth:

—Senyoreta Bennet, sembla que en un costat del prat hi ha un indret silvestre molt graciós. M’agradaria fer-hi un tomb, si em concediu l’honor de la vostra companyia.

—Vés-hi, estimada —va dir cridant la seva mare—, i ensenya a Sa Senyoria tots els camins que hi ha. Em penso que l’ermita li agradarà.

Elizabeth va obeir i, corrent cap a la seva cambra per anar a cercar l’ombrel·la, va esperar la seva noble hoste al peu de l’escala. En travessar el vestíbul, Lady Catherine va obrir les portes del menjador i del saló i, després de mirar-los i decidir que eren unes cambres que podien passar, va sortir a fora.

El carruatge romania estacionat davant la porta d’entrada i Elizabeth va veure que a dintre hi havia la cambrera de la dama. Van avançar en silenci pel camí de grava que portava al jardinet. Elizabeth estava resolta a no fer cap esforç per conversar amb una dona que, ara més que mai, era una insolent i es comportava d’una manera molt desagradable.

«Com vaig poder pensar mai», es deia Elizabeth tot mirant-la, «que s’assemblava al seu nebot?».

Així que van entrar al jardí, Lady Catherine va iniciar en aquest to la conversa:

—No us deu ser difícil descobrir, senyoreta Bennet, el motiu que m’ha impulsat a fer un viatge fins aquí. El vostre propi cor, la vostra pròpia consciència, us han de dir per què he vingut.

Elizabeth es mostrava sincerament estranyada.

—Aneu errada, madame, no he pogut trobar cap motiu capaç d’explicar-me l’honor de veure-us aquí.

—Senyoreta Bennet —va replicar Sa Senyoria en to d’enuig—, hauríeu de saber que, amb mi, no s’hi juga. Però, malgrat que a vós us plau de no ser sincera amb mi, jo ho seré amb vós. Sempre han lloat la sinceritat i la franquesa del meu caràcter, i, en la causa que em porta aquí, no me n’apartaré pas. Fa dos dies uns rumors molt alarmants van arribar a orelles meves. M’han dit que no sols la vostra germana està a punt de contraure un matrimoni molt avantatjós, sinó que també vós, que la senyoreta Elizabeth Bennet, és molt probable que poc després s’uneixi en matrimoni amb el meu nebot, el meu propi nebot, el senyor Darcy. Malgrat que crec que és una falsedat monstruosa, malgrat que no puc fer-li l’ofensa de suposar que això que es dóna per cert sigui possible, a l’instant vaig decidir de posar-me en camí cap aquest indret per tal de fer-vos conèixer quins són els meus sentiments.

—Si crèieu que era impossible que fos cert —va dir Elizabeth vermella de vergonya i d’astorament—, m’admira que us prenguéssiu la molèstia de fer un viatge tan llarg. Què proposa Sa Senyoria que es faci?

—Exigeixo que, immediatament, aquest rumor sigui desmentit davant de tothom.

—La vostra vinguda a Longbourn per veure’m a mi i la meva família —va dir fredament Elizabeth— més aviat podria confirmar-lo, posat, és clar, que existeixi un rumor semblant.

—Posat que existeixi, dieu? Preteneu ignorar-lo? No sou vosaltres mateixos els qui, amb tota diligència, l’heu fet circular? No sabeu que aquest rumor ja ha estat divulgat?

—No ha arribat a les meves orelles.

—I podeu afirmar igualment que no té cap fonament?

—No pretenc ser una persona tan franca com Sa Senyoria. Pot haver-hi preguntes que jo no vulgui contestar.

—Això no es pot suportar, senyoreta Bennet. Insisteixo que se’m doni una resposta. Us ha fet, ell, us ha fet, el meu nebot, una oferta de matrimoni?

—Sa Senyoria ha afirmat que això no era possible.

—Ho hauria de ser; ho hauria de ser, si és que conserva l’ús de la seva raó. Però amb les vostres arts i els vostres afalacs podeu haver-li fet oblidar en un moment de vanitat el que es deu a ell mateix i el que deu a tota la seva família. Vós l’heu arrossegat a fer-ho.

—Si ho hagués fet, jo seria l’ultima persona a confessar-ho.

—Senyoreta Bennet, sabeu qui sóc, jo? No estic feta a un llenguatge com el vostre. Sóc gairebé la parenta més pròxima que ell té en aquest món i tinc dret a estar assabentada d’allò que més li interessa.

—Però no teniu el dret d’estar assabentada del que més m’interessa a mi; i un comportament com el vostre mai no em podria convèncer de ser més explícita.

