6

Les dames de Longbourn van tornar la visita a les dames de Netherfield, i això va ser fet com calia. Les maneres agradables de la senyoreta Bennet van augmentar el bon concepte que en tenien la senyora Hurst i la senyora Bingley i, malgrat que van trobar la mare insuportable i les noietes més joves dignes de ser ignorades, van expressar a les dues germanes grans el seu desig d’aprofundir la seva coneixença. Aquesta atenció va ser rebuda amb gran plaer per part de Jane, però Elizabeth encara notava un cert menyspreu en el tracte d’elles amb els altres, exceptuant, potser, la seva germana, i no podien agradar-li; si bé la seva amabilitat amb Jane, tal com la manifestaven, era valuosa pel fet que, sens dubte, era deguda a la influència de l’admiració de llur germà. A tothom era evident l’admiració de Bingley per ella quan es trobaven, i era igualment evident a Elizabeth que Jane es rendia a la preferència que havia sentit per ell d’ençà que el va conèixer i que estava en camí d’enamorar-se’n de debò. Però veia amb plaer que no era probable que la gent descobrís aquesta inclinació, perquè Jane unia a una gran força de sentiments un caràcter tan serè i un natural tan alegre, que estava protegida de les sospites dels indiscrets. Elizabeth ho va comentar amb la seva amiga, la senyoreta Lucas.

—En un cas com aquest —va replicar Charlotte—, potser sí que deu ser divertit de poder enganyar la gent; però, a vegades, el fet d’estar tan ben protegit pot ser un desavantatge. Si una dona amaga el seu afecte amb la mateixa habilitat a aquell qui n’és l’objecte, pot perdre l’oportunitat d’assegurar-se’l i, aleshores, seria un consol ben migrat de pensar que el món ho ignora igualment. En gairebé tots els afectes hi ha una part tan important de gratitud o de vanitat, que és perillós privar-los d’aquests sentiments. Tots nosaltres som lliures d’iniciar un sentiment, una lleugera preferència és ben natural, però molt pocs de nosaltres tenim prou valor per estar enamorats de debò sense que ens hi encoratgin. En nou casos de deu, valdria més que una dona mostrés més afecte del que sent. No hi ha dubte que a Bingley li agrada la teva germana, però pot molt ben ser que no passi mai d’aquí, si ella no l’ajuda a anar més lluny.

—Però Jane l’ajuda tant com el seu temperament li ho permet. Si jo puc veure l’interès d’ella pel senyor Bingley, ell ha de ser molt babau per no veure’l també.

—Recorda, Eliza, que ell no coneix el caràcter de Jane com el coneixes tu.

—Però, si una dona sent una predilecció per un home i no s’esforça a amagar-ho, ell ho ha de descobrir.

—Potser ho farà, si la veu prou sovint. Però, encara que Bingley i Jane es veuen bastant sovint, mai no estan junts gaires hores, i, com que sempre es veuen en reunions nombroses on hi ha gent de tota mena, és impossible que puguin estar parlant tota l’estona. Jane, per tant, hauria de treure el màxim profit de cada mitja hora en què li és possible d’atreure la seva atenció. Quan el tindrà ben atrapat, prou que hi haurà temps per enamorar-se’n tant com vulgui.

—La teva estratègia és bona —va replicar Elizabeth—, res no s’hi té en compte, llevat del desig de fer un bon casament; si jo tingués el propòsit de pescar un marit ric o un marit qualsevol, m’atreveixo a dir que l’adoptaria. Però aquests no són els sentiments de Jane; ella no actua moguda per cap intenció. Fins i tot no pot ni estar certa de la importància de la seva preferència ni de si és raonable. Només fa quinze dies que el coneix. Ha ballat amb ell quatre balls, a Meryton; l’ha vist un matí a casa seva i des d’aleshores ha dinat en companyia seva quatre vegades. Tot això no és pas suficient per fer-li conèixer el seu caràcter.

—Tal com ho expliques, no. Si només hagués dinat amb ell, podria haver descobert que tenia bona gana o que estava desganat, però recorda que també han passat junts quatre tardes…, i quatre tardes donen per molt.

—Sí, aquestes quatre tardes els han permès d’estar segurs que a tots dos els agrada més el joc del «Vint-i-u» que el del «Comerç»; però; pel que fa a d’altres característiques fonamentals de cadascun d’ells, m’imagino que ben poques n’han pogudes descobrir.

—Bé —va dir Charlotte—, desitjo amb tot el cor que Jane tingui èxit, i, si s’hagués de casar amb ell demà, pensaria que té les mateixes probabilitats de ser feliç que si estigués estudiant el seu caràcter durant tot un any. La felicitat en el matrimoni és absolutament un afer de sort. Que tots dos coneguin bé la manera de ser de l’altre o que a l’avançada sàpiguen que són semblants, això no influeix per res en llur felicitat. En el futur, esdevenen prou diferents perquè l’un i l’altre tinguin la seva part de contrarietats; és preferible, doncs, de conèixer com menys millor els defectes de la persona amb qui has de passar la teva vida.

