Capítol 23

No era morta. Aquest va ser el seu primer descobriment. Els morts no sentien res, i a la Nancy li feia mal tot. Va obrir els ulls. Veia una mica de llum i sentia l’olor de la palla i les garbelladures. Algú li havia posat un morral al cap. Va intentar moure’s. Res. Estava asseguda en alguna mena de cadira i tenia les mans lligades a l’esquena. Era el dolor dels músculs dels braços, el que l’havia despertat. També tenia els turmells lligats i li havien tret les sabates; sota les mitges notava la terra dura. Va aixecar el cap i va respirar lentament i amb compte. Aire fresc. Vent als arbres. Per tant, encara era a la muntanya, encara era en un entorn rural, i allò era una pallissa, un cobert en algun mas, no la central de la Gestapo a Montluçon.

Veus a fora, que van ressonar quan van entrar. Homes, per descomptat, i més d’un, tot i que només parlava un; la resta només reien i assentien.

—Sembla que la nostra convidada s’ha despertat. —Parlava en francès, amb una veu greu i rasposa.

D’acord. Nancy. Som-hi.

Li van arrencar el morral del cap i es va trobar davant d’un home ben afaitat i amb la cara rodona. Portava un pegat a l’ull.

—Quina puteta més maca que ens han enviat! Molt més que aquell merdós que estan apallissant a la cel·la ara mateix. —Estava al cas de l’Henri? No, centra’t, Nancy, parla d’en Southgate—. Et penses que les mamelles et salvaran la pell, oi? Vens a fer ballar els francesos al teu so perquè els traguem les castanyes del foc als anglesos, puta?

La Nancy el va mirar de dalt a baix. Alguns dels homes de darrere es van bellugar nerviosos.

—Això mateix, Gaspard. —Va mantenir un to de veu fred—. Fins i tot em van dir que me l’havia de tirar, si això podia ajudar. Però mira, ara mateix no sé si prefereixo això o una pastilla de cianur.

Un parell d’homes van somriure. El que segur que no s’esperaven d’una dona enviada pels anglesos era que sortís aquella mena de llenguatge d’una boca tan bonica i en un francès fluid i col·loquial. En Gaspard —que sí que era en Gaspard— va fer una ganyota. Calia que la Nancy aprofités l’avantatge.

—Però li puc oferir suport de Londres. Ajuda de debò. Armes, diners. El que necessiten per recuperar el seu país.

—Bestieses. Volen la nostra terra. Volen que els fem la feina bruta.

—Pot confiar en mi.

—Un tracte amb el diable. Ets pitjor que els alemanys, puta mentidera.

Es va inclinar i la Nancy li va sentir la pudor a suor, la ferum de roba bruta. Va deixar penetrar un bri de sarcasme a la seva veu.

—Per favor! Aquesta és la seva paraula preferida, oi? El fa sentir millor? No ha vist cap dona últimament? —Ara somreien uns quants homes—. Si pot treure el cap del meu entrecuix un moment i escoltar-me, li estic dient que soc aquí com una aliada. Armes. Diners. Ajuda per a les seves famílies i intel·ligència de Londres. Pel que fa a mi, té davant el Ratolí Blanc de Marsella i una patriota tan lleial a França com qualsevol de vostès… cabrons.

Els homes de darrere estaven a punt d’aplaudir, la Nancy ho percebia. Es podia guanyar aquell públic. Va observar les seves reaccions de cua d’ull i va sentir que se li escapava un somriure. Gran error.

Tan bon punt li va treure els ulls de sobre, en Gaspard va clavar una puntada de peu a la pota de la cadira i la va fer caure, amb tot el seu pes, de costat, sobre l’espatlla. La Nancy es va quedar sense respiració i el dolor es va escampar.

—Puta mentidera! Sé qui és el Ratolí Blanc de Marsella. Va fer que matessin els seus homes mentre ella es gastava els diners que treia al seu marit ric. A l’Alvèrnia ningú no pagarà perquè vagi a la perruqueria i jugui als soldats.

La Nancy va intentar respirar.

—El meu marit és un heroi, sac de greix. —No tenia prou aire per dir-ho fort.

En Gaspard mirava alguna cosa que tenia a la mà. Es va ajupir i l’hi va mostrar. El seu anell de casada.

—Llavors, per què era a la teva bossa i no al teu dit?

—Torni-me’l! —Semblava una nena petita enrabiada al pati de l’escola—. Me l’he tret per no quedar-me sense dit saltant de l’avió, imbècil.

Li va engegar un cop de peu, però ell la va veure venir i es va apartar, alhora que feia a un costat la cadira caiguda amb un cop. Ara la Nancy estava d’esquena i amb les mans encara lligades al darrere. Va aixecar les cames preparant-se per posar-se de genolls, però ell se li va encavallar, posant-li tot el pes sobre els malucs. La Nancy va pestanyejar. Sentia escalfor a la cara. Sang. Del cop al cap que havia rebut abans. Li baixava als ulls, l’encegava i coïa.

Ell es va abocar més, aguantant l’anell de casament entre dos dits.

