Capítol 8

L’Henri feia estona que treballava tranquil·lament al seu despatx, des de les set del matí. D’ençà que havia agafat la direcció de les empreses familiars feia deu anys, tenia el costum de dedicar el divendres al matí a fer net de la paperassa que se li havia amuntegat a la taula com un sediment durant la setmana. N’hauria convertit una bona proporció en notes per a la seva secretària, Mademoiselle Boyer, còpies per arxivar, preguntes per als advocats i els comptables fins i tot abans que els seus treballadors comencessin a omplir els tallers que hi havia darrere les oficines i el silenci d’aquelles primeres hores es trenqués lentament amb el so dels telèfons, els passos amunt i avall i la repicadissa dels carretons als passadissos de les oficines. El reconfortava aquell soroll creixent de la feina feta.

Gran part de la seva feina implicava viatjar a diversos punts de la costa i reunir-se amb altres empresaris en hotels, fàbriques, despatxos d’advocats, i per això gaudia d’aquell matí tranquil cada setmana en què podia reflexionar sobre tots els petits problemes i solucionar-los, per tal que les rodes del treball poguessin funcionar sense interrupció. No veia cap motiu per canviar-ho en temps de guerra, tot i que també era cert que la seva esposa no podia dinar amb ell tan sovint després del seu matí de feina com abans de la caiguda de França.

Per això no era habitual que la seva secretària piqués a la porta mentre el seu cafè encara estava calent i la paperassa estava sense acabar. La va fer passar.

—Monsieur Fiocca —va dir. El cos prim de la noia, normalment dret com un pal, semblava tremolar. S’agafava a la maneta de la porta com si tingués por de caure.

L’Henri es va treure les ulleres de llegir i li va somriure amablement.

—Què hi ha, Mademoiselle Boyer?

—Hi ha… hi ha uns homes.

L’Henri es va aixecar ràpidament i va anar a la finestra, respirant fort. Hi havia tres cotxes negres grans parats davant de l’edifici. Un dels xofers s’estava dret, però no estava relaxat o fumant com un soldat normal, sinó que tenia les mans agafades a l’esquena, mirant a l’infinit. La Gestapo.

Mademoiselle Boyer encara estava agafada a la porta.

—M’ho acaba de venir a dir Monsieur Callan. Ja estan interrogant els homes al taller. Uns altres estan escorcollant els arxius de la sala de contractació. Què faig?

L’Henri va aixecar el cap per mirar cap al port de Joliette, els vaixells de vapor i els molls, la gran blavor boirosa del Mediterrani més enllà.

—Torni a la feina, Mademoiselle —va dir—. Segur que ens vindran a veure en un moment o altre.

Va tornar a la taula i la noia es va retirar i va tancar la porta. L’Henri va acabar de llegir el contracte que estava estudiant i en va signar les dues còpies, i després va mirar-se la seva signatura. Ningú no sospitaria que li tremolava la mà. Va deixar les dues còpies a la pila per a Mademoiselle Boyer.

Aleshores va començar a llegir una petició per fer uns petits canvis en una comanda d’un dels seus subministradors per ajustar-se a «unes malaurades escasseses del moment actual». Percebia el canvi en el ritme de l’edifici. Sonava un telèfon sense que l’agafés ningú, els passos de fora eren apressats. Els cloncs i els xiulets que flotaven pel taller s’havien interromput. Va esperar, intentant llegir sense entendre res. La porta es va tornar a obrir i un alemany alt amb uniforme verd-gris i insígnies de comandant de les SS al coll va entrar a l’habitació. Un capità el seguia respectuosament. Darrere d’ells, l’Henri va veure Mademoiselle Boyer dreta, amb la boca oberta per l’esglai.

L’Henri es va tornar a aixecar.

—Gràcies, Mademoiselle Boyer —va dir amb calma, com si la secretària li hagués anunciat els nouvinguts com cal.

El comandant va mirar enrere, com si veiés la noia per primera vegada, i després va observar l’Henri amb un somriure.

—Em dic Böhm, Monsieur Fiocca —va dir en un francès excel·lent, però no li va oferir la mà—. Ell és el capità Heller. Ens haurà de disculpar per presentar-nos sense avisar.

—No es preocupin —va contestar l’Henri amb un cop de cap—. Seguin, senyors. En què els puc servir?

En Böhm va ignorar l’oferiment de seure i va anar cap a la finestra, admirant la mateixa vista que havia absorbit l’Henri.

—No cal, Monsieur Fiocca. I vostè tampoc cal que segui. Li hem de fer unes preguntes. Agafi l’abric. Voldríem que ens acompanyés a la Rue Paradis una estona.

L’Henri es va posar més dret.

—Faci’m les preguntes que vulgui. Parli amb la meva secretària, amb el meu comptable, però temo que tinc massa feina per perdre una tarda amb vostè.

En Böhm encara contemplava la vista.

—Ho farem, és clar, parlarem amb tots dos. Però em sap greu haver d’insistir perquè vingui amb nosaltres, Monsieur Fiocca.

Tan de pressa. Que estrany que, quan passava una cosa que feia mesos que esperaves, encara fos tan inesperada. Però la seva reputació, la reputació de la seva família, per força havia de comptar una mica a Marsella. L’Henri no es va arronsar.

—Per què ha vingut personalment si em volia interrogar a la central? Tinc entès que la Gestapo normalment envia un grup de gàngsters anònims amb una ordre d’arrest quan vol parlar amb algú. I normalment de nit.

Un petit rampell de desafiament inútil. L’Henri respirava a poc a poc. Utilitzaria la llei, utilitzaria els seus diners i la seva influència, i si calia, utilitzaria el seu cos per protegir la seva gent, i per protegir la Nancy d’aquells homes. El comandant Böhm no es va ofendre amb aquella pregunta. Finalment es va girar i es va acostar a la taula, mirant els papers abans de contestar amb un cop de cap educat.

—Com vostè, Monsieur Fiocca, feia estona que treballava. Necessitava estirar les cames. —Llegia a l’inrevés una de les cartes que l’Henri havia escrit aquell matí—. Ha estudiat mai psicologia, Monsieur Fiocca? Jo sí. A Cambridge, abans de la guerra. Sovint he pensat que el que hi vaig aprendre, d’entendre les persones, el seu comportament i les seves motivacions, seria de gran utilitat en el món de l’empresa. Suposo que també deu haver après aquestes eines, amb vista de l’èxit que ha tingut malgrat els temps difícils que corren. Sí, crec que tindrem molts temes de què parlar.

Els seus ulls es van trobar i l’Henri va sentir una fredor a la sang. En aquell moment va saber que ni la llei, ni els seus diners, ni la seva influència no serien prou protecció.