Capítol 22

L’última copa a l’Astor havia estat un error. O potser ho havia estat la d’abans. Potser l’error havia estat passar-se al whisky. El Liberator va patir una sacsejada quan la defensa antiaèria va esclatar i la pressió va decantar l’avió. Què passa si vomites en una màscara d’oxigen a cinc mil metres d’altura? Res de bo. La Nancy va empassar amb força i va gemegar, sabent que almenys no la sentiria ningú, amb el soroll retrunyent de l’avió i l’aire que esclatava. Els entrepans de pernil de llauna i el cafè d’abans d’enlairar-se… vet aquí el seu error. Ho sentia tot removent-se-li a la panxa. Què diantre posaven en aquell pernil de llauna i per què n’estaven tan cofois els anglesos, de poder-se’l menjar? Es va agafar fort al costellam del fusellatge que queia i botava. Uf. Per força havia de ser culpa dels entrepans de pernil de llauna. Una altra descàrrega, aquesta vegada més a prop, i l’avió semblava que caigués de cop i ràpidament, descontrolat. Li van xiular els timpans i el pit se li va tensar. Els motors van somicar i després van rugir, i tot d’una ja tornaven a pujar. Va relliscar endavant i es va esforçar per trobar suport amb els peus en els plafons amb relleus. Un gir sobtat a la dreta i un altre espetec eixordador com si el mateix Déu hagués donat un cop de puny al lateral de l’avió. Ara no. Abans que arribés a França no. Sisplau. Va picar amb el maluc contra el metall i el dolor que li va travessar tot el cos la va fer esbufegar. Aleshores l’avió es va començar a anivellar i el soroll del motor es va fer menys agut. Les explosions eren més distants. Va respirar amb força, lentament, deixant anar a poc a poc la mà de l’agafador. La tenia engarrotada. Se la veia estranya, sense l’anell de casament. Li havien insistit perquè se’l tragués per al salt, i era la primera vegada que ho feia des que l’Henri l’hi havia posat al dit. La pell més clara semblava una cicatriu.

El cap d’operació va anar a veure-la i es va picar el rellotge per comunicar-li que faltava mitja hora per arribar a la zona de descàrrega. La Nancy va comprovar les corretges del paracaigudes i les benes que portava als turmells. A la butxaca de l’abric de pèl de camell, els dits van fregar el metall llis del mirallet que en Buckmaster li havia donat. Li havia fet un regal de comiat, que simpàtic. Adonar-se que recordava amb afecte un home que l’havia apuntat amb una pistola al front feia només una setmana li va fer brandar el cap, i l’avió va començar a baixar. Tenia regust de pernil de llauna a la gola i va tornar a empassar-se la saliva. Si mai havia de tenir ganes de saltar d’un refotut avió, segur que era llavors.

Havia demanat al cap d’operació que li donés una empenta, i ell s’ho va prendre al peu de la lletra. Estava preparada a la panxa grinyolaire de l’avió, mirant el forat negre i els llums llampegants de la foguera de senyal i els flaixos discrets d’una llanterna, i un minut després queia en el buit fred.

El paracaigudes es va obrir de cop i ella va sentir la furiosa estrebada de les corretges a les espatlles, la cintura i les cuixes. Primer l’alleujament, després un moment de calma. Per sota, s’estenia el paisatge il·luminat per la lluna, les muntanyes i les valls, les siluetes costerudes amb el cel de fons, la pau de tot plegat, les fogueres i…, ai, Senyor, els arbres.

El terra s’aproximava a tota velocitat.

Va estirar la corda, intentant orientar-se cap a terreny obert. Gairebé hi era, però una brisa sobtada la va empènyer cap al sud i per sobre dels arbres una altra vegada. S’havia acabat el temps.

Va doblegar els genolls cap al pit i va amagar la barbeta quan va sentir que les branques més altes la xuclaven en la foscor. La gravetat va aprofitar per deixar molt clar qui manava al final. No hi podia fer res. Les mans trencadisses dels arbres la van agafar i punxar fins que el paracaigudes hi va quedar enganxat, l’arnès la va tornar a sacsejar i es va quedar parada.

Va obrir els ulls, un rere l’altre, i es va trobar suspesa, com un peix a la punta del fil d’una canya. Sentia l’olor de fum de les fogueres de senyalització, però per molt que es retorcés a la punta de les corretges, no veia res més que una foscor molt negra i ramificada.

