Capítol 60

—Nancy, desperta’t!

No era la veu de l’Henri. Així va ser com va saber que no era morta. Per allò i pel mal.

—Denden?

—Sí, amor de la meva vida, soc jo. Com estàs? Et pots moure?

La Nancy va obrir els ulls i es va incorporar amb compte per repenjar-se als colzes. El mal era diferent. Sord, palpitant, més que els llampecs d’agonia d’abans. Va veure que portava una camisa de cotó prima, força neta. Tenia les cuixes i els turmells embenats i estava estirada sobre un tou de mantes en un catre de fusta en una petita habitació quadrada. Terra de fusta, sense vidre a la finestra, molt de sol i en Denden assegut en un tamboret de tres potes al capçal.

—Que bé. Ets viva —va dir en Denden amb un sospir immens d’alleujament—. Em pensava que cauries en un coma ben pintoresc i que t’hauríem d’acabar enterrant aquí. Ja havia començat a redactar un panegíric molt sentit.

La Nancy va somriure.

—Quant temps fa que estic inconscient?

—Una mica més de dos dies, si no comptem algun moment semilúcid en què et despertaves per beure i preguntar si havia arribat l’Henri.

La Nancy va veure un llibre de butxaca a terra, al costat d’ell, i una gerra d’aigua.

—Has estat jugant a infermeres, Denden?

Ell va encreuar els turmells.

—Quan no picava com un desesperat amb la meva nova i esplèndida ràdio. Londres, que macos que són, ha fet dos llançaments des que vas tornar, caixes plenes de tota mena de coses. Incloses cremes antisèptiques molt bones amb què el metge i jo t’hem untat el que et quedava de pell. Com t’ha anat?

La Nancy s’ho va pensar.

—És com l’aigua freda en un dia calorós. Des de quan tenim metge?

—Es diu Tanant. Ha pujat per quedar-se amb nosaltres.

La Nancy va assentir. En Tanant era un dels metges col·laboradors que en Gaspard havia «segrestat» el Dia D perquè ajudessin els ferits. Era un home discret, de mitjana edat, que s’havia mogut amb calma i eficiència entre aquell horror. Seria ben rebut.

La Nancy va estirar la mà i en Denden li va agafar el canell mentre ella treia les cames pel costat i s’asseia. Petites foguerades li van travessar els músculs, i quan es va posar una mà al coll, es va trobar un altre embenat a l’espatlla.

—I la guerra?

—Ah, això! —va dir en Denden, mentre li donava un vas que va omplir amb una barreja d’aigua i vi—. Vols les bones o les males notícies?

—Explica-m’ho tot. —La Nancy va fer un glop llarg.

—Molt bé. Els alemanys fugen i els aliats han desembarcat al sud. —Es va tirar endavant i li va posar una mà al genoll—. Marsella ha estat alliberada, abans que m’ho preguntis, i no, no tenim notícia de ningú que encara pugui estar retingut allà per la Gestapo. —Ella va fer un altre glop—. O sigui… la Das Reich intenta per tots els mitjans tornar a Alemanya abans que els russos recuperin la seva terra i es vengin per tota la merda que els han fet passar els nazis durant la invasió. No serà maco.

Va callar i es va fregar el clatell, mirant al costat.

—Denden…

—A veure, si ho vols saber, Londres vol que nosaltres…, de fet, hi estan insistint molt, evitem que un batalló de les SS torni a Alemanya. Proposen que els forcem a una «aturada permanent» a Còsna. Creuen que tenim tres dies.

—Un batalló? Valga’m Déu.

—Sí, i es veu que tenen un tanc Panzer o dos.

—Suposo que no han explicat què vol dir això d’«aturada permanent», oi?

En Denden li va tornar a omplir el vas.

—Llegint entre línies, que costa una mica amb el codi i un senyal esquitxat d’interferències, saben perfectament que no podem fer presoners; per tant, es dedueix que volen que els matem a tots encara que es rendeixin, que no buscaran la fossa comuna amb gaire interès. O els podem retenir si volem fins que arribin els americans i s’encarreguin oficialment de la neteja.

