9

El dia del casament de llur germana va arribar, i segurament Jane i Elizabeth estaven més emocionades per ella que no ho estava ella mateixa. Van enviar el carruatge a recollir-los i a l’hora de dinar ja havien de ser a Longbourn. Les germanes Bennet grans temien llur arribada, especialment Jane, que atribuïa a Lydia els sentiments que l’haurien afectada a ella, en cas d’haver estat el reu, i planyia la seva germana per tot el que devia sofrir.

Van arribar. La família estava reunida a la saleta dels esmorzars per rebre’ls. Un ample somriure de satisfacció va cobrir el rostre de la senyora Bennet quan va sentir que el cotxe enfilava el camí que portava a l’entrada de la casa; el seu marit mantenia una gravetat impenetrable i les seves filles estaven esverades, impacients i intranquil·les.

Es va sentir la veu de Lydia al vestíbul, la porta es va obrir d’una revolada i ella va entrar corrents a la cambra. La seva mare va avançar-se per rebre-la, la va abraçar i li va donar, extasiada, la benvinguda; va somriure afectuosament a Wickham, que entrava darrera la seva dama, i els va donar a tots dos l’enhorabona. Tot això amb una tal rapidesa que ben clarament demostrava la seguretat que tenia en llur felicitat.

La rebuda del senyor Bennet, al qual es van dirigir després, no fou tan cordial. El seu aspecte guanyava amb la seriositat, i ara gairebé no va descloure els llavis; l’actitud inconscient de la parella bastava per irritar-lo. Elizabeth sentia fàstic i fins i tot la senyoreta Bennet estava estranyada; Lydia era la mateixa Lydia de sempre: indòmita, desimbolta, salvatge, sorollosa i atrevida. Anava d’una germana a l’altra demanant que la felicitessin, i, quan finalment tots van seure, va mirar atentament al seu voltant, va assenyalar uns petits canvis a la cambra i va observar rient que feia molt de temps que no hi havia estat.

Wickham estava tan poc cohibit com ella, però les seves maneres continuaven essent tan agradables que, si el seu caràcter i el seu casament haguessin estat tal com hauria calgut, el seu somriure i la naturalitat amb què es comportava reclamant el dret a llur parentiu haurien fet les delícies de tots plegats. Elizabeth mai no l’havia cregut capaç d’una seguretat semblant, i en el seu interior va decidir que mai més no creuria que el desvergonyiment d’un home pogués tenir límits. Ella es tornava vermella per ells, i Jane també, però el rostre d’aquells que eren el motiu de llur torbació no mudava de color.

No calia que ningú parlés gaire, car la núvia i la seva mare no podien parlar més de pressa. Wickham, que s’esqueia seure prop d’Elizabeth, va començar a preguntar pels coneguts del veïnat, amb un bon humor i una tranquil·litat que ella no podia de cap manera igualar quan li responia. Tots semblaven tenir els millors records del món, res del que havia passat no els preocupava, i Lydia parlava voluntàriament d’uns temes als quals les seves germanes no haurien al·ludit per res del món.

—Penseu —deia— que ja fa tres mesos que me’n vaig anar i sembla que només faci quinze dies, us ho ben asseguro. I, tanmateix, han passat un munt de coses durant aquest temps. Déu del cel! Quan me’n vaig anar estic certa que no tenia ni idea que no em casaria fins que tornaria! Tot i que pensava que seria molt divertit si tornava casada. —El seu pare va aixecar els ulls, Jane tenia l’aire d’estar disgustada i Elizabeth dirigia mirades expressives a Lydia; però ella, que mai no sentia ni veia allò que no volia, continuava parlant alegrement—. Oh, mamà! La gent d’aquí, saben que m’he casat avui? Temia que no ho sabrien i quan hem passat el curricle de William Goulding estava decidida que se n’assabentés; així, doncs, he abaixat el vidre del seu costat, m’he tret el guant i he posat la mà negligentment damunt del marc de la finestra per tal que pogués veure l’anell i després l’he saludat i li he somrigut com si res.

