Capítol 7

El despatx del comandant Böhm estava folrat de llibres. Quan les caixes van arribar a la Rue Paradis, tres dies abans que el comandant, el caporal que les va obrir es va pensar d’entrada que hi havia hagut un error. Sí que els alts càrrecs de la Gestapo solien ser homes cultes —educats a la universitat, molts d’ells eren advocats—, però no tenien tants llibres. Estava a punt de presentar una reclamació quan va trobar, enganxades amb cinta a la tercera caixa, unes instruccions escrites a màquina sobre com s’havien de col·locar els llibres al despatx del comandant. Eren precises. Allò era més d’esperar en un home de la Gestapo. El caporal va seguir les instruccions amb molt de compte.

En Böhm tenia altres motius per estar satisfet quan va seure darrere la taula aquell matí per passar la primera o les primeres dues hores repassant piles de papers, ordres de detenció i peticions d’informació. Hi havia bones notícies de Rússia: s’havia guanyat terreny a Khàrkiv i s’havia pres la decisió de liquidar el gueto jueu de Cracòvia. Era una feina necessària, però brutal i barroera. Mentre servia a Polònia havia notat que se li embrutia el cervell. Alguns dels càrrecs més baixos havien demostrat una manca de la fibra moral necessària, i només aconseguien complir les tasques diàries emborratxant-se o col·locant-se amb les pastilles de «vitamines» que els oficials els repartien com si fossin caramels. En Böhm va escoltar amb interès els rumors de mètodes més eficients per eliminar persones indesitjables i va confiar que el seu ús faria menys difícil la missió de neteja del Reich.

Els eslaus, com els jueus, eren irredimibles. L’únic camí possible era esborrar-los tan de pressa i amb tanta eficiència com fos possible. L’Europa Oriental era un lloc on s’havia de treballar com un martell; a França la feina s’adaptava més a un bisturí, i allò era el que era en Böhm: una fulla fina, molt precisa i ben ensinistrada.

Va aixecar el cap quan el capità Heller va trucar a la porta i la va obrir.

—Sí?

—Volia ensenyar-li això.

En Heller va deixar un full de paper barat a la taula d’en Böhm, i ell el va mirar. En lletres majúscules, en un intent barroer d’amagar la identitat de l’autor, hi deia: HENRI FIOCCA ES GASTA ELS BENEFICIS EN ARMES, NO EN ELS SEUS TREBALLADORS. HO SAP TOTHOM.

En Böhm no va tocar el paper.

—Qui ho ha escrit?

—Un home que es diu Pierre Gaston. Despatxat de la fàbrica Fiocca el mes passat per haver-se emborratxat contínuament.

En Böhm va sospirar. Era llastimós que els ciutadans francesos intentessin utilitzar la Gestapo per a les seves revenges mesquines. Però aquella última frase, «Tothom ho sap», era una tria de paraules delatora.

—Ha interrogat Monsieur Gaston?

En Heller va assentir. Un tic a la galta va donar a entendre que no havia estat agradable, no perquè li desagradés la violència, sinó perquè menyspreava l’home amb qui l’havia hagut d’utilitzar.

—Un borratxo i un imbècil, però no s’ha retractat —va dir en Heller—. Em va dir que hi havia moltes converses sedicioses a la fàbrica. Va enxampar diverses vegades els seus companys presumint que el seu cap treballava per a la Resistència.

En Böhm va mirar en Heller atentament. Era evident que volia afegir alguna cosa i que el complaïa molt.

—I? Digui-ho.

—Tal com em va suggerir que era aconsellable en aquestes circumstàncies, vaig creuar els noms que em va donar amb els nostres arxius, i vaig trobar un home amb acusacions d’haver participat en el mercat negre al seu expedient entre els que en Gaston va delatar com a sospitosos de la fàbrica. El vam arrestar discretament i de seguida va estar disposat a col·laborar quan li vam deixar clara l’alternativa. En Fiocca ofereix fons a la Resistència de la zona, i en Michael, la meva font, ens ha donat un parell de noms de la xarxa. Ara estan seguint aquests homes. En Michael assegura que formen part del grup del Ratolí Blanc. També diu que en Fiocca va finançar específicament la fugida en barca de vint presoners de la platja oriental de Marsella la setmana passada.

En Böhm estava impressionat. Amb una mica més d’ensinistrament, en Heller arribaria lluny. Era un exemple excel·lent de la mena d’home sobre les espatlles dels quals es bastiria el Reich dels Mil Anys.

—La transcripció del seu interrogatori a en Michael?

En Heller va col·locar un sobre al damunt de la carta anònima, com un gat que deixés un ratolí a la falda de la seva mestressa. Aquesta vegada en Böhm el va agafar i es va posar a llegir, fent cops de cap de tant en tant.

—I ningú no sap que estem parlant amb el tal Michael?

—No —va dir en Heller—. Si no és que ell ha parlat.

—Una feina excel·lent, Heller.

Al capità se li va il·luminar la cara.

—Quines són les seves ordres?

En Böhm va deixar la carpeta i va somriure a en Heller, com un professor indulgent.

—Vostè què faria, capità?

En Heller va parpellejar ràpidament rere les ulleretes.

—Vejam, no voldria ensenyar les nostres cartes arrestant immediatament els homes que estem seguim, però podríem cridar en Fiocca per interrogar-lo i dir-li que és perquè hem rebut una denúncia del borratxo. A veure què en podem treure.

—Molt bé. Em sembla que necessito estirar les cames, Heller. Faci venir el meu cotxe i anirem a buscar Monsieur Fiocca junts. Ah, i quan torni vull tenir l’informe d’aquella fugida a la taula. Vull tornar-m’ho a mirar.

En Böhm va estirar la mà i en Heller li va donar un document autoritzant l’arrest d’en Fiocca i la presa de possessió dels seus arxius. El va signar amb un gest ampul·lós.