Capítol 36

Tan bon punt la Nancy va arribar al campament, es va endur en Fournier, en Tardivat, en Mateo i en Denden al seu autobús i els ho va explicar tot.

—Que el bombin —va dir en Fournier, encenent un altre cigarret. Si no vol escoltar, que el matin els caps quadrats.

En Denden va brandar el cap.

—Si només fos en Gaspard, diria que endavant. Que el comandant Böhm se’l cruspeixi per esmorzar. Però té centenars d’homes escampats per aquelles muntanyes. No podem deixar que en Böhm se’ls poleixi per dinar.

En Fournier va inspirar i es va abocar sobre el mapa que havien desplegat.

—O sigui que vol que fem alguna cosa? Què?

La Nancy va assenyalar les rutes que portaven a Mont Mouchet. Es feia estrany pensar que tot just feia unes setmanes aquells llocs només eren línies en un mapa. Ara podia veure tots els camins, qui vivia a cada casa als pobles, recitar el nom de tots els pagesos amics, tots els possibles col·laboracionistes.

—No ens podem arriscar que ens destrueixin. Els alemanys tindran suport aeri; per tant, ens hem d’ocultar dels bombarders i dels avions Henschel, però, i els soldats d’infanteria? Amb això sí que podem fer alguna cosa. No hi ha bons camins que portin al cim des de l’est, i m’imagino que els alemanys enviaran els seus homes des de Pinòus, Claveiras i Paulhac, i després intentaran acabar l’encerclament de Mont Mouchet des d’allà. Aquestes són les tropes que podem entorpir. Així donem als homes d’en Gaspard la possibilitat de resistir fins que es faci de nit i llavors desaparèixer a la muntanya i el bosc, o a través d’Auvèrs, abans que els alemanys puguin tancar la trampa del tot.

En Fournier va picar el mapa sobre el camí del nord de Mont Mouchet.

—Aquest camí el conec bé. Hi podem posar unes quantes trampes bomba.

—Molt bé —va dir la Nancy. Tàctiques de dilació en comptes de batalles declarades. Finalment en Fournier pensava com un guerriller.

—Per acabar a temps, hauré d’agafar el gazogène —va afegir en Fournier.

Només tenien tres d’aquells camions de carbó, però tenia raó. La Nancy va dubtar. Va prendre una decisió.

—D’acord. Prengui’l. Però amagui’l bé i torni a peu. Els camins estaran plens de soldats, la setmana vinent.

Li va sostenir la mirada fins que ell va assentir; després es va dirigir a en Mateo.

—Nosaltres agafarem el camí de Claveiras. Necessitarem guies en grups de tres pels camins que van a Le Besset; s’hauran d’encarregar de treure els homes d’en Gaspard de la batalla.

Va mirar els homes un per un. Tots van assentir.

—Que els pagesos ho sàpiguen. Tardivat, coordina els grups de rescat i organitza la rebuda dels que se’n surtin. Amagueu-vos al bosc, porteu subministraments als masos per sobre de Chavanhac. I tu t’encarregaràs d’improvisar emboscades a petita escala als camins més secundaris. Aprofita per fer que els nois nous entrin en acció, però que no prenguin mal. Denden, passi el que passi, no et saltis la transmissió. Digues a Londres que necessitem més subministraments mèdics i explosius.

Va enrotllar el mapa.

En Denden es va acabar el te de la seva tassa.

—Esplèndid. Que comenci l’Operació Malparits Desagraïts.

En Mateo i la Nancy es van endur una dotzena d’homes, entre els quals hi havia en Juan i en Rodrigo, al fons de la vall i al camí de Claveiras. Ella tenia l’esperança de trobar el que necessitava a uns tres quilòmetres de Mont Mouchet, on les pastures als costats del camí estaven esquitxades d’arbres madurs. No parava de mirar el rellotge. Estava segura que en Böhm aconsellaria als militars que ataquessin la posició d’en Gaspard de seguida, abans que la notícia de l’escena horrible del mercat i les seves conseqüències tingués temps d’escampar-se. Quant temps es tardava a fer els últims preparatius per a un atac així? Informar els oficials, reunir els vehicles i l’armament? Es va passar la meitat de la caminada intentant calcular-ho, i l’altra meitat jurant-se a si mateixa no tornar-hi a pensar.

