Capítol 29

L’observaven. Ja no la miraven amb somriures burletes, però no hi havia res de cordial en les seves cares. L’endemà de la baralla amb en Fournier, la Nancy els va treure a cops de peu dels sacs de dormir tan bon punt va fer claror i els va ordenar que es posessin en fila. La notícia del llançament havia fet venir dos grups més d’homes que havien passat l’hivern amagats a les muntanyes. Ara eren quaranta. No eren prou ni de lluny, però estava bé per començar. Tots eren de la comarca, exceptuant els tres espanyols.

En Fournier era a la primera fila, a l’extrem dret, mirant, però sense dir res i sense donar tampoc cap senyal als seus homes sobre el que havien de fer. Per sota, el mosaic d’arbres i pastures baixava cap a la vall, en un milió de verds canviants: una terra per estimar que ja no era seva. No ho seria mentre hi hagués un alemany amb uniforme dins de les fronteres franceses. Ho sabien. Les seves famílies ho sabien. Llavors la Nancy es va adonar que tenia a la mà la clau per obrir els seus cors obstinats.

Va triar les paraules amb compte, però va procurar ser clara. No hi hauria més brandi ni més tabac fins que no aprenguessin a usar bé les armes que els havien llançat, fins que no haguessin planificat rutes de fugida del campament i comencessin un programa de punteria i entrenament físic. Però els podia oferir una altra cosa.

—L’alliberament de França s’acosta —va dir, amb la veu forta i clara—. I hem d’estar a punt per a quan passi. No ens voleu a nosaltres, no voleu les nostres armes ni el nostre or, endavant. És el vostre funeral. Us podeu quedar aquí i fer-vos matar per la primera companyia de soldats de les SS que decideixin enviar a empaitar-vos. M’enduré el meu tresor a una altra banda. En canvi, si feu l’entrenament, no sereu només vosaltres que aprofitareu l’ajuda dels anglesos. Alguns de vosaltres teniu família, dones, fills, mares que intenten sobreviure mentre sou aquí?

Alguns homes van assentir.

—Els donaré cinquanta francs cada dia, cada dia que us entreneu. La primera sessió d’armament comença d’aquí a una hora. Si voleu que la vostra família mengi, us hi haureu d’esforçar.

Qui deixaria morir de gana la seva família per orgull? Aquells homes, no. Al llarg de la setmana van fer el que els ordenaven. Més o menys.

Quan els va fer una lliçó de tàctica, van mirar per sobre el seu cap i van badallar. Quan els va ensenyar a muntar les metralladores lleugeres, van parlar entre ells en veu baixa. Quan els va fer córrer, es van despistar. Diumenge a la tarda van fer pràctiques de punteria, i mentre la Nancy els feia una demostració de tir doble, una bala es va encastar a l’escorça un pam per sobre el seu cap.

Va disparar al blanc i el va encertar abans de girar-se. En Fournier aguantava el rifle relaxadament sota l’aixella. Li va somriure per primera vegada des de la baralla. No era un somriure agradable.

Aquell vespre, la Nancy es va apuntar les adreces dels homes i els va dir que els donaria la meitat dels diners promesos. La van insultar, però en veu baixa.

—Li dic a la teva mare que has dit això? —va preguntar a un maquisard de Chaldasaigas.

El noi es va sobresaltar.

—No, capità. —Es va rascar darrere l’orella i va somriure—. És capaç de pujar aquí per ventar-me un clatellot.

Li va donar permís per marxar amb un cop de cap i se’n va anar al seu lloc habitual, al començament del bosc, on en Tardivat treballava amb la seva reserva de seda i en Denden es preparava per escoltar les transmissions de la BBC. Es va deixar caure a l’herba al seu costat.

—Què me’n dius, bonica? —va murmurar ell—. Ho engeguem tot i toquem el dos a París per prendre un còctel i anar al teatre? Et portaré a ballar.

La Nancy es va girar de bocaterrosa.