La Nancy li va tornar el vas i va intentar aixecar-se. Va sentir un dolor com si l’haguessin lligat a una roda de tortura, però no va caure. Per primera vegada va veure la seva roba de feina, pantalons i guerrera, penjada de la porta. A més del metge havien aconseguit una bugadera?

Va anar cap allà i mirant en Denden d’una manera que volia dir clarament «ara m’he de vestir, gràcies», va preguntar:

—I els homes, què han dit d’aquesta proposta tan engrescadora de Londres?

En Denden va inspirar.

—L’única persona que està encantada és en René, perquè es mor de ganes de disparar els bazuques contra un Panzer. Els altres tendeixen… al mal humor. Això està a punt d’acabar-se. Se’n volen anar a casa. Ens arrisquem que ens matin i no tornar a veure la família quan els alemanys estan derrotats? A en Tardivat crec que tant se li’n dona tot. En Fournier tant es podria decantar per una cosa com per l’altra. Sabies que el seu pare té un garatge a Clarmont? Hi vol tornar. I en Gaspard no té ganes de continuar rebent ordres de Londres, ara que torna a tenir subministraments. Ah, i s’ha ascendit ell mateix. Ara és general.

La Nancy es va posar la guerrera i va trobar un parell de mitjons nets a la butxaca.

—Coronel Wake! Per què et poses les botes?

—Ha arribat el moment de reunir les tropes. I si en Gaspard s’ha concedit ell mateix una promoció, trobo que jo també ho hauria de fer. Per tant, a partir d’ara, soc la capitana general Wake.

A en Gaspard no li va agradar el nou títol de la Nancy, però ella no li va deixar gaire estona per pensar-hi. Tan bon punt va sortir de la casa amb l’uniforme net com Jesucrist sorgint d’entre els morts, va tenir l’atenció de tots els homes.

En Fournier la va mirar i de seguida va anar a posar-se al seu costat. En Tardivat el va seguir, i quan va passar per davant d’ella, li va picar l’ullet. Però en Gaspard no l’hi posaria tan fàcil.

—S’ha acabat! França és lliure! —va cridar quan la Nancy va anunciar el seu nou grau i les seves ordres—. Els alemanys es retiren! Per què hi hauríem d’interferir? Si això era el que volíem, hòstia!

Els homes darrere d’en Gaspard es bellugaven nerviosos. Es debatien entre les ganes de tornar a casa i les ganes de lluitar, sobretot ara que tornaven a tenir armes noves. La Nancy es va imaginar que les ganes de lluitar encara eren més fortes.

—Els deixarem marxar i prou? —va dir, mirant directament en Gaspard, però prou fort perquè la sentissin tots—. És això el que vol? Venen aquí, s’apoderen del país, maten la seva gent i s’ho mirarà mentre els americans i els britànics li fan la feina? Els deixem marxar amb els tancs i les tropes com si es tractés d’una desfilada? Els deixem passar perquè vagin a lluitar contra els russos després de tot el que han hagut de patir? Quina mena d’homes sou?

Va deixar de fer veure que parlava amb ell, i va aixecar els braços.

—En Gaspard té raó, no us puc fer quedar. Però heu de saber això: si plegueu ara, França potser tindrà pau un temps, però vosaltres no estareu mai en pau. Podeu tornar a casa sans i estalvis, però, podreu mirar les vostres dones, les vostres filles a la cara sabent que heu deixat que els alemanys trepitgessin la vostra terra sense reaccionar? Veient els americans i els britànics que lluiten per alliberar el vostre país, anireu a plorar a les vostres mares dient que volíeu tornar a casa? O els tornareu l’orgull en els seus homes? No els ho voleu regalar, a les dones de França que han patit i lluitat amb vosaltres? Torneu-los la fe. Oferiu-los l’alliberament.

Llavors la van començar a ovacionar.