5

—Hi he estat pensant altra vegada, Elizabeth —va dir el seu oncle mentre sortien de la ciutat—, i realment, després de considerar-ho seriosament, ara m’inclino molt més a veure l’afer com la teva germana gran. Em sembla tan poc probable que cap jove projecti de fer una cosa així contra una noia que no està en absolut indefensa, que té amics i que vivia a casa de la família del seu coronel, que em sento fortament inclinat a esperar el millor. Podia Wickham pensar que els amics d’ella no es bellugarien? Podia esperar de ser admès novament al regiment després d’un afront semblant al coronel Forster? La temptació és inferior al risc.

—Realment pensa això? —va dir cridant Elizabeth recobrant un moment els ànims.

—Paraula d’honor —va dir la senyora Gardiner— que començo a ser del parer del teu oncle. És una violació massa gran de la decència, de l’honor i dels seus interessos, perquè Wickham se’n pugui fer culpable. No puc pensar tan malament d’ell. Pots tu, tu mateixa, Lizzy, considerar-lo tan perdut, que el creguis capaç d’una cosa així?

—Potser no és capaç d’oblidar el seu propi interès, però de qualsevol altre oblit sí que el crec capaç. Si el que diuen vostès fos cert! Però no goso esperar-ho, perquè, si fos així, per què no han anat a Escòcia?

—De primer —va replicar el senyor Gardiner—, no tenim proves certes que no hi hagin anat.

—Oh, però el fet de deixar el calessell i agafar un cotxe de lloguer és molt significatiu! Per altra banda, no es va trobar ni rastre d’ells a la ruta de Barnet.

—Bé, aleshores suposem que són a Londres. Poden ser-hi, però només amb el propòsit d’amagar-se, sense cap altra intenció excepcional. No és probable que cap d’ells tingui gaires diners, i podria molt ben ser que se’ls hagués acudit que podrien casar-se a Londres amb menys despesa, bé que no amb la mateixa rapidesa que a Escòcia.

—Però per què tot aquest secret? Per què temen que els descobriran? Per què s’han de casar clandestinament? Ah, no, no, això que vostès diuen no és possible. Pel que diu Jane, el seu amic més íntim estava convençut que ell no havia tingut mai la intenció de casar-se amb Lydia; Wickham no es casarà mai amb una dona que no tingui uns quants diners. No s’ho pot permetre. I què pot oferir-li Lydia, quins atractius té, llevat de la joventut, la salut i el bon humor, que per ella renunciés a treure partit de fer un bon casament? Pel que fa al fre que pot suposar per a ell la por del deshonor dintre el seu cos per un rapte tan vergonyós, jo no estic en condicions de jutjar-ho, perquè desconec completament els efectes que un pas així pot comportar. Però, pel que fa a l’altra objecció, temo que no s’aguanta per enlloc. Lydia no té germans que puguin defensar-la; i ell podia imaginar, pel comportament del meu pare, per la seva indolència i perquè sembla haver-se preocupat ben poc del que succeïa a la seva pròpia família, que es ficaria molt menys en aquest assumpte i hi pensaria menys que qualsevol altre pare no ho faria.

—Però creus que Lydia no s’interessa per res més que per l’amor d’aquest home, fins al punt de consentir a viure-hi sense ser-hi casada?

—Sembla molt xocant, és clar —va replicar Elizabeth amb llàgrimes als ulls—, que sobre aquest punt pugui dubtar-se del sentit de la decència i la virtut d’una germana. Però, en realitat, no sé què dir. Potser sóc injusta. Però Lydia és molt jove, mai ningú no li ha ensenyat a pensar en coses serioses i fa sis mesos, no, un any, que no fa res llevat de divertir-se i de lluir. Li han permès que disposés del seu temps de la manera més buida i més frívola i d’adoptar totes les opinions que se li presentaven. D’ençà que el regiment del comtat es va establir a Meryton, no ha pensat sinó en l’amor, a coquetejar i en els oficials. Ha estat fent tot el que estava en el seu poder de fer per tal de donar (quin nom hi donarem?) més impetuositat als seus sentiments, que ja per ells mateixos són impetuosos, i tots sabem que Wickham té un encant personal i un tracte capaç de captivar una dona.

—Però ja veus que Jane —va dir la seva tia— no té Wickham en tan mal concepte que el cregui capaç d’aventurar-se a fer una cosa així.