Van arribar a la carretera quan el sol estava més alt, i al cap de vint minuts van trobar un lloc per al primer escenari de l’operació. Quan la Nancy va veure un roure prou alt per blocar la carretera, va fer un petó a l’escorça arrugada i en acabat va dir a en Mateo que el fes caure amb una càrrega d’explosiu plàstic. Després va enviar un parell d’exploradors cap a Claveiras per vigilar la carretera i avisar els del poble perquè no s’hi acostessin. Els exploradors que va escollir eren dos dels nois més joves, i quan marxaven, la Nancy va veure que en Mateo els observava fins que van desaparèixer en un revolt.

—Et preocupen, Mateo? —va preguntar, tot passant-li l’explosiu plàstic de la seva motxilla i mirant com feia un cercle pulcre de càrregues al voltant del tronc gruixut.

—No. És que tinc vint-i-tres anys, i em fan sentir com un iaio.

—Per què?

Ell va clavar un llapis detonador a la càrrega i va pessigar la tapa de coure.

—A cobert!

Van córrer cap a les rases de la carretera, abaixant el cap, fins que van ser a una distància segura.

—Perquè —va dir en Mateo, com si no s’hagués interromput la conversa— vaig agafar un rifle amb setze anys i no he parat de combatre des de llavors.

—Potser hauries d’haver provat d’agafar una noia —va dir la Nancy. Ell va gemegar—. Potser en Jean-Clair te’n pot ensenyar. La seva mare em va dir que havia deixat cors trencats a tots els pobles dels Alps. Semblava encantada.

La resposta d’ell, en castellà, i segurament obscena, es va perdre en l’esclafit sobtat de l’explosió. Després, soroll de llenya partida i la tempesta de fulles que va causar la caiguda del gran arbre. L’impacte va fer tremolar el terra. La Nancy va aixecar el cap. Execució perfecta. El roure havia caigut sobre tota l’amplada de la carretera.

Va sortir de la rasa, es va treure la motxilla i va agafar una de les seves valuoses granades antitanc. Quants homes enviarien els alemanys? Va tenir una visió, com si l’hi portés la brisa, dels homes d’en Gaspard agrupats a les construccions del vell mas agafats per sorpresa per una onada de foc d’artilleria, els brolladors de terra, els xiscles dels obusos, la sang i la confusió.

La Nancy va sentir el vent de la primavera a la cara, i va recordar la sensació, un brunzit a la sang, de l’atac al transmissor. No era por, sinó un estrany enaltiment dels sentits. Tenia un no-sé-què de perillosament deliciós.

—Jean-Clair! Para de mirar la carretera i observa el que fa la capità Wake! —va dir en Mateo secament. En Jean-Clair es va sobresaltar i la Nancy gairebé va deixar anar el coi de mina—. Els exploradors xiularan quan vegin alguna cosa —va continuar en Mateo—. Tu observa i aprèn-ne.

Observar i aprendre, sí, senyor. La Nancy volia trobar el lloc perfecte sota el tronc caigut. Els alemanys haurien de fer servir els seus vehicles pesants per treure del mig aquell monstre, i quan es comencés a moure, la granada esclataria, si no és que la localitzaven abans. Es va estirar de bocaterrosa i es va arrossegar sota les branques. Les fulles se li van enganxar als cabells. Era una granada Hawkins, impossible de llançar lluny, però brutal, una bèstia adaptable amb mig quilo d’explosiu a dins. Utilitzava una ignició química, detonada a pressió; per tant, encara que fos una granada, era perfecta per fer-la servir com a mina per a trampes bomba com aquella. La va empènyer davant d’ella, impulsant-se amb els colzes per passar entre les branques recargolades del roure sobre la carretera de grava, buscant un plec al tronc. Una mica més endavant. Va mirar a dreta i a esquerra, calibrant la distància a la cuneta, la cobertura per sobre. Allò li serviria, entaforada sota el tronc de l’arbre, i prou endavant perquè el tronc no absorbís tota la força de l’explosió i deixés intacte el vehicle que l’empenyia.

Va treure l’anella de retenció, va sentir el crac d’una branca que es partia i el tronc es va moure cap a ella. Va estirar la Hawkins amb la punta dels dits, maldant per apartar-la mentre el tronc es posava precisament a sobre d’on havia volgut col·locar la maleïda granada.

