18

La primera setmana de llur retorn a casa va passar molt de pressa. I va començar la segona. Era la darrera setmana que el regiment romania a Meryton, i era notori que totes les noies joves de la rodalia com més anava més decaigudes estaven. La tristesa era gairebé universal. Només les dues germanes Bennet, Jane i Elizabeth, podien menjar, beure i dormir i dedicar-se a les seves tasques habituals. Molt sovint, Kitty i Lydia, extremament afligides, els retreien llur insensibilitat; no podien comprendre com algú de la família podia tenir un cor tan dur.

—Déu del cel! Què esdevindrem, ara! Què farem! —exclamaven sovint amargament, endutes per la pena—. Com pots somriure així, Lizzy?

La seva amorosa mare compartia totalment la seva aflicció; recordava el que ella havia sofert, en una ocasió semblant, feia vint-i-cinc anys.

—Estic certa —va dir— d’haver plorat dos dies seguits quan el regiment del coronel Millar se’n va anar. Em pensava que el cor se’m partia.

—El meu es partirà, n’estic certa —va dir Lydia.

—Si poguéssim anar a Brighton! —va observar la senyora Bennet.

—Oh, sí, si poguéssim anar a Brighton! Però el papà és tan desagradable!

—Uns quants banys de mar em deixarien nova per sempre més.

—I la meva tia Philips diu que a mi m’anirien molt bé —va afegir Kitty.

Aquestes eren les lamentacions que se sentien constant­ment per tota la casa de Longbourn. Elizabeth intentava que la divertissin, però tot el plaer es convertia en vergonya. Novament s’adonava de la justícia de les objeccions del senyor Darcy i mai abans no havia estat tan disposada a perdonar la seva interferència en els plans del seu amic.

Però la tenebrosa perspectiva de Lydia aviat es va aclarir, perquè va rebre una invitació de la senyora Forster, la muller del coronel del regiment, a acompanyar-los a Brighton. Aquesta amiga, que no tenia preu, era una dona molt jove que s’havia casat feia poc. Pel seu bon humor i la seva animació s’assemblava molt a Lydia, i això les havia unides; dels tres mesos que feia que es coneixien, ja en feia dos que eren amigues íntimes.

Els transports d’alegria de Lydia amb motiu de la invitació, la seva adoració per la senyora Forster, l’extrema complaença de la senyora Bennet i la humiliació de Kitty eren difícils de descriure. Sense preocupar-se gens dels sentiments de la seva germana, Lydia corria per la casa en un èxtasi constant, fent-se felicitar per tothom i rient i parlant amb més impetuositat que mai, mentre la infortunada Kitty, al menjador, continuava queixant-se malhumorada de la seva mala sort, amb arguments poc raonables.

—No puc veure per què la senyora Forster no sol·licita la meva companyia igual que la de Lydia, malgrat que no sóc tan amiga seva —va dir—. Tinc el mateix dret, o més encara que ella, que em convidi, perquè tinc dos anys més.

Fou en va que Elizabeth intentés fer-la raonar i que Jane li aconsellés de prendre-s’ho amb resignació. Pel que feia a Elizabeth, aquesta invitació estava lluny de despertar en ella els mateixos sentiments que a la seva mare i a Lydia; per ella, aquesta anada a Brighton significava la fi a la probabilitat que Lydia posés mai seny i, per tant, per detestable que pogués semblar la seva intervenció, si algú se n’assabentava, va aconsellar secretament al seu pare que no la hi deixés anar. Li va fer veure la incorrecció del comportament habitual de Lydia, el poc guany que Lydia podia treure de l’amistat d’una dona com la senyora Forster i la probabilitat que amb una companyia així a Brighton, on hi devia haver més temptacions que no pas a casa, encara fos més imprudent del que ja era. Ell la va escoltar amb atenció i després li va dir:

—Lydia no quedarà tranquil·la fins que podrà exhibir-se en un lloc públic o altre, i no podem esperar que ho faci mai amb menys despeses o menys molèsties per part de la seva família que en les presents circumstàncies.

—Si estigués assabentat —va dir Elizabeth— dels greus perjudicis que pot portar-nos a tots nosaltres que la gent conegui el capteniment lliure i imprudent de Lydia, què dic!, que ja ens ha portat, estic certa que jutjaria aquest assumpte amb un criteri diferent.

—Que ja us ha portat! —va repetir el senyor Bennet—. És que ha fet fugir esverats alguns pretendents teus? Pobra petita Lizzy! Però no et desanimis. Aquests joves tan tocats i posats, que no poden suportar ni un petit disbarat, no mereixen que ningú els trobi a faltar. Vine, vegem la llista d’aquests nois lamentables que les beneiteries de Lydia han esverat.

