Capítol 21

La Nancy tornava a ser a Baker Street. Déu del cel, feia només sis mesos que era en aquella habitació nua intercanviant comentaris mordaços amb en Buckmaster? Aquesta vegada no li havien ofert una cadira. En Denden, vestit amb l’uniforme, s’estava dret «descansant» amb les mans agafades darrere. La Nancy portava l’uniforme d’infermera de l’exèrcit i les mans penjant al costat, la mirada al davant.

—«Wake és popular entre el seu grup. Una líder nata». —En Buckmaster llegia d’un expedient nou que tenia obert a la taula plegable.

La Nancy pensava que farien bé de comprar-li una taula com cal.

—És el que diu el seu expedient —va continuar en Buckmaster, mirant en Garrow, que seguia al seu lloc de sempre, repenjat a la paret—. Ja és curiós: tenim el doctor Timmons per trobar defectes, no virtuts. Però, és clar, hi va haver aquell desafortunat incident a Escòcia abans que la Wake i en Rake, que a sobre sona com un número de vodevil, se n’anessin per acabar l’entrenament a Beualieu.

—Sí —va contestar en Garrow amb un sospir—, un recluta molt prometedor que es deia Marshall va aparèixer al toc de diana despullat i lligat al pal de la bandera davant de les oficines principals. Va quedar molt afectat.

—Els noms d’aquests dos van sortir esmentats a l’informe, oi? —va demanar en Buckmaster educadament.

En Garrow va aixecar les celles.

—Sí, unes acusacions molt fortes, si no ho recordo malament, d’intent de seducció i de rebre un cop al cap.

—Pobre.

La Nancy va aconseguir no somriure. El record d’en Marshall lligat al pal de la bandera era una llum brillant i resplendent a la seva memòria. I havia estat bufar i fer ampolles. Estava tan torrat que pràcticament queia quan el tocaves. I feia una nit temperada.

En Garrow va encendre un cigarret.

—Potser ens han enredat, senyor.

Va exhalar, mirant en Buckmaster, que es va posar dret i va donar la volta a la taula.

—Pensi un moment, Garrow. Si un espia alemany volgués introduir-se al SOE, ell, o potser ella, atacaria els nostres millors homes, per no parlar d’intentar accedir als nostres arxius.

Merda. Els havien enxampat. Potser alterar els expedients només semblava una bona idea després d’una ampolla de brandi. I de què anava, allò? En Buckmaster havia tret l’arma. No es devia pensar que…

—Els ho preguntaré una vegada: de qui va ser la idea d’entrar a l’arxiu? —En Buckmaster era tan a prop d’en Denden que l’alè el va fer pestanyejar—. Va ser vostè, Rake?

Durant un segon que es va fer llarg els dos homes es van estar molt quiets, després en Buckmaster va aixecar el revòlver fins al cap d’en Denden i li va encetar la pell de la vora de l’ull fins al pòmul. En Denden es va apartar i es va ajupir, però es va tornar a alçar.

—Contesti’m! Els alemanys han enviat un espia marieta?

En Denden no el va ni mirar, va agafar-se les mans fort a l’esquena i va mirar a la paret. La Nancy es va empassar la saliva. Era una prova? A tots els havien tret del llit a Beaulieu més d’una vegada per contestar preguntes sobre la seva tapadora, quan encara estaven mig adormits. Fins i tot quan reconeixien els seus instructors, la confusió d’aquell moment era suficient perquè alguns perdessin els nervis. Però no havien estat mai violents; hostils sí, però allò no. De debò que es pensava que eren espies?

En Buckmaster es va situar darrere d’ella, i a la Nancy se li va posar la pell de gallina. Després va canviar i es va posar davant, i li va col·locar el canó del revòlver al front.

—O potser han enviat una dona? —Estava completament embogit. Per què no hi intervenia, en Garrow? Allò era insuportable.

—Quin dels dos? Qui? —La Nancy va veure com amartellava l’arma i començava a prémer el gallet—. ÚLTIMA OPORTUNITAT! QUI?

La Nancy el va mirar als ulls. Clic.

I el món no es va acabar. Continuaven a l’habitació. L’arma estava buida. En Buckmaster va assentir i es va guardar l’arma.

—Un bon espectacle —va dir, com si res, tot tornant al seient—. Seguin, tots dos.

La mare que el va parir, que fill de puta. La Nancy no tenia clar si s’havia assegut o havia caigut. En Garrow va donar un mocador a en Denden. La Nancy no n’estava segura, però semblava que en Denden no sols s’eixugava la sang de la cara, sinó que procurava que el mocador quedés per llençar.

