Capítol 42

Un home de mitjana edat amb granota de treball pedalava lentament per una carretera comarcal des de Sant Jòrdi. La roda de davant de la bicicleta grinyolava. Tot d’una va sentir un xiulet fluix per sobre. L’home va baixar de la bicicleta, va encendre la pipa i va esperar. En el precís moment que enviava un núvol satisfactori de fum enlaire, la Nancy i en Tardivat van sortir d’entre els arbres i el van saludar.

Ell no es va molestar a parlar, només els va donar un full de paper, va girar la bicicleta i se’n va anar. La Nancy li hauria fet un petó si s’hagués quedat quiet prou temps. Era un maquinista de tren que s’havia passat trenta anys estimant totes les locomotores, les travesses i les vies del seu tram, i ara estava fent tot el que podia per ajudar la Resistència a destruir-les. Sempre que no li demanessin que els donés conversa. La Nancy estava segura de poder-hi confiar, però havien quedat entesos el dia que s’havien transmès els primers versos del poema, i no podia estar segura que hagués sentit els versos següents la nit anterior, a Ici Londres, fins que no va sentir el grinyol de la bici.

—Quant de temps tenim? —va preguntar en Tardi mirant el paper.

—Quaranta minuts.

Van recollir la resta de l’equip del seu amagatall més endavant de la carretera i van passar a gual el Ruisseau de Mongon, un petit afluent del Truèire, sense que els veiessin, esquivant els bedolls i els pins. La Nancy va agrair tots els moments que havia passat en aquelles pistes i totes les hores d’entrenament físic que havia suportat. La pujada era brutal; van haver de grimpar agafant-se al tronc d’un arbre prim i després a un altre fins que van arribar a un promontori estret des d’on podien veure la carretera i el pont del ferrocarril.

La Nancy va treure el mirallet i en Tardivat va alçar les celles.

—Li asseguro, mon colonel, que està preciosa.

—No siguis burro, Tardi —va dir ella, i llavors es va desmentir ella mateixa traient-li la llengua. Va comprovar la posició del sol, va obrir el mirall i el va girar, de manera que projectés tres flaixos ràpids. Molt lluny per sota d’ells, al riu, els va respondre un únic flaix. La Nancy va tornar a moure el mirall, dues vegades.

—El volaran d’aquí a vint minuts? —va dir en Tardi, mirant el rellotge.

—Això mateix. Ens hi posem? Tothom té clar el pla?

En Jean-Clair va esbufegar.

—Mon colonel, podria dibuixar aquest pont dormint i cada vegada que m’empasso saliva noto gust d’acer. —Es va picar la motxilla—. No el podem volar ara?

La Nancy va sentir que els llavis se li estiraven en un somriure, i va notar un pessigolleig als dits. «Viure és això», va pensar. «La vida és això».

—Rebut.

En Tardi, en Mateo i en Juan van sortir primer, i vuit minuts després els va seguir la Nancy amb en Franc i en Jean-Clair, mantenint-se a una altura on els arbres els tapaven una mica, i mirant cap a la pista de baix, on patrullaven els alemanys, que seguien el curs serpentejant del riu, a mig camí entre ells i l’aigua. La Nancy era tan a prop com podia sense perdre la cobertura dels arbres, i això volia dir un centenar de metres de camp obert en pendent pronunciat per arribar a les pilones de ciment.

—Preparats?

Els dos homes van assentir sense mirar-la, concentrats només en la base del pont. En Mateo obria i tancava els punys.

La Nancy va mirar el rellotge.

—Ara.

Una explosió sufocada es va escampar des del pont viari, després una altra detonació més seca, i la Nancy va veure una gran columna de pedra i fum que brollava del centre del riu. En Franc i en Jean-Clair es van precipitar muntanya avall de seguida; la Nancy no va poder resistir la temptació de girar-se i va veure la patrulla de l’extrem occidental del camí que corria cap al soroll exposant-se sense voler a una ràfega de metralladora provinent dels arbres. Es van desplomar.

Llavors va córrer ella també.

En Jean-Clair ja s’havia enfilat a dalt de la pilona de ciment, sis metres sobre els seus caps, havia lligat una corda i els l’havia llançat. La seva mare tenia raó quan deia que era un bon escalador, i tenia motius per estar-ne orgullosa; era com una rata pujant per una canonada, feia goig de veure. En Franc, segons que li havia dit la seva germana, solia escapolir-se de casa per anar a veure la seva xicota a Montluçon sortint per la finestra de l’habitació i passant per les teulades en la foscor. I des que la Nancy havia unit forces amb en Gaspard, en Franc s’havia mostrat molt respectuós amb ella, intentant compensar que el primer dia s’hagués conxorxat per matar-la. Ara tots dos dominaven els explosius, i els manipulaven amb cura i seguretat. Per això eren el seu equip del pont.

