Capítol 27

En Buckmaster va alçar les celles quan va veure el missatge de la Nancy. En Garrow va reconèixer el gest com l’equivalent en alguns homes d’una parada cardíaca.

—Almenys és viva, senyor.

—Sí. Almenys això. Tanmateix, la vaig enviar perquè creés vincles amb en Gaspard, i s’ha aliat amb els esparracats de l’altiplà. I a en Southgate l’han capturat. És una notícia pèssima.

Va continuar mirant el paper.

—Crec que amb aquesta llista tira molt amunt. No pot esperar que llancem tot això per a una colla d’arreplegats com els d’en Fournier. Ho revisaré i ho reduiré a una llista més raonable.

En Garrow va estirar la mà per agafar el missatge descodificat, però en Buckmaster va fer un ínfim no amb el cap.

—No posem traves als nostres homes i dones sobre el terreny, Garrow. Si no tenim una bona raó per fer-ho. Potser la capità Wake està exagerant, però també és possible que intenti fer un numeret per als seus nous amics, i possiblement també per a en Gaspard. No es pot negar que sap com causar impressió.

—Per a en Gaspard, senyor?

En Buckmaster va deixar el paper i es va omplir la pipa a poc a poc.

—Ja ha llegit els informes que va enviar en Southgate abans que el capturessin. Tots saben si un dels seus rivals ha anat a cagar abans que obri la porta de la comuna. Si fem aquest llançament… —Va deixar d’omplir la pipa per apuntar el paper amb la broca—. En Gaspard i tots els seus homes estaran al cas de la nostra esplendidesa abans d’esmorzar. Doni-l’hi tot. I afegeixi-hi el paquet de provisions per a ella.

En Garrow va agafar el missatge de la taula amb un cop de cap. Es va escurar la gola.

—Sí, Garrow?

—Li he d’insistir que el temps és essencial?

En Buckmaster va acostar un llumí a la pipa i va inhalar en petites xuclades fins que el tabac va cremar com volia.

—Sí. Digui-li que els posi en forma ràpidament. Amb tots els mitjans que siguin necessaris. Té sis setmanes per convertir aquells homes en un grup de combat útil.

En Garrow va sortir del despatx amb un pas més viu o una cosa semblant. Per primera vegada des que havia fugit de França, sentia una certa excitació. La invasió de França s’acostava. Aviat. Sis setmanes no era una xifra que en Buckmaster s’hagués tret de la màniga. Va mirar per la finestra. A baix, Baker Street bullia de vida. Va mirar els sacs de sorra, la cinta a les finestres, i es va imaginar com seria el carrer quan s’acabés la guerra: amb els llums encesos, els homes amb vestit i corbata en comptes d’uniforme, dones com la Nancy comprant per fer festes en comptes de fer cua per aconseguir articles de primera necessitat, i Hitler i tot l’odi i la misèria que representava només seria un record. Li hauria agradat tornar-hi, però malgrat que parlava bé el francès, se li notava l’accent escocès. Havia dedicat aquells mesos al sud a muntar rutes de fugida, després de llanguir un any en un camp de presoners de guerra. Havia estat una casualitat que se n’hagués pogut escapar, en part per la negligència d’uns oficials i en part per pura sort. Quan els alemanys van arribar al sud, els oficials despreocupats van començar a desaparèixer i la seva sort es va acabar. Si més no, els seus coneixements del país i l’idioma eren útils a la secció «D» i entenia a què s’enfrontaven la Nancy i els agents com ella. I aviat, molt aviat, tots els plans que havien fet, totes les persones que havien infiltrat rere les línies enemigues, es posarien en marxa.

—Comença la partida —es va dir amb un somriure murri—. Però ara, jo què poso al paquet de provisions de la Nancy?

—Parla sol, capità? —va dir la Vera Atkins, tot pujant l’escala amb la bossa de mà penjant-li del braç—. És el primer senyal de bogeria, que ho sàpiga.

—I jo que em pensava que el primer senyal de bogeria era treballar aquí, senyoreta Atkins. Escolti, necessito que m’ajudi.