18

Fins al moment d’entrar a la sala de Netherfield i cercar en va el senyor Wickham entre els grups de jaquetes roges que hi havia, mai Elizabeth no havia tingut ni el més lleu dubte que hi seria. La seva certesa de trobar-lo mai no havia estat torbada pel record d’algun esdeveniment, que, no sense raó, l’hauria poguda alarmar. S’havia abillat mirant-s’hi més que no solia i estava preparada per a la conquista de tot allò que en el seu cor encara ningú no havia conquistat, confiant que no fóra més del que podia conquistar-se en una tarda. Però en un instant es va dreçar la terrible sospita que, en la invitació del senyor Bingley als oficials, s’havia omès deliberadament el nom del senyor Wickham per tal de donar satisfacció al senyor Darcy. Malgrat que aquest no era exactament el cas, la realitat de la seva absència va ser confirmada pel seu amic, el senyor Denny, al qual Lydia va recórrer sense pensar-s’hi. Ell els va dir que Wickham s’havia vist obligat a anar a la ciutat, per negocis, el dia abans i que encara no n’havia tornat. I va afegir amb un somriure de complicitat:

—No crec que els seus afers l’haguessin fet marxar, justament ara, si no hagués volgut evitar la presència d’un cert senyor que és aquí.

L’última part d’aquesta informació va passar desapercebuda a Lydia, però va ser copsada per Elizabeth, i, com que això li donava la certesa que Darcy no era menys responsable per l’absència de Wickham que si la seva primera sospita s’hagués confirmat, els seus sentiments en contra del primer es van aguditzar tant pel desengany que s’havia emportat, que gairebé no va poder respondre amb correcció a les preguntes que Darcy, més tard, apropant-se, li va fer cortesament. Tenir-li atencions o tractar-lo amb suavitat i paciència era una ofensa contra Wickham; estava resolta a no mantenir-hi cap conversa. Així, doncs, el va deixar amb un cert mal humor; mal humor que ni tan sols va poder dominar del tot quan va parlar amb Bingley, la cega parcialitat del qual la irritava.

Però Elizabeth no era feta per al mal humor i, tot i que les seves esperances per a aquella tarda s’havien esvaït, no podia suportar gaire estona aquell estat d’ànim. Després de contar totes les seves penes a Charlotte Lucas, que feia una setmana que no veia, va estar aviat a punt de fer una transició voluntària i parlar de les rareses del seu cosí, assenyalant-lo a l’atenció particular de la seva amiga. Durant els dos primers balls de la tarda, això no obstant, es va tornar a sentir desgraciada, perquè eren balls de mortificació. El senyor Collins, feixuc i solemne, excusant-se constantment en lloc d’atendre i equivocant-se molt sovint sense adonar-se’n, li va fer passar tota la vergonya i tot el sofriment que una parella desagradable pot proporcionar en el temps de dues danses. El moment en què es va veure lliure d’ell fou un moment d’èxtasi.

Va sentir-se més tranquil·la quan al ball següent, ballant amb un oficial, va poder parlar de Wickham i li va sentir dir que tothom l’estimava. En acabar el ball, va tornar al costat de Charlotte Lucas i parlava amb ella quan, de sobte, es va trobar que el senyor Darcy li adreçava la paraula. La petició que feia el senyor Darcy de la seva mà li va produir tanta sorpresa, que sense saber ben bé què feia el va acceptar.

Ell es va retirar de seguida i la va deixar rumiant sobre la pròpia manca de serenitat; Charlotte va intentar consolar-la.

—Goso dir que el trobaràs molt agradable.

—Déu no ho vulgui! Aquesta seria, de totes, la pitjor desgràcia. Trobar agradable un home que estic decidida a odiar! No em desitgis un mal com aquest.