—Què m’impedeix matar-te ara mateix? Ens podem quedar aquella pila de francs cosits al folre de la teva bossa, enterrar-te aquí mateix i dir que no vas arribar. Sembla que has portat una bona picossada. Podríem enviar aquest anell a Marsella i tot. Si el teu pobre maridet sobreviu potser encara en trobarà una de més maca que tu.

Es va moure i la Nancy va sentir la carn de les cuixes d’ell fent pressió sobre els seus malucs. Va agafar aire i va parlar prou fort perquè la sentissin tots els homes.

—Serien els últims diners que rebríeu de Londres. Saben que he aterrat sense incidents, he indicat des de terra que havia fet contacte. Si voleu armes, si voleu alguna cosa més que la xavalla que porto a la bossa, haureu de tractar amb mi. Per què no fot el camp i em deixa fer la meva feina? Si els seus homes no volen metralladores, botes de l’exèrcit i més cigarrets dels que es podrien fumar, no dubto que n’hi ha d’altres que sí.

En Gaspard va aixecar el cap per mirar algú que la Nancy no podia veure.

—És cert? Ha fet senyals a l’avió?

Merda. En Tardivat era a l’habitació. Sabia perfectament que no havia fet cap senyal. Havia estat amb ella cada segon des que havia caigut sobre aquell arbre de la punyeta.

—Estava fent senyals quan l’he trobat. —La veu d’en Tardivat va sonar neutra i avorrida.

—Puta —va dir en Gaspard.

La Nancy va veure que tirava el puny enrere. No es podia defensar. Una altra explosió de dolor, després el silenci.

En Tardivat hi era quan la Nancy es va despertar. Encara eren a la pallissa, però la claror del dia s’havia esfumat. Va veure caixes velles i mobiliari trencat a les parets. O sigui que allà anaven a parar les coses trencades i inútils. Algú, segurament en Tardivat, li havia deslligat els canells i els turmells i l’havia tapat amb una manta. Quan va veure que obria els ulls, en Tardivat li va passar una cantimplora i la Nancy va beure goludament. Li va donar les gràcies i l’hi va tornar. Ell la va agafar amb un cop de cap, i després es va ficar la mà a la butxaca i va treure l’anell de casament.

La Nancy va parar la mà i ell hi va deixar l’aliança. Endur-se-la li havia costat una discussió amb un tinent imberbe i una secretària de cara de destral. Sort que l’Henri no l’havia fet gravar ni havia comprat una joia gaire cridanera. L’anell de prometatge, ple de maragdes, l’havia perdut en la fugida del tren. En canvi, l’aliança senzilla d’or la portava al dit. Recordava el contacte dels dits freds d’ell quan l’hi va passar per l’artell a l’Ajuntament de Marsella, l’expressió d’afecte i humor als seus ulls. Se’l va tornar a posar. Potser no s’haurien d’haver casat. Al començament vivien junts i sempre havia estat Madame Fiocca per als criats i els coneguts. Primer havien dit que s’esperarien que acabés la guerra, però s’havien tornat impacients, havien posat una data i havien organitzat una festa. Per què? Havien sentit unes informacions de la BBC sobre la violència dels combats a Rússia i ella havia estat a punt de ser capturada portant uns documents de Tolosa. No havien gosat esperar més.

—La puc acompanyar a una masia on li poden deixar un llit perquè passi la nit —va dir en Tardivat—. I a Clarmont d’Alvèrnia hi conec un operador de ràdio. Ell podrà enviar un missatge a Londres en nom seu. Organitzar la seva sortida.

La Nancy va brandar el cap.

—No me’n vaig, Tardi.

—L’acabaran matant com sigui, capità Wake. S’inventaran una història, que sí, que va arribar, però que la va matar una patrulla o el que sigui.

—Digue’m Nancy. On és la meva motxilla?

Ell l’hi va assenyalar amb el cap. La Nancy es va aixecar i la va anar a buscar. L’havien escorcollat i tornat a omplir de qualsevol manera. La seva bossa encara hi era, i els diners també. Que estrany. Es va imaginar que en Gaspard volia pensar com desfer-se d’ella abans d’actuar. Ho va treure tot i ho va tornar a desar amb compte: dues camises de dormir brodades, un coixí vermell de setí, les mudes normals de roba interior, una roba adequada per a una mestressa de casa d’Alvèrnia amb recursos moderats, les sabates de taló per si havia d’agafar un tren o anar a alguna ciutat de la regió, el raspall i maquillatge. Es va començar a arreglar per estar respectable. Una mica d’aigua de la cantimplora d’en Tardivat i el seu mocador per rentar-se la sang. El tall del front era llarg, però poc profund, i just a sota el naixement dels cabells. No li caldrien punts.

S’estava posant el pintallavis V de Victòria amb l’ajuda del mirallet d’en Buckmaster quan va veure que en Tardivat feia alguna cosa amb la seda del paracaigudes.

—Cosint alguna peça de roba per a la teva dona?

Ell va assentir.

—Et sents culpable de deixar-la sola per lluitar?

