Capítol 30

Quan la Nancy anava per la meitat de la seva missió de pagar els diners als familiars dels homes de la colla d’en Fournier, estava resplendent. Per començar, anar amb bicicleta pels camins del bosc li havia donat temps per pensar, i per acabar —quina sort, per l’amor de Déu—, havia pogut estar una estona amb dones.

L’havien rebut com una vella amiga als llogarets i pobles a l’anada i la tornada de Chaldasaigas. Va explicar a totes que el seu fill o el seu marit era un motiu d’orgull per a elles, un combatent valent, vital per a la lluita per la llibertat, i l’hi van premiar amb somriures i abraçades; li van tocar el braç o li van donar la mà quan va entrar a casa seva. Estaven en guerra —cap pagesa francesa hauria estat tan efusiva amb una desconeguda en temps de pau— i la Nancy va saber que era una intermediària per als homes absents, una connexió amb els nois del bosc. Malgrat tot, allò la va reconfortar.

Va aprendre alguna cosa útil sobre gairebé tots els homes de l’altiplà. Que si un tenia el pit dèbil, l’altre estava enamorat d’una noia del poble del costat que no volia ser la dona d’un pagès. Un altre estimava els ocells, els de plomes, i un altre era un pescador excel·lent. A en Jean-Clair li agradava pujar muntanyes, i abans de la guerra es gastava la paga del taller mecànic on treballava recorrent els Alps. Va comptar petits feixos de bitllets a la mà d’aquelles famílies afamades, va jugar amb la canalla i va flirtejar amb els homes grans i els nois joves que encara intentaven tirar endavant els masos.

Quan va arribar a Chaldasaigas, estava segura de tenir alguna informació de la majoria dels homes. Va quedar a la ciutat amb dues famílies, i la segona era la vella mare del noi que el dia abans havia insultat la Nancy. La vella es va presentar amb una encaixada fluixa i seca com a Madame Hubert, i va fer passar la Nancy a la cuina amb un pas incert, però a mesura que parlaven va ser com si la dona rejovenís una dotzena d’anys.

—Vagi amb molt de compte per la ciutat, Madame Wake —va dir, examinant la Nancy per sobre la vora de la tassa amb un ull despert—. Em fa l’efecte que els alemanys comencen a vigilar-nos més.

—Per què ho diu? —va preguntar la Nancy, cautelosament.

—L’alcalde no es raspalla l’abric i el gendarme beu massa. Estan nerviosos. Passen més cotxes que abans, gastant gasolina, amb homes que no conec, uniformes que no reconec. Homes nerviosos, gasolina i desconeguts: em sembla que això significa Gestapo, no li sembla?

—És la primera persona que m’ho diu, Madame —va dir la Nancy.

Madame Hubert va fer un gest desdenyós.

—Buf, ells no estan asseguts a la finestra amb la labor tot el dia mirant la plaça com jo.

No era desenraonat.

—Gràcies per dir-m’ho. —La Nancy va mirar la cara plàcida i arrugada de Madame Hubert—. La majoria de la gent té por de parlar de la Gestapo, Madame.

Madame Hubert va arronsar les espatlles.

—Soc massa vella per tenir por, el meu fill és massa jove. Són els homes que queden a la ciutat els que tenen por; massa vells per combatre, una mica massa rics per perdre-ho tot. Parlen malament dels alemanys al cafè de la plaça, després fan un petit viatge a Montluçon, potser parlen a cau d’orella d’un nazi, i li fan un petit servei. Com en Pierre Frangrod. La seva mare, Déu l’hagi perdonat, se n’avergonyiria. Va regalar als alemanys un camp que ella li havia deixat perquè construïssin un dels seus transmissors de ràdio i poguessin retransmetre aquella… porqueria a les nostres cases. I a sobre és una bona terra. Es va vendre l’ànima.

La Nancy havia vist el transmissor en el viatge d’anada. Li va venir salivera quan el va localitzar.

—Madame Hubert, els déus ens han fet trobar-nos. M’agradaria fer alguna cosa amb aquell transmissor. Coneix bé aquelles terres?

Quan Madame Hubert es va aixecar per anar a buscar paper i llapis, el seu pas ja no era incert. Somreia mentre dibuixava el terreny, les pistes i els camins que hi portaven.

—Hi passo caminant cada dia. És just als afores de la ciutat. Sempre hi ha sis homes de guàrdia, si no més. Tanca de filferro, focus aquí i aquí. Emet un senyal fort; tenen el generador aquí.

La Nancy va estudiar el mapa sobre la taula, neta com una patena.

—Madame Hubert, és un regal de Déu.