En recomençar el ball, però, i apropar-se Darcy per reclamar la seva mà, Charlotte no es va poder aguantar i li va advertir en un murmuri que no fos una ximpleta i no permetés que la seva fantasia per Wickham la fes aparèixer desagradable als ulls d’un home que valia deu vegades més que no pas ell. Elizabeth no li va respondre i es va col·locar al seu lloc per a la dansa. Estava admirada de veure la importància que havia adquirit pel fet de ser admesa a situar-se davant del senyor Darcy; en els ulls dels seus veïns podia veure la mateixa admiració davant d’aquest espectacle. Durant un cert temps no es van dir ni un mot; Elizabeth va començar a pensar que el silenci duraria mentre ballessin, i de primer va decidir no trencar-lo; però, de sobte, va imaginar el càstig que seria per a la seva parella que ella l’obligués a parlar i, per tant, féu una observació sobre la dansa. Ell li va respondre i novament va callar. Després d’una pausa d’alguns minuts, ella se li va adreçar altre cop dient-li:

—Ara us toca a vós de dir quelcom, senyor Darcy. Jo he parlat de la dansa i ara vós hauríeu de fer alguna observació sobre la grandària de la sala o el nombre de parelles.

Ell va somriure i li va assegurar que diria el que ella volgués, fos el que fos.

—Molt bé. Per ara, amb aquesta resposta n’hi ha prou. Potser, de tant en tant, jo puc observar que els balls en una casa privada són molt més agradables que no pas en una sala pública. Però ara ens toca estar callats.

—Parleu, doncs, mentre balleu, perquè aquesta és la regla?

—De vegades, s’ha de parlar una mica, sabeu? La gent s’estranyaria que estiguéssim callats del tot durant la mitja hora que estarem junts. Això no obstant, per algunes persones seria un avantatge que la conversa s’establís en uns termes tals que s’haguessin de molestar per parlar el mínim possible.

—En el present cas, teniu en compte els vostres sentiments o imagineu que així acontenteu els meus?

—Els sentiments de tots dos —va replicar Elizabeth, divertida—, perquè sempre he trobat una gran similitud en les nostres maneres de pensar. Tots dos som de mena poc sociables i taciturns i no ens agrada parlar a menys que esperem dir quelcom que deixi astorada tota la gent de la sala i passi a la posteritat amb tot l’esclat que escau a un proverbi.

—Estic segur que el caràcter que descriviu no té pas una semblança gaire sorprenent amb el vostre, i, si és molt semblant al meu, això no puc pas pretendre de ser jo qui ho digui… Sens dubte, vós creieu que és un retrat fidel.

—No puc opinar sobre la meva pròpia interpretació. —Ell no va respondre i novament van guardar silenci fins que la dansa es va acabar; aleshores, ell li va preguntar si ella i les seves germanes anaven gaire sovint a Meryton. Elizabeth ho va confirmar i, incapaç de resistir la temptació, va afegir—: Quan l’altre dia ens vam trobar allí, acabàvem de fer una nova coneixença.

L’efecte fou immediat. Una pregona ombra d’altivesa va cobrir les faccions de Darcy, però no va dir ni un mot, i Elizabeth, malgrat que s’avergonyia de la seva pròpia covardia, no va poder continuar. Finalment, ell va parlar i en un to de veu forçat va dir:

—El senyor Wickham ha estat afavorit amb unes maneres tan agradables que li és fàcil de fer amics…; si pot ser igualment capaç de conservar-los, ja no és tan segur.

—Ha estat tan dissortat, que ha perdut la vostra amistat —va replicar Elizabeth recalcant les paraules—, i d’una manera que és probable que en sofreixi les conseqüències durant la resta de la seva vida.

Darcy no va respondre i es veia desitjós de canviar de tema. Aleshores, a tocar d’ells, va aparèixer Sir William Lucas, el qual intentava creuar el saló passant pel mig dels qui dansaven, vers una cambra de l’altre costat, però en veure el senyor Darcy es va deturar i li va fer una reverència d’extrema cortesia per felicitar-lo pel seu estil de ballar i per la seva parella.

—He estat en extrem complagut, realment, estimat Sir. Aquesta manera de ballar tan pel damunt del corrent no es veu sovint. Es evident que pertanyeu al cercle de la noblesa. Permeteu que us digui, però, que la vostra parella no desmereix de vós i que espero gaudir d’aquest plaer repetides vegades; especialment, quan tingui lloc un cert esdeveniment molt desitjable —va afegir dirigint-se a Elizabeth tot mirant la seva germana i el senyor Bingley—. Quin doll de felicitacions correran aleshores! En prenc per testimoni el senyor Darcy. Però no us vull interrompre, Sir, no em donareu pas les gràcies, si us privo de l’encisera conversa d’aquesta senyoreta, els ulls de la qual em miren plens de retrets.

