Capítol 18

El primer dia d’entrenament va ser el pitjor per les ganes que tenia la Nancy d’arribar-hi. Les setmanes posteriors a l’entrevista amb en Buckmaster havien estat una tortura: més espera, abraonar-se sobre el correu i tenir por de sortir de casa per si sonava el telèfon.

A la fi van arribar els documents, més documents. Va fer una maleta seguint les instruccions, va omplir el formulari de viatge i, després d’enviar una nota a en Campbell donant-li la seva nova adreça de contacte, tal com li havia demanat, i dir-li que mantingués el lloguer del pis, se’n va anar a Escòcia.

L’arribada havia anat bé, i l’instructor que l’havia anat a rebre a l’estació i l’havia portat en cotxe, enmig del llarg capvespre de finals d’estiu a Escòcia, fins al camp d’entrenament li va semblar correcte. El campament era un hotel aristocràtic per a caçadors a la vora d’un llac, envoltat de pics magnífics, blau en la boira, i la posta de sol —roses i morats tacant el cel— havia estat preciosa. Era l’única dona del grup, segons que li havia dit l’instructor, mirant-la de biaix, i ella havia arronsat les espatlles. S’havia acostumat a ser l’única dona enmig d’homes a l’època que treballava de corresponsal a París. Entenia els homes. Va intentar protestar quan la van acompanyar a una sala amb lliteres buides, però no van baixar del burro. De cap manera li permetrien conviure amb els companys.

Tot i amb això, l’endemà al matí, quan es va presentar a les sis per a la primera sessió d’entrenament amb l’equip d’educació física, estava de bon humor. Aleshores el va veure. El pèl-roig. I ell la va veure. Un parell d’homes li van donar la mà o la van saludar amb un cop de cap amb cordialitat, però abans que el sergent que els dirigiria en la correguda els hagués reunit, el pèl-roig va ajuntar un grupet d’homes i van començar a dedicar miradetes a la Nancy i a riure.

El pèl-roig es fregava els ulls com si plorés i la Nancy el va sentir que deia: «Oooh, he perdut la bossa» com si somiqués. «Que podria tornar a buscar-la, sisplau?». Després va fingir que sanglotava i tots els altres del voltant van riure.

Hauria d’haver anat en aquell moment a donar-li una bufetada que li esborrés el somriure de la cara, i explicar als altres que s’havia comportat com un nen rondinaire durant la travessa, però tot just estava tancant els punys que va arribar el sergent. Ho havia de fer igualment? No, l’expulsarien sense haver començat. Hauria de tornar amb en Buckmaster i suplicar que li donés una feina de secretària, i allò la mataria. «Paciència, Nancy».

—Senyor Marshall, si li sembla que comencem? —va dir el sergent, i el pèl-roig va somriure i va formar.

O sigui que es deia així.

La Nancy sabia que la correguda seria dura, però no s’imaginava fins a quin punt. Es pensava que anar tan amunt i avall, tant pedalar amb la bici portant peces de ràdio i missatges, l’havia enfortit, però la meitat d’aquells homes pertanyien a l’exèrcit i feia anys que corrien per entrenar-se. Va poder mantenir el ritme, en el grup dels ressaguers, no sent mai l’última, però prou endarrere per sentir com el sergent escridassava els que anaven just darrere seu. Era un home curiós, quadrat i tres dits més baixet que la Nancy, però, pel que es veia, afaiçonat per Déu per pujar muntanyes com si es passegés per un carrer comercial. Com era possible que tingués tant d’aire als pulmons?

Al cap de vint minuts, o potser van ser tres o una hora i mitja, perquè la Nancy va perdre la noció del temps ben aviat quan li va començar a costar de respirar, es va fixar que en Marshall, que havia començat a la capçalera del grup, s’anava quedant enrere i deixava que els altres l’avancessin. Aviat el va tenir corrent al costat. Ell li va fer un somriure ràpid i la Nancy va tenir un moment de debilitat en què es va pensar que s’anava a disculpar.

—O sigui que es diu Nancy? —va dir—. Va tot bé?

—Molt bé. —Parlar no era fàcil, però se’n va sortir.

—És que li ha de costar… —El malparit ni tan sols panteixava—. Amb aquestes tetes tan grosses que li reboten no deu ser fàcil.

Ho va dir prou fort per atraure mirades i somriures dels altres homes. Es posava les mans davant del cos com si aguantés uns pits imaginaris amb una cara de pena i esforç, la llengua fora, i fingint que li rebotaven els pits.

—A cagar —va dir ella. No era original, però era curt.

Ell va estirar una cama cap al costat, la va enxampar sense contacte amb el terra i li va fer perdre l’equilibri. La Nancy va caure de mala manera, amb la cara al fang, i es va quedar sense aire. Va aixecar el cap i el va veure avançar entre el grup per tornar-se a posar al capdavant. Els altres corredors li van passar pel costat.

—Amunt, Wake!

Tenia el sergent al costat. Havia vingut corrent.

