Capítol 11

A en Böhm li hauria agradat en Fiocca si l’hagués conegut en temps de pau. Era evident que tenia bon gust i era sofisticat, era un home amb qui es podia parlar d’idees modernes, i això no era habitual, segons l’experiència d’en Böhm. Havia resistit bé els primers estadis de l’interrogatori, contestant totes les preguntes bàsiques amb calma i ponderació, sense donar informació voluntàriament o atabalar-se quan li demanaven dates concretes. Deia que no se’n recordava, però que estaria encantat d’explicar el que calgués si podia veure els expedients corresponents.

Era una llàstima, francament, que aquella intel·ligència pausada no li hagués de servir per a res en les pròximes hores.

La càrrega de treball era aclaparadora. El govern dèbil i vacil·lant de Vichy havia permès que terroristes, comunistes i jueus continuessin campant per tot el sud de França. La població, al principi obedient després de l’impacte de la derrota militar absoluta, s’havia tornat inquieta. Ara posaven les seves esperances en els americans i estaven foradant la bastida com cucs quan el pagès s’ha descuidat de posar verí al seu pas. Un ratolí en concret.

A en Böhm no li semblava bé que es posés aquests noms als agents enemics com si fossin medalles d’honor. Per a ell, el Ratolí Blanc només era l’Operatiu A, i insistia perquè en aquella casa no s’hi referissin de cap més manera. Havia esperat que destruint els caus de les rates del Barri Vell el forçaria a sortir, però els rumors de les seves activitats encara van augmentar més. Presoners i aviadors que havien estat abatuts desapareixien en la xarxa de cases segures, obtenien documents falsos pel camí i tornaven a aparèixer a Espanya o a Anglaterra, o al nord d’Àfrica. Les furgonetes detectores havien recollit els esgarips en codi d’una dotzena d’aparells de ràdio que emetien per a Londres i Algèria, i aquell home semblava capaç de fer-ho passar tot —documents, missatges, peces de ràdio, presoners— a través de tots els controls que posaven.

Al començament es pensava que devia ser un pagès o un pescador que coneixia bé la costa i les carreteres secundàries. Però potser s’havia equivocat.

Es va posar a llegir els informes sobre la fugida per la costa que en Heller li havia deixat a la taula. El terrorista que havia mort havia estat identificat com a Antoine Colbert, un advocat el pare del qual havia gestionat les finances dels rics de Marsella durant anys. D’entrada, en Böhm va pensar que, per un cop de sort, potser havien atrapat el seu ratolí. Tanmateix, els dies posteriors, la família Colbert havia desaparegut massa netament i amb massa eficiència perquè fos l’obra d’una organització aterrida després de perdre el cap.

El Ratolí Blanc continuava allà a prop.

Va tornar a llegir els informes. El soldat amb bona vista que havia vist moviment a la costa rocosa i escarpada i havia insistit perquè el cap de la patrulla encengués el focus; la presumpció, segurament exagerada, del nombre de fugitius que havien ferit mentre havien localitzat una barca de rems sobrecarregada fins que els havien destrossat el focus; la persecució per trobar el grup de la platja que havia ajudat els fugitius. Llavors ho va veure, una ratlla enmig del relat de l’home que havia ferit en Colbert i l’havia empès a suïcidar-se. Havia vist dues persones més amb el mort, i li havia semblat que una d’elles, pel perfil copsat a la llum mòbil d’una llanterna, podia ser una dona.

Una dona? No era probable. Les dones no lluitaven entre els homes. Eren operadores de ràdio, alguna estudiant feia pintades a les parets, però segur que la Resistència no havia caigut tan baix per posar una arma en mans d’una dona. I, tanmateix, ell havia interrogat personalment una sèrie d’operadores de ràdio a París i algunes havien mostrat un cert entusiasme poc femení pel combat. Ho va reconsiderar. I si el Ratolí Blanc era una dona? Els homes francesos acceptarien ordres d’una dona? Era poc habitual, però no impossible. La facilitat amb què el Ratolí Blanc passava a través dels controls i per les estacions de tren, desapareixia dels llocs de trobada i es fonia com la boira als carrers semblava una mica menys màgica si pensaves que els seus perseguidors buscaven un home en edat de combatre, no una dona.

Es va tirar enrere a la cadira, va ajuntar les puntes dels dits i es va quedar molt quiet, mirant fixament al davant fins que va saber què volia realment. Llavors va despenjar el telèfon de la taula.

—Capità, faci el favor de venir.

L’home hi va anar de seguida.

—Heil, Hitler!

—Heller, els arxius que tenim de la població civil de Marsella. Vull que es torni a mirar totes les dones de qui hem sentit ni que sigui un rumor. Sobretot les que se sap que freqüenten el mercat negre. Exclogui’n les que tenen fills de menys de deu anys, i les que siguin més grans de cinquanta. En vull informes sobre totes a la meva taula, posats per ordre segons la riquesa de la seva família.

En Heller va parpellejar darrere les ulleres.

—Molt bé. Puc preguntar per què?