Elizabeth no ho va poder aguantar més. Es va aixecar, va sortir corrents de la cambra i ja no va tornar fins que els va sentir que creuaven el vestíbul en direcció al menjador. Aleshores es va reunir amb ells, just a temps de veure que Lydia, amb evident satisfacció, es col·locava a la dreta de la seva mare, tot dient a la seva germana gran:

—Ah, Jane, ara et prendré el lloc i tu seuràs més avall, perquè jo sóc una dona casada.

No calia pas esperar que el temps donaria a Lydia la contenció de què tant mancava en aquests primers moments. La seva inconsciència i el seu bon humor cada vegada eren més grans. Es delia per veure la senyora Philips, els Lucas i els altres veïns, i sentir-se dir: «senyora Wickham» per tots ells. Entretant, havent dinat, va anar a la cuina a mostrar l’anell a Hill i a les dues cambreres i a presumir d’haver-se casat.

—Bé, mamà —va dir quan tots van tornar al menjador dels esmorzars—, què en pensa, del meu marit? No és un home encantador? Estic cerca que les meves germanes m’envegen. Només desitjo que tinguin la meitat de la sort que he tingut jo. Totes haurien d’anar a Brighton; és el lloc ideal per trobar marits. Quina llàstima, mamà, que no hi anéssim tots plegats!

—Es cert, i, si jo hagués fet la meva voluntat, hi hauríem anat. Però, estimada Lydia, no m’agrada gens que te n’hagis d’anar tan lluny. És forçós que te n’hi vagis?

—Oh, Déu meu, sí! No hi ha cap mal en això. M’agradarà més que res del món. Vostè i el papà i les meves germanes ens han de venir a veure. Serem a Newcastle tot l’hivern i goso dir que hi haurà alguns balls i ja procurarem de tenir bones parelles per a totes.

—M’agradaria moltíssim! —va dir la seva mare.

—I, quan vostès se n’aniran, poden deixar amb nosaltres dues o tres de les meves germanes i m’atreveixo a dir que abans que l’hivern s’hagi acabat hauré trobat marit a totes.

—Regracio el teu interès per la part que em toca —va dir Elizabeth—; però no m’agrada gaire la teva manera de trobar marits.

Els nuvis no podien quedar-se a Longbourn més enllà de deu dies, ja que el senyor Wickham havia rebut la seva destinació abans de sortir de Londres i s’havia d’incorporar al regiment al cap de quinze dies.

Ningú, llevat de la senyora Bennet, no va lamentar que llur estada fos tan curta; ella i la seva filla van passar el temps fent visites i organitzant reunions a casa, reunions que tothom acceptava. Perquè anar-hi tenia encara més atractius per als qui creien que havien d’evitar el tracte amb aquell cercle familiar que per als qui creien que no calia evitar-lo.

L’amor de Wickham per Lydia era tal com Elizabeth esperava que seria; no igualava pas el que Lydia sentia per ell. Gairebé no li havia calgut veure llur comportament d’ara per estar certa, en raó dels fets, que el responsable del rapte era l’amor violent d’ella més que no pas el d’ell, i li hauria costat molt de creure que, no sentint ell un desig apassionat per Lydia, s’hagués decidit mai a raptar-la, si les circumstàncies extremament difícils per les quals ell passava no haguessin fet el rapte necessari. I, si això era així, ell no era home que pogués resistir-se a l’oportunitat de tenir una companya.

Lydia estava profundament enamorada. En tot moment, ell era el seu estimat Wickham; ningú no podia comparar-se-li. Ell ho feia tot millor que ningú i estava certa que el primer de setembre ell mataria més ocells que cap persona del país.

Poc temps després de llur arribada, un matí que Lydia seia amb les seves germanes grans, aquella va dir a Elizabeth:

—Lizzy, em sembla que mai no t’he contat la meva boda. Tu no hi eres quan ho vaig contar tot a la mamà i als altres. No tens curiositat per saber com va anar?

—No, realment. No crec que pugui haver-hi gaire cosa a contar.

