Capítol 40

El que hagués passat abans estava oblidat. La lluna següent va representar més llançaments en resposta al flux de peticions d’en Denden, picades i transmeses des de punts elevats al voltant de l’altiplà. La generositat de Londres no tenia límits, però la Nancy havia d’equilibrar l’abast de les seves peticions amb el temps que necessitaven per recollir els cilindres empaquetats i desaparèixer en la nit abans que les patrulles alemanyes els enxampessin. Després s’havien de desgreixar les armes i entrenar els homes d’en Gaspard perquè aprenguessin a muntar-les i desmuntar-les. En Denden hi va ajudar ensenyant als homes com fer servir els explosius, i en Tardivat va posar a prova els nous detonadors i es va pronunciar obscurament sobre la seva eficàcia. Londres actualitzava regularment la llista d’objectius per atacar el Dia D i la Nancy responia amb missatges a través dels ràpids dits d’en Denden, proposant canvis i objectius addicionals.

Però els homes no estaven satisfets amb l’espera. Sobretot els homes d’en Gaspard, que volien venjar la mort dels seus companys en l’atac de les SS, i la Nancy va veure que els hauria de donar alguna vàlvula d’escapament si no volia que perdessin tota l’energia en l’espera.

Per això va continuar donant permís per muntar emboscades de tant en tant, grupets d’homes que sortien amb un dels petits camions propulsats amb carbó que ara tenien ocults en pallisses i estables de tota la regió, i que s’amagaven a l’espera que passés alguna patrulla aïllada. En Tardivat els va entrenar per col·locar trampes amb corda entre els arbres travessant la carretera quan sabien que venia una patrulla. L’explosió feia volar el primer vehicle, i el grup disparava a la resta de la patrulla amb les metralladores Bren noves de trinca i seguidament es fonia en l’interminable paisatge rural.

De totes les incursions, en van tornar eufòrics de victòria, i els alemanys van començar a evitar les carreteres comarcals.

La Nancy dormia quan podia, conscient que la temperatura de l’ambient estava canviant per moments.

El primer dia de juny, en Denden la va despertar després de vint minuts d’un son profund, perfecte, en què somiava que era al seu llit de Marsella. Li va llançar el coixí de setí, però ell el va atrapar, coi d’home, i l’hi va tornar immediatament.

—Controla’t, bruixa! Tenim la trucada!

—Tant me fa. Digues als alemanys que tornin demà. Vull dormir.

Es va tornar a posar el coixí sota el cap i va tancar els ulls. En Denden es va ajupir al costat i li va parlar a cau d’orella.

—Les sanglots longs des violons d’automne.

La Nancy va obrir els ulls de cop i es va incorporar.

—De veritat?

Ell va assentir.

—Ja era hora, Denden! Venen. D’aquí a dues setmanes?

Li van passar les ganes de dormir. El vers del poema de Verlaine, el senyal que el Dia D era molt a prop, li va fer l’efecte equivalent a vuit hores de son i una dutxa freda.

En Denden va riure.

—Encara penso que haurien d’haver fet servir el teu poema en codi per indicar-nos que començava la invasió. Molt més divertit que el pesat de Verlaine. Com feia?

La Nancy es va treure la camisa de dormir i va agafar la brusa.

—Tu no l’hauries de saber. D’això es tracta, en un poema en codi.

—Ara seriosament, reina, no et devies pensar que quan tots els altres agents escollien Keats, o parides de col·legi sobre la noblesa i el sacrifici, ningú no filtraria que una de les agents femenines havia escollit… a veure si me’n recordo… «S’estava dreta, a la claror de la lluna. I la lluna transparentava la camisa de dormir. El mugró del seu pit es va il·luminar…».

—Oh, per l’amor de Déu! —La Nancy va acabar de passar-se el raspall pels cabells. Es va posar la jaqueta de pell nova. Una setmana abans en Fournier havia assaltat una fàbrica que les feia, i n’hi havia regalat una. La Nancy trobava que li quedava molt bé. En Denden ja es trencava de riure.