—Que potser Jane té algú en mal concepte? I qui hi ha, sigui quina sigui la seva conducta anterior, que ella cregui capaç d’una acció com aquesta, fins i tot existint proves en contra d’ell? Però Jane sap tan bé com jo mateixa com és Wickham en realitat. Totes dues sabem que és un llibertí en el sentit més ampli de la paraula. Que és un home sense escrúpols i sense honor. Que és fals i mentider i que sap molt bé com intimar amb la gent.

—I tu saps realment tot això? —va dir cridant la senyora Gardiner, que es moria de curiositat per saber d’on havia tret la informació.

—Sí, ho sé —va replicar Elizabeth enrojolant-se—. Ja li vaig parlar l’altre dia del comportament vergonyós que va tenir amb el senyor Darcy, i vostè, vostè mateixa, l’última vegada que va ser a Longbourn, va sentir com parlava Wickham del senyor Darcy, de l’home que s’havia portat amb ell amb tanta benevolència i amb tanta generositat. I hi ha d’altres circumstàncies de les quals no puc…, que no val la pena de contar, però les seves mentides pel que fa a tota la família de Pemberley són inacabables. Pel que ell m’havia dit de la senyoreta Darcy, jo esperava trobar una noia orgullosa, reservada i desagradable i, tot això, ell mateix sabia que era tot el contrari. Havia de saber que Georgiana és tan amable i poc pretensiosa com nosaltres l’hem trobada.

—Però Lydia no sap res de tot això? Pot ignorar aquestes coses de les quals Jane i tu sembleu estar tan ben assabentades?

—Oh, sí, això, això és el pitjor de tot. Fins que vaig anar al Kent i vaig veure tan sovint el senyor Darcy i el seu parent, el coronel Fitzwilliam, també jo ignorava la veritat. I, quan vaig tornar a casa, el regiment havia de deixar Meryton al cap de quinze dies. Per això, ni Jane, a qui ho vaig explicar tot, ni jo no vam creure necessari fer-ho públic, perquè aparentment, a qui podia ser útil que destruíssim la bona opinió que tothom tenia d’ell? Fins i tot quan es va decidir que Lydia se n’anés amb la senyora Forster, mai no em va passar pel cap que Lydia conegués la seva autèntica manera de ser. Mai no em va passar pel cap que Lydia pogués córrer cap perill pel fet que ell fos capaç d’enganyar-la. Que això que ha passat fos possible, ja pot imaginar-se que estava molt lluny del meu pensament.

—Quan tots van ser traslladats a Brighton, per tant, tu no tenies cap motiu, suposo, per sospitar que s’estimaven?

—Ni la més lleu sospita. No puc recordar haver vist cap senyal d’amor ni en l’un ni en l’altre, i, si se n’hagués traslluït res, vostè sap bé prou que la nostra família no és de les que ho hauria passat per alt. A la primeria que Wickham va entrar al cos, Lydia sentia una gran admiració per ell, però és que també l’admiràvem totes les altres. Totes les noies, de Meryton o dels vol tants, durant dos mesos, van perdre el cap per ell. Però ell no va tenir mai cap atenció especial amb Lydia, i això va fer que, després d’un quant temps d’una admiració exagerada i frenètica per part d’ella, el seu caprici per ell cedís i altres oficials del regiment que la tractaven amb més deferència van tornar a ser els seus preferits.

Fàcilment es pot comprendre que per pocs aclariments que la repetició dels fets pogués fornir als seus temors, esperances o conjectures sobre un tema tan interessant, els viatgers no van poder parlar d’altra cosa en molt de temps durant tot el viatge. Elizabeth no s’ho treia mai del cap. L’angoixa que li produïen els retrets que es feia no li donava repòs ni treva.

Viatjaven tan de pressa com podien i el fet que un dia dormissin tot fent camí els va permetre d’arribar a Longbourn l’endemà, a l’hora de dinar. Elizabeth tenia la tranquil·litat de pensar que, almenys, Jane no podia estar cansada d’esperar-los.

Els Gardiner petits, atrets per la visita del calessell quan aquest va passar les closes, eren a les escales i, en dirigir-se el cotxe cap a la porta, la sorpresa i la joia els va il·luminar les carones i es va manifestar amb una gran varietat de salts i cabrioles, que van ser llur primera benvinguda plena de vivacitat.

Elizabeth va saltar del carruatge i, després de besar-los tots a corre-cuita, es va precipitar cap al vestíbul, on Jane, que baixava corrent de la cambra de la seva mare, la va tro­bar immediatament.

Abraçant-se afectuosament mentre els ulls se’ls omplien de llàgrimes, Elizabeth va preguntar sense perdre un moment si se sabia res dels fugitius.

—Encara no —va replicar Jane—. Però, ara que el meu estimat oncle és aquí, espero que tot anirà bé.

