Capítol 32

L’autobús s’havia malmès en la fugida. Sospirava, gemegava, i a prop del campament, al peu de les pujades més fortes, va petar. El van empènyer fora del camí i van arrencar vegetació per camuflar-lo. Van fer caminant el tros que quedava fins al campament. La tempesta havia passat i els homes els esperaven sota els coberts de lona gotejant com pares neguitosos.

—Hem tornat, cabrons! —va dir en Fournier—. Tots!

Els van aclamar. Amb la seva excitació en Fournier va eliminar la humitat i la por d’aquell lloc. En Denden va abraçar la Nancy i gairebé la va asfixiar. Encaixades de mans, cops a l’esquena, cops de puny als braços dels espanyols i esvalotades de cabells. Semblaven contents. Llavors en Fournier va treure una caixa de vi d’alguna reserva secreta personal, i sota els coberts xops del marge del bosc, va explicar i tornar a explicar la història de la incursió, i els altres el van escoltar amb els ulls esbatanats.

La Nancy va beure i va mirar en Fournier, i el seu entusiasme creixent. Era un gran narrador.

—La veia a través de la lent, companys. Però hi havia massa arbres, massa moviment i no hi podia fer absolutament res. —Va fer veure que mirava en la foscor, eixugant-se les gotes dels ulls—. I jo que penso, merda, l’escanyaran just quan em començava a caure bé, aquell cap quadrat me l’anava a estrangular. —Pausa per riure—. Llavors BUM, el generador explota darrere d’ella. El cap quadrat se sorprèn una mica i BUM. L’ataca com una puta cobra, us ho juro. La mà dreta al coll i el deixa sec! —Els homes van cridar entusiasmats—. Ha matat aquell fill de puta alemany amb un sol cop. Em pensava que li cauria el cap i rebotaria a terra… poing, poing, poing…

Més rialles. En Fournier va estirar els braços, amb l’ampolla en una mà, i va mirar a dreta i a esquerra. Tots es van tirar endavant i ell va abaixar la veu.

—Em pensava que això era una putada. —Es va assenyalar la cremada de la galta, i llavors va apujar la veu fins a un rugit, com un comediant de music hall—. I resulta que és la seva versió d’un petonet!

Els homes van udolar, i es van girar per mirar la Nancy.

En Fournier va aixecar l’ampolla en direcció a ella.

—O sigui que ja sabeu què us toca, nois. Capità Wake!

Tots van aixecar les tasses i llaunes i la Nancy va alçar la seva ampolla mig buida per correspondre’ls.

—Escolta, Denden. Creus que avui podrem sentir millor Ràdio Londres? —va preguntar.

—Oh, diria que sí!

Va encendre l’aparell. Nítid. I van tenir la sort que estiguessin tocant el nou himne dels maquis. La meitat dels nois es van aixecar d’un bot i es van agafar del braç i es van empènyer d’un cantó a l’altre. La Nancy no tenia clar si ballaven o lluitaven. Segurament ells tampoc.

Els va mirar un parell de minuts i després va sortir de sota la lona per trobar una mica de pau a fora. La tempesta havia deixat l’aire fresc i clar i la lluna estava suspesa per sobre, en quart creixent. La Nancy es va mirar les mans.

—És la seva primera mort, oi? —Era en Tardivat, que s’apartava del grup.

No valia la pena mentir-li. I l’hi devia. Era ell qui l’havia portat allà, havia mentit a en Gaspard per salvar-li la pell, i s’havia presentat voluntari per a la missió.

—Doncs, sí. Mira, quan vivia a Marsella el meu marit em portava a fer-me la manicura cada dilluns. Ara no reconeixeria aquestes mans.

En Tardi va llançar un núvol de fum a la lluna pàl·lida.

—Ha passat por?

S’ho va haver de pensar.

—No. Ni tan sols quan he pensat que estava a punt de morir. Estava contenta, d’alguna manera…, de poder lluitar. Ha anat tot molt de pressa, i m’he enfadat amb mi mateixa. M’he enfadat per haver deixat caure el ganivet, per haver dubtat amb el primer guàrdia. Però por no. Excitació. —Sí, era exactament allò. Per l’amor de Déu—. Ha estat excitant. No és normal, oi, Tardi?

Una altra d’aquelles arronsades d’espatlles.