—És que…

—Amunt!

La Nancy es va agenollar i després es va aixecar. Tenia la samarreta negra de fang i adherida al cos. Tenia els cabells enganxats a la cara i se sentia sang a la galta.

El sergent la va mirar críticament.

—Viurà. A córrer.

I això va fer. Va acabar l’última, naturalment. Era impossible recuperar el temps que havia perdut, i després, perquè es va haver de dutxar, va arribar tard a la primera classe. Es va disculpar amb l’instructor i va buscar un seient. En Marshall i el seu nou grup d’acòlits somrients es fregaven tots unes llàgrimes imaginàries dels ulls.

Allò va establir la pauta: les agressions en què algú l’empenyia sense voler de la barra d’equilibri o li trepitjava la mà quan pujava per la corda. Les burles es van convertir en un brunzit constant a les seves orelles que la seguia de la cantina a les pistes d’entrenament i a l’aula. Ella serrava les dents i aguantava.

Després de la tercera correguda, en què va arribar sense que ningú l’estampés contra el fang, el sergent se la va endur a banda i li va donar un rotlle de benes que es va treure de la butxaca i un parell d’imperdibles.

—L’any passat vaig tenir una dona que estava molt dotada a la part de davant, Wake —va dir—. Abans de córrer s’embenava. Deia que li donava més suport que amb els sostenidors sols.

Es va posar vermell com un perdigot quan va dir «sostenidors», però tenia raó. Li va anar bé.

La sala s’havia buidat de tot el mobiliari anterior a la guerra. Taques més clares a la paret mostraven on hi havia hagut quadres en aquells temps inimaginables. A l’Henri segurament li hauria agradat, ple de butaques de pell i llibres vells. Ara l’únic mobiliari era la taula habitual de metall, cadires metàl·liques plegables i un parell d’armaris arxivadors grisos. I aquell paio. Que aguantava un assecant tacat de tinta i la mirava per sobre. Ulls blau clar i pocs cabells. El doctor Timmons.

—Què hi veu?

—Una taca de tinta i vostè que em mira —va contestar la Nancy, ficant-se les mans a les butxaques i estirant les cames. No era una posició gaire còmoda, però no pensava seure dreta com una col·legiala davant d’aquell home. Un psiquiatre. Allà els anomenaven ciclistes acròbates. Fins i tot els instructors els anomenaven així.

L’home va deixar anar una punta de l’assecant per escriure alguna cosa.

—Ara encara malgasta més tinta.

Es va girar per mirar per la finestra. Algú feia córrer un grup d’homes carregats amb l’equip d’entrenament per davant de l’edifici. Bufa, hauria preferit pujar la muntanya amb ells sota el plugim que aguantar allò.

—Això és un test, Nancy —va dir el psiquiatre—. La salut mental és tan important com la física. Potser més i tot, en el seu camp. Què hi veu?

—Un drac.

Ell va somriure sense humor i va deixar el paper.

—És el tercer recluta de la seva secció que em diu això. No té imaginació per pensar en una altra cosa?

Ella va arronsar les espatlles i va encreuar els turmells.

—Molt bé. Doncs fem-ho a l’antiga. Parli’m d’Austràlia. De la seva infància.

La Nancy va pestanyejar. Tot aquell temps els instructors els havien insistit perquè s’aprenguessin la tapadora que farien servir sobre el terreny, i era tan burra que s’havia oblidat de preparar-se’n una per a aquell home. Més que burra. Es va veure allà una altra vegada, a casa de la seva mare. Els seus germans grans se n’havien anat de casa i, per tant, estaven soles totes dues. Sense parlar. No recordava haver tingut cap conversa amb la seva mare. Només sermons. Que lletja, que estúpida, quin pecat en forma humana que era la Nancy.

—Era la mar de feliç.

—Tenia gaires amics? —va preguntar en Timmons, encara prenent notes.

—Muntanyes —va contestar la Nancy.

Sentia l’escalfor del sol quan tornava a casa, caminant més a poc a poc com més s’acostava a la casa atrotinada de conglomerat. Quan hi arribés, hi trobaria la mare. No amb amor ni calidesa, sinó amb un altre monòleg de queixes i acusacions, esquitxades de citacions bíbliques. Tot era culpa de la Nancy i la Nancy era un càstig de Déu, malgrat que la senyora Wake no entenia què havia fet per merèixer una filla tan lletja, estranya i desobedient.

—I els seus pares, què? —En Timmons tenia el cap decantat, com el guacamai de la botiga d’animals que hi havia camí de l’escola. La Nancy sempre havia pensat que també la jutjava.

—Eren molt feliços, molt —va dir la Nancy amb el seu accent de classe alta anglesa.

En Timmons va sospirar.

—Aleshores, com és que el seu pare va abandonar la seva mare amb sis fills? Quants anys tenia? Cinc? L’ha tornat a veure des d’aleshores?

—Ella el va fer fora —va dir la Nancy amb fúria—. Els altres se n’havien anat de casa i ella era una abusadora i una feixista, i ell no ho va poder aguantar més.