En Böhm va explicar la seva teoria i li va complaure veure que els ulls d’en Heller s’il·luminaven com si ho hagués relacionat de seguida.

—I per què ens concentrem en les dones riques?

Una pregunta assenyada.

—Perquè, sigui qui sigui, treballa amb molta seguretat i llibertat. Ens pensàvem que es tractava de la seguretat del comandament inferior, sense les traves de l’educació civilitzada i una llibertat nascuda de la familiaritat amb els caus de rates d’aquesta ciutat. Però, quina altra cosa atorga seguretat i llibertat a una dona, Heller?

En Heller no ho va dubtar gens.

—Els diners.

En Böhm va assentir.

—Els arxius, sisplau, Heller.

—És clar. —Però l’home no es va moure, i obria i tancava la boca com un peix.

—Què hi ha?

—Puc anar a buscar els arxius ara mateix. Però penso… penso que l’arxiu de Madame Fiocca per força hauria de ser el de sobre de tot de la pila.

En Böhm va arrufar les celles. Li havia semblat una mestressa de casa francesa consentida. Cridanera, presumida i segura d’ella mateixa. La veu se li va esmolar.

—Digui’m tot el que en sàpiga, si és tan amable.

En Heller va parlar ràpidament.

—Va néixer a Austràlia. Va fugir de casa i va treballar de periodista a París per a Hearst Newspapers. Se sap que ha comprat sovint al mercat negre i que abasteix els amics de provisions… —Va callar un moment—. Viatja amb freqüència, i visitava sovint un presoner de Mauzac, abans que s’escapés.

La boca d’en Böhm s’havia tancat en una línia recta.

En Heller va fitar l’espai sobre el cap del seu comandant i va continuar:

—Va fer que el seu marit li enviés cinquanta mil francs a la pensió on s’estava a prop de la presó. Naturalment es va investigar com un possible suborn després de la fugida de l’home, però ella va explicar a la policia local que els havia fet servir per pagar el compte del bar i es va queixar del greu abús de confidencialitat a Correus. Li van enviar una carta de disculpa.

En Böhm no estava acostumat a sentir ràbia, però llavors la va sentir, corrent-li ardent pels ossos.

—On és ara?

—Li hem posat un cotxe de vigilància. Quan se n’ha anat d’aquí ha tornat directament a casa.

En Böhm va serrar les dents.

—Portin-me-la. Portin-me-la de seguida.

En Heller va saludar i es va retirar, i quan la porta es va tancar darrere d’ell, en Böhm es va aixecar ràpidament i es va repenjar amb les mans a la taula.

Se n’hauria d’haver adonat. Havia arribat molt envalentida, però s’havia tornat infantil i ximpleta davant del seu marit. Per desgràcia, ell havia estat observant l’Henri, no a ella.

Quan en Philippe se’n va anar, la Nancy es pensava que s’ensorraria, però no. Va agafar la copa i es va passejar per la casa buida, mirant totes les habitacions i intentant fixar-les en la memòria.

La sala tenia mobles elegants i minimalistes i una estesa de revistes de moda d’abans de la guerra sobre la tauleta baixa que havia encarregat a París. L’Henri la solia provocar repenjant-hi els peus quan arribaven a casa de matinada d’un club.

L’estudi de l’Henri era molt més antic. Ella l’anomenava la Cova de l’Os, folrat de llibres i amb una taula de roure on podia sospirar per les factures de la modista de la seva dona mentre ella li somreia afectuosament des d’una de les butaques vermelles de pell de la llar de foc. Una fotografia de la seva mare sobre la taula, al costat d’una de la mateixa Nancy. Madame Fiocca havia mort un any abans que ella i l’Henri es coneguessin. Ell sempre havia dit que la seva mare s’hauria entès bé amb la Nancy. Era un detall que ho hagués dit, però la Nancy pensava que era bo que no haguessin hagut de posar a prova la teoria. Va desmuntar la foto per darrere i va trobar dos jocs de documents d’identitat falsos: un per a ella, un per a l’Henri. Es va guardar els seus a la butxaca i va tornar a amagar els d’ell perquè els trobés quan els necessités.

A dalt, es va entretenir al replà abans d’entrar finalment a la seva habitació. El llit estava fet, el maquillatge pulcrament col·locat al tocador: totes aquelles locions i cremes facials i colors de maquillatge, els pinzells amb mànec de plata i les polvoreres d’ivori. Va mirar la porta del seu vestidor. No calia que hi entrés. No es podia endur una maleta com la Claudette; no es podia endur res que no cabés a la seva bossa de mà més gran, però no sospitosament massa gran. Es va posar dues bruses de seda, però no es podia arriscar a posar-se dues faldilles, i un mocador que podia fer servir de xal, l’abric de pèl de camell i unes sabates que eren alhora prou elegants i còmodes per caminar. Naturalment necessitava diners en efectiu, i també va agafar una navalla amb mànec de perla, joies, crema facial, una pinta i els seus documents autèntics. Es va guardar els documents falsos dins del folre de la bossa de mà. Què més? Una fotografia del casament? No, aixecaria sospites. O una de les notes que l’Henri li havia deixat quan se n’anava a treballar al matí, recordant-li que anés a la tintoreria o que havien convidat a sopar algun conegut de negocis? Una d’aquestes notes seria prou innocent, i així tindria alguna cosa que ell havia tocat per resistir fins que es tornessin a trobar. En va trobar una al calaix del tocador, signada com sempre. «Amb tot el meu amor, Henri».