Darcy gairebé no va sentir la darrera part d’aquest discurs, però l’al·lusió de Sir William al seu amic va semblar que l’impressionava molt i els seus ulls es van girar cap a Bingley i Jane, que ballaven plegats. Això no obstant, refent-se de seguida, es va adreçar a la seva parella dient-li:

—La interrupció de Sir William m’ha fet oblidar de què parlàvem.

—No crec que parléssim de res, en absolut. Sir William no podia haver interromput dues persones del ball que tinguessin menys coses a dir-se de si mateixes. Ja hem encetat dos o tres temes sense cap èxit i no puc imaginar-me quin pugui ser el proper.

—Què en penseu, de parlar de llibres? —va dir ell, somrient.

—Llibres? Oh, no! Estic certa que mai no llegim el mateix, i, si ho fem, no ho llegim amb els mateixos sentiments.

—Em dol que penseu així; però, si això és tal com dieu, almenys no ens pot mancar tema per parlar… Podem comparar les nostres opinions divergents.

—No…, no puc parlar de llibres en un ball; sempre tinc el cap ple d’altres coses.

—El present és sempre allò en què penseu en aquests indrets, no és cert? —va preguntar ell amb aire de dubte.

—Sí, sempre —va replicar ella sense saber què deia; els seus pensaments havien volat lluny del tema, com aviat es va fer evident, perquè, de sobte, va exclamar—: Recordo haver-vos sentit dir una vegada, senyor Darcy, que gairebé mai no perdonàveu, que el vostre ressentiment, un cop provocat, no us era possible d’apaivagar-lo. Suposo que sou molt caut i que no permeteu que us el provoquin.

—Sí, ho sóc —va contestar ell amb veu segura.

—I mai no permeteu que un prejudici us encegui?

—Espero que no.

—La creença en la seguretat d’un primer judici és pròpia, sobretot, de les persones que mai no canvien d’opinió.

—Puc preguntar-vos què us proposeu amb aquest interrogatori?

—Establir un dictamen del vostre caràcter, res més —féu ella per espolsar-se de sobre la serietat—. Intento desxifrar-lo.

—I a quin resultat heu arribat?

Ella va moure el cap.

—A cap, en absolut. He sentit a dir de vós coses tan diverses, que estic totalment confosa.

—No em costa de creure —va dir Darcy greument— que els informes sobre mi siguin molt diversos i desitjaria, senyoreta Bennet, que no féssiu ara una descripció del meu caràcter, perquè hi ha raons per a creure que la descripció no reflectiria els mèrits de cap dels dos.

—Però, si no faig ara la vostra semblança, puc no tornar a tenir una altra oportunitat.

—Per res del món no voldria ajornar qualsevol cosa que pogués donar-vos plaer —va replicar ell fredament.

Elizabeth ja no va dir res més i en silenci van ballar l’últim ball i es van separar. Tots dos estaven insatisfets; si bé no igualment, car Darcy alimentava dintre seu un poderós sentiment d’atracció envers ella que aviat va fer que li atorgués el seu perdó i que dirigís el seu enuig contra una altra persona.

No feia gaire estona que s’havien separat, quan la senyoreta Bingley es va apropar a Elizabeth i amb una expressió de menyspreu, però amb correcció, li va dir:

—Així, doncs, senyoreta Eliza, crec que esteu completament encantada amb el senyor Wickham! La vostra germana m’ha estat parlant d’ell i m’ha fet un miler de preguntes, i trobo que aquest jove ha oblidat de dir-vos, a més de les coses que us va contar, que era fill del vell Wickham, l’administrador del darrer senyor Darcy. Us recomano, però, com a amiga vostra que sóc, que no atorgueu una confiança sense reserves a totes les seves afirmacions, perquè és absolutament fals que el senyor Darcy l’hagi tractat malament; al contrari, sempre s’ha comportat amb ell amb una amabilitat remarcable, malgrat que el senyor Wickham ha tractat el senyor Darcy de la manera més indigna. Jo no en conec els detalls, però sé molt bé que el senyor Darcy no pot ser blasmat, en absolut, que no pot sofrir de sentir esmentar el nom de George Wickham i que, tot i que el meu germà creia que no podia deixar d’incloure’l en la invitació dels oficials, va estar molt content de saber que el mateix senyor Wickham havia deixat el camí lliure. La seva vinguda en aquest comtat és un acte d’una gran insolència, naturalment, i em pregunto com es va poder atrevir a fer-ho. Us compadeixo, senyoreta Eliza, pel descobriment que feu de la mala conducta del vostre preferit; però, és clar, si tenim en compte la seva ascendència, no es pot esperar res de millor.

