21

La discussió que l’oferiment del senyor Collins havia originat s’apropava al final i a Elizabeth ja només li restava aguantar les conseqüències poc agradables que sempre acompanyen aquesta mena d’esdeveniments i, de tant en tant, alguna malèvola al·lusió de la seva mare. Quant al cavaller en qüestió, no estava ni torbat ni malenconiós ni intentava d’evitar la seva presència; ans al contrari, posava de manifest els seus sentiments amb un aire tibat i un silenci ple de ressentiment. Gairebé no dirigia la paraula a Elizabeth i les atencions constants que abans li dedicava, i de les quals ell estava tan cofoi, ara foren dirigides a la senyoreta Lucas per la resta del dia. La gentilesa de la noia a escoltar-lo era un alleujament ben oportú per a tota la família, especialment per a la seva amiga.

El matí va transcórrer sense que el mal humor o la mala salut de la senyora Bennet milloressin. També el senyor Collins es mantenia en el mateix estat d’ànim d’orgull i indignació. Elizabeth havia concebut l’esperança que el ressentiment escurçaria la seva estada a Longbourn, però els plans del seu cosí no va semblar que sofrissin cap modificació per l’incident. Sempre havia pensat d’anar-se’n dissabte i fins dissabte tenia la intenció de quedar-se.

Havent esmorzat, les noies van anar a Meryton tot passejant per tal d’informar-se del retorn del senyor Wickham i lamentar-se de la seva absència al ball de Netherfield. Així que van arribar a la ciutat, Wickham es va unir al grup i les va acompanyar a la casa de llur tia, on es va comentar llargament el greu que a ell li sabia no haver-hi estat i el perjudici que n’havia rebut i l’interès que tothom havia demostrat per ell. A Elizabeth, això no obstant, li va fer saber que, la necessitat de la seva absència, se l’havia imposada ell mateix.

—A mesura que el dia s’apropava, vaig pensar —va explicar ell— que valdria més que no em trobés amb el senyor Darcy; que el fet de trobar-me amb ell a la mateixa cambra i de formar part del mateix grup de gent durant tantes hores seria més del que jo podria suportar i que podrien originar-se escenes desagradables per a d’altres persones, a més de mi mateix.

Ella va aprovar del tot la generositat del seu comportament i van tenir lleure per discutir-ho llargament i per dedicar-se mútuament totes aquelles gentileses que un pensava de l’altre, perquè Wickham i un altre oficial les van acompanyar caminant a Longbourn i, durant el camí, Wickham va estar particularment pendent d’ella. El fet que ell les acompanyés tenia un doble avantatge: Elizabeth s’adonava del compliment que això representava per a ella i era una ocasió immillorable de presentar-lo al seu pare i a la seva mare.

Feia poca estona que havien tornat a casa, quan van portar una missiva per a la senyoreta Bennet; venia de Netherfield i immediatament Jane la va obrir. El sobre contenia un full de paper elegant, lleuger, suau, amb l’escriptura de la mà d’una dona elegant i hàbil. A mesura que Jane llegia, Elizabeth veia com la cara se li trasmudava i que es detenia amb més interès en alguns passatges. Aviat Jane es va sobreposar i, deixant a un costat la carta, va intentar de prendre part en la conversa general amb la seva habitual animació. Elizabeth, però, sentia un desfici tan gran per saber que succeïa, que fins i tot es distreia de la presència de Wickham. Així que aquest i el seu company es van acomiadar, una mirada de Jane la va invitar a seguir-la escales amunt. Quan van ser a llur cambra, Jane, traient la carta, li va dir:

—És de Caroline Bingley i el seu contingut m’ha sorprès extraordinàriament. A hores d’ara, tot el grup ha deixat Netherfield i són camí de la ciutat i no tenen cap intenció de tornar. Escolta què diu.

Aleshores li va llegir en veu alta la primera frase, on Caroline l’assabentava de la resolució que acabaven de prendre de seguir el seu germà a la ciutat tot seguit i de la seva intenció de sopar ja aquell dia a Grosvenor Street, on la senyora Hurst tenia una casa. La resta deia així:

Elizabeth escoltava aquest doll de paraules sense emocionar-se i amb una aversió profunda, i, tot i que aquesta sobtada partença la sorprenia, no veia en aquest fet res de què es poguessin doldre. No calia pas suposar que l’absència de les dames de Netherfield, impediria al senyor Bingley de tornar-hi i, pel que feia a la pèrdua de llur relació, ella estava convençuda que Jane, podent fruir de la d’ell, aviat deixaria de preocupar-se’n.

—Llàstima —va dir després d’un moment de silenci— que no poguessis veure les teves amigues abans que deixessin el Hertfordshire. Però, no hem d’esperar que aquest temps de futura felicitat, al qual fa al·lusió la senyoreta Bingley, arribarà més aviat que ella no es pensa i que la deliciosa relació que heu mantingut com a amigues la veureu renovada amb una satisfacció més gran encara com a germanes? Elles no detindran pas el senyor Bingley a Londres.

