Capítol 63

La majoria dels presoners estaven tancats en algun lloc del poble o al castell, desarmats i en grups reduïts, i a cada casa la Nancy hi havia posat un maquisard de confiança que no s’emborratxés i es prengués una venjança sanguinària abans que arribessin els aliats. Encara no havia vist cap home de la Gestapo, tot i que era possible que s’amaguessin entre els soldats. Aviat ho descobriria. Els miraria a tots als ulls abans que arribessin els americans. Però primer s’havia d’assegurar que es mantenia la pau, que el dia de la victòria no degenerava en matances quan arribés la foscor.

La Nancy i en Fournier van tornar a la sala gran del castell i, amb una ampolla de brandi a la taula, van decidir com organitzarien les setmanes següents. Ja havien rebut emissaris de ciutats i pobles del voltant que demanaven tenir un representant del seu grup per prendre part en cerimònies de gratitud per l’alliberament. En Denden era en algun racó de la torre, enviant i rebent missatges i actualitzacions en un frenesí de codi Morse.

—Primer anirem als pobles que van ser víctimes de represàlies —va dir la Nancy—. Després als pobles nadius dels homes que han mort.

Es va treure un quadern de la butxaca de la guerrera.

—Què és això? —va preguntar en Fournier—. Em pensava que havia donat les notes al capità Rake.

—El meu llibre dels morts —va contestar la Nancy; l’hi va donar i després es va tornar a omplir el vas—. Noms, adreces. Que he anat apuntant.

En Fournier el va agafar com un objecte sagrat i se’l va guardar a la butxaca. Es va acabar la seva copa.

—Faré un volt pel poble. Miraré que tot estigui en ordre. Bona nit, capitana general.

—Bona nit.

Però la Nancy no se’n va anar al llit. Havia de pensar un pla per recollir totes les armes i explosius que pogués, buidar els dipòsits d’armes que quedaven abans que els trobés alguna criatura i planificar algun sistema per distribuir els diners que li quedaven de Londres entre els homes i les famílies dels que no havien sobreviscut. Després d’això, començaria la seva cerca.

Uns passos apressats al passadís li van fer aixecar el cap de la feina. En Jules.

—Madame Nancy, hem arrestat el coronel que comandava la columna. En Tardivat l’ha tancat al rebost.

—Molt bé, Jules. Què més?

—El coronel anava amb un oficial de la Gestapo. En Denis m’ha dit que… que si sabia d’algun home de la Gestapo, l’hi havia de dir, només a vostè. Però em sembla que alguns dels nostres ho han descobert. Són als estables.

La Nancy es va aixecar d’una revolada i ja era fora de la sala abans que el noi acabés de parlar, amb la mà a la funda de la pistola.

Hi havia mitja dotzena de maquisards discutint amb els dos guàrdies, que es van apartar quan la van veure.

—Nois —va dir ella com si res—, aneu a dormir una mica. I feu-vos mirar les ferides. Tingueu-les netes. Seria un collons de tragèdia que us moríssiu d’una infecció de la sang ara, no us sembla? Deixeu-me això a mi.

Va funcionar. La petita munió es va desfer i els guàrdies la van mirar agraïts. La Nancy va encendre un fanalet amb el llum que hi havia penjat al pati. Aquell home sabria alguna cosa de l’Henri? Li feia por respondre amb una bala a una mirada inexpressiva. Algun d’ells recordaria la quantitat d’homes que havien mort? Va obrir la porta i la va tancar abans d’aixecar el fanal. Els estables feien olor de fenc i de pell. L’home de la Gestapo estava repenjat en una porta d’un dels estables, amb els turmells i els canells lligats i un sac al cap. La Nancy recordava la sensació. Va penjar el fanalet en un ganxo.

L’impacte, quan va estirar el sac del cap de l’home i va veure en Böhm parpellejant, va ser brutal. Una altra de les bromes de Déu. Ell ho sabia. Ara obtindria la resposta que volia, i de sobte va tenir por, por per primera vegada a la vida. Va ser com si el terra hagués desaparegut sota els seus peus, i va haver de fer un esforç monumental per aguantar-se dreta.

Havia tret la pistola i va prémer el canó contra la templa d’ell abans fins i tot que la seva ment el reconegués.

—És viu, l’Henri? —va preguntar.

Es va imaginar la bala a càmera lenta sortint del canó i explotant-li dins del crani, penetrant en la matèria tova del cervell, el llarg brollador de sang i os que volaria per sobre la palla de darrere d’ell.

Ell la va mirar fixament. En veure que estava disposada a esperar que respongués, es va ficar una de les mans lligades a la butxaca de la guerrera.

—L’hi diré. Però faci una cosa per mi. —Amb els dits va estirar la punta d’una carta i la va treure—. Enviï aquesta carta a la meva filla. Doni-me’n la seva paraula.

—Entesos.

Ell va aixecar les mans lligades i ella va agafar el sobre, se’l va guardar a la butxaca dels pantalons, encara aguantant el revòlver contra el cap d’ell.

—Ara digui-m’ho. És viu, l’Henri?

—La resposta és a la seva butxaca. És una carta de comiat per a la meva filla. Perquè sé que m’executarà, com jo vaig fer amb el seu marit fa setmanes. Va morir poc després d’una visita del seu pare i la seva germana. La vida té una simetria cruel.

La imatge del cervell d’en Böhm escampant-se per la palla va ser tan clara que la va sorprendre descobrir que no havia premut el gallet.

En Böhm la fitava, i per primera vegada des que s’havien conegut, semblava… confós.

—Faci-ho, Madame Fiocca. Vaig matar el seu marit. Vaig ordenar que el torturessin. El vaig turmentar durant setmanes. Va patir molt. Després la vaig torturar a vostè dient-li que tenia l’oportunitat de salvar-lo. Sé el que això li va fer, Madame Fiocca. Ho vaig veure. Ja va provar de matar-me una vegada. Per què dubta ara?

Ella va sentir la desesperació a la veu de l’home. Va posar el fiador al revòlver i se’l va tornar a guardar a la funda.

—No, Böhm. Haurà d’anar a judici. M’agradaria molt matar-lo, però seria egoista per part meva, no li sembla? Hi ha moltes més vídues, mares, pares i marits que necessiten aclariments de part seva. El lliuraré als americans.

Ell va entrellaçar els dits, però la Nancy va veure que li tremolaven. Va agafar el fanal i el va deixar sol en la foscor.