14

Mentre sopaven, el senyor Bennet quasi no va obrir la boca, però quan van dir als servents que es retiressin va creure que havia arribat el moment de mantenir una petita conversa amb el seu hoste i, per tant, va encetar un tema en el qual esperava que el senyor Collins pogués lluir-se: va expressar l’opinió que semblava que ell, el senyor Collins, havia estat molt afortunat amb la seva protectora. Immediatament, els miraments de Lady Catherine de Bourgh per satisfer tots els seus desigs i la preocupació que mostrava per la comoditat del seu protegit van quedar palesos de manera inequívoca. El senyor Bennet no podia haver escollit millor; quan lloava la seva protectora, el senyor Collins era un home eloqüent. El tema li feia agafar unes maneres més solemnes encara i amb aire important declarava que mai a la seva vida no havia estat testimoni d’un comportament igual en una persona del rang de Sa Senyoria. Mai no havia estat objecte d’una afabilitat i d’una condescendència semblants a les que ell havia rebut de part de Lady Catherine. La senyora havia tingut la benevolència d’aprovar els dos sermons que ja havia tingut l’honor de predicar en la seva presència. També li havia demanat, dues vegades, de dinar a Rosings, i feia pocs dies, el dissabte, l’havia enviat a cercar per tal de completar el seu pool of quadrille de la tarda. Molts coneguts d’ell consideraven que Lady Catherine era una persona orgullosa, però amb ell el seu tracte sempre havia estat molt afable, sempre li havia parlat com hauria fet a qualsevol altre cavaller i no posava cap obstacle que freqüentés la societat del veïnat ni que abandonés la seva parròquia, de tant en tant, per una o dues setmanes per tal que visités els seus parents. Fins i tot s’havia dignat a aconsellar-li que es casés com més aviat millor, mentre la seva elecció fos discreta; i una vegada li havia fet una visita a la seva humil parròquia i havia aprovat totes les millores que ell hi havia fet. Àdhuc va condescendir a suggerir-ne unes altres ella mateixa…: alguns prestatges als armaris del pis de dalt.

—Sens dubte, tot això és propi d’una persona molt correcta i molt educada —va dir la senyora Bennet—, i goso dir que deu ser una dama molt agradable. És llàstima que les grans dames no siguin, en general, com ella. Viu a prop vostre, senyor?

—El jardí on s’aixeca el meu humil estatge només està separat de Rosings Park, la residència de la senyora, per un camí.

—Crec haver-vos sentit a dir que és vídua, oi? Té fills?

—Només té una filla, l’hereva de Rosings i d’una propietat molt extensa.

—Ah! —va cridar el senyor Bennet movent el cap—, aleshores està molt millor que moltes noies. I com és aquesta senyoreta? És bonica?

—Sí, és clar, una senyoreta encantadora. La mateixa Lady Catherine diu que, pel que fa a l’autèntica bellesa, la senyoreta de Bourgh és, de bon tros, superior a la més bella del seu sexe; perquè té en les faccions allò que fa distingir una noia jove de noble naixença. Malauradament, és de constitució malaltissa, cosa que ha estat un obstacle al seu progrés en molts coneixements en els quals, altrament, no hauria pas fallat. D’això, me n’ha informat la senyora que supervisa la seva educació i que encara viu amb elles. Però és una noia molt agradable, i sovint es digna a passar prop del meu humil estatge amb el seu faetó tirat per ponis.

—Ha estat presentada en societat? No recordo el seu nom entre el de les dames de la Cort.

—Per dissort, la fragilitat del seu estat de salut no li permet de viure a ciutat, i així, com jo dic a Lady Catherine, la Cort anglesa es veu privada del seu joiell més esplendent. Aquesta imatge va semblar complaure la senyora, i ja us podeu imaginar que sóc feliç en totes aquelles ocasions en què li puc oferir aquests delicats compliments sense importància que sempre són ben rebuts per les senyores. Més d’una vegada he fet notar a Lady Catherine que la seva encantadora filla sembla haver nascut per ser duquessa i que el rang més elevat, en lloc de donar categoria a ella, d’ella rebria adornament. Aquestes són la mena de petites atencions que plauen a la senyora i és la mena de delicadesa per a la qual jo em crec especialment dotat.

—Opineu molt adientment —va dir el senyor Bennet—, i us és una sort posseir el talent d’afalagar amb delicadesa. Puc preguntar-vos si aquestes delicades atencions són producte de l’impuls del moment o són el resultat d’un estudi previ?

—Sorgeixen, principalment, d’allò que succeeix en un moment determinat, i tot i que jo, de vegades, em diverteixo imaginant i component aquests breus compliments elegants per tal d’adaptar-los a circumstàncies corrents, sempre m’agrada de donar-hi un aire com més poc estudiat millor.

Les esperances del senyor Bennet es veien plenament confirmades. El seu cosí era tan ridícul com havia esperat que fos i ell l’escoltava parlar amb el plaer més profund, alhora que mantenia la més absoluta correcció en el seu comportament; llevat d’un cop d’ull a Elizabeth, de tant en tant, no li calia compartir el seu plaer amb ningú més.

A l’hora del te, però, la dosi havia arribat al seu límit i el senyor Bennet va estar content d’emportar-se el seu hoste al saló i, un cop enllestit el te, d’invitar-lo a llegir en veu alta per a les senyores. El senyor Collins va acceptar tot seguit; però, en agafar el llibre que li oferien, es féu enrere, perquè tot denunciava que provenia d’una biblioteca circulant, i, demanant perdó, va declarar que ell mai no llegia novel·les. Kitty el va mirar astorada i a Lydia se li va escapar una exclamació. Li van oferir altres llibres i després d’algunes deliberacions va escollir els sermons de Fordyce. Lydia, mentre ell obria el llibre, va fer un badall i abans que, amb una gran monotonia i solemnitat, ell hagués llegit tres pàgines, el va interrompre dient:

—Sap, mamà, que l’oncle Philips parla de despatxar Richard? Si ho fa, el llogarà el coronel Forster; m’ho va dir la tia, dissabte. Aniré a Meryton demà, tot passejant, per saber quelcom més d’aquest assumpte i per preguntar quan torna de la ciutat el senyor Denny.

Les seves dues germanes grans li van demanar que callés, però el senyor Collins, totalment ofès, va deixar el llibre al seu costat i va dir:

—Sovint he pogut observar el poc interès que senten les senyoretes pels llibres seriosos, tot i que solen estar escrits per a llur propi benefici. És un fet que m’admira, ho confesso, perquè, sense cap mena de dubte, res no els pot ser més avantatjós que la instrucció. Però no vull fer-me pesat a la meva cosineta.

Girant-se aleshores cap al senyor Bennet, s’oferí com a contrincant en el joc del backgammon. El senyor Bennet va acceptar el desafiament declarant que actuava amb molt de seny deixant que les noies es divertissin amb llurs fútils distraccions. La senyora Bennet i les seves filles s’excusaren amb la més gran urbanitat per la interrupció de Lydia i van prometre que no tornaria a passar una altra vegada, si volia reprendre la lectura, però el senyor Collins, després d’assegurar-los que no guardava cap mala voluntat contra la seva cosina i que mai no consideraria el seu comportament com un afront, es va asseure a una altra taula amb el senyor Bennet i es va preparar per jugar al backgammon.