—Ho faria si no sabés perfectament que em deixaries tirada pel primer francès guapo que coneguéssim.

—No li faria fàstics a un francès —va dir ell pensarosament.

—Com puc fer que aquests cabrons em facin cas, Denden?

—Fes la teva feina, respecta’t i no et preocupis gens pel que pensen. És el seu funeral.

La Nancy va sentir una ràbia fosca a les entranyes.

—És precisament això, Denden. Si no s’entrenen, si no escolten, es moriran. Ja ho tenim tot en contra. Si intenten combatre els alemanys tal com estan ara, els escorxaran. I moriran sense fer cap mal. Odio aquests alemanyots, però estan ben entrenats. Aquests xavals… se’ls poliran com si res.

—Doncs mira quina llàstima —va dir en Denden, tot girant el dial. De sobte, es van sentir veus. Van sortir per l’altaveu, en francès i molt nítides.

—Els alemanys són els nostres amics, l’autèntic enemic de tots els francesos són els traïdors que sabotegen el nostre intent de fer la pau. —En Denden va posar la mà al botó per apagar-lo, però la Nancy el va aturar—. Sabem que aquests pòtols i criminals que ens roben el menjar de la boca i ataquen els nostres aliats per ordre dels comunistes i els anglesos deslleials no són francesos com cal. Recordeu que només cal una paraula a un dels nostres amics perquè siguin esborrats del nostre preciós país. Esposes i mares de França, filles de França, aquests homes us deixen soles lluitant mentre s’amaguen en les ombres. Deixeu que us defensem. Deixeu que us protegim.

—Cabrons retorçats —va dir en Denden, i va abaixar el volum—. A sobre aquests paios són gairebé tan dolents com diu la propaganda.

En Tardivat va aixecar el cap de la costura.

—Sense ànim d’ofendre, però vosaltres els heu donat armes, sí, però aquests homes van venir a lluitar. Vosaltres voleu que vagin a escola.

—No serviran per a res en un combat sense entrenament —va etzibar la Nancy—. I els necessitem per a les accions després de la invasió. No em puc arriscar a malgastar vides i armes portant-los d’excursió només per passar l’estona.

En Tardivat va tallar un fil i va fer una d’aquelles arronsades d’espatlles franceses que comuniquen més del que sembla possible.

—Vostè està entrenada. Mostri’ls el que pot fer i potser ho voldran aprendre. En Fournier és bon home, abans de la guerra era soldat, però només està entrenat per dirigir un centenar d’homes en camp obert per disparar a un altre centenar d’homes amb un uniforme diferent.

—Que tastin el que ens podríem trobar quan comenci la invasió, vols dir? —va dir la Nancy—. Fer-los salivera?

En Tardivat li va somriure.

—Un amuse-bouche, un aperitiu d’un atac.

—No t’hi pots arriscar, Nancy —va rondinar en Denden.

—Però si m’endugués un grup reduït… —Es va tornar a asseure—. Denden, des d’on transmeten aquesta porqueria?

—A prop, crec. Si ho haig d’endevinar, diria que des de Chaldasaigas.

—Puc donar un cop d’ull quan baixi al poble a pagar i a escollir el lloc de llançament de demà. —En Denden va prémer els llavis, però no va discutir—. Tardi, no m’has donat la teva adreça. Vull donar-li la teva paga a la teva esposa.

Ell va brandar el cap.

—No cal.

—No em presentaré cridant: «Hola a tothom, soc una agent anglesa». Puc ser discreta.

Però ell no la va mirar.

—No es tracta d’això, capitan. La meva dona té tot el que necessita.

—Com vulguis.

La Nancy es va estirar. Es començava a acostumar a dormir sobre el terra francès, encara que no es podia dir que hagués descansat gaire des que havia saltat d’aquell coi d’avió, però allà estirada, pensant en la veu que parlava a la ràdio, allò que havia dit en Tardivat d’un aperitiu per obrir la gana, el seu cap va començar a ordir un pla, i va pensar que potser aquella nit sí que dormiria bé.