—Vols parar, Denden? És un poema humorístic!

—Ja ho sé, però t’imagines el presentador d’Ici Londres llegint-lo?

S’ho va imaginar i tenia gràcia. De fet tanta, que plorava de tant riure. Només dues setmanes! Dues setmanes i hi hauria botes angleses, franceses i americanes trepitjant el terra de França una altra vegada. S’havia de posar al dia en l’exploració dels objectius clau, comprovar que les reserves estaven plenes amb el que calia, confirmar els preparatius per a l’assistència mèdica, trobar mitja dotzena més de graners abandonats i equipar-los per fer-los servir d’hospitals.

Es va eixugar els ulls i es va retocar el maquillatge mirant-se al mirall.

—Som-hi, Denden, anem a animar-ho tot.

Ningú no sabia on desembarcarien els aliats, per descomptat que no, però d’això es tractava precisament: de despistar els alemanys perquè enviessin les tropes al lloc equivocat. Llavors es procuraria que els maquis i altres homes per tot França els impedissin moure els seus soldats: grupets de combatents, objectius múltiples, atacs coordinats. La Nancy era a la carretera vint-i-quatre hores al dia, informant els sabotejadors sobre on i quan exactament havien de tallar les vies i subministrant-los granades i explosiu plàstic per fer-ho. Pals de telègraf i cables d’alta tensió caurien com una tempesta, les fàbriques de maquinària pesant es paralitzarien i totes les estacions de transmissió de Cantal quedarien reduïdes a una pluja de guspires.

No els va caldre esperar ni una setmana. Els versos següents del poema de Verlaine es van transmetre a última hora del 5 de juny, i la Nancy, en Gaspard, en Fournier i en Tardivat van reunir els homes a l’alba de l’endemà.

Tenien aproximadament un centenar dels millors combatents a l’altiplà i cinquanta joves més preparats per anar als altres campaments disseminats i transmetre’ls l’ordre. La meitat portaven les jaquetes de pell que en Fournier havia robat; la resta, la roba heterogènia pròpia dels pagesos. Amb botes i boines de l’exèrcit britànic. La Nancy es va enfilar a un tronc al límit del bosc i els va examinar. Una colla d’arreplegats, bruts i malgirbats, però tots portaven un revòlver a la cintura, una Bren penjant de l’espatlla i explosius a la motxilla. I es morien de ganes de sortir.

—Homes de França! —va cridar la Nancy—. Avui és el dia que estàvem esperant. L’alliberament de França ha començat. Sabeu el que heu de fer, o sigui que feu-ho bé. Recupereu el vostre país i doneu als alemanys la guitza als ous que ens han estat demanant.

Van cridar com bojos, i abans que l’eco desaparegués del tot, els caps d’escamot ja s’havien endut el seu grup. En Denden va oferir una mà a la Nancy, i ella la va agafar per saltar del tronc.

—Totalment churchil·lià, estimada!

—Mon colonel? —Era en Mateo, que ja estava a punt i tenia la motxilla de la Nancy a la mà.

Ella la va agafar i se la va penjar a l’esquena.

—Segur que no vols venir, Denden?

—No, gràcies! —Va aixecar les mans—. Massa armes pel mig per al meu gust. La mare es quedarà a casa i ho tindrà tot a punt per rebre-us com us mereixeu.

Va fer veure que li remenava la motxilla.

—Portes les granades? El revòlver? L’explosiu? Corda? Companys combatents sinistres? —Va passejar la mirada per sobre en Tardivat, els tres espanyols i la resta dels homes que s’enduia la Nancy—. Sí, veig que sí. —Va somriure—. Sigues prudent, Nancy, i torna.

Ella li va enviar un petó, i després es va endur els seus homes a baix, entre els arbres.