—Aleshores va ser culpa d’ella?

I allò què tenia a veure amb res? Tot aquell entrenament per disparar instintivament i des del maluc funcionava. Es moria de ganes de matar-lo; ho sentia a les puntes dels dits.

—I tant que va ser culpa d’ella. El pare era genial. Era divertit i afectuós, i m’adorava.

Era veritat. Havia sentit aquell amor, i el record l’havia ajudat a no perdre el cap fins que va conèixer l’Henri.

En Timmons tornava a escriure.

—Però no tant per endur-se-la amb ell. —Allò va ser com un cop de puny a l’estómac—. Es va quedar fins que tots els altres fills havien marxat de casa, però no va poder fer el mateix per vostè, oi?

Un. Dos. Dos trets seguits. Per a aquell torracollons baixet de cabells rossos. La Nancy no va dir res.

—Va fugir com aquell que diu amb setze anys, va convèncer el metge de família que en tenia divuit per poder-se treure el passaport i va tocar el dos. O sigui que era una noia emprenedora, que sabia com fer ballar els homes al seu compàs.

Com carai descobrien totes aquelles coses? I si ho havia fet, què? I a sobre se n’havia sortit prou bé. Havia fet amics, havia après un ofici i s’ho havia passat bé, i després s’havia enamorat de l’Henri, la cirereta de la seva vida.

—Per quedar-se en aquella casa i deixar que t’atropellessin s’havia de ser idiota.

El doctor va entrellaçar les mans darrere del cap, i amb els colzes va fer força enrere per estirar l’esquena. Tenia tot el coll exposat i els costats del cos també. Amb el que la Nancy havia après en les últimes setmanes, el podria haver mort en un moment, i aquell sospir trist i cansat podria ser el seu últim alè.

—Tanmateix és aquí, Nancy.

—Què?

—La meitat dels homes l’odien i no paren de maltractar-la. I tanmateix persisteix.

—Perquè vull veure castigats aquells nazis fills de puta. És així de senzill. Ho he vist. A Àustria. A França. Són escòria. Se’ls ha d’esborrar, els he d’esborrar. —Va picar el quadern del psiquiatre amb un dit—. Esborri això de «fills de puta», afegeixi-hi una mica de pompa i patriotisme, apunti-ho tot, i haurem acabat. Està content?

Ell li va sostenir la mirada i la Nancy es va enretirar.

—Sí que necessita esborrar els nazis, oi, Nancy? A veure, tots li estarem molt agraïts. Però forma part d’un equip, d’un exèrcit, d’un país.

Va tornar a sospirar. La Nancy va pensar que era molt irritant.

—Podria ser una bona agent, Nancy. La Secció D necessita pensadors independents, però també ha de ser conscient que forma part d’un projecte més global. Potser la sorprendrà, però la guerra no és un problema seu.

Oh, per l’amor de Déu.

—Es pensa que ho faig perquè estic enfadada perquè el papa se’n va anar i la mama va decidir que jo era un gripau negre que li amargava la vida?

Ell va tornar a mirar l’assecant.

—Una mica sí que s’assembla a un gripau, oi? És curiós. —Va apuntar alguna cosa—. Nancy, escolti’m. Em sembla que creu que necessita el sofriment que pateix aquí i el sofriment que probablement l’espera a França; potser no conscientment, però ho creu. Que s’ho mereix. Que és el monstre que la seva mare li deia que era.

La Nancy va tancar els punys a les butxaques. Sentia els músculs de la mandíbula tensos.

—No em digui que li paguen per això.

Quan era petita i la situació era molt dolenta, s’amagava a l’espai que quedava entre la casa i el terra i llegia Anna la de les teules verdes, amb el sol intens que es filtrava entre els taulons de fusta del porxo, fins que la pena i la ràbia se li fonien. Encara era la seva novel·la preferida. De fet, l’única que li agradava. Tancava el llibre i ho deixava tot allà, la ràbia i la por i l’autoodi, a sota la casa. Estava segura que algun dia la farien esclatar: tots aquells mals sentiments que havia deixat podrint-se sota el porxo s’encendrien, i BUM! Tot a fer punyetes. Llavors va fer setze anys i, sense més ni més, una tieta li va enviar un xec i ella va decidir que no podia esperar més temps l’explosió i ho va deixar tot enrere. I ara va agafar tot el que en Timmons acabava de dir, ho va embolicar amb paper marró i també ho va guardar allà.

Es va humitejar els llavis, i després va parlar amb calma, raonablement, com si ella i el doctor Timmons es consultessin sobre rutes d’autobús en una festa a Londres.

—Ha pensat mai a sortir de darrere la taula i combatre, doctor Timmons?

Ell va aixecar una cella.

—Així estan les coses, Nancy? Com vulgui. —Va tornar a escriure—. Faci’m un favor, Nancy. Intenti que totes aquestes fantasies tan convenients no matin a ningú. Se’n pot anar.