—A veure si em faig entendre bé. Aquest enllaç, al qual vós teniu la presumpció d’aspirar, no pot realitzar-se. No, mai. El senyor Darcy està compromès amb la meva filla. I ara, què hi teniu a dir?

—Només això: que, si és així, no teniu cap raó per creure que em farà una petició a mi.

Lady Catherine va dubtar un moment i després va replicar:

—El compromís que hi ha entre ells és d’un caire molt especial. D’ençà que eren petits, estan destinats l’un a l’altre. Aquest era el desig més fervent de la mare de Darcy i també el meu. Quan eren al bressol ja vam planejar aquesta unió; i ara, en el moment que els desigs de les dues germanes es veurien satisfets amb llur matrimoni, ha de venir a interposar-s’hi una noia jove de baixa naixença, desconeguda de l’alta societat i que no té cap parentiu amb la nostra família! No us mereixen cap consideració els desigs dels amics del senyor Darcy? El tàcit compromís que té ell amb la senyoreta De Bourgh? No teniu cap sentit de les conveniències i de la delicadesa? No m’heu sentit a dir que, d’ençà que van néixer, Darcy estava destinat a la seva cosina?

—Sí, i ja ho havia sentit a dir abans d’ara. Però a mi què m’importa! Si no hi ha cap altra objecció perquè jo em casi amb el vostre nebot, el fet de saber que la seva mare i la seva tia desitjaven que ell es casés amb la senyoreta De Bourgh no m’impediria, certament, a mi, de fer-ho. Totes dues vàreu fer tot el que podíeu, planejant el casament. La seva realització depenia d’altres persones. Si el senyor Darcy no es veu obligat, per una qüestió d’honor o per la seva inclinació, a casar-se amb la seva cosina, per què no pot escollir una altra dona? I si jo sóc la dona que ell ha escollit, per què no puc acceptar-lo?

—Perquè l’honor, la decència i la prudència, què dic!, l’interès, s’hi oposen. Sí, sí, senyoreta Bennet, l’interès; perquè no espereu que la seva família o els seus amics us reconeguin, si us obstineu a comportar-vos contra els desigs de tots. Sereu censurada, ignorada i menyspreada per tots els parents. La vostra unió serà un deshonor. Mai cap de nosaltres no mencionarà el vostre nom.

—Aquests són uns infortunis molt grans —va replicar Elizabeth—. Però la dona que es casi amb el senyor Darcy tindrà segurament tants motius per ser feliç pel fet de ser la seva muller, que, en conjunt, no tindrà raons per queixar-se.

—Sou una noia obstinada i tossuda! M’avergonyeixo per vós. Aquesta és la vostra gratitud per les atencions que vaig tenir amb vós l’estiu passat? No em mereixo res, per això? Seguem, si us plau. Heu de comprendre, senyoreta Bennet, que he vingut absolutament decidida a aconseguir el que m’he proposat i que no ho deixaré córrer. No estic feta a sotmetre’m a les fantasies de ningú ni suporto les decepcions.

—Això farà que la situació de Sa Senyoria en aquest afer sigui més lamentable; però a mi no m’afectarà.

—No vull que se m’interrompi. Escolteu-me i calleu. El meu nebot i la meva filla estan fets l’un per a l’altre. Pel cantó de les mares descendeixen de la mateixa branca de la noblesa, i pel dels pares, de famílies respectables, honorables i antigues, si bé sense títol. Llur fortuna, per ambdues bandes, és esplèndida. Tots els membres de llurs respectives cases els destinen l’un a l’altre, i què és el que s’hi oposa? Les pretensions d’una passavolant, d’una dona sense família, sense parentius importants, sense fortuna. Com es pot suportar això! Però no ha de ser i no serà. Si fóssiu sensible al que us convé, no voldríeu sortir de la categoria social en què heu estat educada.

—Casant-me amb el vostre nebot no pensaria pas fer-ho. Ell és un cavaller i jo sóc filla d’un cavaller. En això, som iguals.

—Es cert, sou la filla d’un cavaller. Però qui era la vostra mare? Qui són els vostres oncles i les vostres ties? No cregueu que desconec quina és la seva condició social.

—Siguin quins siguin els meus parents —va dir Elizabeth—, si el vostre nebot no hi dóna cap importància, vós no hi podeu tenir res a dir.

—Digueu-me d’una vegada per totes, esteu compromesa amb ell?

Elizabeth no hauria respost a aquesta pregunta només per complaure Lady Catherine, però després de pensar-s’hi un moment va dir:

—No ho estic.

Lady Catherine va semblar complaguda.

—I em prometeu que mai no consentireu a prendre aquest compromís?

—Això, no us ho prometré pas.

