Capítol 37

Les dues hores que van passar esperant que el comboi acabés de retirar el roure i arribés fins al seu costat van ser una tortura refinada.

La Nancy tenia ganes d’acabar, necessitava moure’s, lluitar, però cada moment que els alemanys s’entretenien buscant més trampes bomba era un moment més que tenia en Gaspard per preparar la seva defensa i començar a treure els seus homes de l’altiplà. Va mirar el rellotge. Només quedaven quatre hores de llum. Si podien impedir que els alemanys envaïssin Mont Mouchet abans que es fes fosc, la majoria dels combatents d’en Gaspard tindrien temps d’arribar a la muntanya.

Va tirar el cap enrere, repenjant-lo a la paret negra de la rasa, i es va comptar les respiracions, però el va tornar a aixecar de cop quan va sentir una ràfega de metralladora a l’oest. Uns minuts després van arribar les detonacions guturals de morter i l’espetec del foc de rifle. Era la segona part del pla. Tan bon punt tornés a estar neta la carretera, en Juan tenia l’ordre de disparar al comboi i fugir. Amb una mica de sort, els alemanys perdrien una altra hora buscant-lo.

Al cap de vint minuts, en Juan va caure a la rasa panteixant al costat d’ells. En Mateo el va abraçar amb un petit sospir que va ser l’únic senyal que va delatar que l’espera se li havia fet dura.

—Què? —va preguntar la Nancy.

—El nano tenia raó —va contestar en Juan—. Uns mil soldats amb artilleria de suport. La mina s’ha carregat l’eruga del tanc que han enviat per retirar l’arbre; l’han hagut de reparar abans de poder-se moure. Tot molt organitzat. Quan semblava que estaven a punt d’acabar, els he enviat una petita ràfega. —Va fer com si disparés la seva metralladora—. Al cap de dos minuts tenien morters a la meva posició. He tocat el dos. —Semblava impressionat a contracor—. Són Waffen-SS. No havia vist mai tropes tan bones en aquesta zona. Només el millor per a en Gaspard.

La Nancy va renegar fluixet. Només els faltava aquesta. Tropes de primera i en quantitat. Sentia olor d’all silvestre, d’oli d’armes, la fortor mineral del sòl, suor. Arribarien aviat. Es va girar a la rasa i va posar la mà al braç d’en Jean-Clair.

—Escolta, noi, la nostra tasca no és aturar aquesta gent, només entorpir-la. Volem que perdin el temps empaitant-nos. Farem una mica de soroll i ens esvairem com el fum. D’acord? —Va parlar tan fluix que només en Jean-Clair la podia sentir.

—D’acord —va dir ell.

Van passar els minuts amb lentitud fins que la Nancy va sentir la remor dels motors en la distància; llavors va aixecar la veu.

—Si algú dispara abans que doni l’ordre, el mataré jo mateixa. Queda clar?

—Sí, capità… —van murmurar.

El rugit gutural dels camions dièsel es va sentir més clar. La Nancy va mirar entre l’herba alta que vorejava la rasa. Un tanc lleuger al capdavant anava seguit de dos vehicles semieruga que remolcaven canons obús. Maleït sia. Les granades no els farien ni una osca. Va veure passar els vehicles, fent tremolar la vall al seu pas, i llavors la massa d’infanteria que hi anava al darrere, en files de quatre. Quan van passar pel seu costat, a uns trenta metres de distància, els va poder distingir les cares. Homes, no nois. En forma, ben alimentats, amos de l’univers, amb les files ben ordenades, marxant al mateix ritme. Més a l’oest, al llarg de la carretera, es convertien en una serp verda que feia esses per la vall. La seva vall.

Va estrènyer fort la seva Bren, sentint el metall, càlid pel sol de primavera, sobre els dits, i va resar, no a Déu, sinó a qui hagués fet les granades a la Gran Bretanya, i esperant que hagués obrat una mica de màgia extra, o que la brisa, la humitat de l’aire, els milions de petits moviments del món signifiquessin que una d’elles anés a parar sota un dels semierugues abans que explotés. Que destrossés un motor i obligués els alemanys a deixar un d’aquells canons obús inutilitzats a la carretera en comptes de pujar-los per la muntanya i provar-los amb els nois del campament d’en Gaspard.

Va explotar la primera granada, una explosió curta i anguniosa, que va fer tremolar la vall i va fer envolar un estol d’ocells sobresaltats. Després la segona, que va esclatar mig minut després. El soroll va ser diferent, una explosió sufocada, duplicada, que va fer tremolar el terra, no l’aire. La Nancy es va arrambar a la rasa, mirant el fum. Sí. Una columna de fum negre i untuós amb oli de motor del primer semieruga.

