7
Dos dies després del retorn del senyor Bennet, mentre Jane i Elizabeth passejaven per un jardí de matolls que hi havia darrera la casa, van veure la majordoma que anava a trobar-les. Creient que la seva mare les necessitava li van sortir a l’encontre; però, en lloc del que esperaven, quan se li van apropar ella va dir a la senyoreta Bennet:
—Perdoni, madame, que la interrompi, però esperava que potser haurien tingut alguna notícia de la ciutat i m’he pres la llibertat de venir-li-ho a preguntar.
—Què voleu dir, Hill? No ens han dit res, de la ciutat.
—Estimada madame —va dir Hill, molt sorpresa—, no sabeu que ha vingut un propi de part del senyor Gardiner per a l’amo? Ha estat aquí aquesta última mitja hora i l’amo ha rebut una carta.
Les noies van anar-se’n corrents i tenien massa ànsia per entrar a casa perquè tinguessin temps de parlar. Van travessar corrents el vestíbul i van entrar al menjador. D’allí van anar al despatx; el seu pare no era enlloc. I ja estaven a punt de buscar-lo al pis de dalt, a la cambra de la seva mare, quan es van topar amb el majordom, el qual els va dir:
—Si cerqueu el meu amo, madame, l’he vist que se n’anava cap al jardinet.
Així que van sentir això van travessar novament el vestíbul i van creuar corrents el prat darrera el seu pare, el qual amb pas decidit continuava caminant cap al jardinet que hi havia al costat de la devesa.
Jane, que no era tan lleugera com Elizabeth ni estava tan feta com ella a córrer, aviat es va quedar enrere mentre la seva germana, panteixant, l’aconseguia i li preguntava cridant:
—Oh, papà, quines noves hi ha? Quines noves? Ha tingut notícies del meu oncle?
—Sí, he rebut una carta seva per un propi.
—Bé, i quines noves dóna? Bones o dolentes?
—Què podem esperar de bo? —va dir ell traient-se la carta de la butxaca—; però potser t’agradarà de llegir-la.
Elizabeth li va prendre impacientment la carta de la mà; Jane va arribar en aquell moment.
—Llegeix-la en veu alta —va dir el seu pare—, perquè ni jo no sé ben bé de què es tracta.
Gracechurch-Street, dilluns, 2 d’agost
Estimat germà,
Finalment puc enviar-te algunes noves de la meva neboda i espero que, en conjunt, les trobis satisfactòries. Feia poc que tu m’havies deixat, dissabte, quan vaig tenir la sort de descobrir a quina part de Londres eren els fugitius. Ja et donaré més detalls quan ens veurem. Ara n’hi ha prou que sàpigues que els hem descoberts. Jo els he vistos tots dos…
—Aleshores ha passat tal com jo esperava —va exclamar Jane—; s’han casat!
Elizabeth va continuar llegint:
Jo els he vistos tots dos. No s’han casat ni puc veure que tinguin cap intenció de fer-ho; però, si tu estàs d’acord a subscriure els oferiments que jo m’he aventurat a fer en nom teu, espero que no trigaran gaire a casar-se. Tot el que se’t demana és que asseguris a la teva filla, en concepte de dot, la part que li correspon de les cinc mil lliures que, després de la teva mort i la de la meva germana, han d’heretar les teves filles; i, a més a més, que et comprometis a passar-li, mentre visquis, la suma de cent lliures l’any. Aquestes són les condicions que, tenint en compte les circumstàncies, jo no he dubtat a acceptar en nom teu, creient que podia prendre’m aquesta llibertat. T’enviaré aquesta carta per un propi per tal de rebre la teva resposta sense perdre temps. Per les condicions que posa Wickham pots deduir fàcilment que la seva situació econòmica no és tan desesperada com generalment tothom creia. En aquest aspecte, la gent s’ha equivocat i estic content de dir que, un cop pagats els seus deutes, encara restarà una petita suma per a la meva neboda, a més dels diners que ella ja té. Si, com espero, m’envies plens poders perquè pugui actuar en nom teu en tot allò que requereixi aquest assumpte, immediatament donaré poders a Haggerston perquè prepari un contracte com cal. No caldrà, en absolut, que vinguis novament a la ciutat; per tant, queda’t tranquil·lament a Longbourn i confia en la meva diligència i el meu interès. Envia’m la teva resposta com més aviat millor i procura ser ben explícit. Hem cregut preferible que la meva neboda surti de casa nostra per casar-se; espero que ho aprovaràs. Vindrà avui. T’escriuré novament així que haurem pres noves decisions. Teu, etc., etc.