—Un paracaigudes, allà! —va dir algú en francès.

—Merde —va dir ella baixet. Que curiós que el seu cervell es passés al francès tan bon punt va respirar la primera alenada d’aire del seu país d’adopció. S’acostava una llum pel camí. Amic o enemic? Es va posar la mà a la butxaca de l’abric i va tancar els dits sobre el revòlver Webley. Si era una patrulla alemanya, la matarien, però abans s’enduria un d’aquells cabrons amb ella. Però les veus sonaven molt relaxades. Potser una patrulla alemanya cercant en un lloc d’aterratge sonaria una mica menys… informal. A més, la persona que veia venir pel camí semblava que caminés sense pressa.

La llanterna es va parar sota l’arbre i la Nancy va sentir una rialla sufocada. Una rialla francesa.

—A França els arbres donen una fruita esplèndida, aquesta primavera —va dir la veu.

Quina gràcia.

—Deixi’s d’imbecil·litats franceses i baixi’m —va dir la Nancy, relaxant la mà que sostenia l’arma. La llanterna va baixar des dels seus peus al terra del bosc. Menys de tres metres. La Nancy va sospirar i va estirar el mecanisme per deslligar-se del paracaigudes, i va aconseguir aterrar sense trencar-se els turmells o anar a raure sobre un esbarzer. Si més no això.

El portador de la llanterna es va il·luminar la cara un moment i la Nancy va veure un home jove, atractiu a la manera francesa clàssica, de nas prominent i pòmuls marcats. Li va oferir una mà per ajudar-la a aixecar-se.

—Em dic Tardivat.

—Nancy Wake. —L’encaixada d’en Tardivat va ser ferma i franca—. En Southgate ha vingut? Em van dir que em vindria a buscar.

—Un moment.

Tan bon punt la Nancy va estar dreta, en Tardivat li va donar la llanterna i es va enfilar a les branques baixes de l’arbre. Es movia amb seguretat, pujant per les branques, fins que es va poder posar a desfer les cordes del paracaigudes.

—Il·lumini’m aquí —va dir, i va començar a plegar la seda, amb compte de no estripar-la o deixar retalls delators de corda a les branques. La nit semblava molt silenciosa, i la Nancy sentia l’olor del sòl en l’aire prim d’alçada, la vegetació nova de la primavera que treia el nas entre les fulles podrides de l’any anterior.

—A en Southgate el va arrestar la Gestapo fa una setmana —va dir en Tardivat.

—El van delatar?

—Va ser mala sort i prou —va continuar ell—. El van enxampar amb papers falsos. Quan haguem apagat les fogueres de senyalització, l’he de portar amb en Gaspard; és el cap dels maquis aquí.

—Sí, n’he sentit a parlar.

Ell va recollir el paracaigudes sota l’aixella i va saltar com si res a terra, amb prou feines fregant-la amb els dits.

—I què li han dit?

La Nancy li va estudiar la cara a la claror de la vora de la llanterna. Potser no calia dir-li exactament el que li havia dit en Buckmaster.

—Un bon combatent, però arrogant.

En Tardivat va assentir a poc a poc.

—Té raó. També li van dir que detesta els anglesos?

—Home, soc australiana.

Ell va riure.

—No crec que ell faci aquesta distinció, Madame.

Va obrir la motxilla i va començar a entaforar-hi el paracaigudes. Ella se li va acostar una mica més.

—Ei, això s’ha d’enterrar. I soc capità.

En Tardivat va continuar fent el que feia.

—Perdoni’m si li semblen més «imbecil·litats franceses», capità, però abans de la guerra era sastre. No enterraré una seda com aquesta. En faré alguna cosa bonica per a la meva dona per recordar els dies que els alemanys es van quedar tot el que era bell i elegant per a ells.

Punyeta. No feia ni cinc minuts que havia aterrat en sòl francès i ja començaven els problemes. Els trepanaven el cap cada dia durant l’entrenament: enterreu el paracaigudes, enterreu el paracaigudes. Però, per una altra banda, si en Southgate era en una cel·la de la Gestapo i en Gaspard era tan malparit com havia dit en Buckmaster, la Nancy necessitaria tenir molts amics.

—Entesos. Com ens trobarem amb en Gaspard?

