Nota històrica

En el nostre relat hem canviat les dates, hem alterat la cronologia dels esdeveniments, hem inventat algun episodi, hem omès algunes persones i hem creat personatges compostos amb altres. Tanmateix, per respecte a la Nancy i les persones que van combatre amb ella i les seves famílies, volem oferir als lectors un esbós d’alguns dels canvis que hem fet, i recomanar algunes lectures per als qui se’n vulguin informar més.

La Nancy va néixer a Wellington, Nova Zelanda, el 1912. Els seus pares es van separar després que la família es traslladés a Austràlia. Un regal de la seva tieta materna va permetre que la Nancy se n’anés primer als Estats Units i després a Londres i París, on va treballar de periodista per al Hearst Newspaper Group. Es va revoltar amb la violència antisemita que va presenciar en una missió a Viena i a Berlín i va jurar combatre el nazisme sempre que pogués.

Va conèixer l’empresari ric Henri Fiocca durant unes vacances al sud de França el 1936. Era a Anglaterra quan es va declarar la guerra, però va tornar a França immediatament i ella i l’Henri es van casar el 30 de novembre de 1939, no el gener de 1943, quan van destruir el port vell de Marsella, un esdeveniment que ella va veure des de lluny. Des del començament de la guerra, la Nancy va fer de correu i va traslladar refugiats i presoners fugits per les rutes d’escapada de Pat O’Leary i Ian Garrow, cosa que li va valdre el malnom de Ratolí Blanc entre els alemanys per la seva habilitat a l’hora d’escapolir-se entre els controls. També va organitzar i subvencionar la fugida d’Ian Garrow de la presó després que el capturessin. Quan la van interrogar sobre els diners del suborn, va presentar una queixa formal al Servei Postal i va afirmar que havia fet servir els diners per pagar el compte dels bars.

Quan va saber que la Gestapo la seguia i li havia punxat el telèfon, va fugir de Marsella i va estar unes setmanes atrapada a França intentant travessar els Pirineus. És veritat que va saltar d’un tren en marxa mentre li disparaven i que va perdre els diners, les joies i els documents. Henri Fiocca va ser arrestat per la Gestapo poc després que la Nancy fugís de Marsella. El van torturar perquè donés informació sobre la Nancy que ell es va negar a facilitar malgrat les súpliques de la seva família, i va ser assassinat per la Gestapo el 16 d’octubre de 1943. La Nancy no va saber que havia mort fins després de l’alliberament.

Un cop a Anglaterra i després del rebuig de les forces de la França Lliure, la Nancy va ser acceptada al SOE, la direcció d’operacions especials, amb l’ajuda d’en Garrow. Va conèixer en Denis Rake durant l’entrenament i ella i la Violette Szabo van treure els pantalons a un instructor i els van penjar del pal de la bandera. També va entrar d’amagat als despatxos d’una base d’entrenament per llegir el seu informe (amb un altre amic, no en Denis), però com que era favorable, no el va canviar. La van llançar amb paracaigudes sobre França a la primavera del 1944. Aleshores anava amb ella, i s’hi va estar durant tota la guerra, John Hind Farmer, de nom en codi Hubert, que també va treballar estretament amb els maquis fins a l’alliberament. Els va rebre Henri Tardivat, que es va convertir en un amic per a tota la vida. A la seva biografia la Nancy explica que va sentir en Gaspard (Émile Coulaudon) i els seus homes conspirant per matar-la, i que després d’encarar-s’hi, ella i en Hubert van anar a buscar Henri Fournier, i que es van retrobar amb en Denis i la seva ràdio uns dies més tard. Més endavant, la Nancy i en Gaspard van acabar tenint una bona relació de feina. El van nomenar Chevalier de la Légion d’Honneur, com també ho van ser en Tardivat, en Denis i la Nancy. Ella també va treballar braç a braç amb Antoine Llorca (Laurent) i amb René Dusacq (Bazuca) i molts més.

El mateix Dia D la Nancy havia anat a buscar René Dusacq a una casa segura a Montluçon. Va volar uns quants ponts durant el temps que va passar a França, però no el viaducte de Garabit que els lectors de la comarca reconeixeran per la descripció de la novel·la. La cronologia dels fets, quan regalen l’autobús a la Nancy, l’atac al campament d’en Gaspard i altres, està canviada. La Nancy va matar amb les mans, va evitar pels pèls ser assassinada, va dirigir els homes en el combat i va ordenar matar una espia. Els homes només van obeir l’ordre d’executar la dona perquè, si no, la Nancy va deixar clar que ho faria ella mateixa. La Nancy va participar en un assalt a la central de la Gestapo dirigit per Henri Tardivat. No va entrar a la casa i primer va enverinar els oficials. Considerava que el seu èpic viatge amb bicicleta (cinc-cents quilòmetres en setanta-dues hores) havia estat un dels seus grans assoliments durant la guerra, perquè com a resultat d’allò va poder enviar un missatge essencial a Londres via un operador de Francesos Lliures, dient que necessitaven una ràdio nova i codis. Els maquis sí que li van fer una desfilada per celebrar el seu aniversari el 30 d’agost de 1944, cinc dies després de l’alliberament de París. La Nancy va encapçalar moltes accions contra els alemanys, va capturar soldats que fugien i els va lliurar vius a les forces dels Estats Units. Els autors han representat i dramatitzat les accions de la batalla de Còsna, tot i que la batalla en si és una ficció.

Després de torturar i assassinar el seu marit a Marsella, la Gestapo va perseguir activament la Nancy durant el temps que va ser a França. Van empaperar l’Alvèrnia amb la seva imatge, van oferir recompenses increïbles per la seva captura i constantment enviaven espies perquè s’infiltressin entre els maquis. En Böhm és una versió dramatitzada d’aquests intents. Encara que sigui una ficció, les atrocitats comeses pels nazis contra les persones i pobles sencers a la França ocupada no ho són.

Per molt que haguem inventat o alterat els fets, als autors ens agradaria ressaltar el valor impressionant, la capacitat de lideratge i la personalitat de Nancy Wake, que sens dubte són més grans del que pot expressar una novel·la.

Nancy Wake va estar quaranta anys casada amb el seu segon marit, John Farmer, i van viure a Austràlia gairebé tot aquest temps. Quan el seu marit va morir, ella va tornar a Europa i va morir a Londres el 2011. Tal com havia demanat, les seves cendres es van escampar a prop del poble de Vernèis, a vuit quilòmetres de Montluçon.

La Nancy va escriure la seva pròpia biografia, The White Mouse, com va fer Denis Rake, Rake’s Progress. Maurice Buckmaster també va escriure un relat impressionant sobre el SOE, They Fought Alone, que encara es reedita actualment. La biografia de Russell Braddon de la Nancy, Nancy Wake, és un èxit de vendes des de la seva publicació. In Search of the Maquis: Rural Resistance in Southern France, d’H. R. Edward, és un estudi acadèmic excel·lent en anglès del que va passar a la regió on va servir la Nancy, i Behind the Lines: The Oral History of Special Operations in World War II, de Russell Miller, és un recull fascinant de testimonis de molts agents coratjosos que van treballar rere les línies enemigues.

Darby Kealey i Imogen Robertson
Los Angeles i Londres, 2019