Capítol 13

Mitja hora abans de l’arribada prevista a Perpinyà, quan la foscor anava caient sobre els camps, el revisor va treure el nas al compartiment.

—De pressa —va dir, mirant directament la Nancy—. Els alemanys pararan el tren. Escorcoll complet.

La Nancy no va tenir temps de donar-li les gràcies ni pensar com havia sabut que necessitava un avís. L’home va acabar de parlar i va desaparèixer.

—Merda, i ara què? —va dir el pèl-roig en anglès.

Un dels passatgers francesos del compartiment es va senyar com si hagués sentit parlar el dimoni.

La Nancy va abaixar la finestra.

—Teniu uns documents que no s’aguanten —va dir—. Hem de fugir, o tornareu a ser a la presó al migdia. Si no us abaten a trets.

L’altre anglès, en Brutus, ja explorava per la finestra del costat de la Nancy.

—Allà hi ha un puig, a un parell de quilòmetres, amb un bosquet al cim. Quedem allà.

Sens dubte tenia una mica més d’autoritat amb els pantalons posats.

La Nancy va agafar la maneta de la porta, mentre el tren frenava i començava a reduir la velocitat. La porta es va obrir i ella va sortir disparada endavant. El món es va omplir del tro eixordador de les rodes. Es va quedar suspesa de miracle el temps suficient per agafar-se a l’altre costat del marc de la porta amb la mà esquerra. Va tornar dins del tren, panteixant. Un francès d’edat avançada que s’estava dret en un racó del vagó l’havia agafat per la punta de l’abric i li havia salvat la vida. El va mirar als ulls, li va donar les gràcies amb un cop de cap, va intentar controlar la respiració. El tren havia reduït la velocitat al mínim.

No podia esperar que s’aturés del tot. No tenia temps per esperar. Millor així, tenint en compte el salt que tenia davant. Encara bo que aquell dia no portava sabates de taló.

—Som-hi! —va cridar als altres, i va saltar.

La Nancy va aterrar bé, va rodolar per la grava i es va deixar caure per un pendent en la foscor.

Dues figures van saltar darrere d’ella, més endavant i retallades a la claror del vagó mentre el tren s’aturava del tot. Mirant amunt cap al tren, la Nancy va veure que s’obrien més portes i un altre grup de figures saltaven una per una cap a la foscor. A continuació, crits, fins que una silueta va aparèixer a la porta oberta i va aixecar un rifle. El tret va espetegar en el camp en silenci, un signe de puntuació sobtat mentre el metall calent de les rodes per sobre d’ella feia un clic i es començava a refredar.

Van començar a baixar soldats del tren. Merda. Ja es podien posar a córrer.

Va saltar el mur baix de pedra del fons del pendent. Era una vinya. Quina sort, per l’amor de Déu. Camins per córrer i fullatge per amagar-se. Si haguessin anat a parar a una pastura, els soldats els podrien haver segat com si fossin blat.

Ràpid o a poc a poc? Si anava a poc a poc, movent-se entre les ombres, potser no la detectarien mai, però si enviaven prou homes al camp podien localitzar-la mentre encara avançava d’amagat. Si corria, era més probable que la detectessin. Encara estava dubtant, enmig de l’enfilall de ceps, quan va sentir per primera vegada l’espetec mortal d’una metralladora lleugera.

De pressa, doncs.

Va córrer en línia recta i amb ganes entre les rengleres de ceps, procurant mantenir-se sempre en la penombra. Darrere d’ella va sentir els crits dels alemanys, i els lladrucs dels gossos. Les bales es clavaven a terra darrere d’ella, aixecant terrossos que queien com pluja entre les fulles.

Va sentir més crits per l’est, més lladrucs excitats. Havien agafat algú. Cabrons. Corre més, Nancy. El terra va començar a fer pujada. Llanternes per l’esquerra, va girar a la dreta, corrent entre els ceps, i després va tornar al camí. Sabia que estava sagnant. Era de la rascada amb un cep o d’una bala? Tant li feia. Havia de córrer. Matarien a trets els homes que havien tornat a capturar? Potser sí. A ella segur que la matarien. La cremor de les cames era insuportable, però no podia parar a recuperar l’alè.