—És a la ciutat, el meu pare?

—Sí, se n’hi va anar dimarts, tal com et deia a la carta.

—I n’heu tingut noves sovint?

—Només una vegada. Em va escriure quatre ratlles divendres, per dir que havia arribat bé i per donar-me la seva adreça, cosa que jo li havia demanat especialment que fes. Només afegia que no tornaria a escriure fins que tindria quelcom d’important a comunicar-nos.

—I la meva mare…? Com està? Com esteu tots?

—La meva mare confio que està força bé, encara que molt desanimada. És a dalt, i estarà molt contenta de veure-us a tots. Encara no deixa el seu vestidor; Mary i Kitty, gràcies a Déu, estan molt bé.

—I tu…, com estàs, tu? —va dir Elizabeth—. Estàs pàl·lida. Quantes coses has hagut de passar!

La seva germana li va assegurar que, malgrat tot, es trobava perfectament bé. La conversa havia tingut lloc mentre el senyor i la senyora Gardiner estaven entretinguts amb llurs fills, i ara van haver de posar-hi fi, ja que tots plegats s’apropaven. Jane va anar corrents a rebre el seu oncle i la seva tia, i, alternant les llàgrimes i els somriures, els va donar la benvinguda i els va regraciar.

Quan tots van estar reunits al saló, li van repetir les preguntes que ja Elizabeth havia fet, i aviat fou evident que Jane no els podia dir res de nou. Mantenia encara la més ferma esperança en el final feliç que el seu cor bondadós li feia esperar. Encara creia que tot acabaria bé i que un matí arribaria una carta de Lydia o del seu pare per explicar-los tot el que havien fet i potser anunciar-los el casament.

La senyora Bennet —a la cambra de la qual es van reunir tots després de parlar uns minuts plegats— els va rebre tal com era d’esperar: plorant i lamentant-se de la seva desgràcia, llançant invectives contra la vil conducta de Wickham i queixant-se dels seus propis sofriments i que la tractaven molt malament i acusant tothom llevat de la persona que amb la seva indulgència equivocada era la principal culpable dels errors de la seva filla.

—Si jo —va dir— hagués pogut fer el que volia i hagués anat a Brighton amb tota la meva família, això no hauria succeït; però la pobra Lydia no tenia ningú que tingués cura d’ella. Per què els Forster la van perdre de vista? Estic certa que per part d’ells hi ha hagut alguna negligència grossa, perquè Lydia no és noia per fer una cosa així, si l’haguessin vigilada. Sempre vaig creure que no eren les persones adients per encarregar-se d’ella; però jo no vaig poder fer el que volia, com sempre. Pobra filla meva! I ara vet aquí que el senyor Bennet se n’ha anat i jo sé que es batrà amb Wickham allí on el trobi i que el mataran, i què serà de nosaltres? Els Collins ens trauran de la casa abans que ell sigui fred a la tomba, i si tu no ens ajudes, germà meu, no sé què farem.

Tots van protestar d’unes idees tan terrorífiques, i el senyor Gardiner, després de confirmar-li el seu afecte per ella i per tota la seva família, li va dir que tenia el propòsit d’anar a Londres l’endemà mateix per tal d’ajudar el senyor Bennet en les seves indagacions per trobar Lydia.

—No us alarmeu innecessàriament —va afegir—; tot i que cal estar preparats per a la cosa pitjor, no tenim cap motiu per donar-ho com un fet. Encara no fa una setmana que van deixar Brighton. D’aquí a uns quants dies més potser tindrem notícies d’ells, i fins que sapiguem que no s’han casat i que no tenen intenció de fer-ho, no donem l’assumpte per perdut. Tan bon punt arribi a la ciutat, aniré a cercar el meu germà i me l’enduré a casa meva, a Gracechurch Street, i aleshores podrem decidir junts què cal fer.

—Oh, estimat germà meu —va replicar la senyora Bennet—, això és exactament el que jo hauria desitjat. I ara fes-ho; quan arribis a la ciutat troba’ls, siguin on siguin, i, si encara no s’han casat, fes-los casar. Pel que fa a la roba de núvia, que no s’esperin a tenir-la per casar-se; digues a Lydia que tindrà tants diners com vulgui per comprar-la després que s’hauran casat. I, sobretot, impedeix que el Senyor Bennet es bati. Digues-li en quin estat terrible em trobo, que la por em fa estar fora de mi i que tinc uns tremolors, unes convulsions per tot el cos, uns espasmes aquí al costat, uns dolors al cap i uns batecs que no puc descansar ni de nit ni de dia. I digues a la meva estimada Lydia que no iniciï les compres de la roba fins que jo hi aniré, perquè ella no sap quins són els millors magatzems. Oh, germà, que amable que ets! Estic certa que et sortiràs de tot.

