Capítol 53

Es va sentir el rugit d’un motor al carrer i els guàrdies van treure les armes, però no prou ràpidament. La calma dels carrers havia estat d’expectació, no de pau. La furgoneta, robada a la gendarmeria, va entrar al pati trencant la barrera. En Juan va saltar de la cabina i va matar el sentinella que havia acompanyat la Nancy, mentre en Rodrigo destrossava el guàrdia de la metralladora esquerra amb una ràfega de la seva Bren des de dins del vehicle. En Juan ja pujava corrent els pocs graons de la dreta disparant des del maluc. La Nancy va veure, somrient, com en René sortia i disparava el bazuca contra la porta posterior.

L’edifici va tremolar i les copes que quedaven a l’aparador de darrere la Nancy van trontollar. La noia va xisclar. Mitja dotzena d’homes més van entrar darrere la furgoneta i van travessar la barrera partida, i quatre d’ells van prendre posició als llocs elevats dels guàrdies. Les ràfegues de foc insistents de les metralladores capturades van rebre a mig vestir els guàrdies, que van sortir per la porta destrossada.

La Nancy va saltar per sobre els cadàvers dels oficials, va comprovar la seva pistola i la munició, i va sortir al passadís. Era igual que a l’entrenament, aquelles caminades a Inverness en què els instructors estiraven palanques i els objectius et queien davant, sortint dels matolls, de darrere les portes. La Nancy va disparar des del maluc, trets dobles, un, dos, i va eliminar dos sentinelles quan entraven al passadís folrat de fusta. Un capità mig adormit va sortir d’una de les habitacions, encara col·locant-se les ulleres de muntura daurada fina darrere les orelles i pestanyejant d’atordiment. Es va quedar parat quan la va veure, va alçar els braços i va començar a parlar. La Nancy va disparar-li dues vegades al mig del pit i la força de les bales el va fer caure enrere dins de l’habitació. Ella va travessar el passadís i el va mirar des de dalt. Els llavis de l’home encara es movien, però ella ja no sentia els seus secrets, com no havia sentit els secrets d’aquell noi francès que havia vist morir al carrer de Marsella. Els ulls de l’home van pestanyejar darrere les ulleres. Li va disparar al front i se’n va anar. Un altre nazi devorat pel buit. Va enfundar la pistola i va treure el ganivet.

Els alemanys estaven concentrats en l’atac per darrere, de manera que la meitat dels sentinelles que va trobar li donaven l’esquena. Gairebé va ser massa fàcil matar-los. El ganivet li començava a relliscar a la mà, i es va eixugar el palmell i el mànec amb el vestit, cantussejant la cançó del partisà. Va baixar la grandiosa escalinata com si anés a trobar-se amb el seu marit per prendre unes copes al bar de l’hotel. Homenets vestits de verd gris que corrien d’un cantó a l’altre. Va sentir un crit i una ràfega de foc procedent de la cuina. Ja hi havia uns quants homes dins de la central amb ella. S’havia de moure ràpidament. Planta baixa. Oficines.

Un sergent, que empenyia els seus homes cap a la part posterior de l’edifici, es va girar i va topar amb ella de cara. Va reaccionar de pressa, conscient que no tenia temps per treure la pistola o el ganivet, i li va engegar un cop de puny.

La Nancy va entomar el cop a l’avantbraç esquerre, va sentir com li tremolaven la carn i els ossos del cos, i li va clavar el ganivet a la panxa, que després va treure. Aquell ganivet era gairebé tan bo com el Fairbairn-Sykes que tenia abans. Londres n’hi havia enviat un altre per substituir el que havia perdut gairebé de seguida. Gràcies, oncle Bucky.

El despatx del director. Per força havia de ser el d’ell, amb el pany de seguretat triple i les finestres altes que donaven al jardí de l’interior dels edificis que componien l’hotel. La porta es va obrir quan ella s’acostava, i en va sortir un altre oficial més jove, aquest amb els cabells rossos gairebé blancs, i un feix de papers a les mans que semblava pesat. Mirava enrere parlant amb algú de dins de l’habitació. La Nancy li va disparar a la cara. No estava segura de si ho havia fet perquè pensava que la caixa que portava a la mà podia alentir la bala o perquè en tenia ganes.

Va saltar per sobre el cadàver i va entrar a l’habitació. Allà el tenia, el comandant Böhm, exactament igual que quan l’havia vist a Marsella l’última vegada, fins i tot en el somriure educat de sorpresa. Estava dret al costat d’unes prestatgeries de llibres molt ordenades, com si triés una lectura per abans d’anar a dormir.

—Senyora Fiocca! Deu haver vingut per tornar a preguntar pel seu marit, suposo. Temo que no és aquí per acceptar el tracte que li vaig proposar a Corcés, tenint en compte la manera com ha arribat. —Va brandar el cap lleugerament—. Li confesso que estic sorprès. Estava convençut que bescanviaria la seva vida per la de l’Henri després del que li ha fet passar.

Li parlava en anglès i ella va contestar en aquesta llengua, però les paraules se li feien estranyes i incòmodes a la boca.

—L’Anne em va dir que l’havia mort.

En Böhm semblava profundament entristit.

—Ara ho entenc. No, no, Madame Fiocca. Per què hauria de matar una persona tan útil?

L’Henri. El podia veure com si el tingués davant, amb la jaqueta de l’esmòquing penjada sobre una espatlla. Va enfundar el revòlver.