—La seva mala conducta i la seva ascendència sembla, pel que dieu, que són una mateixa cosa —va replicar Elizabeth, enutjada—, perquè he sentit com l’acusàveu de quelcom que no pot ser pitjor, de ser el fill de l’administrador del senyor Darcy; i d’això, en podeu estar certa, me n’ha informat ell mateix.

—Us prego que em perdoneu —va replicar la senyoreta Bingley tot anant-se’n amb un somriure burleta—. Excuseu la meva intromissió. Era fet amb bona intenció, creieu-me.

«Insolent!», va exclamar per dintre seu Elizabeth. «Esteu molt equivocada, si penseu influir-me amb un atac tan menyspreable com aquest. En tot el que m’heu dit, només veig la vostra premeditada ignorància i la malícia del senyor Darcy».

Aleshores, va cercar la seva germana gran, que havia emprès les investigacions sobre el mateix tema servint-se de Bingley. La va trobar somrient i tan dolçament complaguda i amb una expressió de felicitat tan radiant, que era un senyal eloqüent de com estava de satisfeta dels esdeveniments d’aquella tarda. A l’instant, Elizabeth va llegir en els seus sentiments i a l’instant, també, tota la preocupació per Wickham, el pressentiment contra els seus enemics, i tota la resta va desaparèixer davant l’esperança que Jane estigués en el millor camí cap a la felicitat.

—Desitjo saber —li va dir amb un aire no menys satisfet que el de la seva germana— què has esbrinat sobre el senyor Wickham. Però potser has estat massa agradablement enfeinada per pensar en una tercera persona; en cas que sigui així, pots estar segura del meu perdó.

—No —va replicar Jane—, no l’he oblidat, però no tinc res a dir-te que et pugui satisfer. El senyor Bingley no coneix tota la història i ignora del tot quines són les circumstàncies que més han pogut ofendre el senyor Darcy, però ell respon de la bona conducta, de l’honradesa i de l’honor del seu amic i està absolutament convençut que el senyor Wickham ha merescut, per part del senyor Darcy, molts menys miraments dels que aquest ha tingut amb ell. Sento haver-te de dir que, pel que diuen ell i la seva germana, el senyor Wickham no és, de cap manera, un jove respectable. Em temo que no hagi estat molt imprudent i que no hagi ben merescut que el senyor Darcy deixés de preocupar-se’n.

—El senyor Bingley coneix personalment el senyor Wickham?

—No, no l’havia vist mai fins aquell matí a Meryton.

—Aleshores, el que ell sap, ho sap pel senyor Darcy. Estic plenament satisfeta. Però, què diu del benefici eclesiàstic?

—No recorda exactament les circumstàncies, tot i que més d’una vegada les ha sentides contar al senyor Darcy; però creu que només li va ser deixat condicionalment.

—No dubto de la sinceritat del senyor Bingley —va contestar Elizabeth amb vehemència—, però has d’excusar-me si no en tinc prou amb les conviccions de la gent per a convèncer-me jo. La defensa que fa el senyor Bingley del seu amic és molt valuosa; però, ja que no coneix alguns fets de la història i que, allò que sap, li ho ha contat el seu amic, m’aventuraré a continuar pensant dels dos joves el que ja pensava abans.

Aleshores va canviar el tema per uns altres de més agradables a totes dues i en els quals no podia haver-hi diferències de sentiment. Elizabeth escoltava encantada les tímides esperances de felicitat que Jane alimentava respecte a Bingley i li va dir tot allò que estava en el seu poder de dir per augmentar la confiança de Jane en la seva realització. El mateix senyor Bingley es va unir al grup de les dues germanes, i Elizabeth, aleshores, se’n va anar a trobar la senyoreta Lucas. No va tenir ni temps de contestar les preguntes que aquesta li feia sobre com li havia anat amb la seva última parella, que ja el senyor Collins s’apropava, exultant, per dir-li que acabava de fer un descobriment importantíssim.