—Estem en guerra. Res és normal. El que és normal et mata. La normalitat torna col·laboracionista una persona. El que és normal ja no serveix. —Va dominar l’emoció i va respirar fondo—. El seu pla era bo. Col·locar les càrregues als blocs d’aquella manera perquè els guàrdies sortissin de l’edifici, i que després l’última càrrega fes caure la torre sobre la carretera. Un bon pla. Tots hauríem d’estar agraïts que li agradi la seva feina.

La Nancy volia protestar. Sí, planificar i executar la missió era… genial, sens dubte, però matar… Volia dir-li que matar no li agradava gens. Estava contenta d’haver sobreviscut i havia estat emocionant, però quina mena de persona s’ho passa bé matant? Només la mena de persona que ella volia esborrar de la terra. Li rodava el cap.

—NaaanCYYY! —En Denden va sortir a l’exterior fosc, amb una ampolla a la mà, i en Tardivat es va allunyar fonent-se amb el bosc abans que la Nancy pogués dir res—. NaaanCYYY!

La Nancy es va avançar.

—Soc aquí, burro. No cal que alertis tot l’exèrcit alemany.

Ell va caminar ensopegant una mica i rient.

—Una victòria total, estimada. —Li va passar un braç per les espatlles—. Vols que fem una bogeria?

Havia de confiar en ell, però dalt del promontori oest del campament, amb una punta de la corda lligada als avantbraços i l’altra lligada a un castanyer a sis metres de la vora, més que una bogeria la idea semblava una gran estupidesa.

—Vols que ens aboquem per sobre la vora del penya-segat? —va dir la Nancy.

En Denden s’estava lligant la seva corda.

—Estimada, encara no ho saps, però et juro per tot el que és sagrat que tu també et vols abocar per sobre aquesta vora.

Després de comprovar el seu nus, li va agafar la mà i la va portar just al caire de l’abisme. La corda darrere d’ella encara semblava fluixa. Fins i tot en la quasifoscor de la falta de lluna ell li devia veure l’expressió.

—Nancy Wake, he posat les cordes de mil números de trapezi i equilibristes mentre tu engolies xampany barat en bars barats. Creu-me. Camina fins que tinguis els dits dels peus al caire, i llavors gira’t i deixa’t caure tant com puguis. És una delícia.

Li va fer una demostració, amb tot el cos suspès sobre l’abisme fosc, les mans a la corda i les botes repenjades a la vora del penya-segat.

Què carai! La Nancy es va girar, va separar els peus i es va deixar caure enrere. I ho va sentir. L’atracció de la gravetat a l’esquena, al cap; l’estrebada confortable als braços de la corda, tibant però resistent. Era una bona sensació. Va deixar anar una mica més de corda, tirant-se més enrere i arquejant l’esquena, i llavors va riure, amb una rialla bombollejant que li va sortir de les soles dels peus i li va sacsejar tot el cos. Darrere d’ells el buit els atreia, i la brisa li assotava la cara amb els cabells, però el buit se’n podia anar a fer punyetes. La gravetat obeïa la capità Wake.

—No he begut mai xampany barat, tros d’ase —va dir—. Però tenies raó, Denden, ho necessitava.

Al seu costat, en Denden es va deixar anar d’una mà i va treure un peu de la vora, girat de cantó.

—El millor truc que vaig aprendre al circ. Sempre que m’odiava a mi mateix, que era sempre que anava de cul per un altre noi, que era cada dia del món, em penjava del trapezi. Sense xarxa. Em feia tornar a sentir viu, el perill.

—És un «aneu a la merda» a l’univers, sí! —va dir la Nancy, i va udolar, va escoltar la seva veu com ressonava o rebotava en la foscor de sota, i va riure.

—I tant! No et sentis malament per haver destruït aquells cabrons, Nancy. Encara que ho hagis hagut de fer amb les teves pròpies mans. Aprofita-ho! Aprofita aquesta sensació d’haver anat més enllà del perill per viure. M’agraden els homes, i la gent em diu que no m’haurien d’agradar i a tu et diu que et quedis a casa i deixis fer els homes. A la merda tots. Aprofita la teva ràbia i no permetis que te’n facin avergonyir.

—Gràcies, Denden. —Ell ho entenia. Entenia què era ser ella. També es va deixar anar d’una mà, va sentir l’estrebada, va recuperar l’equilibri i va sentir un esclat de plaer—. Però saps que sones una mica com el doctor Timmons quan parles així, oi?

Ell va udolar.

—Bruixa fastigosa! No m’havia sentit tan insultat en ma vida!

Les seves rialles van ressonar en el silenci.