Continua. No afluixis a la pujada.

Va sortir corrent de la vinya i va anar a parar contra una tanca de filferro i, darrere d’aquesta, a un camp quadrat d’herba en pendent. Es va girar i es va impulsar sobre els colzes, mirant pendent avall per primera vegada. Hi havia llanternes que es movien per la part més baixa de la vinya a prop del pendent, com cuques de llum, però de moment no semblava que pugessin. Més enllà, a les vies, el tren continuava esperant.

Es va estirar un moment sobre el terra fresc, mirant la lluna i panteixant. Al cap de poc es va aixecar i va seguir la tanca en direcció est fins al final del camp. La tanca girava cap al nord i ella la va seguir, mantenint el bosc a la dreta i una altra vegada en pujada.

No li havia agradat mai caminar per la muntanya. Era una dona urbana fins al moll de l’os, i quan els seus amics li explicaven, encantats, la satisfacció de caminar pel bell paisatge francès amb una mena de convicció religiosa, ella els prenia per bojos sense remei. El camp era el productor de menjar i vi, però no hi havia botigues ni cafeteries, i quina emoció podies treure de contemplar la mateixa vista durant hores o setmanes? En aquell moment no estava d’humor per canviar d’opinió.

Va arribar al cim del puig. Semblava que aquell era el puig que havia indicat l’anglès. Silenci total. Es va asseure a la vora del bosquet i va tornar a mirar a baix. Encara es veien llums, que oscil·laven per la vinya, però mentre les observava es van retirar cap al tren i es van apagar, i aleshores, finalment, les finestres il·luminades dels vagons es van tornar a moure. Va deixar anar un sospir llarg observant com desapareixia en direcció a Perpinyà.

Aleshores es va adonar que havia perdut la bossa de mà. Va ser una sensació glaçada a l’estómac que se li va escapar cap amunt i li va cloure la gola. Els seus documents. Els seus diners. Les seves joies. L’anell de promesa. El refotut anell de prometatge. L’havia portat durant tota l’ocupació, però era massa luxós per lluir-lo al pis de la Marie, i l’havia amagat al folre de la bossa. Ah, i la nota! Havia procurat endur-se molt poca cosa, però fins i tot havia perdut aquell tros de paper amb la lletra de l’Henri.

Per primera vegada des que els alemanys havien aparegut a França va esclatar en plors. El fred, l’esgotament. El seu anell. La nota. Com podia ser que l’hagués deixat caure i no se n’hagués adonat? Merda, merda, merda, merda, merda.

Un frec a terra la va sobresaltar i es va mig girar. Va veure en Brutus i el pèl-roig que s’acostaven amb prudència. El pèl-roig es va quedar una mica enrere, però en Brutus es va agenollar al seu costat i li va oferir un mocador.

—Està ferida, Madame?

Ella va brandar el cap.

—No. Estic bé. Perdonin. Soc estúpida. He perdut la meva bossa, i hi portava l’anell de prometatge. I tots els documents.

—Vol que la busqui? —va dir ell baixet.

—No siguis imbècil —va xiuxiuejar furiosament el pèl-roig—. Els alemanys deuen haver deixat una patrulla a baix. Que hagin apagat les llanternes no vol dir que se n’hagin anat. Si aquesta estúpida la vol, que baixi ella a buscar-la.

En Brutus no li va fer cas.

—Ho faria amb molt de gust.

La Nancy va tremolar, però va brandar el cap.

—És massa perillós. Ens hem de posar en marxa.

Es va eixugar els ulls amb el dors de la mà.

—Només estic més cansada del que em pensava. Caminem de nit, busquem algun lloc per amagar-nos durant el dia i entrem a Perpinyà quan es faci fosc.

—No tenim menjar! Ni aigua! —va protestar el pèl-roig.

—Si troba a faltar el menjar de la presó, lliuri’s a la Gestapo —va etzibar la Nancy.

En Brutus li va donar uns copets a l’espatlla.

—És evident que només podem viatjar de nit. Hi arribarem.