Capítol 33

Hauria jurat que s’acabava d’adormir, després de tornar al campament esgotada i triomfant, quan en Denden la va despertar.

—Nancy, corre, que tenim problemes!

Ella va intentar posar-se els pantalons i les botes mig adormida. No tenia ressaca, no, només era la falta de son…, tot i que no sabia què li passava a l’ull que ho trobava tot molt brillant. El campament estava silenciós, massa. Què diantre passava?

—Nancy!

—Que ja va, home!

Va sortir de la tenda i va veure que en Denden ja s’havia endinsat al bosc en direcció al gorg d’aigua calenta i li feia senyals perquè el seguís. Primer va comprovar que portava l’arma a la funda del costat i després el va seguir. Potser en Fournier havia enxampat un espia i volia que l’ajudés a interrogar-lo. O en Denden creia que havia arribat el moment d’aturar l’interrogatori… Els pensaments s’atropellaven al seu cap espès mentre baixava pel camí. Sentia homes que parlaven, i si bé no en distingia les paraules, sí que sentia el to. Relaxat, content i tot. Aleshores què…?

Va entrar a la clariana i va veure l’autobús vell que havien robat la nit abans.

—El vam deixar a baix! Com carai ha arribat aquí?

Gairebé tots els homes d’en Fournier hi eren, a més d’ell mateix, els espanyols i en Tardivat. Estaven bruts com un pecat i semblaven la mar d’encantats de si mateixos.

—Ahir a la nit el vam pujar empenyent! —va dir en Jean-Clair, tot emocionat.

En Fournier es va treure el cigarret de la boca.

—He pensat que li aniria bé per tenir intimitat, capità. L’hem arreglat una mica perquè hi estigui còmoda.

Era la primera vegada que li deia capità sense aconseguir que el seu grau semblés un insult, i la primera vegada que ho deia estant tan sobri.

—Gràcies —va dir ella, i era sincera.

Esperaven que hi entrés. Ho va fer, i els homes van espiar per les finestres mentre ella examinava la feina feta. Havien arrencat unes quantes fileres de seients i la resta estaven col·locats com si fos una saleta. A la part de davant, al costat de la cabina, una taula feta de caixes estava envoltada de seients com si fos una sala de reunions. En un cantó de l’autobús, un parell més de caixes posades l’una sobre l’altra feien de prestatges, i un d’aquells poca-soltes fins i tot havia arrencat unes flors i les havia posat en una llauna a dalt de tot. Al fons de l’autobús, hi havia dues files de seients juntes de manera que es podien utilitzar com a catre. A sobre, una camisa de dormir, feta de peces llargues de seda, i un parell de mantes plegades al costat.

La Nancy va agafar la camisa de dormir, va palpar la suavitat de la roba i se la va penjar del braç abans de sortir. Els homes la miraven impacients com cadells.

—La mare que us va parir! M’encanta!

Es van posar a cridar i a donar-se copets a l’esquena.

—Au, ara a esmorzar —va dir en Denden, fregant-se les mans—. Mentre la capità s’instal·la.

Somrient i donant-se empentes entre ells, com criatures que tornen a casa de l’escola, la majoria dels homes van enfilar la pujada cap a la clariana de dalt.

—Tardi? —va cridar la Nancy.

En Tardivat es va separar de la rereguarda del grup i va tornar amb ella, mirant a terra. La Nancy va aixecar la camisa de dormir de color ivori.

—L’has fet amb el meu paracaigudes. Tardivat, és perfecta… Però no era per a la teva dona?

Ell va mirar com es posava la camisa sobre el cos i palpava els plecs vaporosos. En Tardivat va somriure, un artesà feliç de veure apreciada la seva feina.

—Com tot el que faig, capità, però no s’ho pot posar. Va morir el 41. Li agradaria que se la quedés, n’estic segur.

La Nancy va sentir un nus a la gola.

—Gràcies —va dir amb dificultat.

El sol que penetrava el baldaquí del bosc va il·luminar la cara d’ell amb llums i ombres.

—Amb molt de gust, capità.

Es va girar per enfilar la pujada sense esperar que la Nancy digués res més i ella se’l va quedar mirant. Se’ls havia guanyat, a en Fournier i als homes. La seguirien, l’escoltarien, i quan es produís la invasió, podria oferir a Londres un grup de combatents entrenats i disciplinats, a més de sabotejadors.

La victòria hauria d’haver estat dolça, però ella continuava notant un regust amarg. Es va adonar que tenia agafada amb força la roba de la camisa de dormir i va recordar el moment que el seu entrenament s’havia imposat i havia etzibat el cop mortal al coll de l’alemany. Va tancar els ulls. Prou. Era necessari. Si volia lluitar al costat d’aquells homes, n’havia d’assumir les conseqüències. Igualment, havia estat més fàcil voler matar nazis a Londres. Era més difícil del que s’havia pensat fer-ho amb les seves pròpies mans. Merda. El que feia que odiés els nazis era el menyspreu que sentien per la vida humana, la brutalitat, i ara ella havia d’aprendre a sentir menyspreu per les vides d’ells, no patir pel guàrdia que havia mort, o aquell a qui les bales d’en Fournier havien fet que la sang li ruixés la cara, que potser eren homes normals amb mares i esposes, atrapats en una situació que no entenien realment. Però quina alternativa hi havia? Oferir-los un te i comprensió? Enviar-los a l’habitació perquè eren uns invasors assassins molt dolents? No. Necessitava assumir part d’aquella brutalitat. Necessitava sacrificar… què? Un racó de la seva ànima. D’acord. Acceptaria aquest tracte.