—Em fas riure, Charlotte, però el que dius no és raonable. Tu saps que no ho és i que tu mateixa mai no et comportaries així.

Ocupada a observar les atencions del senyor Bingley a la seva germana, Elizabeth estava lluny de sospitar que ella mateixa esdevenia objecte d’un cert interès per al seu amic. Al principi, el senyor Darcy tot just si havia admès que era bonica; al ball, no li havia produït cap impressió i la vegada següent que es van trobar l’havia mirada només per criticar-la. Però així que va quedar ben clar, davant d’ell mateix i dels seus amics, que Elizabeth no tenia a la cara gairebé cap facció bonica, va començar a trobar que la bella mirada dels seus ulls foscos li donava una expressió d’intel·ligència poc corrent. A aquest descobriment en van succeir d’altres igualment humiliants, perquè malgrat que amb ull crític havia detectat més d’un defecte en l’harmonia de la seva figura, es va veure obligat a reconèixer que, no obstant això, era àgil i agradable; i, a despit d’estar convençut que les seves maneres no eren les del món elegant, va sentir-se captivat per la seva senzillesa i naturalitat. Del que el senyor Darcy sentia, Elizabeth n’era ben poc conscient; per ella, era només l’home que es feia desagradable per tot arreu i que no l’havia considerada prou bella per ballar-hi.

Darcy va començar a desitjar saber més coses d’ella i, com un pas per conversar-hi, va posar-se a escoltar la seva conversa amb els altres. En fer-ho, va atreure l’atenció d’Elizabeth. Eren a casa de Sir William Lucas, on tenia lloc una reunió molt nombrosa.

—Què pretén el senyor Darcy —va preguntar Charlotte— escoltant la meva conversa amb el coronel Forster?

—Aquesta és una pregunta que només ell pot respondre.

—Doncs, si ho fa una altra vegada, li faré saber que m’he adonat del que vol. Té un aire tan impertinent, que, si jo mateixa no em comporto amb impertinència, aviat li tindré por.

Poc després, en acostar-se Darcy altra vegada sense semblar, això no obstant, que tingués cap intenció de parlar, la senyoreta Lucas va desafiar la seva amiga a complir el que havia dit; això va provocar Elizabeth a fer-ho i girant-se vers ell li va dir:

—No creieu, senyor Darcy, que m’he expressat molt bé, ara, quan he demanat tan insistentment al coronel Forster que ens obsequiés amb un ball a Meryton?

—Amb una gran energia; però aquest és un tema que sempre fa tornar enèrgiques les senyores.

—Ara li vindrà el torn a ella de ser insistentment pregada —va dir la senyoreta Lucas—. Vaig a obrir el piano, Eliza, i ja saps què ve després.

—Ets una criatura ben estranya per ser amiga meva! Sempre desitges que toqui i canti davant de tots i cadascun dels presents! Si la meva vanitat fos de caire musical, series d’un valor incalculable; però, com que no és així, preferiria realment no tocar davant d’una gent que està feta a escoltar els millors intèrprets. —Cedint, això no obstant, a la insistència de la senyoreta Lucas, va afegir—: Està bé, si cal fer-ho, ho faré. —I mirant el senyor Darcy amb expressió seriosa va dir—: Hi ha una vella dita molt bonica que aquí tothom coneix: «Guarda’t l’alè per refredar-te la sopa»; jo em guardaré el meu per donar més força a la meva cançó.

La seva actuació fou agradable, si bé de cap manera excel·lent. Després d’una o dues cançons, i abans que pogués accedir als precs d’algunes persones que desitjaven que cantés una altra vegada, Mary, la seva germana, va seure al piano amb impaciència; essent l’única noia de la família que no posseïa gaires atractius físics, estudiava molt per tal d’adquirir coneixements i saber coses i sempre es delia per posar-ho de manifest.

Mary no posseïa ni capacitat ni gust, i, malgrat que la seva vanitat la feia ser aplicada, també li havia donat un aire pedant i de presumpció capaç de perjudicar-la encara que el seu grau d’excel·lència hagués estat més alt que el que havia aconseguit. Tothom havia escoltat Elizabeth, senzilla i sense afectació, amb molt més plaer que no pas Mary, malgrat que aquella no tocava ni la meitat de bé. Mary, havent acabat un llarg concert, va ser feliç aconseguint elogis i gratitud per uns aires escocesos i irlandesos que va executar a precs de les seves germanes més petites, les quals, amb els nois Lucas i dos o tres oficials, es van reunir per ballar amb una animació exagerada en un extrem del saló.

El senyor Darcy va restar dret, prop d’ells, en silenci, indignat que passessin la tarda d’aquella manera amb exclusió de qualsevol conversa, i abstret en els seus pensaments, no va adonar-se que Sir William Lucas era el seu veí fins que aquest li va adreçar la paraula.