Va sentir que en Jean-Clair es movia al seu costat.

—Espera que et toqui, Jean-Clair.

Des del bosc, va caure sobre els alemanys un espetec de metralladora i l’eco triplicat pels alts costers de sobre, a l’altre costat de la posició de la Nancy, cortesia d’en Rodrigo i la seva patrulla. L’espetec de metralladores lleugeres i el cop sec de les bales a la grava barrejat amb les ordres urgents i seques cridades en alemany, els crits dels homes ja ferits, després un estrèpit buit quan el tanc de combustible del semieruga malferit va explotar i la ferum els va caure a sobre. Els homes de les SS van reaccionar ràpidament, prenent posicions rere els vehicles que quedaven per disparar. A la Nancy se li van posar blancs els artells sobre la culata de la seva Bren mentre veia com quatre grups de tres regiments d’infanteria situaven morters al caire septentrional, on els murets de pedra que vorejaven la carretera els oferien una mica de cobertura, i començaven a apuntar cap a la posició d’en Rodrigo. La Nancy va sentir el gust de l’adrenalina, amarga, al fons de la gola.

—Capità —va dir en Jean-Clair, amb desesperació.

—Espera’t! —va dir ella, baixet i amb fúria.

Més ordres, dites ràpidament en alemany, i grupets d’homes, amb els rifles en bandolera, es van posar a córrer cap al pendent septentrional i després a l’oest, cap a la posició d’en Rodrigo, a punt per encerclar la seva patrulla des de dalt.

Havia arribat l’hora de fer enrenou.

—Ara!

En Mateo i en Juan es van aixecar d’un bot i van llançar granades des de la rasa a través de la pastura i a la carretera entre els homes dels rifles situats darrere del semieruga, mentre la Nancy, en Jean-Clair i en Jules concentraven el foc en els equips de morter. El temps va passar molt a poc a poc i alhora massa de pressa. La Nancy va sentir cada bala que sortia de la Bren com si fos el seu cos quan va perforar l’uniforme gruixut del caporal que apuntava amb el morter, una, dues, tres, per l’esquena, en una diagonal des de l’espàtula, la columna, els ronyons, i el va fer caure endavant. El tub va caure de costat i va enviar la càrrega pendent avall, i un gran plomall de terra i roques va brollar enlaire.

Allò els va descol·locar.

—Correu! Correu! Correu! —va cridar la Nancy, i va seguir en Mateo i en Juan a l’oest per la rasa, mig ajupits, mentre els alemanys encara intentaven entendre d’on venia el nou atac.

La Nancy va agafar una altra granada del cinturó mentre corria, va estirar l’anella amb les dents i la va llançar per sota l’aixella a través del camp. Va explotar contra la paret i va ruixar les tropes de fragments de roques.

Els homes d’en Rodrigo havien parat de disparar, i s’havien fos en les profunditats del bosc tan bon punt havia entrat en acció l’escamot de la Nancy. En Jules es va girar i va tornar a disparar la seva Bren, després va recular, amb el braç davant dels ulls quan li va explotar una ronda de morter als peus. En Jean-Clair el va agafar per la jaqueta i el va arrossegar, encegat i tremolós, per la rasa. Allà era més fonda, cobria més bé, però estava enfangada de mala manera i les botes de la Nancy s’enfonsaven. Les bales volaven per sobre dels seus caps, però finalment van trobar una mica de cobertura, una arbreda petita entre ells i el bosc.

—Correu als arbres! —va cridar. En Jean-Clair intentava aixecar en Jules a pes. En Mateo el va apartar i es va carregar el noi encegat a l’esquena.

—Capità! A l’oest! —va cridar en Mateo.

La Nancy es va girar i va veure una patrulla d’alemanys que saltaven el mur de l’altre cantó de l’arbreda, intentant encerclar-la.

La Nancy va disparar ràfegues curtes i controlades mentre en Juan llançava l’última de les seves granades, que va explotar en un núvol de terra i sang sobre el primer equip.

—Vinga! —Va empènyer en Jean-Clair fort per l’esquena fins que va superar l’estupor i ell i en Juan van pujar el pendent cap a la línia del bosc. Ella els va seguir a tota velocitat. Quan es van llançar a l’aixopluc del dens fullatge, la Nancy va sentir el so dels primers bombarders alemanys rugint per sobre en direcció al campament d’en Gaspard.