—He descobert —va dir—, per una circumstància extraordinària, que hi ha aquí, en aquesta cambra, un parent pròxim de la meva patrona. He sentit, per casualitat, com el cavaller en qüestió mencionava a la dama que fa els honors d’aquesta casa els noms de la seva cosina, la senyoreta De Bourgh i de la seva mare, Lady Catherine. Es admirable com succeeixen aquestes coses! Qui havia de pensar que jo em trobés…, amb…, potser…, un nebot de Lady Catherine de Bourgh, en aquesta reunió. Dono gràcies per haver fet aquest descobriment amb prou temps per presentar-me i oferir-li els meus respectes…, cosa que faré ara mateix, i confio que sabrà excusar-me de no haver-ho fet abans. La meva ignorància total, pel que fa a aquest parentiu, m’ha de servir d’excusa.

—No pensareu pas presentar-vos vós mateix al senyor Darcy, oi?

—És clar que sí. Suplicaré que em perdoni per no haver-ho fet més aviat. Crec que és nebot de Lady Catherine. Estic en disposició de poder-li assegurar que Sa Senyoria estava completament bé abans-d’ahir a la nit.

Elizabeth va intentar dissuadir-lo del seu propòsit, assegurant-li que el senyor Darcy es prendria més aviat com una llibertat i una impertinència el fet que se li adrecés sense haver estat presentats abans, que no pas com un acte de cortesia envers la seva tia; que no hi havia cap necessitat que es coneguessin i que, si hi fos, pertocava al senyor Darcy, de rang superior, d’iniciar aquesta coneixença. El senyor Collins l’escoltava amb el posat de l’home que està decidit a seguir la seva pròpia inclinació, i quan ella va acabar de donar-li els seus consells va replicar:

—Estimada senyoreta Elizabeth, tinc la millor opinió del món del vostre excel·lent judici en totes les matèries dintre el camp del vostre enteniment, però permeteu que us digui que hi ha una gran diferència en les formes del tracte establertes entre la gent civil i les que regeixen entre els clergues; i concediu-me permís per afirmar que considero l’ofici de clergue igual, quant a dignitat, al rang més elevat d’aquest regne, mentre es mantingui alhora una convenient humilitat en el comportament. A més, m’heu de permetre també, en aquesta ocasió, de seguir els dictats de la meva consciència, que em condueixen a portar a terme allò que jo considero que és el meu deure. Perdoneu-me que no aprofiti el vostre consell, que, en qualsevol altre punt, serà la meva guia constant, tot i que en el cas que ara tenim davant nostre considero més adient que sigui jo, per la meva educació i els meus estudis habituals, qui decideixi què és allò que està bé, més que no pas una jove com vós.

I amb una profunda reverència la va deixar per anar a l’atac del senyor Darcy.

Elizabeth vigilava intensament la rebuda que aquest dedicava a la presentació que de si mateix feia el senyor Collins; era evident la seva estranyesa davant algú que se li adreçava d’aquesta manera. El seu cosí va fer precedir el seu discurs d’una solemne reverència, i, malgrat que ella no podia sentir ni un mot del que deia, li semblava, això no obstant, sentir-ho tot i va veure en els seus llavis els mots «excusa», «Hunsford» i «Lady Catherine de Bourgh». Li desagradava de veure com es posava en evidència davant un home com aquell. El senyor Darcy se’l mirava sense amagar el seu astorament, i quan, a la fi, el senyor Collins li permeté parlar, li va respondre amb un aire de freda correcció. Això, però, no va desanimar el senyor Collins; novament va prendre la paraula, i el menyspreu del senyor Darcy semblava créixer cada vegada més, davant la llargada d’aquest segon discurs. Quan va callar, el senyor Darcy féu només una lleugera inclinació de cap i se’n va anar en un altre lloc del saló. El senyor Collins va tornar al costat d’Elizabeth.

