Capítol 6
L’endemà, la Nancy es va quedar al llit i no es va aixecar per rentar-se i vestir-se fins que no va ser l’hora que l’Henri tornava al vespre. Si la Claudette, la minyona de la Nancy, havia vist la sang a la seva roba, no va comentar res. La Nancy va obrir l’armari del rebedor tot anant a la sala per saludar l’Henri i va veure l’abric de color camell penjat al ganxo. Estava impol·lut; només se li veia una taca d’humitat més fosca en un costat, una taca que devia haver estat de la sang de l’Antoine, que encara era molla i feia olor de vinagre.
L’Henri li va parlar de les coses habituals: com li havia anat el dia, els seus treballadors i, després d’escoltar junts les notícies del vespre de la BBC a la ràdio, el progrés de la guerra. Hitler havia perdut un exèrcit a Stalingrad, els aliats estaven guanyant al nord d’Àfrica. Fins que no van començar a sopar, la Nancy no li va parlar de la nit anterior.
—L’hauríem pogut salvar —va acabar, mirant el plat.
L’Henri li va omplir la copa.
—Menja una mica, amor meu.
Encara feien els àpats al menjador quan eren a casa, i hi hagués el que hi hagués per menjar, feien servir la millor vaixella. Des de l’arribada d’en Böhm i la destrucció del Barri Vell havien començat a sopar sols més sovint. Els amics que no eren de la Resistència feien massa preguntes, i els amics de la xarxa es mantenien a distància sempre que era possible.
La Claudette havia aconseguit crear una mena de parmentier amb carn picada que la Nancy havia trobat al mercat negre. Va pensar que no el podia malgastar i es va mirar el menjar, i llavors va veure l’Antoine ficant-se l’arma a la boca mentre ella es ficava a la seva una forquilla de patates i carn picada. Si no hagués tingut l’Henri davant, ho hauria escopit al plat. Però va aconseguir empassar-s’ho.
—Si aquell home de la Gestapo no hagués vist en Gregory… Va ser mala sort —va dir.
L’Henri va aixecar la seva copa de vi. Intentava, pobre os estimat, no mirar-la, com si volgués comprovar si s’havia tornat boja, però igualment ella se sentia com si estigués sota una lupa.
—Procuraré que a la seva família no li falti res —va dir.
—Gràcies, Henri.
Va abaixar la forquilla i es va tapar els ulls amb la mà.
—El podríem haver salvat.
L’Henri li va agafar la mà i la va retenir.
—Nancy, bonica, no hauries d’escoltar en Philippe? Ser més prudent?
Ella li va retirar la mà.
—No, ja t’ho he dit! Va ser mala sort! No ens va trair ningú, no va ser una trampa dels alemanys! Vam poder treure els homes i llavors un alemanyot espavilat devia ullar la barca a la claror de la lluna. —El va mirar fixament—. Són aquí, Henri. Han destruït el Barri Vell. Han enviat els homes als camps de treball dels collons. Estan acorralant els jueus! La idea d’una França independent és una quimera. Estem sotmesos a la seva tirania. No em pots demanar que abandoni la lluita. No podem parar de lluitar. —Va tornar a atacar el menjar—. S’ha de plantar cara. S’ha de combatre. I no em quedaré mirant ni deixaré que altres persones lluitin per mi.
Ell va repenjar el colze a la taula i la galta al palmell de la mà. Sempre s’afaitava abans de sopar, a més del matí, fins i tot ara que era complicadíssim trobar un bon sabó. Com s’havia acabat casant amb un home tan polit? Sort. Una sort que no es mereixia.
—Els alemanys no poden guanyar ni una vegada més! Per què no se’n van a l’infern!
L’Henri va riure i ella li va somriure sense ganes.
Es va posar pensarós.
—Una bèstia salvatge és més perillosa quan està ferida —va contestar.
Ella va posar junts el ganivet i la forquilla i li va tornar a agafar la mà.
—Estem sols, aquesta nit?
Ell va assentir, es va atansar la mà d’ella als llavis i li va besar el palmell. Que estrany, sentir aquell amor per un home amb qui es despertava cada matí, amb qui se n’anava a dormir cada nit.
—Inventa’t un còctel per a mi —va dir—. Et penso guanyar la teva fortuna a les cartes i amb moltes copes.
—Ho pots provar, esposa meva. Ho pots provar.
La Nancy va acabar la nit de bon humor, més endeutada amb ell que mai.