—El silenci pot funcionar amb els homes. La Gestapo donarà per fet que un agent estranger té molta informació estratègica, i el pot mantenir amb vida el temps suficient perquè aconsegueixi escapar-se. Però, senyoreta Wake, els nazis no són tan moderns com nosaltres a l’hora de pensar en la utilitat i les capacitats de les dones. Els francesos tampoc, ja que hi som. La mataran o l’enviaran directament a un camp. Una dona els ha d’engalipar. Actuar, arrossegar-se, plorar, anar-se’n al llit amb ells, si cal. Empassi’s l’orgull perquè les bales seran reals i morta no em serveix per a res.

La Nancy va assentir, perquè ell esperava que ho fes. No tenia cap problema per flirtejar per aconseguir travessar controls, ni per mirar seductorament homes que hauria matat amb molt de gust, però hi havia límits, per l’amor de Déu, i el paper de princesa prostituta era traspassar el límit. El seu límit.

—Això vol dir que té una missió per a nosaltres? —va dir en Denden, tornant el mocador a en Garrow, que se’l va mirar amb angúnia.

—Sí. I ja que sembla que han decidit que durant l’entrenament eren un equip, els enviarem junts. Tots dos tindran el grau de capità, però en Rake serà l’encarregat de la ràdio i com a tal estarà a les seves ordres, Nancy. Garrow, el mapa, si us plau.

En Garrow el va desplegar sobre la taula. Era la mena de mapa que els guies turístics imprimien per als motoristes abans de la guerra, però aquell estava ple de «X», i cada una anava seguida d’un codi numèric breu.

—Cada X representa una operació activa del SOE —va dir en Buckmaster amb un cert orgull a la veu que no va poder evitar—. Contraban a París, enfonsament de submarins a Canes. Fins i tot tinc un equip que va volar una fàbrica de municions a Tolosa la setmana passada.

—On anem, senyor? —va preguntar la Nancy.

—Estan assignats a l’Alvèrnia —va dir en Buckmaster, mirant-la intensament a la cara i aparentment content amb el que hi va veure—. No gaire lluny de Vichy, que està infestat d’alemanys. Un temps horrorós, no para de ploure, un terreny impossible, perfecte per a la Resistència que combat allà: els maquis s’han posat nom de vegetació espessa perquè són molt difícils de matar, o de controlar. La seva primera missió és posar-se al capdavant de la banda més gran de maquis de la regió. Els dirigeix el comandant Gaspard.

—Que és un cabronàs borni i pagat de si mateix —va afegir en Garrow.

—I menysprea el SOE —va continuar en Buckmaster tranquil·lament—. Li fa por que quan buidem França d’alemanys ens la quedem per a nosaltres. L’últim que vol és treballar amb vostès, però també té pocs subministraments; per tant, aquesta és la seva pastanaga.

—I si no la mossega? —va preguntar la Nancy.

—Obliguin-lo. L’han de fer entrar en raó o morir en l’intent. Tàcticament és poc eficient. És valent, però malgastarà els seus homes i els nostres diners sense una mà ferma que el guiï. Són vostès. L’Alvèrnia és crucial per moure recursos a través de França. Hem de fer que per als alemanys sigui impossible moure els seus homes i les seves màquines ràpidament per la zona.

—Sabotejarem les rutes de transport? —va preguntar en Denden, tan alegre com sempre.

—Això mateix —va contestar en Buckmaster—. La clau de l’èxit d’aquesta invasió és impedir que els nazis reabastin els seus homes al nou front. Estem treballant de valent per assegurar-nos que no saben per quina direcció vindrem, però un cop desembarquem, sortiran en desbandada per contraatacar. Això vol dir que els hem d’alentir pertot arreu i l’Alvèrnia és crucial en aquest sentit. Volin els ponts del ferrocarril, tallin les comunicacions, facin que tinguin por de la seva pròpia ombra i estaran fent la feina dels àngels.

L’excitació va fer tremolar la Nancy. Hi aniria. Finalment.

—Quan ens embarquem? —va preguntar.

—D’aquí a una setmana —va dir en Buckmaster—. Fins llavors s’estaran en una de les nostres cases segures de Londres estudiant els mapes de la zona i els plànols dels objectius més importants fins que siguin capaços de dibuixar-los dormint. I no viatjaran per mar, Wake. Per què es pensa que ens vam esforçar per ensenyar-los a saltar d’un avió? Rake, vostè volarà als afores de Montluçon en un Lysander. Hi ha un operador cremat que ens hem d’emportar, i vostè en farà servir la ràdio. Nancy, vostè saltarà en paracaigudes a prop del grup d’en Gaspard. Un dels nostres homes a la zona, un tal Southgate, li donarà la benvinguda i la portarà amb en Gaspard. Entretingui’ls fins que en Denden arribi amb la ràdio. —Va tornar a mirar la Nancy—. Li passa res, capità Wake?

La Nancy en va empassar la saliva.

—No, senyor. És que no em va agradar haver de saltar d’avions que funcionaven perfectament.

En Buckmaster va obrir molt els ulls.

—I ara. Tan bona nota que va treure en salts de paracaigudes.