—No tinc cap motiu, us ho asseguro, per no estar satisfet de la seva rebuda. El senyor Darcy ha semblat molt complagut per la meva atenció. M’ha respost amb la més gran cortesia i fins i tot m’ha fet el compliment de dir-me que tenia tanta confiança en el bon judici de Lady Catherine, que estava segur que mai no concediria una mercè a ningú que no en fos mereixedor. Sens dubte, és un pensament molt bonic. En conjunt, estic molt satisfet d’ell.

Com que Elizabeth ja no tenia cap interès a continuar parlant del tema, va dedicar gairebé tota l’atenció a la seva germana i al senyor Bingley i el seguit de reflexions agradables que això va originar gairebé la va fer tan feliç, potser, com la mateixa Jane. Amb la imaginació la veia ja instal·lada en aquesta casa on eren, amb tota la felicitat que un casament contret sobre la base d’un autèntic afecte podia atorgar; en una circumstància així, es veia fins i tot capaç que li agradessin les dues germanes de Bingley. Es va adonar que els pensaments de la seva mare anaven pel mateix camí que els d’ella i va decidir de no aventurar-se a apropar-s’hi, per por de no sentir massa què deia. Malauradament, en asseure’s a taula per sopar, un fat pervers la va situar molt a prop d’ella, ja que només una persona les separava. Amb gran contrarietat, va veure que la seva mare parlava sense reserva, obertament, amb aquesta persona, que era la senyora Lucas, i que l’únic tema de la seva conversa eren les seves esperances que Jane es casaria aviat amb el senyor Bingley. Era un tema excitant, i la senyora Bennet semblava incapaç de fatigar-se mentre enumerava els avantatges d’aquella unió. Els principals aspectes pels quals es congratulava eren que ell era un jove encantador, ric, i que només vivia a tres milles d’ells; que també era un gran consol pensar en l’afecte que les dues germanes sentien per Jane i tenir la certesa que desitjaven aquest enllaç tant com ella mateixa el desitjava. A més, era tan prometedor per a les seves filles més joves! Perquè un casament tan bo per part de Jane forçosament posaria les noies en condicions de trobar altres homes rics; finalment, era tan agradable, en aquesta època de la seva vida, de poder confiar les filles solteres a la cura de la seva germana! Així no es veuria obligada a freqüentar la societat més del que a ella li agradava. L’etiqueta demana­va de convertir en un plaer el fet de portar una vida retirada, però ningú no era menys apte que la senyora Bennet per a trobar-se bé a casa, a cap època de la seva vida. Va acabar expressant els seus bons desigs perquè Lady Lucas fos igualment afortunada, malgrat que era evident, pel seu aire de triomf, que estava certa que no hi havia cap probabilitat que fos així.

En va, Elizabeth intentava d’aturar l’allau de paraules de la seva mare o de convèncer-la que expressés la seva felicitat en un to de veu menys audible, ja que, per a mortificació seva, impossible de descriure, el senyor Darcy —que seia a la taula davant per davant d’elles— sentia gairebé tot el que la dama deia. La seva mare encara la va renyar perquè era tan beneita:

—Vols dir-me què tinc a veure jo amb el senyor Darcy, perquè hagi de tenir-li por? Estic ben certa de no deure-li cap gentilesa especial que m’obligui a no dir res que a ell no li agradi sentir.

—Per l’amor de Déu, madame, parli més baix. Quin avantatge pot treure d’ofendre el senyor Darcy? Comportant-se així, mai no s’acreditarà als ulls del seu amic.

Res del que va poder dir, però, no va tenir cap eficàcia. La seva mare va continuar parlant d’allò que opinava en el mateix to audible d’abans. A Elizabeth, la vergonya i la vexació li feien sortir constantment els colors a la cara. No podia evitar de mirar sovint el senyor Darcy, bé que cada mirada la convencia d’allò que ella ja temia; perquè, si bé Darcy no sempre mirava la senyora Bennet, Elizabeth estava convençuda que la seva atenció sí que sempre estava pendent d’ella. El seu rostre expressava gradualment el canvi de sentiments que experimentava; des de la indignació i el menyspreu a una gravetat ferma i tranquil·la.