—Haurem de caminar. La ruta és de vuit quilòmetre, i és dura.

La Nancy va sospirar i es va desembenar els turmells; a sota portava mitges de seda i sabates de taló.

En Tardivat es va posar a riure.

—Hòstia, ha saltat sobre França amb això?

La Nancy va treure un parell de botes de la motxilla i va netejar amb compte la terra de la pell enllustrada del parell de calçat bo abans de guardar-lo.

—I a sota d’aquesta estúpida gorra, porto els cabells molt ben pentinats. Som-hi?

Van caminar en la foscor. En Tardivat va apagar la llanterna tan bon punt va estar segur que no havien deixat cap pista del lloc d’aterratge de la Nancy. Al començament la Nancy es va haver d’acostumar a la sensació de no ser en aquell maleït avió, però de seguida va començar a sentir l’emoció de tornar a trepitjar sòl francès. És clar que aquell camí costerut enmig del bosc no s’assemblava gens a París o Marsella. Però, fos com fos, s’hi sentia com a casa. Li va venir al cap una imatge de l’Henri girant-se davant de la finestra de la seva habitació amb l’esmòquing blanc, i va ser tan intensa com si hagués vist un fantasma.

—Quines novetats hi ha, aquí? —va dir en veu molt baixa.

Era massa fosc per veure-s’hi, però va sentir la indiferència en la veu d’en Tardivat.

—La gent comença a sentir que recupera el valor i la sang freda. Els francesos sempre hem sabut el que els passa als exèrcits que intenten envair Rússia. Finalment també els alemanys estan aprenent aquesta lliçó.

Aquell havia estat el moment. La Nancy va recordar quan havia sentit la notícia, ajupida al costat de la ràdio. La mà de l’Henri estrenyent la seva de pura excitació. Tota la canalla de França sabia què li havia passat a Napoleó quan va intentar prendre Moscou, però es veu que a Hitler no l’hi havia dit ningú. El dia que va llançar el seu atac sorpresa sobre la Unió Soviètica l’estiu del 1941, va ser el primer dia que els francesos es van poder permetre tenir esperança. També tots els comunistes francesos es van sentir capaços d’empunyar les armes i començar a combatre.

Llavors el Führer va perdre un exèrcit a Stalingrad.

—Aquest any hem guanyat molts homes —va dir en Tardivat—. Els joves que es van negar a anar a treballar a Alemanya han vingut amb nosaltres. És una cosa bona, però també porta problemes.

—Quins problemes?

—Som molts. Al començament hi havia prou pallisses i masos abandonats per a tothom. Ara ens costa trobar llocs, i, a més, no hem de parar de moure’ns perquè la policia no ens trobi.

—Què més?

—Combatem, però també combatem entre nosaltres. —En Tardivat va sospirar—. Hi ha enemistats entre pobles i famílies que es remunten a la Revolució. Alguns utilitzen la Gestapo per atacar els seus enemics, altres utilitzen els maquis. No tots els greuges que es dirimeixen tenen a veure amb l’enemic.

Genial. La política. No era precisament el punt fort de la Nancy.

—I en Gaspard ho permet?

—Deixa que els seus homes arrasin els masos dels seus enemics. —En Tardivat es va parar en la foscor i, com si el guiés una mà invisible, va tornar a caminar. El camí es va estrènyer i va fer més pujada.

—Mentre jo sigui aquí això no passarà —va dir la Nancy categòricament. Potser tota aquella pesadesa d’entrenament físic no havia estat mala idea. Sonava millor quan deies coses així sense panteixar.

Van arribar al final dels arbres quan la nit es retirava i la primera llum del dia mostrava ombres de color gris i plata.

—Pagarem pel que ens enduguem —va dir la Nancy—. Ara es tracta d’una operació militar. La qual cosa significa que hi ha normes. No som els alemanys. Som els bons i ens comportarem com a tals.

En Tardivat va sospirar.

—El que vostè digui, capità.

La Nancy va deixar de contemplar el paisatge. Potser tenia el seu paracaigudes, però no li permetria de cap manera que li parlés en aquell to. Va inspirar, disposada a explicar-l’hi en frases curtes i clares. Va veure massa tard que els ulls d’ell es bellugaven en copsar un moviment darrere d’ella. Es va girar, però alguna cosa li va colpejar el cap i tot es va tornar negre.