Però el senyor Gardiner, si bé li va assegurar novament que posaria tot el seu interès en aquella causa, li va recomanar moderació, tant en els seus desigs com en els seus temors; i, després de parlar amb ella en aquest to fins que el dinar fou a taula, la van deixar que s’esbravés amb la majordoma, que l’atenia quan les seves filles no eren amb ella.

Malgrat que el seu germà i la seva germana estaven convençuts que no calia que visqués apartada de la família, no van intentar oposar-s’hi, ja que sabien que no tenia la prudència necessària per callar davant els criats mentre aquests servien a taula, i creien que valia més que només una criada, aquella en qui més confiança tenien, escoltés els seus temors i la seva preocupació per l’afer.

Aviat Mary i Kitty —que havien estat massa enfeinades en llurs cambres particulars per comparèixer abans— van reunir-se amb ells al menjador. L’una havia deixat els seus llibres, l’altra el tocador. Això no obstant, estaven tranquil·les i no se’ls notava cap canvi visible, tret que la pèrdua de llur germana preferida o els problemes que ella mateixa s’havia buscat havien donat a la veu de Kitty un to més malhumorat del que solia tenir. Pel que fa a Mary, era prou mestressa d’ella mateixa per dir en veu baixa a Elizabeth i amb un aire seriós i reflexiu poc després de seure a taula:

—Aquest és un afer molt dissortat, i segurament se’n parlarà molt. Però nosaltres hem d’aturar la marea de la malignitat i posar-nos mútuament el bàlsam del consol fraternal al nostre si ferit. —Veient que Elizabeth no estava disposada a respondre-li, va afegir—: Per dissortat que aquest esdeveniment pugui ser per a Lydia, nosaltres n’hem de treure una lliçó que ens sigui útil: que la pèrdua de la virtut en una dona és un fet irreversible…, que un pas en fals és motiu de desgràcies inacabables…, que la reputació de la dona és tan fràgil com bella…, i que mai no està prou previnguda contra l’indigne comportament de l’altre sexe.

Elizabeth va aixecar els ulls sorpresa, però estava massa trista per poder-li respondre. Mary, tanmateix, va continuar consolant-se amb aquesta mena de reflexions morals sobre el mal, davant de tots ells.

A la tarda, les dues germanes grans van trobar mitja hora per estar soles, i Elizabeth a l’instant va aprofitar l’oportunitat que se li presentava de fer un munt de preguntes que Jane es delia també per contestar. Després de lamentar-se com la resta de la família de les terribles conseqüències de l’afer —que Elizabeth creia segures i la senyoreta Bennet no podia afirmar que fossin impossibles—, la primera va continuar parlant del tema dient:

—Però explica’m tot el que ha passat, ningú no m’ho ha contat encara. Dóna’m més detalls. Què va dir el coronel Forster? No havien sospitat res abans que tingués lloc el rapte? Devien veure que sempre estaven junts.

—El coronel Forster va confessar que sovint havia tingut sospites que existia, especialment per part de Lydia, una certa parcialitat, però res que pogués alarmar-lo. Em sap molt de greu per ell! Es va comportar amb molta amabilitat i va estar molt atent. Ja havia decidit de venir-nos a veure perquè estiguéssim segurs del seu interès, abans de tenir la més petita idea que no havien anat a Escòcia; així que hi va haver aquest temor, va avançar el seu viatge.

—I Denny? Estava convençut que Wickham no es casaria? Sabia que tenien la intenció de fugir? Havia parlat personalment amb Denny, el coronel Forster?

—Sí; però, quan el va interrogar, Denny va negar que ell conegués llurs plans i no va voler dir el que pensava realment de tot plegat. No va tornar a dir que estava convençut que no es casarien…, i jo, per això, m’inclino a pensar que abans estava equivocat.

—I fins que va venir el coronel Forster, cap de vosaltres suposo, no dubtava que s’havien casat, oi?

—Com podia passar-nos pel cap una idea com aquesta? Jo estava una mica intranquil·la, sentia un cert temor per la felicitat de la meva germana, casada amb un home d’una conducta que jo sabia que no sempre havia estat irreprotxable. El meu pare i la meva mare no en sabien res, de tot això; ells només pensaven en la imprudència d’un casament com aquest. Aleshores Kitty va confessar, molt satisfeta, naturalment, de saber més coses que tots nosaltres, que Lydia, en la seva última carta, ja la preparava per a aquest pas que pensava fer. Segons sembla, ja feia moltes setmanes que ella sabia que estaven enamorats.