A la llarga, això no obstant, la senyora Bennet no va tenir res més a dir i a Lady Lucas —que feia estona que badallava davant la repetició d’unes delícies que no veia cap probabilitat de compartir— li fou permès d’abandonar-se a la fruïció del pernil fred i del pollastre. Elizabeth es va sentir reviure, però no li va durar gaire aquest interval de tranquil·litat, perquè, havent sopat, es va parlar de cantar i per a turment seu va veure com Mary, després de fer-se pregar una mica, es disposava a complaure la companyia. Amb mirades d’entesa i súpliques silencioses va intentar d’evitar una prova semblant de complaença…, però en va, Mary no les comprenia i una oportunitat com aquella d’exhibir-se l’encantava; així, doncs, va iniciar la seva cançó. Elizabeth no li treia els ulls de sobre mentre sofria les més penoses sensacions i escoltava amb impaciència les estrofes que, una darrera l’altra, Mary cantava; impaciència que, al final fou mal recompensada, perquè Mary, adonant-se que enmig dels regraciaments de la concurrència algú insinuava que potser podrien convèncer-la de fer novament les delícies dels oients, després d’una petitíssima pausa va iniciar una altra cançó. Mary no estava dotada per a fer una exhibició així: tenia poca veu i les seves maneres eren afectades. Elizabeth se sentia malalta. Va mirar Jane per veure com ella ho suportava, però Jane parlava tranquil·lament amb Bingley; va mirar les seves dues germanes petites i veié que es feien signes burletes entre elles i, finalment, va mirar també Darcy, el qual mantenia una gravetat impenetrable. Desesperada, va mirar el seu pare suplicant-li amb la mirada que intervingués, per por que Mary no continués cantant indefinidament tota la nit, i aquest sí que va copsar la seva insinuació. Quan Mary va haver acabat la segona cançó, el senyor Bennet va dir en veu alta:

—Amb això està més que bé, filleta, ja ens has delectat prou. Deixa que les altres senyoretes puguin també mostrar les seves habilitats.

Mary, malgrat que va fer veure que no el sentia, es va desconcertar un xic i Elizabeth, sentint-ho per ella i pel discurs del seu pare, va témer que amb la seva angúnia no havia fet cap bé a ningú. Ara, els precs es van adreçar a d’altres senyores de la reunió.

—Si jo fos tan afortunat que fos capaç de cantar —va dir el senyor Collins—, estic cert que tindria un gran plaer a complaure la companyia cantant una melodia, perquè considero la música com un divertiment innocent i del tot compatible amb la professió de clergue. No vull pas dir amb això que cal que se’ns justifiqui el fet de dedicar una part massa important del nostre temps a la música, perquè, certament, ens cal atendre moltes altres coses; el rector d’una parròquia té molta feina. De primer, cal que estableixi els delmes de manera que siguin beneficiosos per a ell i no perjudiquin la seva patrona, cal que ell mateix escrigui els seus sermons, i el temps que li resta no serà mai prou per a atendre els deures de la seva parròquia i tenir cura del millorament del seu habitatge, que, sense cap excusa possible, ha de procurar que sigui com més confortable millor. I no crec que tampoc manquin d’importància les seves maneres, que cal que siguin correctes, i el seu comportament, que ha de ser conciliador envers tot­hom; sobretot, envers aquells a qui deu la seva promoció. No puc dispensar-lo d’aquest deure i no podria tenir una bona opinió d’un home que deixés passar les ocasions de manifestar el seu respecte per algú relacionat amb la família. —I dient això féu una reverència al senyor Darcy i va acabar el seu discurs, pronunciat en veu tan alta, que la meitat de la gent de la sala el va poder sentir. Alguns el van mirar, d’altres van somriure, però ningú no semblava més divertit que el senyor Bennet. Entretant, la seva muller felicitava seriosament el senyor Collins per haver parlat amb tanta sensibilitat, i en veu mig baixa observava a Lady Lucas que el senyor Collins era remarcablement llest i un jove de molt bona mena.