—Caroline afirma categòricament que cap persona del grup no tornarà al Hertfordshire aquest hivern. T’ho llegiré:

—És evident —va afegir Jane— que amb això vol dir que Bingley no tornarà aquest hivern.

—Només és evident que la senyoreta Bingley creu que no hauria de tornar.

—Per què vols que sigui ella qui pensi així? També pot ser que sigui ell; ell és amo de si mateix. Però no ho saps tot, encara. Et llegiré el passatge que em fereix d’una manera especial. Amb tu no haig de tenir secrets.

—Què en penses tu, Lizzy, d’aquesta frase? —va preguntar Jane després de llegir-la—. És prou clara, oi? No diu, explícitament, que Caroline ni espera ni desitja que jo sigui la seva germana; que està totalment convençuda de la indiferència del seu germà i que, si sospita la naturalesa dels meus sentiments envers ell, mira, de la manera més afectuosa, de posar-me alerta? Pot interpretar-se d’una altra manera tot això que diu?

—Sí, sens dubte; la meva interpretació és del tot diferent. Vols sentir-la?

—De molt bon grat.

—T’ho diré amb pocs mots. La senyoreta Bingley veu que el seu germà està enamorat de tu, i ella vol que es casi amb la senyoreta Darcy. El segueix a la ciutat amb l’esperança que resti allí i intenta convèncer-lo que tu no li importes gens. —Jane va negar amb el cap—. De debò, Jane, m’hauries de creure. Ningú que us hagi vist junts no pot dubtar del seu afecte. Estic certa que la senyoreta Bingley tampoc no és tan beneitona. Si ella hagués pogut veure en el senyor Darcy només la meitat d’aquest amor per ella, ja hauria encarregat el vestit de noces. Però el fet és aquest: nosaltres no som prou rics o prou importants per a ells i Caroline està més impacient per aconseguir la senyoreta Darcy per al seu germà, perquè creu que, quan hi haurà hagut una boda, li serà menys difícil de portar-ne a bon terme una altra. I, en això, sens dubte és un xic ingènua; goso dir que potser tindria èxit si la senyoreta De Bourgh no hi fos pel mig. Però, estimadíssima Jane, no pots pensar seriosament que, perquè la senyoreta Bingley diu que el seu germà és un admirador de la senyoreta Darcy, ell és ni mica menys sensible als teus mèrits que quan va prendre comiat de tu dimarts o que ella podrà persuadir-lo que, en lloc d’estar enamorat de tu, està molt enamorat de la seva amiga.

—Si totes dues pensàvem igual respecte a la senyoreta Bingley —va replicar Jane—, totes aquestes raons teves em deixarien totalment tranquil·la. Però jo sé que parteixes d’una suposició injusta. Caroline és incapaç d’enganyar ningú voluntàriament i tot el que puc esperar en aquest cas és que també a ella l’hagin enganyada.

—Està bé. Ja que no et consola la meva interpretació, no podies tenir-ne tu una de millor. Obstina’t a creure que l’han enganyada, així ja hauràs complert amb ella i no et caldrà preocupar-te’n més.

—Però, estimada germana, puc ser feliç (fins i tot suposant el millor) acceptant un home que les seves germanes i els seus amics desitgen que es casi amb una altra?

—Això, has de decidir-ho tu —va respondre Elizabeth—, i si, després d’haver-hi pensat bé, trobes que l’infortuni de ser poc complaent amb les seves germanes pesa més que la felicitat de ser la muller de Charles, t’aconsello ara mateix que no l’acceptis.

—Com pots parlar així? —va dir Jane mig somrient—. Tu saps que, per molt que la desaprovació de les senyoretes Bingley em disgustés, no podria dubtar.

—No crec que ho fessis, i, per tant, si aquest és el cas, no puc compadir-me gaire de la teva situació.

—Però, si Charles no torna més aquest hivern, no hauré d’escollir. En sis mesos poden passar moltes coses.

Elizabeth considerava amb el menyspreu més total la idea que Bingley no tornaria més aquell hivern. Li sembla­va que només era l’expressió dels desigs de Caroline i ni per un moment no podia suposar que aquests desigs, tant si eren exposats obertament com amb molta astúcia, poguessin influir un home jove tan independent de tothom.

Tan bé com sabia descrivia a la seva germana el que ella pensava d’aquell assumpte i aviat tingué l’alegria de veure l’efecte dels seus esforços. Jane no era de mena pessimista i, de mica en mica, es va deixar endur per l’esperança, si bé la timidesa del seu afecte era més forta, de vegades, que el seu desig: que Bingley tornés a Netherfield i donés resposta a tots els anhels del seu cor.

Acordaren que farien saber a la senyora Bennet la partença de la família, però que no l’alarmarien amb la conducta de Bingley. Això no obstant fins i tot aquesta notícia parcial la va preocupar molt i es planyia per la mala sort que tenien que les dames se n’haguessin hagut d’anar precisament ara que anaven intimant tant. Després de lamentar-se una bona estona, va trobar consol, però, pensant que el senyor Bingley tornaria aviat i que aviat dinaria amb ells a Longbourn; malgrat que la invitació era per un dinar en família, ella tindria cura de servir-li dos plats d’entrant.