Va pujar la paret, ajudant-se amb la corda, i en Franc la va seguir. En Jean-Clair va recollir la corda i se la va guardar a la motxilla. La Nancy va tornar a mirar el rellotge.

—Quinze minuts.

Des de la posició del pont viari els arribava el so de foc d’armes lleugeres. En Rodrigo i el seu equip tenien ordres de procurar distreure els alemanys tant com els fos possible.

La Nancy, en Franc i en Jean-Clair van començar a pujar els graons de pedra. «No miris amunt, no miris avall». L’entremat metàl·lic dividia el món en formes impensables. Diamants torts de cel i riu, ribes i bosc. Però no hauria anat malament tenir una barana. Qualsevol diria que l’enginyer més important de França hauria d’haver previst la col·locació d’una barana. No van tenir tanta sort.

Les patrulles de dalt del pont i els guàrdies de les torres de guaita aviat deixarien de mirar les restes del pont viari. Va pensar en el ritme dels seus passos. Cantó sud a dalt, cec des d’aquell angle. Cantó sud a baix, esperava que fos un punt mort. Cantó nord a dalt, aviat cec. Cantó nord a baix, ni cec ni mort. Amb sort el guàrdia encara estaria distret. Si aconseguien arribar a dalt de l’arc abans que cap d’ells pensés a mirar cap a l’entramat de ferro, potser no els veurien. Era una bona sensació: la cremor als músculs, l’emoció de fer allò per a què s’havia entrenat. Ni tan sols sobrava el pes dels explosius a la motxilla.

Gairebé hi eren. Va tornar a mirar el rellotge, i alhora va sentir la campana d’avís per sobre d’ella, a les vies. L’avís dels deu minuts. Punyeta. Van fer l’últim esforç, amb les cames rondinant; sentia en Jean-Clair panteixant darrere d’ella.

Hi eren. Va mirar amunt, buscant els punts correctes on calia col·locar les càrregues per crear una cadena de tres blocs en tota l’amplària de les vies, dos quilos d’explosius a cada bloc per obrir un forat a través de la part superior de l’arc, com una ganivetada.

Som-hi. A treballar.

Es van dispersar. La Nancy es va quedar a la passera de vianants mentre els dos homes s’enfilaven com micos al llarg de les bigues. Amb moviments eficaços i assajats, que no demanaven paraules. Ells també havien sentit la campana i sabien perfectament què volia dir.

La Nancy va enroscar el cable detonador dins de l’explosiu. En Jean-Clair caminava, aparentment en el buit, fent equilibris sobre un dels travessers centrals, amb els paquets d’explosius ja col·locats. Va agafar el cable que ella li va passar i el va enroscar a la seva càrrega, i en acabat el va llançar a en Franc, que el va enterrar en la seva, es va girar i va somriure.

—Sis minuts —va dir la Nancy.

Tocava posar el detonador a pressió. En Franc es va gronxar fora de l’entramat de ferro, va passar de llarg en Jean-Clair fins a la Nancy i l’hi va prendre de les mans. Aleshores es va impulsar endavant fins al punt que quedava per sota de les vies.

—Jean-Clair —va dir ella—, vine.

—Només em vull assegurar que està ben posat, mon colonel.

En Franc va estirar la mà per col·locar l’interruptor de pressió just on el pes del tren en passar havia d’activar els focs artificials. Tenien sis minuts per allunyar-se de l’explosió. Era gairebé massa…

Els trets van aixecar guspires del ferro que li van saltar a la cara i gairebé la van deixar cega. Es va tirar a terra de costat. En Franc va cridar i va caure a la passera i va rodolar. La Nancy el va agafar pel cinturó i el va recuperar amb una estrebada. L’interruptor de pressió va rebotar sobre el ferro i va caure al buit. En Franc va estirar la mà i amb prou feines el va tocar en la caiguda cap al riu, on va desaparèixer. Era massa lluny perquè sentissin l’esquitxada.

—Mon colonel… —va dir en Jean-Clair; la seva veu sonava funesta.

La Nancy es va girar i una altra ràfega de metralla els va caure al voltant. En Jean-Clair s’havia agafat a una de les barres centrals amb un braç i estava estirat sobre la V d’un travesser. Ja tenia la camisa xopa de sang i la Nancy va veure com li bategava una altra ferida a la cuixa.

Va sortir de la passera i es va arrossegar cap a ell de quatre grapes per una biga de trenta centímetres, sense deixar de mirar-lo a la cara.

—Jean-Clair, et baixarem.

—L’interruptor de pressió? —va panteixar ell, fent un esforç per pronunciar cada mot.

—Ha caigut, oblida-te’n. Els nazis poden quedar-se el seu pont. Dona’m la mà.