—S’equivoca, és clar. No em queixo d’això. No em queixo ara de cap perjudici en particular, sinó de perjudicis en general. La importància de la nostra família, la nostra respectabilitat davant la gent, poden veure’s afectades per l’extremada volubilitat, la seguretat en si mateixa i el menyspreu de tot allò que signifiqui contenció que caracteritzen el caràcter de Lydia. Perdoni’m, però cal que parli clar. Si vostè, estimat pare, no es pren la molèstia de dominar el seu humor exuberant i d’ensenyar-li que allò que l’interessa ara no pot ser l’objectiu de la seva vida, aviat serà tard perquè pugui esmenar-la. Tindrà el caràcter format, i als seus setze anys serà la coqueta més total que mai hagi posat a ella mateixa i la seva família en ridícul, amb una coqueteria de la pitjor mena i de la més baixa qualitat i amb l’únic atractiu de la seva joventut i d’un físic passable. La seva ignorància i el seu cap buit la incapaciten per adonar-se del menyspreu general que la seva avidesa per fer-se admirar produirà. També Kitty està abocada a aquest perill. Ella anirà on Lydia la porti. Buida, ignorant, mandra i completament descontrolada! Oh, estimat pare, creu que és possible que no les censurin i no les menyspreïn quan les coneguin i que les seves germanes no es vegin sovint implicades en la seva deshonra?

El senyor Bennet va veure que el tema li arribava al cor i, agafant-li la mà amb afecte, li va respondre dient:

—No et preocupis, amor meu. Allí on us coneguin, tu i Jane sereu respectades i estimades, i no se us considerarà menys pel fet de tenir un parell…, millor dit, tres germanes beneites. Si Lydia no va a Brighton, no hi haurà pau a Longbourn; doncs que se n’hi vagi. El coronel Forster és un home assenyat i no li deixarà fer cap disbarat massa gros; sortosament, Lydia és massa pobra per ser un objecte de presa per a ningú. A Brighton serà menys important, fins i tot com una vulgar coqueta, del que ha estat aquí. Els oficials trobaran dones millors que els atreguin l’atenció. Esperem, doncs, que la seva anada allí li faci veure la seva pròpia insignificança. De tota manera, no pot empitjorar gaire, perquè aleshores això ens autoritzaria a tancar-la per la resta dels seus dies.

Elizabeth es va haver d’acontentar amb aquesta resposta, però continuava pensant el mateix d’abans i va deixar el seu pare decebuda i dolguda. Ara bé, ella no estava feta per donar voltes als problemes augmentant així el seu enuig. Confiava haver complert el seu deure, i doldre’s d’uns mals inevitables o fer-los més grans amb el mal humor no esqueia al seu caràcter.

Si Lydia i la seva mare haguessin sabut quin era el contingut de la conversa amb el seu pare, el caràcter voluble de mare i filla no els hauria deixat expressar la seva indignació. En la imaginació de Lydia, una visita a Brighton contenia totes les possibilitats de ser feliç en aquest món. Amb els ulls creadors de la fantasia veia els carrers d’aquella alegre població termal plens d’oficials i es veia a si mateixa essent objecte de la curiositat de deu o vint d’aquests desconeguts. Veia el campament en tota la seva glòria: les belles tendes del campament en llargues fileres iguals, plenes a vessar d’homes joves i alegres amb uniformes d’un color escarlata enlluernador; i per completar la visió es veia a si mateixa asseguda al dessota d’una tenda coquetejant tendrament ben bé amb sis oficials alhora.

Si hagués sabut que la seva germana intentava privar-la d’aquestes expectatives, d’aquestes realitats, quina hauria estat la seva reacció? Només la seva mare l’hauria poguda entendre, perquè també ella era capaç de sentir gairebé el mateix. Únicament l’anada de Lydia a Brighton podia consolar-la de la tristesa que li produïa la convicció que el seu marit no tenia pas intenció d’anar-hi.

Però l’una i l’altra ignoraven completament el que havia passat i els seus raptes d’entusiasme van continuar sense gaires interrupcions fins al dia mateix de la partença de Lydia.

A Elizabeth li calia veure el senyor Wickham per darrera vegada. Com que des del seu retorn s’havien vist ben sovint, la presència d’ell gairebé no la torbava i tampoc no sentia la torbació dels primers temps, quan ella el preferia. Fins i tot havia après a detectar en la perfecta gentilesa de Wickham, que de primer li plaïa, una afectació i un amanerament que repel·lia i cansava. El seu comportament envers ella ara li desagradava també per un altre motiu, ja que la inclinació que ell mostrava a reprendre les atencions amb què l’havia distingida a l’inici de la seva relació només podia servir, després de tot el que havia passat, per exasperar-la. En veure’s escollida com a objecte d’una galanteria tan banal i frívola, el seu interès per ell va acabar d’esvair-se. I, alhora que rebutjava amb tota fermesa el seu galanteig, s’adonava que l’actitud d’ella era una censura a la creença de Wickham: que per molt temps que fes —i per la causa que fos— que ell li hagués retirat les seves atencions, la renovació de les seves galanteries quan a ell li plagués satisfaria la vanitat d’Elizabeth i li asseguraria les seves preferències.