—Apa! Que ets estranya! Però jo t’ho he de contar. Ens vam casar, ja ho saps, a St. Clement, perquè l’allotjament de Wickham pertanyia a aquella parròquia, i vam decidir que tots hi seríem a les onze. El meu oncle, la meva tia i jo hi havíem d’anar plegats i els altres ens havien de venir a trobar a l’església. Bé, va arribar el dilluns i jo estava tan excitada! Tenia tanta por, saps?, que passaria alguna cosa i s’hauria d’ajornar, que estava completament atabalada. I la meva tia, que tota l’estona, mentre jo em vestia, em donava consells i no parava de parlar com si estigués llegint un sermó. De deu paraules, però, jo no en sentia més d’una perquè jo pensava, ja t’ho pots imaginar, en el meu estimat Wickham. Em delia per saber si, per casar-se, es posaria la casaca blava.

»Bé, a les deu, com solíem fer-ho, vam esmorzar. Jo em creia que mai no acabaríem; de passada et diré que el meu oncle i la meva tia van estar terriblement desagradables tot el temps que vaig estar amb ells. Pots ben creure que no vaig posar ni una vegada els peus més enllà de la porta en quinze dies. Ni una reunió, ni una distracció, res. És cert que Londres estava més aviat buit, però, si més no, el Petit Teatre era obert. Bé, just al moment que el carruatge es parava davant de la porta, criden el meu oncle per a un afer de negocis a casa d’aquell home horrible, el senyor Stone. I aleshores, ja ho saps tu, quan estan reunits no acaben mai. Bé, jo tenia tanta por que no sabia què fer, perquè el meu oncle era la persona que m’havia d’entregar i, si no arribàvem a l’hora, ja no ens podríem casar en tot el dia. Però, sortosament, va tornar que encara faltaven deu minuts i vam sortir plegats. Després però, em vaig recordar que, si el meu oncle no hi hagués pogut anar, la boda s’hauria pogut celebrar igualment, perquè el senyor Darcy també hauria servit.

—El senyor Darcy! —va repetir Elizabeth, gairebé esglaiada.

—Oh, sí! Havia d’acompanyar Wickham a l’església, saps? Però què dic! Oblidava que no n’havia de dir ni un mot, d’això. Ho vaig prometre tan fermament! Què dirà Wickham? Tot havia de quedar tan secret!

—Si era un secret —va dir Jane—, no en diguis ni un mot més. Pots confiar que jo no intentaré fer-te dir res més.

—Oh, naturalment —va dir Elizabeth, encara que es moria de curiositat—; no et farem cap més pregunta.

—Gràcies —va dir Lydia—, perquè, si ho fèieu, segurament que us ho contaria tot, i aleshores Wickham s’enfadaria.

Davant una invitació tan clara que la interroguessin, Elizabeth es va veure forçada a anar-se’n corrents, per tal d’evitar la temptació de fer-ho.

Però viure en la ignorància d’un fet tan important era impossible, o, almenys, era impossible no mirar d’informar-se’n. El senyor Darcy havia estat al casament de la seva germana, i això era exactament un espectacle, un espectacle davant de gent i en un lloc on, almenys en aparença, no tenia res a fer i on no havia de tenir gens de ganes d’anar.

Elizabeth feia constantment tota mena de suposicions absurdes sense que cap d’elles, però, la deixés satisfeta. Les que més li plaïen, perquè deixaven en més bon lloc la conducta d’ell, eren les que semblaven menys probables. No podia suportar la incertesa i, agafant un full de paper sense pensar-s’hi, va escriure quatre ratlles a la seva tia per demanar-li aclariments sobre allò que Lydia havia deixat entreveure, si és que era compatible amb el secret que s’havia volgut mantenir. I afegia:

«Naturalment, no m’acontentaria», es va dir a si mateixa Elizabeth quan va acabar la carta. «Estimada tia meva, si vostè no m’ho diu i no puc saber-ho d’una manera honorable, hauré de recórrer a ardits i estratagemes per tal de descobrir-ho».

El delicat sentit que Jane tenia de l’honradesa no li hauria permès de parlar en privat amb Elizabeth d’allò que Lydia havia insinuat; i Elizabeth se n’alegrava. Fins que sabés si les seves investigacions tindrien un resultat satisfactori, s’estimava més no tenir una confident.