Ell va brandar el cap. La va mirar.

—Doni’m una granada, mon colonel.

El va entendre perfectament. Una granada no faria cap mal al pont, però si explotava allà, en aquell punt concret, n’hi havia prou per detonar les càrregues.

—No.

—Mon colonel! —va dir ell—, sisplau.

No va poder dir res més. La Nancy se’n va treure una del cinturó. L’hi va posar a la mà, li va tancar els dits a sobre.

—Tregui-li l’anella.

La Nancy hi va treure l’anella, i va fregar els artells del noi amb les puntes dels dits.

—Per França —va dir ella, i ell va fer un petit somriure, amb els ulls mig tancats.

—Per la llibertat —va xiuxiuejar.

—Nancy! —Era en Franc que la cridava.

Va recular per la biga fins que ell la va agafar per darrere i la va arrossegar mig metre, i després la va empènyer per la passera.

No calia tornar a mirar el rellotge; sentien com tremolava la terra a mesura que s’acostava el tren. Per sobre sentien els crits desesperats d’advertència dels guàrdies, però es perdien en l’estrèpit metàl·lic del rugit del comboi. La Nancy va córrer. El pont va tremolar en sentir el pes de la locomotora i, quan ella va aixecar el cap, es va convertir en un malson llampegant de metall retrunyent.

En Franc va tornar a cridar el seu nom i la Nancy es va adonar que eren al punt del ràpel. No tenien temps. En Franc ja havia amarrat la corda i havia començat a baixar. Mentre ella es lligava la corda una altra ràfega de metralla va sortir de la riba, i llavors va saltar al buit i va mirar amunt: el tren ja s’atansava a l’altra punt de la riba.

La seva baixada va ser massa ràpida, però no prou, amb la corda que li cremava i li aixecava la pell dels dits. L’havien espifiat, el tren estava a punt de trepitjar les càrregues.

Tot va passar alhora. La Nancy va caure amb força a l’aigua, i va forcejar per desfer-se de la corda a la vegada que el corrent la girava de cap per avall i per sobre d’ella esclataven les càrregues. Una, dues. Una, dues. Granada, càrrega del mig, cantó oest, cantó est. El món era tot soroll i aigua. Estava sorda i cega, capgirada al riu; una onada de calor i llum la va impactar mentre pedres i arrels li retenien les cames. Els pulmons li van començar a fer mal. Llavors va sentir una mà que li estirava el canell i que l’aixecava, i va agafar una gran glopada d’aire.

En Tardi l’estirava cap a la riba. Se’n va apartar i es va aixecar com va poder a temps de veure com en Mateo treia en Franc de l’aigua. Es van quedar quiets, muts, mirant.

La columna de fum es va anar dissipant i la Nancy va veure l’estrip que havien fet al bell treball de ferro d’Eiffel. La resta del pont va gemegar i es va gronxar, però el tren encara hi era, i no es movia. Com era que no havia passat a tota velocitat? La Nancy es va fregar els ulls, intentant eixugar-se l’aigua del riu. No. L’últim vagó havia quedat a sobre el lloc de l’explosió, i ara penjava entre les barres tortes. Es decantava i estirava el tren cap endarrere.

Va començar a recuperar l’oïda, el xiulet agut es va difuminar. A través del xerric del metall va sentir els altres sons: crits, els crits dels soldats de l’últim vagó. Massa esmaperduda per moure’s, la Nancy va veure com els homes del tren, que encara continuava sobre el pont, intentaven desenganxar-lo, i els crits suplicants dels homes suspesos en el buit que veien el que estaven fent.

Uns altres soldats trencaven els vidres dels vagons més propers a la locomotora, saltaven fora i es posaven a córrer en direcció nord pel pont, una multitud aterrida. Un va caure, o algú el va empènyer, i l’abric de l’uniforme es va obrir, els braços es van agitar fins que va tocar l’aigua. El tren va tornar a recular, el pont es va gronxar i més homes van caure al buit.

Llavors va guanyar el buit. Primer lentament, i tot seguit molt ràpid, l’últim vagó es va decantar i va estirar cap enrere la resta del tren; l’estructura de metall va sospirar i va caure de cantó com si intentés treure-se’l de sobre, i el tren es va precipitar al buit els cent vint metres fins a l’aigua. L’obra mestra d’Eiffel no es va esfondrar del tot, però es va enfonsar i es va retorçar. L’arc es va deformar i va gemegar com un animal adolorit.

Algú va cridar el seu nom.

—Nancy! Ara!

En Tardi, que la sacsejava per les espatlles.

—Retirada! —va dir, i tots van córrer en direcció al bosc, cap al punt de trobada, just quan les metralladores fixes de l’altra riba els apuntaven i començaven a aixecar les pedres dels seus peus a còpia de bales.