—Però abans d’anar-se’n a Brighton no ho sabia, oi?

—No, crec que no.

—I el coronel Forster semblava tenir Wickham en mal concepte? Sap com és, realment?

—He de confessar que no va parlar de Wickham en termes tan elogiosos com ho feia a la primeria. El tenia per una persona imprudent i voluble. A Meryton, d’ençà que aquest trist afer ha tingut lloc, es diu que Wickham se’n va anar quedant a deure molts diners; però jo espero que això no sigui cert.

—Oh, Jane, si no haguéssim estat tan discretes, si haguéssim contat el que sabíem d’ell, això no hauria passat!

—Potser hauria valgut més, sí —va replicar la seva germana—. Però descobrir els errors d’una persona, errors comesos en el passat, sense saber quins són els seus sentiments en el present, semblava que no tenia justificació. Vam actuar amb la millor intenció del món.

—Us va poder donar detalls de la nota de Lydia a la seva muller, el coronel Forster?

—La va portar perquè la llegíssim.

Jane la va treure del seu llibre de butxaca i la va allargar a Elizabeth. Deia així:

—Oh, quin cervell buit, quin cervell buit, aquesta Lydia! —va exclamar Elizabeth quan va acabar de llegir la carta—. Aquesta és, sense cap mena de dubte, la carta que cal escriure en una circumstància així! Almenys, però, malgrat que després ell la pogués convèncer d’una altra cosa, ella no pensava cometre una infàmia. Pobre pare meu! Com ho deu haver sentit!

—Mai no he vist ningú tan abatut. Durant deu minuts no va poder dir ni un mot. La meva mare es va posar malalta a l’instant i a tota la casa hi va haver un rebombori extraordinari.

—Oh, Jane! —va dir cridant Elizabeth—, va haver-hi un sol criat de casa que abans de la nit no ho sabés tot?

—No ho sé. Espero que sí. Però era molt difícil de mantenir el secret. La meva mare estava histèrica i, malgrat que jo m’esforçava a ajudar-la tant com podia, temo que no vaig poder fer tot el que hauria volgut! Però el que era possible que passés era tan terrible, que gairebé vaig perdre totes les meves facultats.

—La cura que has hagut de tenir d’ella ha estat massa per a tu. Fas mala cara. Oh, tant de bo jo hagués estat al teu costat! Tu has hagut de carregar sola amb tota la preocupació i amb tota l’angúnia.

—Mary i Kitty han estat molt amables i haurien compartit de bon grat la meva feina, n’estic segura, però jo no ho vaig creure bo per a cap de les dues. Kitty és feble i delicada i Mary estudia tant, que no pot prescindir de les seves hores de repòs. La meva tia Philips va venir dimarts a Longbourn, després de la partença del meu pare, i va ser tan bona, que es va quedar amb mi fins dijous. Ens va ser molt útil a tots i ens va consolar molt, i la senyora Lucas també ha estat molt amable; va venir a peu divendres al matí per tal d’expressar-nos la seva condolença i oferir-se per al que necessitéssim, ella o les seves filles.

—Hauria valgut més que s’hagués quedat a casa seva —va dir cridant Elizabeth—; potser ho feia amb bona intenció, però en una desgràcia com aquesta els veïns mai no es veuen massa poc. No poden consolar-te, i la seva pietat és ofensiva. Que sentin la seva superioritat a distància i amb això quedin satisfets.

Aleshores va preguntar quines eren les mesures que el seu pare tenia la intenció de prendre mentre era a la ciutat per recuperar la seva filla.

—Crec —va replicar Jane— que volia anar a Epsom, la població on van canviar els cavalls per última vegada, parlar amb els postillons i veure si els podia treure alguna informació. Es proposava descobrir principalment el número del cotxe de lloguer que els havia portats de Clapham. Havia vingut amb passatge des de Londres i el meu pare pensava que potser el fet que un cavaller i una dama canviessin d’un cotxe a l’altre hauria cridat l’atenció; per això volia fer unes investigacions a Clapham. Per si amb algun mitjà podia descobrir a quina casa havia deixat el passatge, va decidir d’indagar en aquesta població i espera­va que no seria impossible de saber el número i el lloc d’estacionament del cotxe. Desconec si tenia intenció de fer altres indagacions, però és que tenia tanta pressa a anar-se’n i estava tan trasbalsat, que fins i tot em va ser difícil de treure-li el que t’he dit.