—M’ha explicat moltes coses de vostè.

A la Nancy li rodava el cap. De cop, aquella ràbia immensa que l’havia sostingut estava paralitzada i confosa per l’amor i l’esperança.

—És aquí?

—No. Però és en un lloc segur. Molt segur.

Prou. Trauria la veritat del cor negre d’en Böhm. Se li va llançar a sobre, amb el ganivet aixecat per tallar-li la cara. La seva línia d’atac era evident. Ell va recular un pas d’esquena a la taula i li va agafar el canell quan ella anava a abaixar el ganivet i el va retenir amb la mà dreta. El braç esquerre d’ell es va tancar sobre la seva cintura, impedint-li els moviments. La fulla va tremolar, les forces entre ells estaven equilibrades.

—Ara no la reconeixeria, oi? —va dir en Böhm amb ràbia—. Ja no és la Nancy Wake. —Ella va intentar forçar la fulla endavant, que va quedar tremolant molt a prop de la pell d’ell—. O potser és que finalment ha descobert qui era realment. Només és qui deia la seva mare que era. Un càstig per als que l’estimen. Lletja, bruta, pecadora i malaguanyada.

La imatge d’en Böhm i l’Henri junts en una habitació, com dos amics íntims. Parlant del que havia dit la mare de la Nancy, el verí que havia infiltrat en el seu flux sanguini cada dia fins que havia fugit. I havia continuat fugint.

—Mon colonel! —Era en René que la buscava, cridant des del passadís—. Han arribat reforços de les SS. Ens n’hem d’anar!

Hi va haver una altra explosió al vestíbul de la central i en Böhm es va treure la Nancy de sobre amb una empenta. Ella va trontollar, va caure de genolls, i quan va aixecar el cap, ell tenia el revòlver a la mà i l’hi apuntava al cap.

—És millor que no sàpiga com és vostè en realitat.

Ella li va somriure ensenyant les dents. Ell va grunyir, com si li fes gràcia, i va mantenir l’arma apuntant fermament al seu cap.

La Nancy va sentir que en René la cridava una altra vegada.

—Sap què significa aquest símbol? —va preguntar ell.

La Nancy va abaixar el cap. La catifa on havia caigut de genolls, tacada de sang de l’home que havia mort abans a la porta, tenia un estampat d’esvàstiques, però no negres i vermelles, sinó teixides en color verd i or.

—Originalment és un símbol tibetà —va continuar en Böhm—. Representa el sol. La Masculinitat Suprema. El Führer ens ho recorda perquè ens esforcem per complaure’l. És el nostre pare. I quants anys tenia vostè quan se’n va anar el seu pare? Què pensaria ara de la seva filla? —Una altra vegada aquell somriure educat—. Ha mort els seus homes, perquè ho sàpiga. Va permetre que un espia delatés la seva posició i ha fet sortir vint dels seus millors combatents per un atac suïcida. He ordenat un atac sobre el seu campament de Chaldasaigas tan bon punt ha arribat la informació del senyal de l’Anne.

La porta es va obrir de cop. En René amb el revòlver a punt. En Böhm es va girar cap a ell, però abans que en René pogués disparar, la Nancy va saltar de la catifa, amb el ganivet a la mà, i va tallar la cara de l’alemany.

—Merda! —va cridar en René, i va aconseguir desviar el canó del revòlver amunt per tal que la bala, que ja sortia de la cambra, destrossés la finestra en lloc d’enfonsar-se a l’esquena de la Nancy.

La Nancy havia tallat la galta d’en Böhm, i la força del seu atac va fer que l’home trontollés cap al cantó i es piqués el canell contra el caire de la taula, de manera que l’arma se li va escapar de la mà. Va cridar i es va posar la mà sobre la ferida. La sang se li va escolar ràpidament entre els dits i li va baixar pel coll. La Nancy el va intentar tornar a atacar, però en René la va agafar per la cintura, la va aixecar i se la va endur cap a la porta, mentre ella udolava de ràbia.

—Prou, Nancy! —va cridar, deixant-la al terra del passadís i empenyent-la per darrere cap al vestíbul—. Ja has jugat prou!

Fum, cadàvers. En René va anar llançant granades davant d’ell per obrir el camí, i la va estirar de costat per fer-li d’escut de l’explosió. Els miralls es van esmicolar, els panells de fusta es van estellar, es va sentir el llarg xiulet i el rebombori de l’obra de ciment i guix, i un núvol gris i dens de fum i pols els va envoltar. En René va arrossegar-la una altra vegada i ella va saltar per sobre un soldat amb un tret a la panxa que encara bellugava els peus. El vestíbul. En René va llançar una altra granada contra la porta doble de l’entrada principal; quan va explotar, la Nancy es va quedar sorda, i només sentia un xiulet agut i insistent.

En René la va empènyer a través de les portes en flames al carrer, i allà la va aixecar una altra vegada i la va empènyer dins de la caixa de la furgoneta, que ja tenia el terra de metall relliscós de sang. En Franc estava estirat al costat d’ella, repenjat a la paret de la cabina, intentant aguantar-se les entranyes amb les mans. La Nancy li va agafar la Bren de la falda i va disparar ràfegues curtes contra els pocs alemanys que intentaven perseguir-los. Van caure o es van dispersar buscant cobertura. Fins que no van arribar als afores de Montluçon, no va tornar a mirar en Franc. Estava immòbil, fitant sense vida l’infern que havien deixat enrere.