1

Per fi, va arribar la carta de la senyoreta Bingley i va dissipar tots els dubtes. Ja a la primera frase afirmava que tots estaven instal·lats a Londres per passar-hi l’hivern i acabava transmetent les excuses del seu germà per no haver pogut oferir els seus respectes als seus amics del Hertfordshire abans de deixar la regió.

No restava cap esperança, absolutament cap, i, quan Jane va cercar a la resta de la carta quelcom que li donés consol, només va trobar l’expressió de l’afecte de qui l’escrivia. Les lloances a la senyoreta Darcy eren el tema principal. Novament Caroline descrivia els seus múltiples atractius i expressava ostentosament la seva alegria per llur creixent intimitat; s’aventurava a predir que els desigs que havia expressat a la seva primera carta es complirien. També parlava molt complaguda del fet que el seu germà era un hoste constant de la casa del senyor Darcy i contava, extasiada, els plans d’aquest darrer per a la compra de nou mobiliari.

Elizabeth, a qui Jane va comunicar de seguida el més important, la va escoltar en silenci, plena d’indignació. El seu cor estava dividit entre l’interès per la seva germana i el ressentiment contra tots els altres. Pel que feia a l’afirmació de Caroline respecte a l’atracció que Bingley sentia per la germana de Darcy, no se la creia. Ara estava tan certa com abans que Bingley estimava realment Jane, i, perquè sempre havia estat disposada a favor d’ell, no podia pensar sense enuig, gairebé sense menyspreu, en el seu temperament dòcil, en aquella manca de resolució que ara el convertia en l’esclau dels seus astuts amics i li feia sacrificar la seva pròpia felicitat al caprici de llurs predileccions. Malgrat això, si l’única cosa sacrificada fos la felicitat d’ell, es podria permetre de jugar-hi com millor li semblés, però hi estava implicada la de la seva germana, i Elizabeth creia que, d’això, ell n’havia de ser conscient. En resum, això era un tema que podia ser matèria de llargues reflexions, i totes en va. No podia pensar en res més i, tanmateix, tant si l’interès de Bingley per la seva germana s’havia esvaït com si la culpa era dels seus amics, tant si ell s’havia adonat de l’afecte de Jane com si li havia passat per alt, fos quina fos la causa —tot i que l’opinió que Elizabeth tenia d’ell havia de veure’s afectada per la diferència—, el cert era que la situació de la seva germana restava la mateixa d’abans i la seva tranquil·litat igualment compromesa.

Van passar dos o tres dies abans que Jane tingués el coratge de parlar a Elizabeth dels seus sentiments; però, per fi, havent-les deixades soles la senyora Bennet després de malparlar més que no solia de Netherfield i el seu propietari, no es va poder aguantar de dir:

—Oh!, tant de bo la meva estimada mare tingués més domini d’ella mateixa! No sap pas ella la pena que em fan els seus constants comentaris sobre Bingley. Però no em vull queixar, això no em pot durar gaire; l’oblidaré i tots serem els mateixos d’abans. —Elizabeth va dirigir a la seva germana una mirada plena de sol·licitud, però no va fer cap comentari—. Dubtes que ho faci —va cridar Jane, enrojolant-se lleument—; t’equivoques, naturalment. Bingley pot viure en el meu record com l’home més amable de tots els que conec, però això és tot. No puc esperar ni témer res i no puc, tampoc, retreure-li res. Gràcies a Déu, no tinc aquesta pena. Em cal, és clar, una mica de temps. Miraré de treure’n partit. —Amb veu més ferma va afegir tot seguit—: De moment, tinc aquest consol: que no ha estat més que un error de la meva fantasia i que, llevat de mi, no ha fet mal a ningú més.