Edward Gardiner
—És possible! —va dir Elizabeth quan va haver acabat de llegir la carta—. És possible que s’hi casi?
—Així, doncs, Wickham no és una persona tan indigna com pensàvem —va dir la seva germana—. Estimat pare, el felicito.
—Ja li ha escrit? —va preguntar Elizabeth.
—No, però ho he de fer tot seguit.
Elizabeth va instar-lo aleshores a no perdre més temps i a escriure de seguida.
—Oh, estimat pare! —va dir cridant—, vagi a casa i escrigui immediatament. Pensi en la importància que té cada minut, en un cas com aquest.
—Jo escriuré per vostè —va dir Jane—, si li desagrada fer-ho.
—Em desagrada molt —va replicar ell—, però ho he de fer.
I dient això va retrocedir amb elles i es va dirigir cap a la casa.
—Li ho puc preguntar —va dir Elizabeth—, però suposo que ha d’acceptar les seves condicions.
—Acceptar-les! Només em fa vergonya que demani tan poc!
—I s’ha de casar, naturalment! Però amb un home així!
—Sí, sí, s’han de casar. No es pot fer altra cosa. Però hi ha dues coses que desitjo molt saber: quants diners ha donat el vostre oncle per aconseguir-ho i com els hi podré tornar jo.
—Diners! El meu oncle! —va exclamar Jane—. Què vol dir, Sir?
—Vull dir que cap home amb plenes facultats no es casaria amb Lydia per la temptació que suposen cent lliures l’any mentre jo visqui i cinquanta després que me n’hauré anat.
—Això és cert —va dir Elizabeth—; no se m’havia acudit abans. Els deutes pagats, i encara queden diners! Oh! Això deu ser obra del meu oncle! Quin home més bo, més generós. Em temo que això no l’hagi afectat molt. Una suma petita de diners mai no hauria aconseguit res de tot això.
—No —va dir el seu pare—, Wickham és boig, si l’agafa per menys de deu mil lliures. Em doldria tenir una opinió tan dolenta d’ell tot just en començar la nostra relació.
—Deu mil lliures! Déu del cel! Com és possible tornar tants diners?
El senyor Bennet no va respondre i, abstrets en llurs propis pensaments, van continuar caminant en silenci fins que van arribar a la casa. Aleshores, el seu pare se’n va anar al despatx a escriure i les noies van entrar al menjador dels esmorzars.
—I es casaran! —va dir cridant Elizabeth així que van estar soles—. Que és estrany! I encara n’hem de donar les gràcies. Ens hem d’alegrar que es casin, tot i les poques possibilitats que tenen de ser feliços i malgrat el caràcter d’ell, tan menyspreable.
—A mi em consola pensar —va replicar Jane— que Wickham no es casaria amb Lydia si no sentís per ella un afecte autèntic. Malgrat que el nostre bon oncle ha fet quelcom per tal d’aclarir la seva situació, no puc creure que li hagi avançat deu mil lliures o una quantitat per l’estil. L’oncle té fills i en pot tenir més. Com pot haver estalviat deu mil lliures?
—Si mai podem arribar a saber a quant pujaven els deutes de Wickham —va dir Elizabeth— i els diners que ell posa a nom de la nostra germana, sabrem exactament què ha fet el senyor Gardiner per ells; perquè Wickham no té ni un penic. Mai no podrem pagar al meu oncle i a la meva tia la seva bondat. Emportar-se-la a casa i protegir-la personalment i amb llur prestigi és un sacrifici que fan per ella i que molts anys de gratitud no podran pagar. Ara ja deu ser a casa d’ells. Si tanta bondat no li fa veure ara tota la seva mesquinesa, mai no mereixerà de ser feliç! Quina escena, la primera vegada que veuré la meva tia!
—Uns i altres hem d’intentar oblidar tot el que ha passat —va dir Jane—. Jo espero i confio que ara ja deuen ser feliços. El fet de consentir a casar-se amb ella vull creure que és una prova que ara Wickham pensa d’una manera més íntegra. L’amor que es tenen els donarà estabilitat. I m’agrada pensar que viuran d’una manera tan tranquil·la i racional, que amb el temps ningú no es recordarà de llur passada imprudència.
—El seu comportament —va dir Elizabeth—, ni tu ni jo ni ningú no el podrà oblidar mai. És inútil parlar-ne.