—Senyoreta Bennet, estic sorpresa i astorada. Jo esperava trobar una jove més raonable. Però no us equivoqueu pensant que jo renunciaré al que vull. Mai no renuncio a res. No me n’aniré fins que no m’haureu promès el que us exigeixo.

—I jo, podeu estar ben certa que mai no us ho prometré. Vós desitgeu que el senyor Darcy es casi amb la vostra filla, però, és que si jo us prometo això que vós voleu és més probable que s’hi casi? Suposem que ell m’estima, el fet de refusar jo la seva mà farà que ell l’ofereixi a la seva cosina? Permeteu-me dir-vos, Lady Catherine, que els arguments que heu donat per fer aquesta petició extraordinària són tan inconsistents com mal formulada és la petició. Si penseu que se’m pot convèncer amb aquests mitjans de persuasió, és que em coneixeu ben poc. No puc dir si el vostre nebot aprovaria la intrusió en els seus afers, però, certament, no teniu cap dret a preocupar-vos dels meus. Us he de pregar, per tant, que no em molesteu més parlant-me d’aquest tema.

—No aneu tan de pressa, si us plau. Encara no he acabat, en absolut. He d’afegir encara una altra objecció a les que ja us he exposat. No desconec els detalls de l’infamant rapte de la vostra germana petita. Ho sé tot: que el casament d’aquell jove amb ella va ser manegat a expenses del vostre pare i dels vostres oncles. I una noia així ha de ser la germana del meu nebot? El marit d’ella, el fill del darrer administrador del seu pare, ha de ser el seu germà? Per tots els sants, en què esteu pensant? Els avantpassats de Pemberley han de veure’s així deshonrats?

—Ara ja no podeu tenir res més a dir —va replicar Elizabeth, plena de ressentiment—. M’heu insultat de totes les maneres possibles. Us he de pregar que tornem a la casa.

I mentre deia això es va aixecar. Lady Catherine es va aixecar també i va tornar enrere. Sa Senyoria no podia estar més sufocada.

—Aleshores no us interessen gens l’honor i el bon nom del meu nebot. Sou una noia insensible i egoista! No teniu en compte que el parentiu amb vós el deshonrarà als ulls de tothom?

—Lady Catherine, no tinc res més a dir. Ja sabeu què és el que penso.

—Aleshores, esteu decidida a aconseguir-lo?

—Jo no he dit això. Jo només estic decidida a actuar de la manera que, segons el meu criteri, millor convindrà per a la meva felicitat, sense tenir-vos en compte ni a vós ni a ningú que estigui tan absolutament lluny de mi.

—Està bé. Aleshores refuseu de complaure’m. Us negueu a reconèixer els drets del deure, de l’honor i de la gratitud. Esteu decidida a destruir la seva reputació davant de tots els seus amics i que sigui menyspreat per tothom.

—Ni el deure ni l’honor ni la gratitud —va replicar Elizabeth— no poden reclamar cap dret sobre mi, en aquest cas. Cap d’aquests principis no seria violat, si jo em casava amb el senyor Darcy. I pel que fa a la repulsa de la seva família o la indignació de la societat si el meu casament amb ell els irritava, no em donarien ni un minut de preocupació…, i el món, en general, tindria massa seny per unir-se a llur menyspreu.

—I això és el que realment penseu! Aquesta és la vostra última paraula! Molt bé. Ara ja sé com he d’actuar. No cregueu, senyoreta Bennet, que podreu satisfer la vostra ambició. He vingut a posar-vos a prova. Esperava que fóssiu raonable; però podeu estar certa que em sortiré amb la meva. —Lady Catherine va continuar parlant en aquest to fins que van arribar a la porta del carruatge; aleshores, girant-se en rodó, va afegir—: No prenc comiat de vós, senyoreta Bennet, ni envio els meus respectes a la vostra mare. No mereixeu aquesta atenció. Estic profundament disgustada.

Elizabeth no va respondre i, sense intentar convèncer Sa Senyoria que entrés novament a la casa, caminant pausadament se n’hi va tornar ella. Mentre pujava l’escala va sentir el carruatge que s’allunyava. La seva mare, plena d’impaciència, l’esperava a la porta del vestidor per preguntar-li per què Lady Catherine no havia entrat per descansar una estona.

—No ha volgut fer-ho —va dir la seva filla—; se n’havia d’anar.

—És una dona molt fina! I ha estat molt amable fent-nos una visita! Perquè suposo que només ha vingut per dir-nos que els Collins estan bé. Deu anar cap a algun indret, segurament, i en passar per Meryton ha pensat que podria fer-te una visita. Suposo que no tenia res especial a dir-te oi, Lizzy?

Elizabeth es veié obligada a respondre amb una petita mentida; perquè explicar el contingut de llur conversa era impossible.