Capítol 39

La festa era per celebrar que havien fugit de les SS, homenatjar els companys caiguts i proclamar la unió dels homes d’en Fournier i en Gaspard. L’alcohol i el menjar anaven a càrrec de l’oncle Buckmaster i el Banc d’Anglaterra. Els homes de les SS havien tornat als barracons de Clarmont d’Alvèrnia, de manera que els equips que van anar pels pobles pagant fortunes per l’alcohol i el pa i el formatge que hi havia per vendre també enviaven el missatge als autòctons que es necessitaria alguna cosa més que les SS per desmantellar-los. Amb aquella seguretat i amb els feixos de francs de la Nancy a la mà, els van rebre com a herois i van tornar trontollant sota el pes de les seves compres.

La Nancy va dormir un parell d’hores a l’autobús amb el seu coixí de setí, i quan va sortir a la poca llum del capvespre, va sentir les rialles i les converses del campament principal des de lluny. Es va pentinar, es va pintar els llavis i va anar a reunir-se amb els homes, que la van rebre amb una aclamació i crits d’«Àngel australià», «mare Nancy», «veu de Déu», i «coronel», sobretot «coronel», des de tot arreu.

La batalla del dia ja s’havia inflat en les narracions i havia passat d’una quasiderrota a una victòria total. Qualsevol diria que la Nancy i en Gaspard havien treballat junts des del començament per fer caure els nazis en una trampa.

Molt bé. Creure-ho no els faria mal; que els homes d’en Gaspard decidissin que ella era una mena de geni de la tàctica, una bruixa i endevina que treballava amb el seu cap, la beneficiava.

Es va asseure al seu lloc en una punta de les taules, entre en Denden i en Tardivat, amb en Gaspard a l’altre extrem, però quan tothom va tenir una beguda a la mà, es va aixecar i va demanar silenci.

—Divertiu-vos, nois, perquè aquest podria ser el vostre últim sopar. —Van riure—. Brindo pels homes que no han pogut fugir de la muntanya! Els fills de França!

Va aixecar el vas i tots van brindar, però es va quedar dreta i de seguida van tornar a callar.

—Molt aviat rebrem les nostres ordres i començarem l’autèntica batalla per recuperar casa nostra. O sigui que suposo que, en certa manera, això significa que som una família.

—Per la família!

—Però recordeu, nois, que que sigui una dona no vol dir que sigui la vostra mare, i per tant, si en sento un que em torna a dir mare Nancy, jo mateixa li dispararé. Per la victòria!

—Victòria!

Merda, que forta que era la beguda. Hi va haver molts brindis al voltant de les fogueres, després hi va haver cançons i, en acabat, més brindis. Els focs semblaven ben alimentats de llenya. Algú li va deixar un plat de carn i verdura estofada davant, i quan el va tastar la va sorprendre descobrir que era força bo. En Tardivat li va veure la cara i va riure.

—Tardi, qui ho ha fet?

—Miri cap allà.

A la llum de la foguera va veure siluetes que es movien al voltant de la cuina. Una anava amb la roba blanca immaculada dels xefs.

—Tenim un cuiner de debò?

—És un cosí d’en Gaspard. S’ha presentat voluntari per ser «segrestat» aquest vespre per fer-nos alguna cosa comestible.

La Nancy va brandar el cap i va agafar una altra cullerada d’estofat, i la va assaborir.

—Tot està canviant, Nancy. Ara els ciutadans ens fan costat —va dir en Tardi.

Ella va somriure.

—Hi ha ajudat que paressis de robar-los els pollastres.

El beure va continuar després que s’acabés el menjar, el xef es va perdonar el segrest voluntari ell mateix, i els seus ajudants i els combatents es van tornar a asseure al voltant de les fogueres. La Nancy va anar a fer pipí al bosc, i quan va tornar, cantussejant la cançó dels partisans molt baixet, va notar que passava alguna cosa. Els homes picaven un ritme sobre les pedres i en Gaspard estava dret al costat del foc, amb la camisa oberta fins a la cintura i un ganivet gruixut a la mà.

—Per què no follen i ja està?

La Nancy es va girar per veure qui havia parlat. En Denden, naturalment, que els mirava furiós des de la foscor.

Quan es va tornar a girar, en Gaspard s’estava tallant el pit amb el ganivet; se li va tacar immediatament de sang i ell va rugir. El ritme de les pedres va augmentar i un home darrere l’altre es van acostar a ell, es van mullar els tous dels dits amb la seva sang i es van pintar ratlles a la cara, udolant alhora. Els que no picaven amb les pedres s’havien posat drets, i ballaven, picant de peus, gronxant-se amb els peus separats, cada un fent el seu crit de guerra.

—Quina cosa més desagradable —va continuar en Denden, i llavors va veure que la Nancy anava cap al foc—. Nancy? Què fots?

Ella el va ignorar, i va anar fins a en Gaspard, va apartar l’acòlit que s’esperava i el va fer caure a l’herba. En Gaspard va somriure i la Nancy es va mullar els dits amb la sang que brollava de la ferida, es va pintar una ratlla a la cara, i mirant-se als ulls, molt a prop, tots dos van udolar. Els homes van cridar i udolar a cor; l’orquestra de les pedres va apujar el ritme i el volum. La Nancy va arrencar una ampolla de l’home que tenia més a prop i se’n va tornar cap a la foscor.

Va veure que en Denden l’observava i va intentar que no l’afectés l’expressió de fàstic i sorpresa de la seva cara.