—Quina diversió més encantadora per a la gent jove, senyor Darcy! Malgrat tot, no hi ha res com ballar. Jo considero el ball com un dels principals refinaments de les societats civilitzades.

—Sens dubte, Sir, i també té l’avantatge d’estar en voga entre la gent menys civilitzada del món. Als salvatges, també els agrada ballar.

Sir William es va limitar a somriure.

—El vostre amic balla deliciosament bé —va continuar dient després d’una pausa, en veure que Bingley s’afegia al grup de balladors— i no dubto que vós mateix sou un adepte d’aquesta ciència, senyor Darcy.

—Crec, Sir, que em vau veure ballar a Meryton.

—Ah, sí, naturalment, i veure-ho em va proporcionar un plaer no pas menyspreable. Balleu sovint a St. James?

—Mai, Sir.

—No creieu que seria una atenció adient amb el lloc?

—És una atenció que no prodigo mai, enlloc, si puc evitar-ho.

—Dedueixo d’això que teniu una casa a la ciutat, senyor Darcy. —Darcy féu una lleugera inclinació de cap—. En altres temps, vaig pensar alguna vegada instal·lar-me jo també a la ciutat, perquè gaudeixo molt amb la bona societat; però no estava del tot segur que l’aire de Londres convingués a Lady Lucas.

Va fer una pausa esperant una resposta, però el seu company no estava disposat a donar-la, i, com que en aquell moment Elizabeth es dirigia cap a ells, se li va acudir de fer una galanteria i la va cridar dient:

—Estimada senyoreta Eliza, per què no balleu? Senyor Darcy, m’heu de permetre de recomanar-vos aquesta senyoreta com una parella envejable. No us podeu negar a ballar quan davant vostre hi ha tanta bellesa. —I agafant la mà d’Elizabeth l’hauria donada al senyor Darcy, el qual, si bé sorprès en extrem, la rebia no pas de mal grat, si ella no l’hagués enretirada immediatament, alhora que deia a Sir William amb la veu una mica alterada:

—Naturalment, Sir, no tinc la més mínima intenció de ballar i us prego que no suposeu que he vingut aquí per sol·licitar un ballador.

El senyor Darcy, amb seriosa correcció, li va pregar que li concedís l’honor de la seva mà, però tot fou debades. Elizabeth estava decidida; ni Sir William, que va intentar persuadir-la, no fou capaç de fer trontollar la seva decisió.

—Sobresortiu tant en la dansa, senyoreta Eliza, que és cruel per part vostra negar-me la felicitat de contemplar-vos; malgrat que a aquest cavaller li desagrada, en general, aquesta diversió, no pot negar-se, n’estic segur, a complaure’ns durant mitja hora.

—El senyor Darcy és tot cortesia, —va respondre somrient Elizabeth.

—Ho és, és clar, però considerant el cas, estimada senyoreta Eliza, la seva complaença no pot estranyar-nos, perquè, qui posaria objeccions a una parella semblant?

Elizabeth, que tenia un aire burleta, es va girar i se’n va anar. La seva resistència no havia molestat el senyor Darcy i estava pensant en ella amb una certa complaença quan la senyoreta Bingley el va emprendre dient-li:

—Puc endevinar en què penseu tan embadalit.

—Jo diria que no.

—Esteu pensant que seria insuportable haver de passar moltes tardes així, en una societat com aquesta; és clar, jo opino completament com vós. Mai no he estat més avorrida. Quina fador i, tanmateix, quin soroll! Quina nul·litat i, tanmateix, quina autocomplaença la de tota aquesta gent! No sabeu què pagaria per escoltar les vostres crítiques!

—Us asseguro que les vostres suposicions són del tot equivocades. Els meus pensaments estaven ocupats en coses més agradables. Estava pensant en l’immens plaer que un parell d’ulls esplèndids a la cara d’una dona bonica poden proporcionar.

A l’instant, els ulls de la senyoreta Bingley es van clavar al rostre del senyor Darcy i li va pregar que li digués quina dama tenia l’honor d’inspirar-li unes reflexions semblants. El senyor Darcy va respondre amb atreviment:

—La senyoreta Elizabeth Bennet.

—La senyoreta Elizabeth Bennet! —va repetir la senyoreta Bingley—. Em deixeu ben parada. Des de quan és la vostra preferida? I, digueu-me, quan us haig de felicitar?

—Aquesta és, exactament, la pregunta que esperava que em féssiu. La imaginació d’una dama és molt ràpida; salta de l’admiració a l’amor, de l’amor al matrimoni, en un moment. Sabia que em felicitaríeu.

—I això no és tot. Si us poseu tan seriós, consideraré que l’afer està completament decidit. Tindreu una sogra encantadora, i naturalment serà sempre a Pemberley, al vostre costat.

Ell l’escoltava amb una absoluta indiferència mentre ella s’entretenia parlant així, i, com que la calma de Darcy la va convèncer que no hi havia cap perill, va continuar una llarga estona donant mostres de la seva agudesa.