Ell no va aixecar el cap de l’agulla.

—És la segona guerra mundial en vint anys. Tots en som culpables.

La Nancy va aixecar la barbeta i va ensenyar les dents per estar segura que no s’havien tacat de pintallavis. Tot bé.

—Com creus que em mataran?

—Saben que està entrenada. Segurament faran veure que no li volen mal i la mataran mentre dorm. —Parlava com si res.

—Hi ha més grups de maquis per aquí a prop? Un altre líder amb qui pugui parlar?

—Un tal Fournier, a l’altiplà de Chaldasaigas. A l’altre cantó de la vall. Ell i en Gaspard no s’avenen. Però només té trenta homes i viuen al bosc.

La Nancy va moure les espatlles. Encara li feien mal els braços i sentia que li sortien els blaus al costat. Tenia el cervell empastat i descentrat. A la merda.

—Em portaries a veure’l?

—Ara? —va dir ell, i es va posar a recollir la costura.

—De seguida. Però primer vull sopar amb els meus amfitrions.

Hi havia un centenar de maquis, aproximadament, asseguts al voltant d’una foguera, endrapant alguna mena d’estofat pudent en uns cassons que els servien d’una caldera improvisada. En Gaspard estava assegut a prop de la foguera, sobre una caixa de fusta, amb els seus homes al voltant com si fossin deixebles. Va veure la Nancy de seguida, i a poc a poc tots els altres ulls també es van girar cap a ella.

Un home assegut als peus d’en Gaspard es va aixecar, va anar a buscar un plat d’estofat al cuiner i el va portar a la Nancy. Era un home atractiu, d’uns vint-i-cinc anys, amb uns ulls marrons enormes i un cos atlètic. Li va oferir el plat amb un gest ampul·lós i una reverència profunda.

—Madame, perdoni la nostra grolleria. Fa tant de temps que vivim al bosc que no sabem com tractar una dama.

La Nancy podia veure que en Gaspard els observava, somrient.

El jove ben plantat va continuar.

—Aquesta gasòfia no és adequada per als seus llavis, la conversa d’aquesta companyia no és adequada per a les seves orelles.

La Nancy encara no va prendre el plat, però va somriure, amb un somriure càlid i agraït de V de Victòria d’Elizabeth Arden, mirant amunt per sota les pestanyes.

—Gràcies…?

—Franc, Madame.

—Franc, ets molt amable. —Li va tocar el braç.

—He trobat una ampolla de vi decent, potser això li farà més fàcil d’empassar el menjar. Permeti que la convidi a la meva tenda.

—Que amable! —va dir la Nancy amb un murmuri, però després va apujar una mica la veu—. El nou pla sembla que és engalipar-me perquè m’endormisqui amb la beguda, estrangular-me i llavors robar-me els diners?

En Franc va parpellejar.

—Madame…

—I a continuació dir a Londres, quan preguntin per mi, que em vaig perdre al bosc i em van devorar els llops com a la Caputxeta Vermella? Que estúpids que sou! —Li va arrabassar el menjar de les mans i l’hi va abocar sobre el cap, i en acabat li va llançar el plat de llauna als peus.

El noi va esbufegar i es va intentar netejar els ulls.

—Puta.

—Ja ho pots ben dir, però mentre sigui aquí em diràs capità Wake, perquè és el grau que he obtingut mentre vosaltres jugàveu al bosc.

Es va girar a mirar en Gaspard.

—On són les seves rutes de fugida? On són els seus vigilants? He vist noies guies que dirigien millor un campament. Té massa homes en camp obert i no té ni idea de què fer-ne a banda de robar ovelles. Que no és aquí per lluitar contra els alemanys?

Tots la miraven, silenciosos, resistents.

La Nancy va anar cap a en Gaspard, que continuava assegut a la caixa. Ell la va fitar, encara mastegant el menjar.

—Me’n vaig a l’altiplà. D’aquí a un mes, els homes d’en Fournier seran els més ben armats, la força més ben entrenada per a la lluita. Vosaltres sereu sempre una colla d’aficionats. —Va tornar a alçar la veu—. Quan us canseu de morir-vos de gana i fer la guitza a tothom veniu amb mi. Fins llavors, a prendre pel cul.

Va escopir un bon gargall amb una mica de sang a l’estofat d’en Gaspard, va tornar a la porta de la pallissa, va agafar la motxilla i es va endinsar en la foscor sense mirar enrere, prenent el camí que feia pujada. Un cop sota els arbres, es va parar i va repenjar el cap al tronc d’un bedoll jove. Va sentir un tremolor. Passos. Un home. Un llumí es va encendre i la Nancy va veure que era en Tardivat, que encenia un cigarret.

—A l’altiplà no s’hi va per aquí, capità —va dir baixet.

—He pensat que demanar com s’hi anava m’hauria esguerrat la sortida —va contestar ella, intentant que no se li notés gaire l’alleujament.

—Ja pot ser. —Va notar que l’home somreia—. Tant pis, haurem de caminar dos o tres quilòmetres més. A punt?

—Estic a punt.