A Elizabeth, li semblava que la seva família s’havia posat d’acord a exhibir-se com millor poguessin durant tota la tarda; els hauria estat impossible de fer el seu paper amb més diligència o amb un èxit més gran i considerava una sort que una part d’aquella exhibició hagués passat per alt a Bingley i a Jane i que els sentiments d’ell no fossin gaire vulnerables a les bajanades de les quals, segurament, havia estat testimoni. Ja era prou trist que les germanes Bingley i el senyor Darcy poguessin tenir l’oportunitat de ridiculitzar els seus parents, i no podia decidir si era més intolerable el menyspreu silenciós del cavaller o les rialles insolents de les dames.

La resta de la tarda no fou gaire divertida per a Elizabeth. El senyor Collins no parava d’importunar-la; amb una gran perseverança no es movia del seu costat i, si bé no va aconseguir que tornés a ballar amb ell, tampoc ella no va poder-lo fer ballar amb altres noies. En va li va suplicar que anés amb altra gent i es va oferir a presentar-li totes les noies joves del saló; ell li va assegurar que, pel que feia a ballar, li era del tot indiferent, que el seu objectiu primordial era resultar-li agradable mitjançant atencions delicades i que, per tant, tenia el propòsit de quedar-se al seu costat tota la tarda. Davant un projecte com aquest, no hi havia res a argüir. La seva amiga, la senyoreta Lucas, era la qui més alleujava la seva situació, reunint-se sovint amb ells i atraient amb bon humor la conversa del senyor Collins envers ella mateixa.

Finalment, es veia lliure de l’ofensiva curiositat del senyor Darcy, tot i que sovint no estava gaire lluny d’ella. Això no obstant, si bé ningú no el retenia, mai no es va apropar prou per poder parlar. Elizabeth va creure que, probablement, aquesta actitud es devia a les al·lusions d’ella al senyor Wickham, i se’n va alegrar.

El grup de Longbourn era el darrer de tots a anar-se’n i per una maniobra de la senyora Bennet els calgué esperar llurs carruatges un quart, després que tothom ja se n’havia anat. Això els va donar temps d’adonar-se de la cordialitat amb què alguns membres de la família Bingley desitjaven la seva partença. La senyora Hurst i la seva germana gairebé no badaven la boca, llevat per queixar-se que estaven molt cansades; era evident la seva impaciència per tenir la casa per a elles soles. Rebutjaven qualsevol intent de conversa per part de la senyora Bennet i, així, una mena de lassitud es va apoderar de tot el grup; ni els llargs discursos del senyor Collins no aconseguien d’animar-los. Aquest es desfeia en compliments dirigits al senyor Bingley i a les seves germanes per la distinció de llur festa i l’hospitalitat i la cortesia que havien estat la norma del seu comportament envers llurs hostes. Darcy no deia ni un mot. El senyor Bennet també callava tot fruint de l’espectacle. El senyor Bingley i Jane, drets, i una mica apartats dels altres, només es parlaven l’un a l’altre. Elizabeth guardava un silenci tan decidit com el de la senyora Hurst o la senyoreta Bingley i fins i tot Lydia estava massa cansada per dir res; només de tant en tant exclamava: «Déu meu, que cansada que estic!», acompanyant l’exclamació d’un badall violent.

Quan a la fi es van aixecar per acomiadar-se, la senyora Bennet va mostrar-se excessivament cortesa expressant el seu desig de veure tota la família aviat a Longbourn. Dirigint-se al senyor Bingley en particular, li va assegurar que els faria molt feliços si els anava a visitar per dinar en família sempre que volgués, sense la cerimònia d’una invitació formal. Bingley vessava d’agraïment i de satisfacció i tot seguit es va comprometre a aprofitar la primera ocasió que es presentés per anar-la a veure després del seu retorn de Londres, on es veia obligat a anar l’endemà per poc temps.

La senyora Bennet va quedar molt complaguda i va deixar la casa amb la deliciosa certesa que, tenint en compte els preparatius necessaris per a una nova instal·lació, nous carruatges i vestits de noces, sens dubte veuria la seva filla instal·lada a Netherfield al cap de tres o quatre mesos. Amb la mateixa certesa pensava a tenir una altra filla casada amb el senyor Collins, fet que també li produïa un plaer considerable, però no pas igual. Elizabeth era, de les seves filles, la que menys estimava, i, bé que l’home i el casament eren prou bons per a ella, Bingley i Netherfield eclipsaven el valor de l’un i de l’altre.