La vella va quedar encantada i va estirar el tapet de ganxet de sobre la taula.

—Li agradaria conèixer el meu cosí Georges? Va ajudar a construir el transmissor i detesta els alemanys. Hi pot confiar.

Si la Gestapo corria per allà, no era el moment de fer nous amics, però a la Nancy li agradava la dona, li agradava molt.

—Sí, gràcies.

—Doncs vingui demà a la tarda, Madame Wake. Serà aquí. Li fa molta pena ser massa gran per pujar amb el meu Georges a l’altiplà. L’alegrarà poder-la ajudar.

La Nancy va fer una ullada a la casa modesta i pulcra.

—Segur que no pateix pel seu fill?

Madame Hubert va deixar de somriure.

—Prefereixo patir per ell i estar-ne orgullosa que saber que està sa i estalvi i avergonyir-me’n. Per això m’alegro que la meva amiga —va picar amb el dit el mapa— morís el 37, abans d’haver de reconèixer que el seu fill era un covard.

La Nancy va explorar el terreny i en Georges va resultar ser una mina. Tot tornant a casa l’endemà, la Nancy va elaborar un pla. Ho farien aquella nit. Quan va arribar al campament, va guardar la bicicleta en una pallissa mig esfondrada d’una punta del camp i va anar a buscar els homes d’en Fournier, que estaven sopant. Feien cara d’avorrits.

—Necessito cinc homes.

—Per fer què? —va preguntar un dels homes.

—No és la carta d’un restaurant, Jean-Clair. Us ho diré quan us hagueu presentat voluntaris.

El silenci es va allargar fins que la Nancy el va poder palpar.

—Vindré. —En Tardivat, lloada fos la seva ànima de lladre de paracaigudes.

—Jo també. —Era un dels espanyols, en Mateo—. N’hi devem una. —Va fer aixecar també els seus germans. La Nancy estava sorpresa. Des d’aquell dia al gorg s’havien mantingut a distància, i ella no havia anat a Espanya a donar diners a cap de les seves famílies. Li va oferir la mà i en Mateo va encaixar; en Rodrigo i en Juan van fer el mateix.

La Nancy va alçar una cella.

—Algun francès més que vulgui lluitar contra els alemanys?

Allò els va fer mal. Hi va haver moviment entre els homes, però en Fournier es va avançar als altres.

—Vindré jo. A veure què pot fer, capità. —La Nancy el va mirar de dalt a baix—. Segur que em trobaria a faltar.

—I tant. —Li va oferir la mà i ell va encaixar, ni que fos com si tingués por d’encomanar-se d’alguna cosa. La Nancy li va posar una mà a l’espatlla—. La seva germana petita em va dir ahir que és capaç d’encertar una oreneta volant. És el nostre franctirador.

Se’ls va endur a banda i els va explicar el pla; en acabat els va ensenyar el mapa de Madame Hubert i els plànols del cosí Georges.

—Cada un de vosaltres ha de poder dibuixar el mapa del recinte de memòria abans que marxem. Si fracasseu, no vindreu amb mi. Us haureu de quedar a casa amb els nens petits. Una hora.

Va deixar el plànol a l’herba als peus dels homes. En Mateo es va ajupir i el va agafar mentre ella se n’anava a preparar el seu equip.

En Denden la va seguir.

—No vols que vingui, Nancy?

Ella va brandar el cap.

—Ets massa valuós.

—Millor, perquè no m’agrada gens això d’haver de córrer i disparar. —Es va estremir teatralment.

—Si se’n va tot en orris —va continuar la Nancy—, envia un missatge a Londres i torna a parlar amb en Gaspard. Podria ser que t’hi entenguessis millor que jo.

—No ho veig gaire probable. Però ho intentaré. —Es va gronxar repenjant-se en ella, amb les mans a les butxaques—. Preferiria que no et morissis.

—M’has arribat al cor.

Es va aixecar i va mirar el rellotge. Havia de menjar alguna cosa i potser dormir vint minuts abans d’anar a instruir els homes.

—Nancy, com sabies que els espanyols es presentarien voluntaris? —va preguntar en Denden, mirant-la amb el cap decantat—. Sabíem que en Tardivat hi aniria. Sembla que ens hagi adoptat, el carallot. En Fournier no s’ho hauria perdut per res del món, el faria quedar molt malament. Però, els espanyols?

Va arronsar les espatlles.

—Me’n deuen una. Però on vols anar a parar, Denden?

—Vull anar a parar al fet que, estimada meva, tu també ets una mica prestidigitadora. T’emportes els únics cinc homes del grup que tenen experiència militar, però has fet veure que passava per casualitat.