L’últim dia de l’estada del regiment a Meryton, Wickham va anar a dinar amb altres oficials a Longbourn, i Elizabeth estava tan poc disposada a separar-se’n amistosament, que, quan ell li va preguntar com havia esmerçat el temps a Hunsford, ella li va dir que el coronel Fitzwilliam i el senyor Darcy havien passat tres setmanes a Rosings, i li va preguntar si coneixia el coronel.

El fet va semblar sorprendre’l i que no li agradava i que el posava alerta, però després d’un moment de reflexió li va replicar, també somrient, que en altres temps el veia sovint; després d’observar que era un autèntic cavaller li va preguntar si li havia agradat. La resposta d’Elizabeth fou favorable i plena d’afecte.

Poc després, Wickham va afegir amb aire d’indiferència:

—Quant de temps dieu que es va quedar a Rosings?

—Prop de tres setmanes.

—I el vau veure sovint?

—Sí, gairebé cada dia.

—Les seves maneres són diferents de les del seu cosí.

—Sí, molt diferents. Però crec que el senyor Darcy millora amb el tracte.

—Naturalment! —va dir cridant Wickham, en un to que no va passar desapercebut a Elizabeth—. I puc preguntar-vos… —però, dominant-se, va afegir en un to més animat—. És el seu tracte el que millora? S’ha dignat a afegir una mica de correcció al seu estil habitual? Perquè no goso esperar —va continuar dient amb veu més baixa i seriosa— que hagi millorat en les coses essencials.

—Oh, no! —va replicar Elizabeth—, en les coses essencials crec que és el mateix de sempre.

Mentre ella parlava, Wickham tenia l’aire de no saber gaire què fer, si alegrar-se del que deia o desconfiar del que volia dir. Quelcom en el posat d’Elizabeth feia que ell l’escoltés amb atenció i amb una certa inquietud. Ella va afegir:

—Quan he dit que millorava amb el tracte, no volia dir que la seva intel·ligència i les seves maneres estaven en procés de millorament, sinó que coneixent-lo millor comprenc també millor el seu caràcter.

El rubor i l’agitació traïen l’alarma de Wickham; va restar en silenci uns minuts fins que, dominant la seva torbació, es va girar novament cap a Elizabeth i va dir en el to més gentil que va saber:

—Vós, que tan bé coneixeu el que sento pel senyor Darcy, comprendreu fàcilment que m’alegri sincerament que sigui prou llest per assumir fins i tot l’aparença de la rectitud. El seu orgull, en aquest sentit, pot ser útil, si no a ell mateix, a moltes altres persones perquè forçosament li ha de desaconsellar que es comporti de la manera vil que es va comportar amb mi. Només temo que la mena de cautela a la qual vós, m’imagino, heu al·ludit l’adopta només quan visita la seva tia, perquè tem molt la seva opinió. La por que li té, jo ho sé bé, sempre ha estat molt efectiva quan estan junts, i en gran part cal atribuir-ho al desig d’ell de tirar endavant el seu enllaç amb la senyoreta De Bourgh, en el qual estic cert que està molt interessat.

En sentir això, Elizabeth no es va poder estar de somriure, però només va respondre amb una lleugera inclinació de cap. Ella veia que Wickham volia atreure-la al vell tema de les ofenses rebudes, i no tenia humor per consentir-hi.

La resta de la tarda Wickham es va esforçar a aparèixer tan animat com sempre, però ja no va mostrar cap deferència especial per Elizabeth. Finalment, es van acomiadar amb mútua correcció i possiblement amb el mutu desig de no tornar-se a veure mai més.

Un cop els invitats van ser fora, Lydia se’n va anar cap a Meryton, a casa de la senyora Forster, des d’on l’endemà al matí, de bona hora, havien d’iniciar el viatge. El seu comiat de la família va ser més sorollós que patètic. L’única que plorava era Kitty, si bé plorava d’humiliació i enveja. La senyora Bennet es va excedir expressant els seus desigs que la seva filla fos feliç i exhortant-la a no perdre l’oportunitat de divertir-se com més millor; consell que tot feia pensar que seria seguit al peu de la lletra. Enmig de la baladrera alegria de Lydia acomiadant-se de tots ells, els adéus més gentils de les seves germanes no van poder sentir-se.