Una pujada sobtada de sang al cap li va fer tremolar la mà. Va esperar per assegurar-se que no era morta.

—Tot bé, capità? —va sentir que deia en Mateo.

—De primera —va contestar amb les dents serrades. Llavors va respirar fondo i va recol·locar a poc a poc la Hawkins. Es va arrossegar enrere entre les branques, amb els nervis a flor de pell.

En Mateo la va ajudar a aixecar-se i ella es va passar la mà pels cabells per espolsar-se’n els branquillons. El camp semblava artificialment silenciós, o potser és que ella escoltava massa intensament. Va sentir el soroll d’un dels exploradors que corria cap a ells.

El noi corria cap a la barricada com si el perseguís Hitler en persona.

—L’arbre està minat! —va cridar la Nancy, i el noi va frenar amb una derrapada sobre la grava, sense deixar de mirar el roure gegant com si s’hagués d’aixecar i plantar-li cara.

—Què? —va dir en Mateo, malcarat, quan va arribar el noi.

—A dos quilòmetres. Crec… crec… que mil homes. Crec que artilleria també —va dir panteixant.

En Mateo va encendre un cigarret.

—No et devies pensar que vindrien a la festa amb globus i serpentines, noi.

La Nancy el va mirar malament.

—Situem-nos en posició, d’acord?

Van deixar en Juan al bosc a prop del roure caigut, van caminar un parell de quilòmetres a l’est i van dividir el grup. En Rodrigo es va endur la seva patrulla als costers septentrionals, mentre en Mateo i la Nancy col·locaven trampes de corda bàsiques amb dos nois francesos, en Jean-Clair i en Jules.

—Tant de bo tinguéssim més temps —va remugar en Mateo a la Nancy mentre ella tornava a remenar dins la motxilla.

En Jean-Clair i en Jules els observaven. Ella no va contestar.

En Mateo va agafar un parell de granades de mà i un rotlle de cinta americana i va lligar la primera granada al tronc prim d’un arbre jove de la cuneta, a l’alçada de la cintura. No va tornar a parlar. La Nancy va lligar la corda a un altre arbre jove de l’altre costat de la carretera, i en acabat va tornar per veure com en Mateo lligava la seva punta de la corda al percussor. Ho va fer amb pulcritud.

—Jean-Clair —va dir la Nancy—, tu i en Jules agafeu l’altra granada, i col·loqueu-la com aquesta vint metres més enllà.

En Jean-Clair va agafar la granada, la corda i la cinta, i els dos nois se’n van anar trotant.

La Nancy va observar com lligaven la trampa de corda a l’altura justa per a la part davantera d’un camió de tropes. Tot i saber on era, la Nancy amb prou feines distingia la corda prima, grisa i tibant, a través de la carretera, entre les clapes d’ombra. Quan en Jean-Clair i en Jules van tornar, la Nancy va notar les seves expressions concentrades i tenses, i allà on els dits subjectaven les metralladores Bren, va veure la lluentor delatora de la suor sobre el metall.

Va parlar fluixet.

—Nois, esteu ben entrenats. Ho fareu molt bé. Aneu a la vostra posició.

Van assentir, amb la nou del coll pujant i baixant per empassar-se la saliva de la por i l’excitació, i van pujar el petit coster en direcció sud. D’entrenats, res de res. Dues o tres setmanes en una classe de cinquanta amb la Nancy d’instructora, escridassant-los, no era precisament Sandhurst.

—Esperem que no s’equivoqui, capità —va dir en Mateo, tot saltant el muret de pedra que separava la carretera del camp.

No hi havia bona cobertura en aquell cantó de la carretera, només una rasa de desguàs al marge més alt del camp, i després el bosc de darrere.

—Per què? —va preguntar, seguint-lo.

—Perquè si s’equivoca amb aquest atac, hauré de desactivar la primera trampa bomba d’en Jean-Clair.

Pretenia ser una broma, però la Nancy estava massa tensa per riure.

—No m’equivoco —va dir, i va pujar el pendent allunyant-se d’ell. Llavors es va parar, i va notar la vibració en l’aire abans i tot de sentir la explosió més amunt, a la carretera.