Se la va guardar a la bossa, va tornar al rebedor i es va repenjar a la paret en la penombra. A través del vidre policromat i la reixa de metall de la porta podia veure un dels cotxes negres grans de la Gestapo a l’altra vorera. Què devia tenir pensat fer en Philippe? La llum començava a baixar i l’últim autobús a Tolosa sortia al cap de quaranta minuts. Esperava amb tot el seu cor que no tardés gaire. Va comptar les seves respiracions. Un. Dos. Era un truc que un passatger del vaixell d’Austràlia a Nova York li havia ensenyat quan ella tenia setze anys i estava sola i aterrida amb la seva llibertat sobtada. Va pensar en aquelles primeres setmanes a Nova York, els primers amics que va fer, el primer pis i la primera feina, la seva primera experiència amb la ginebra casolana. La decisió que va prendre de ser periodista, després de veure una dona vestida amb elegància a l’entrada dels jutjats fent preguntes a un advocat amb vestit i corbata, sense disculpar-se ni mostrar deferència. Va, Philippe. Tenia la mà a la maneta de la porta. Es podia escapar corrent? Arriscar-s’hi? No se’n sortiria.

Primer només va ser un fil de fum —la Nancy va parpellejar per assegurar-se que no veia visions—, després la finestra de dalt de la peixateria de l’altre cantó del carrer es va obrir de cop i una gran bafarada de fum negre va envair la nit. Madame Bissot va sortir corrent i es va posar a picar el cotxe de la Gestapo, assenyalant la botiga. En van baixar dos homes. Un va seguir la dona, l’altre es va quedar repenjat a la porta del passatger, observant com s’encenien les flames. La Nancy va obrir la porta i la va tancar després de sortir, i va caminar fins al cancell tan de pressa com va poder, mirant l’esquena de l’home de la Gestapo. Tenia el cor a la gola. Va travessar el cancell. Quan havia arribat, estava obert o tancat? «Pensa! Fa només un moment. Obert». L’Henri sempre la renyava perquè no passava el pestell, i ella era l’última que havia entrat per allà. Però la Claudette l’hauria tancat després de sortir. No, ella havia sortit per darrere. La Nancy el va deixar mig obert, va girar cap a la botiga, convençuda que l’home de la Gestapo ja s’hauria girat i estaria travessant el carrer cap a ella. No. Encara contemplava l’incendi. Va caminar de pressa en direcció est. Cada pas li sonava al cap com un tret i se sentia com si tingués un focus enganxat a l’esquena. Que llarg que era aquell carrer! Es va permetre accelerar el pas una mica, després no es va poder reprimir i es va posar a córrer; va girar a la primera a l’esquerra, després a la següent a l’esquerra, i allà es va aturar i va mirar dissimuladament per la cantonada per veure si la seguien. La remor d’un motor li va paralitzar el cor. Però no, només era un jeep que circulava pel carrer principal, i després el carrer es va buidar.

Quan en Heller va arribar a l’exterior de la casa Fiocca va saber de seguida que alguna cosa no anava a l’hora. Estaven apagant les restes d’un incendi a la peixateria, i tot i que un dels homes que havien enviat a vigilar Madame Fiocca encara era al cotxe mirant atentament la porta d’entrada, l’altre estava ajudant a apagar les últimes brases.

En Heller va ignorar l’home que estava ajudant i va picar a la finestra del cotxe. L’home de dins es va posar blanc i va abaixar el vidre.

—I bé, Kaufman? —va dir en Heller.

—No hi ha hagut moviment dins de la casa —va dir en Kaufman, amb optimisme. Després va indicar un punt de l’altre costat del carrer—. En Bauer vigila la porta de darrere des d’allà i no ha vist que en sortís ningú. Ha passat alguna cosa?

—A quina hora ha començat l’incendi?

—Deu fer mitja hora. Una fumerada de por. Ens pensàvem que es cremaria tota la casa.

—I mentre s’ho miraven, qui vigilava la porta principal?

En Kaufman es va quedar callat i va esbatanar els ulls.

—Jo… només he baixat del cotxe per veure el foc un minut. Ni un minut.

En Heller va tancar els ulls.

—I no li ha estranyat que, mentre la casa de davant es cremava, ni Madame Fiocca ni la seva minyona hagin sortit a la porta per veure què passava?

L’home va parpellejar.

En Heller va sentir un malestar a la boca de l’estómac. Va començar a caminar cap a la casa, cridant per sobre l’espatlla.

—Kaufman, segueixi’m! Porti una palanca per obrir la porta.

Se n’havia anat. Naturalment que se n’havia anat.