—Estimada Jane! —va exclamar Elizabeth—, ets massa bona. La teva dolçor i el teu desinterès són realment angèlics; no sé què dir-te. Sento com si mai no t’hagués fet justícia o no t’hagués estimat com et mereixes. —La senyoreta Bennet va negar amb vehemència que tingués cap mèrit extraordinari i va tornar l’elogi a la seva germana pel seu càlid afecte—. No —va dir Elizabeth—, això no està bé. A tu t’agrada de creure que tothom és respectable i et sents ferida si parlo malament d’algú. Jo només vull pensar que ets perfecta i tu et revoltes contra aquesta opinió meva. No temis que em precipiti a cap excés o que envaeixi el terreny, que és privilegi teu, de creure en la bona voluntat universal. No ho necessites. Hi ha poques persones que jo realment estimi i encara més poques que jo pugui tenir en bona opinió. Com més conec el món, més poc em satisfà i cada dia que passa confirma la meva creença en la poca consistència de la naturalesa humana i en l’escassa con­fiança que podem tenir en els mèrits o els sentiments de la gent, els quals, sovint, només són aparents. Darrerament, m’he trobat amb dos exemples; d’un, no en vull parlar; l’altre és el casament de Charlotte. És inexplicable!, des de qualsevol punt de vista, és inexplicable.

—Estimada Lizzy, intenta no deixar-te emportar per aquests sentiments; destrossaran la teva felicitat. Tu no diferencies gaire entre situació i caràcter; tingues en compte la respectabilitat del senyor Collins i el caràcter prudent, tranquil, de Charlotte. Recorda que la seva és una família nombrosa i que, pel que fa a fortuna, aquest casament és molt digne de ser tingut en compte; i procura creure, en benefici de tots, que és possible que Charlotte senti pel nostre cosí quelcom semblant a l’afecte i a la consideració.

—Per complaure’t, intentaré de creure gairebé tot el que dius, però ningú més que tu no se’n beneficiarà, perquè, en cas que estigués convençuda que Charlotte sent algun afecte per ell, això em faria pensar pitjor de la seva intel·ligència del que ara ho faig del seu cor. Estimada Jane, el senyor Collins és un home neci, afectat, pompós i de mires estretes; tu saps que ho és tant com jo mateixa i, per tant, has de sentir, com ho sento jo, que la dona que es casi amb ell no pot tenir una manera correcta de pensar. Per defensar un sol individu, no podràs canviar el valor dels principis i de la integritat ni et podràs convèncer a tu mateixa ni a mi, que l’egoisme és prudència, i la manca de sensibilitat davant del perill, desig d’assegurar-se la felicitat.

—Cal que et digui que uses un llenguatge massa fort per parlar d’ells dos —va replicar Jane—, i espero que te’n convenceràs quan els veuràs feliços plegats. Però ja n’hi ha prou d’aquest tema. Tu has fet al·lusió a quelcom més, has parlat de dos exemples. No vull fer veure que no t’entenc, però et suplico, estimada Lizzy, que no em turmentis pensant que aquesta persona és digna de blasme i dient que ha baixat en la teva estima. No hem d’imaginar amb tanta facilitat que se’ns fa mal intencionadament i no podem esperar que un home jove, ple de vida, estigui sempre tan alerta i sigui tan circumspecte. Sovint és la nostra vanitat la que ens enganya; les dones donen a l’admiració una importància que no té.

—I els homes procuren que així sigui.

—Si ho fan deliberadament, no tenen justificació, però em costa de creure que hi hagi en el món tanta mala fe com alguns s’imaginen.

—No crec, de cap manera, que la conducta del senyor Bingley sigui deliberada —va dir Elizabeth—, però, sense intenció de fer mal o de fer els altres desgraciats, la gent pot estar poc encertada i pot produir aflicció. La lleugeresa, la manca d’atenció pels sentiments dels altres i la manca de decisió poden produir els mateixos efectes.

—I tu atribueixes la seva actitud a un d’aquests defectes?

—Sí, al darrer. Però, si continuo parlant, no t’agradarà, perquè et diré el que penso de persones que tu aprecies. Detura’m ara que encara hi ets a temps.

—Persisteixes, doncs, a suposar que les seves germanes l’influeixen?

—Sí, ajudades pel seu amic.

—No ho puc creure. Per què tindrien interès a influir-lo? Ells només poden desitjar la seva felicitat, i, si Bingley sent afecte per mi, cap altra dona no el podrà conquistar.