Se’ls va acudir aleshores que era molt probable que la seva mare ignorés completament el que havia passat; per tant, van anar al despatx per preguntar al seu pare si no desitjava que li ho fessin saber. Ell estava escrivint i sense ni aixecar el cap va respondre:
—Com vulgueu.
—Podem emportar-nos la carta del meu oncle per llegir-la-hi?
—Emporteu-vos el que vulgueu i aneu-vos-en.
Elizabeth va agafar la carta de la seva taula d’escriure i van pujar plegades escales amunt. Mary i Kitty estaven amb la senyora Bennet; així, doncs, n’hi hauria prou amb una vegada de donar la notícia. Després de preparar una mica la seva mare per a les bones notícies que li havien de donar, van llegir la carta en veu alta. Així que Jane va llegir que el senyor Gardiner esperava que Lydia aviat fóra casada, la senyora Bennet va prorrompre en exclamacions de joia i cada frase augmentava la seva exaltació. La satisfacció que sentia li donava ara una excitació tan violenta com mai, abans, la inquietud i la humiliació l’haguessin abatuda. En tenia prou de saber que la seva filla es casaria. No sentia cap temor per la seva felicitat ni cap record del seu mal comportament la deprimia.
—Estimada Lydia! —deia—. Això és meravellós! Es casarà…, la veuré novament! Casada a setze anys! Germà meu, tan bo, tan generós! Jo ja sabia què passaria…, sabia que ell ho arranjaria tot! Com desitjo de veure-la! I també de veure Wickham! Però, i la roba, la roba de núvia! Escriuré directament a la meva germana per parlar-li’n. Lizzy, estimada, corre cap a baix i pregunta al teu pare quants diners li donarà. Espera’t, espera’t, hi aniré jo mateixa. Toca la campana, Kitty, perquè vingui Hill. En un moment estaré vestida. Estimada, estimada Lydia! Que contentes que estarem plegades quan ens tornem a veure!
La seva filla gran intentava de suavitzar una mica la violència d’aquests transports d’alegria, fent-li veure la càrrega que el comportament del senyor Gardiner posava damunt les espatlles de tots ells. I va afegir:
—I és que en gran part hem d’atribuir aquest feliç desenllaç a la seva bondat. Estem convençuts que ell mateix s’ha ofert a ajudar Wickham donant-li diners.
—Bé —va dir cridant la seva mare—, això està molt bé; qui ho havia de fer sinó el seu oncle? Si ell no hagués tingut família pròpia, jo i els meus fills hauríem tingut tots els diners que té ell, saps?, i és la primera vegada que ens dóna alguna cosa, fora d’alguns presents. Bé, que feliç que sóc! Aviat tindré una filla casada. La senyora Wickham! Que bé sona. I només va fer setze anys el juny passat. Estimada Jane, estic tan excitada que estic certa que no puc escriure, o sigui que jo et dictaré i tu escriuràs. Ja decidirem més tard amb el teu pare quants diners li donarà; però hem d’encarregar les coses immediatament.
Si Jane, amb una certa dificultat, no l’hagués convençuda d’esperar fins que el seu pare tingués lleure i el poguessin consultar, la senyora Bennet ja s’embrancava a detallar percals, mussolines i batistes i a dictar-li un munt d’ordres. Jane li va dir que un dia de retard no tindria importància, i la seva mare era massa feliç per comportar-se amb la seva habitual obstinació. També se li van ficar al cap altres projectes.
—Aniré a Meryton —va dir— així que m’hauré vestit, per anunciar les bones, boníssimes noves, a la meva germana Philips. I, de retorn, passaré per casa de Lady Lucas i de la senyora Long. Kitty, corre, vés a baix i encarrega el carruatge. Prendre l’aire m’anirà molt bé, n’estic certa. Noies, que puc fer-vos algun encàrrec, a Meryton? Oh, aquí ve Hill! Estimada Hill, has sentit les bones noves? La senyoreta Lydia es casa i tots vosaltres tindreu un bol de punch perquè us alegreu del seu casament.
La senyora Hill va expressar immediatament la seva alegria. Elizabeth, com la resta, va rebre les seves felicitacions, i després, fastiguejada de tanta insensatesa, es va refugiar a la seva cambra per poder pensar amb tranquil·litat.
La situació de la pobra Lydia, en el millor dels casos, devia ser força dolenta, però encara havia de donar gràcies que no fos pitjor. Elizabeth ho sentia així i, malgrat que mirant cap al futur no podia esperar en justícia per a la seva germana ni una felicitat raonable ni una posició social florent, si mirava enrere vers tot allò que tant temien no feia encara dues hores s’adonava de tots els guanys obtinguts.