—La teva primera afirmació és falsa. Poden desitjar moltes coses, a més de la felicitat d’ell; poden desitjar que augmenti la seva fortuna i la seva categoria social i poden desitjar que es casi amb una noia que posseeix la categoria que donen els diners, els parents importants i l’orgull.

—Sens dubte, desitgen que esculli la senyoreta Darcy —va replicar Jane—; però poden desitjar-ho per motius millors dels que tu suposes. Fa molt més temps que la coneixen que no pas a mi; no és estrany, doncs, que l’estimin més. Però, siguin quins siguin llurs motius, és molt poc probable que puguin oposar-se als desigs del seu germà. Quina germana es creuria amb dret d’intentar-ho, a menys que existís un motiu molt poderós en contra? Si elles creguessin que Bingley sent afecte per mi, no intentarien separar-nos, i, si ho feien, no tindrien èxit. Pel fet d’imaginar que existeix aquest afecte, tu penses que tot­hom es comporta d’una manera poc normal i amb mala intenció, i a mi em fas desgraciada. No m’afligeixis intentant que m’ho cregui. No estic avergonyida pel fet que m’he enganyat, o, almenys, el que sento és poca cosa, és no res comparat amb el que sentiria si pensava mal d’ell o de les seves germanes. Deixa que m’ho miri des d’un altre punt de vista; des del punt de vista que em permet de comprendre-ho.

Elizabeth no pogué oposar-se a aquest desig i, des d’aquell dia, gairebé mai més no van pronunciar entre elles el nom de Bingley.

La senyora Bennet encara continuava estranyant-se i queixant-se de l’absència de Bingley, i, tot i que rarament passava un dia sense que Elizabeth li’n donés una explicació plausible, poques probabilitats hi havia que ella ho considerés amb menys perplexitat. La seva filla intentava convèncer-la d’allò que ella mateixa no creia, que les atencions d’ell per Jane havien estat merament l’efecte d’una atracció corrent i passatgera que li havia passat en no veure-la més; però, malgrat que, de moment, la seva mare admetia el que ella li deia, cada dia havia de repetir la mateixa història. El millor consol per a la senyora Ben­net era pensar que el senyor Bingley tornaria novament a l’estiu.

El senyor Bennet es prenia aquest afer d’una altra manera. Un dia va dir a la seva filla:

—Així, doncs, Lizzy, veig que la teva germana té mal d’amors. La felicito. Quan una noia té edat de casar-se, li agrada de tenir de tant en tant uns amors contrariats; té quelcom en què pensar i això la diferencia en certa manera de les seves companyes. Quan serà el teu torn? No suportaràs pas fàcilment que Jane et passi al davant gaire temps. Ara et toca a tu. A Meryton hi ha prou oficials per desenganyar totes les noies joves de la rodalia. Procura que el teu sigui Wickham; és un galant minyó i et deixaria plantada amb tots els honors.

—Gràcies, senyor, però un home menys agradable també m’aniria bé. Totes no podem esperar de tenir la mateixa sort que Jane.

—Es cert —va dir el senyor Bennet—, però sempre és un consol pensar que, sigui qui sigui el jove d’aquesta mena que et toqui, tu tens una mare amorosa que en trauria tots els avantatges possibles.

La companyia del senyor Wickham els era d’un gran ajut material per dissipar la tristesa que els esdeveniments tan desagradables dels darrers temps havien produït en alguns membres de la família de Longbourn. El veien sovint, i, a les seves altres qualitats, s’afegia ara la d’una confiança sense límits. Tot allò que Elizabeth ja li havia sentit contar —els drets que reclamava al senyor Darcy i tot el que aquest l’havia feta sofrir—, era contat ara sense reserves i discutit públicament i tothom n’estava content, perquè pensaven que, a ells, ja els havia desagradat sempre el senyor Darcy, abans de saber res d’aquell afer.

La senyoreta Bennet era l’única criatura capaç de suposar que el cas podia tenir unes circumstàncies atenuants que ningú a Longbourn no coneixia. El candor i la placidesa del seu caràcter sempre cercava excuses i li proporcionava arguments a favor de possibles malentesos. Però, per a tots els altres, el senyor Darcy estava sentenciat: era el pitjor home del món.